Després de viatjar a la Lluna (First man), enamorar-se fins a tres vegades d’Emma Stone (a Crazy stupid love, La La Land i Gangster land) i ser un professional del volant (Drive), un replicant (Blade runner 2049), un detectiu maldestre (The nice guys) o una joguina de plàstic (Barbie), a Ryan Gosling ja li tocava formar part d'una categoria especial d'estrella de Hollywood: la dels actors que salven el món. Però a diferència de Tom Cruise, Bruce Willis, Arnold Schwarzenegger o Will Smith, ell ho fa des d’un lloc menys heroic: a Proyecto salvación, que s’estrena divendres, Gosling és un home que es desperta en una nau espacial sense records ni saber què coi hi fa allà tot sol, dormint al costat dels cadàvers dels altres dos tripulants. A poc a poc s’adona que la nau està en una missió desesperada per recollir informació de l’única estrella coneguda que no ha sucumbit a l’epidèmia que està apagant totes les estrelles de la galàxia, inclosa la nostra. Una missió que clarament li va gran a algú que a la Terra era professor de ciències en un institut.

Alice B. Sheldon (Chicago, 1915 - McLean, 1987) signava els seus llibres amb el pseudònim de James Tiptree Jr.: va triar un nom genèric com James i va treure el cognom Tiptree d'un flascó de melmelada. Les dones que els homes no veuen és un recull de dotze relats escrits entre 1962 i 1973 que funciona com una trampa perfecta: sembla ciència-ficció d’aventures, però en realitat és una peça de dissecció ideològica d’una altíssima precisió. Sheldon no imagina futurs llunyans per escapar del present, sinó que els utilitza per fer-lo intolerablement visible, anticipant els debats actuals sobre feminisme, sexe i ecologisme.

“Jo crec que tots els meus llibres tenen alguna cosa relacionada amb la mitologia o amb algun tipus de revelació. De cercar quelcom que no és evident, fer una troballa. Però intento que cada llibre sigui molt diferent, o sigui, procuro fer el que no sé fer. Perquè em sembla que en literatura ens hem d’arriscar, saps?”. Anna Pantinat (Barcelona, 1977) és una artista polifacètica. És professora de secundària a mitja jornada, membre amb la seva germana Laia del grup electro-punk garatge Pentina’t Lula i, fins fa poc, autora de quatre llibres de poesia, entre els quals hi ha Goigs posthumans (2025), que està en procés de musicar. Sumer és aquí és el cinquè llibre que publica i arriba després de 13 anys de feina.

Els seguidors de les pel·lícules de fantasia i ciència-ficció tenen una cita al Palau Firal i de Congressos de Tarragona els dies 21 i 22 de març del 2026. Hi haurà cosplayers caracteritzats com a personatges de sagues galàctiques i altres sèries i pel·lícules fantàstiques que passejaran per les instal·lacions i es faran fotos amb els assistents. Hi haurà també decorats que recordaran escenes de pel·lícules per convertir el saló en una experiència vivencial de gran ressò.

A primer cop d'ull pot semblar que el conreu de la ciència-ficció ha estat minoritari, per part dels autors catalans. Històricament no ha estat un gènere gaire apreciat per l'acadèmia, ha estat poc –o mal– divulgat als mitjans de comunicació i els lectors l'han acompanyat massivament en comptades ocasions. L'exposició Essa Efa, comissariada pel periodista, professor i crític literari Joaquim Noguero (Manresa, 1964), vol corregir aquesta percepció resseguint alguns dels fruits més saborosos (i en gran part insòlits) de la ciència-ficció catalana. "Tot i que la ciència-ficció hagi estat representada sobretot per autors, estudiosos i editorials que no s'han situat en el mainstream, té més d'un segle d'història, i potser el seu èxit més reconeixible sigui el Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, que és la novel·la més venuda, amb molta diferència, de la història de la literatura catalana", recorda Noguero. Un dels clixés dels gèneres fantàstics defineix els seus seguidors com a friquis: potser qui els conrea –fins i tot quan es converteixen en best-sellers– també ho són.

Quan el 2019 Disney va comprar l’estudi 21st Century Fox per més de 60.000 milions d’euros no només va adquirir els cromos superheroics que li faltaven de la col·lecció de Marvel (les franquícies X-Men, Deadpool, Quatre Fantàstics...) sinó sagues emblemàtiques com Alien i Predator, que es movien entre la ciència-ficció, el terror i l’acció. Era lògic preguntar-se per l’encaix d’aquests títols en el tarannà cent per cent accessible i sense arestes que defineix la identitat corporativa de Disney. Sis anys després, potser la resposta és Predator: Badlands, que arriba aquest divendres als cinemes i és un híbrid ben estrany entre una de les sagues més hiperviolentes de Hollywood i el cinema family-friendly de Disney.

