"Vaig tenir molta sort, perquè vaig caure damunt el llit després del concert. Si m'hagués passat a l'escenari...", recorda José María Sanz, Loquillo (Barcelona, 1960). Una arrítmia greu el va dur al quiròfan. "Havia arribat a les 147 pulsacions. Sort dels metges de la Universitat de Navarra", afegeix. És el primer que explica un cop assegut en una taula del restaurant Speakeasy de la cocteleria Dry Martini de Barcelona. Quan han de parlar amb la premsa, els artistes sovint intenten quedar en espais confortables que els transmetin caliu i seguretat emocional. Al Dry Martini li serveixen la beguda que vol sense demanar-la. "Vull que fem l'entrevista en català. Necessito parlar en català perquè on visc [el País Basc] no puc fer-ho –diu–. Quan vaig per les Espanyes i pel món, sempre diuen: «Loquillo, l'artista català nascut a Barcelona»".

Campanades de boda a casa de Loquillo. El cantant barceloní ha anunciat que després de 40 anys de relació ha contret matrimoni amb Susana Koska, amb qui viu al País Basc. "Sí! Després de 40 anys junts, la Susana i jo ens hem casat. Visca els nuvis!", diu Loquillo a la publicació d'Instagram on ha compartit una foto d'ell i la seva dona acompanyats del seu fill Cayo, de 22 anys. La cerimònia va tenir lloc a l'Ajuntament de Laguardia (Àlaba), lloc de residència de la família.

"Sí, és un comiat, un epitafi", diu Loquillo sobre Voluntad de bien. És la cançó que tanca el disc Diario de una tregua (Warner, 2022) com una mena de rèquiem amarat de la influència de Jacques Brel. Amb el cantant barceloní passa que costa distingir Loquillo de José María Sanz, i encara més quan ara, als 61 anys, es barregen necessitats artístiques i ensurts mèdics. Durant la pandèmia va començar a notar que no es podia cordar el botó del coll de les camises. El bony va acabar sent "un goll nodular". "Em van dir que calia operar i que hi havia el risc que toquessin les cordes vocals", explica Loquillo al 99% Moto Bar de Barcelona. Va decidir que no hi hauria operació: "Que duri el que hagi de durar". I aleshores va trucar "la Sisena Flota", Igor Paskual i Sabino Méndez, i els va comunicar l'estat de qüestió: "Senyors, això és el que hi ha. Hem de fer el gran disc. Tothom a pencar".

A punt de fer 59 anys, Loquillo (Barcelona, 1960) segueix sent fidel al que sempre ha sigut: una estrella del rock. Manté el tupè, que el seu fill de 20 anys, present a l'entrevista, replica més ferm i més alt. No vol parlar de política perquè "fer una entrevista és un esport d'alt risc", però la política ho impregna tot. Tampoc vol fotografies. Publica El último clásico (Warner), un disc amb un títol que és una declaració d'intencions.

A Loquillo li faltava plantar la bandera al Palau Sant Jordi, demostrar-se que podia doblar els 4.000 espectadors que va dur al Sant Jordi Club i poder dormir amb la sensació de l’objectiu aconseguit. Se’n va sortir ahir davant d’unes deu mil persones que havien pagat entre 38,50 i 49,50 euros per ser al concert final de la gira 40 años de rock and roll actitud. Per cert, just abans de l'actuació va sonar First of the gang to die, de Morrissey, un altre artista que com Loquillo ha convertit l’actitud i la paraula sense filtres en una identitat.

Loquillo és contradicció. És el rock com a ofici i com a vici. El pinxo que marca territori i l’amfitrió impecable. Es reconeix en els codis de la classe obrera del seu pare i també s’ha emmirallat en el món de Chanel, cocaïna i Dom Pérignon. Voldria, com el diable, amagar la seva naturalesa, però no pot o no vol. “Sempre estic al mig de tots els sidrals”, admetia fa un parell d’anys. Políticament, ha vestit sants de tota mena. Ha alçat la veu contra les tortures i el terrorisme d’estat, ha fet campanya pels Verds i quan el Procés va entrar en escena tan aviat es mostrava preocupat pel futur dels empresaris catalans en declaracions prou reflexionades però poc obreristes com etzibava comparacions amb el nazisme que després intentava matisar embolicant encara més la troca.

S'acaba de publicar el vintè disc de Loquillo, el sisè que edita en solitari. Su nombre era el de todas las mujeres és el seu tercer disc en què musica poesies alienes –en aquest cas del poeta, filòleg, assagista i exministre de Cultura del PP, Luis Alberto de Cuenca. Prèviament, a La vida por delante (1994) i Con elegancia (1998), Loquillo havia musicat textos de Gil de Biedma i Octavio Paz, entre d'altres.