Cinema
Cultura 15/02/2022

Isaki Lacuesta cura les ferides emocionals del Bataclan a la Berlinale

El festival estrena l'emocionant 'Un año, una noche', que examina el trauma de dues víctimes de l'atemptat

4 min
Isaki Lacuesta al Festival de Berlín.

BerlínEmocionant rebuda de la Berlinale a Un año, una noche, la pel·lícula d'Isaki Lacuesta sobre l'atemptat al Bataclan que s'ha presentat aquest dilluns al festival. El de Banyoles s'ha enfrontat a un dels reptes més grans d'un cineasta: posar en imatges l'horror absolut d'una tragèdia amb desenes morts. I surt indemne de la prova de foc: no només evita el perill de convertir la tragèdia en espectacle o de banalitzar el dolor, sinó que converteix la història de dues víctimes en un cant a la vida, a l'amor i a les experiències en comunitat que ens defineixen com a éssers socials.

Els protagonistes són una parella que el 13 de novembre del 2015 va assistir al concert d'Eagles of Death Metal a la sala Bataclan de París en què tres terroristes jihadistes van matar 80 persones. El Ramón i la Céline van escapar de la mort, però no d'un trauma que van abordar de maneres molt diferents: ell deixa la feina i s'obsessiona per recordar tots els detalls d'aquella nit; ella, en canvi, es nega a parlar de l'atemptat, manté en secret que va ser al Bataclan i manté la rutina habitual. “Per sobreviure cal oblidar”, defensa la Céline. Per a Lacuesta, les dues posicions dels personatges són “totalment respectables”. “Els mitjans i els polítics volen convertir les víctimes en un sol col·lectiu homogeni, però no n'hi ha dues que hagin viscut l'experiència de la mateixa manera”, diu.

Noémie Merlant i Nahuel Pérez Biscayart a 'Un año, una noche'.

Lacuesta no va buscar aquesta història, sinó que la història el va buscar a ell. “El productor Ramón Campos, que era a París la nit dels atemptats, em va proposar adaptar el llibre que havia escrit Ramón González sobre l'experiència –explica–. D'entrada, jo no m'hi veia: massa responsabilitat, massa delicat, massa aviat”. El va fer canviar d'idea llegir el llibre i veure que estava ple de “petits detalls de vida sobre l'atemptat o de l'any posterior que no havia llegit en cap article”. Més que de les morts d'aquella nit, volia parlar del procés de reconstrucció personal, i també “reivindicar les coses a les quals no volem renunciar: els concerts de rock, anar al cinema, estar en parella o, simplement, dedicar temps a la gent que t'estimes”.

Entrar o no entrar al Bataclan

Això no vol dir que la pel·lícula eviti recrear la nit dels atemptats. Hauria sigut l'opció més còmoda, però a Lacuesta li semblava que si volien explicar la història des del punt de vista del Ramón i la Céline no podien escamotejar el que havien viscut al Bataclan: durant el pànic inicial es van separar, però els dos van acabar refugiats al camerino. “Va ser una decisió molt difícil, però no volia caure en el cinema d'autor que utilitza el fora de camp de manera covarda”, diu.

Un cop oberta la porta del Bataclan, Lacuesta i els guionistes (Fran Araujo i Isa Campo) s'adonen que els records del Ramón i la Céline són diferents, i es decideix introduir l'ambivalència en el film: Un año, una noche no és un relat lineal, sinó ple de salts en el temps i en la perspectiva que il·lustren com el trauma tenyeix, deforma o canvia la realitat. “La subjectivització dels records és absoluta, en un atemptat –diu el director–. El cap de la brigada que va entrar al Bataclan explicava que tenia homes traumatitzats per com havien entrat a la sala trepitjant cadàvers, però molts d'aquests policies no havien arribat a entrar-hi i s'havien apropiat inconscientment dels records dels seus companys”.