Hi ha pel·lícules que arriben massa d’hora i no és fins passats trenta anys de la seva estrena que el públic les arriba a entendre com van ser concebudes. Aquest és el cas de Starship Troopers, del director neerlandès Paul Verhoeven, conegut per altres films de ciència-ficció com Robocop i Total Recall.

Els reculls de relats no venen. Aquesta és una màxima del món editorial que molts autors intenten enderrocar. Ted Chiang és un d’aquests exponents en el gènere de la ciència-ficció. Al llarg dels vuit relats continguts a La història de la teva vida i altres contes, l’autor americà d’origen xinès ens transporta de forma elegant a entorns totalment plausibles i propers, de vegades màgics, sempre incorporant un component de crítica i reflexió sobre el nostre lloc a l’Univers i l’esdevenir de la nostra societat.

El control sobre els cossos, especialment els femenins, ha estat un dels temes recurrents de les narratives distòpiques que descriuen règims autoritaris futuristes. La evaluación, efectiva i estilitzada peça de cambra de ciència-ficció, no conté la ferotge lectura de gènere d'El conte de la serventa, però l’esperit de la novel·la de Margaret Atwood impregna la descripció d’aquest univers postcatàstrofe climàtica: asèptic i segur però també fèrriament reglamentat, on les parelles que desitgen tenir fills han de passar una estricta avaluació externa.

Per si l'actualitat encara no és prou distòpica, Netflix estrena aquest dijous nova temporada de Black Mirror, el mirall d'un futur pròxim que, si fem cas a la sèrie, serà terrible. Catorze anys després de convertir-se en un fenomen mundial, la ficció creada per Charlie Brooker estrena setena temporada, una entrega que arriba amb una novetat respecte a les anteriors: per primera vegada, inclou un episodi que és una seqüela d'una història explicada en una temporada passada.

Albert Monteys (Barcelona, 1971) acaba de tornar del Festival d'Angulema, al qual no l'ha convidat el ministeri de Cultura per celebrar que Espanya era el país convidat, sinó l'editorial francesa que ha publicat l'edició en francès d'El xou d'Albert Monteys. A casa nostra, tanmateix, la seva obra més recent és Univers 2, que ocupa la segona posició en la llista de l'ARA dels millors còmics del 2024. El nou volum després de l'aclamada Univers (premi a la millor obra nacional del Comic Barcelona del 2019 i nominada a l'Eisner a millor còmic digital) recull tres historietes extraordinàries de ciència-ficció que despleguen tots els recursos d'un autor en absoluta plenitud creativa.

Què passaria si un bon dia ens llevéssim i el calendari no hagués avançat? Com reaccionaríem, si aquesta situació es repetís una vegada i una altra fins a la fi dels nostres dies? Com afectaria la nostra relació amb familiars, amics i amb la resta del món, que no estan al corrent d'aquesta anomalia temporal? Aquestes són algunes de les moltes preguntes que es va anar fent l'escriptora danesa Solvej Balle (Sønderjylland, 1962) quan, als 25 anys, se li va acudir la idea que dècades després li ha canviat la vida.

Una imatge enigmàtica va perseguir Ricard Efa (Sabadell, 1976) durant anys. "Veia una nau espacial que baixava del cel cap a un planeta ple de camps de cereals. Em preguntava d'on sortia, qui hi viatjava i què buscava, aquesta nau", fa memòria. Primer va provar d'explorar el misteri en format còmic, gènere que conrea des de fa més de tres dècades, amb exemples com Les Icariades (Paquet, 2001) i Monet. Nomade de la lumière (Le Lombard, 2017 / Norma, 2018), amb el qual va estar nominat al premi Eisner. "No me'n vaig sortir", continua, des de la casa d'Isona, al Pallars Jussà, on passa els estius amb la família i dedica unes hores cada matí a la seva gran obsessió, crear històries, siguin dibuixades o escrites. Va ser mentre treballava en la seva primera novel·la, Les màquines del caos (Mai Més, 2021), que la nau espacial va tornar a fer acte de presència a la rebotiga creativa de l'autor. "Cada vegada tenia més pistes de l'univers que envoltava aquella imatge inicial –admet–. Llavors vaig decidir llançar-m'hi".

Després de sis entregues –inclosos els dos crossovers amb Depredador–, la franquícia Alien va arribar a un preocupant punt d’estancament que Ridley Scott va superar el 2012 amb el gir cap a la ciència-ficció de la notable Prometheus, inici d’una trilogia de preqüeles que de moment ha quedat en díptic arran del relatiu fracàs d’Alien: Covenant (2017), fet que deixa penjada la història de l’androide David (Michael Fassbender) i els seus embrions d'àlien. Amb la compra de Fox per part de Disney, sembla que la prioritat no era tancar relats sinó munyir amb més eficàcia la propietat intel·lectual seguint el model Star Wars: retorn a les essències, renovació de cares i un desig indissimulat de complaure els fans.

El descobriment de vida extraterrestre podria ser un dels assoliments més importants de la història de la humanitat. Tenint en compte que hi ha tantes galàxies a l’univers com estrelles a la Via Làctia, les probabilitats que hi hagi vida extraterrestre són considerables. Ara bé, identificar vida diferent a la que coneixem també suposarà un gran repte. De moment, la vida –o les proves de vida passada– la busquem en els planetes i satèl·lits del nostre sistema solar, i ens emocionem amb cada troballa que ens hi acosta. Però, quines implicacions tindria descobrir vida extraterrestre?

Dilluns, dia 3 de juny, s’esdevé el primer centenari de la mort de Kafka; possiblement encara serà celebrat d’aquí dos-cents o tres-cents anys. És l’autor més profètic de tot el segle XX, i allò que va diagnosticar a les seves novel·les, d’edició pòstuma, serà realitat mentre no canviïn, cosa difícil, les determinacions del sistema polític, jurídic i econòmic de les societats avançades.

El problema dels tres cossos és un thriller escrit per l’escriptor xinès Cixin Liu (Yangquan, 1963) i l’excel·lent entrada a una de les trilogies més interessants dels darrers anys, que ens mostra com podria ser el primer contacte amb extraterrestres i com de complicat arribaria a ser construir un pont que permetés una coexistència pacífica. El relat de Liu barreja amb excel·lència la filosofia oriental, la historiografia i la física teòrica. Per situar el títol: en el camp de la mecànica orbital, el problema dels tres cossos consisteix a determinar el moviment que seguiran tres cossos puntuals sotmesos només a la seva mútua interacció gravitatòria, si són conegudes les posicions i velocitats dels cossos en un moment inicial. El cas és que el problema no té una solució definitiva. Liu construeix Tristolaris, un planeta habitat del sistema estel·lar ternari que, atesa la seva òrbita irregular al voltant de les tres estrelles que l’envolten, pateix contínues catàstrofes naturals, climàtiques i geològiques impossibles de predir.

És un tòpic titllar els escriptors de ciència-ficció de visionaris, però en el cas d'Octavia E. Butler (Califòrnia, 1947 - Washington, 2006) l'adjectiu li va com anell al dit. L'escriptora nord-americana va créixer entre els prestatges de la biblioteca pública i els llibres que la seva mare rescatava de les cases de Pasadena on anava a netejar. Solitària i obstinada, Butler va descobrir ben aviat que la imaginació era una via efectiva per transformar la realitat i va posar-se a escriure abans de l'adolescència. Amb 12 novel·les publicades i més d'un milió de llibres venuts, Butler va construir una literatura avançada al seu temps que sacsejava les idees de família, sexualitat i raça en una època en què conceptes com responsabilitat afectiva, gènere no binari i relacions fluides encara no formaven part del lèxic social.

El que fa encara més captivador l'assaig que Emmanuel Carrère va escriure sobre Philip K. Dick (Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos, Anagrama, 2018) és que l'autor francès analitza l'autor nord-americà des de dins del personatge, de l'individu. És veritat que ho fa mitjançant la seva obra, seguint-la metòdicament llibre a llibre, però sempre mostrant K. Dick com la seva pròpia font artística.

Descrita com una odissea espacial amb rerefons filosòfic que juga amb els mites cíclics de les primeres civilitzacions, amb el concepte de temps i amb la teoria de les dimensions múltiples, la flamant editorial Spècula —impulsada per Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte— publica Mare, la primera novel·la de ciència-ficció de l’escriptora Isabel del Río (Barcelona, 1983) i el segon volum del segell amb una coberta deliciosa il·lustrada pel gran Àlex Santaló que inspira una fugida del planeta blau, com les portades dels discos El poeta Halley de Love of Lesbian o La gran esfera de La Casa Azul.