C. Tangana, un debut convincent

Lacuesta ha comptat amb aliats importants en aquest projecte. D'una banda, els actors, amb un valor segur com Nahuel Pérez Biscayart com a Ramón i, fent de Céline, una Noémie Merlant que va guanyant protagonisme i s'acaba apropiant del cor de la pel·lícula. En segon pla, Quim Gutiérrez, Alba Guilera i un debutant anomenat C. Tangana que se'n surt prou bé en un rol secundari. “Sempre que veia els seus clips em venien unes ganes tremendes de filmar-lo –confessa Lacuesta–. Tantes, que el trobava semblant al Nahuel i m'encaixava com el seu germà. És bonic que debuti amb nosaltres, perquè crec que farà el que vulgui en cinema, sigui com a actor o com a director”.

Els altres aliats de Lacuesta, igualment importants, són les persones reals que inspiren la pel·lícula i que no només van assessorar l'equip sinó que fins i tot apareixen en l'escena del concert que Eagles of Death Metal van fer al Bataclan un any després de l'atemptat. “Van venir amb la roba que portaven la nit dels atemptats, va ser molt bèstia –recorda Lacuesta–. El Ramón deia: «Porto la mateixa camisa, però no és per tancar el cercle ni res, sinó perquè després no em vaig tornar a comprar roba de rocker, és l'única que tinc»”. González fins i tot es va oferir a acompanyar l'equip el dia que rodaven la nit dels atemptats, però el director va declinar la proposta. “Massa delicat”, diu.

Canviar de vida a cop de trets

A l'acabar la pel·lícula, els va organitzar una projecció privada. “És la projecció amb la qual més nervis he passat a la vida”, confessa. Per sort, va anar bé. González i la seva parella són aquest dilluns a Berlín acompanyant l'estrena del film. “La Céline, que en realitat no es diu així però vol protegir la seva identitat, estava contenta amb la seva vida abans de l'atemptat i, per a ella, canviar-la seria donar la victòria als terroristes –diu Lacuesta–. Però quan el Ramón estava segrestat al camerino va decidir que, si sortia d'allà, canviaria totalment la seva vida. I ho va fer. Va abandonar una carrera d'èxit com a enginyer i ara és professor i escriptor. Però és fort que hagi hagut de viure un atemptat per fer-ho. Cal que ens disparin per adonar-nos que volem canviar la nostra vida?”

La nova vida de Charlotte Gainsbourg

En un moment de Les passagers de la nuit, tres adolescents entren d'amagat en un cinema per la porta del darrere i veuen, sense haver-ho planejat, Les nits de la lluna plena d'Éric Rohmer. A la sortida es riuen de la pel·lícula però, més tard, un d'ells reconeixerà que no para de donar-li voltes. “Potser és d'aquelles pel·lícules que trigues un temps a adonar-te que t'ha agradat”, diu. Amb la pel·lícula que ha presentat el francès Mikhaël Hers a la Berlinale passa una mica el mateix: té un començament espantós, però a poc a poc acabes estimant els personatges i, al final, no te'ls pots treure del cap. El centre del film és l'Élisabeth (Charlotte Gainsbourg), que acaba de ser abandonada pel marit i troba feina a la ràdio filtrant les trucades d'un programa nocturn en què coneix una adolescent sense sostre que decideix acollir a casa seva. La relació de l'Élisabeth i la seva família amb aquesta noia és un dels eixos de la pel·lícula, però l'altre és simplement el flux de la vida que passa i ens va canviant. La modèstia és la millor qualitat d'una pel·lícula sensible i nostàlgica, que fuig d'efectismes i posa en valor la calidesa humana.

També en competició s'ha presentat aquest dilluns A piece of sky, drama rural sobre un granger destruït per un tumor cerebral que el suïs Michael Koch narra amb la marxa lenta del cinema d'autor: allargant els plans el doble del necessari i abusant dels silencis per imprimir una gravetat afectada. El manierisme estètic és el principal problema però no l'únic d'una pel·lícula que s'obstina a exhibir la desintegració vital del protagonista sense un propòsit aparent i puntua la història amb escenes d'un cor com per subratllar la tragèdia. S'agraeix, tanmateix, la introducció inesperada d'una escena d'un film de Bollywood que estan rodant al poble suïs on transcorre la història.

stats