Música
Cultura  /  Música 01/06/2022

Loquillo: "Per a mi 'el madrileño' sempre ha sigut Ramoncín"

El cantant barceloní publica el disc 'Diario de una tregua'

4 min
Loquillo a l'Alt Empordà.

Barcelona"Sí, és un comiat, un epitafi", diu Loquillo sobre Voluntad de bien. És la cançó que tanca el disc Diario de una tregua (Warner, 2022) com una mena de rèquiem amarat de la influència de Jacques Brel. Amb el cantant barceloní passa que costa distingir Loquillo de José María Sanz, i encara més quan ara, als 61 anys, es barregen necessitats artístiques i ensurts mèdics. Durant la pandèmia va començar a notar que no es podia cordar el botó del coll de les camises. El bony va acabar sent "un goll nodular". "Em van dir que calia operar i que hi havia el risc que toquessin les cordes vocals", explica Loquillo al 99% Moto Bar de Barcelona. Va decidir que no hi hauria operació: "Que duri el que hagi de durar". I aleshores va trucar "la Sisena Flota", Igor Paskual i Sabino Méndez, i els va comunicar l'estat de qüestió: "Senyors, això és el que hi ha. Hem de fer el gran disc. Tothom a pencar".

Loquillo va lliurar el destí a dos compositors de confiança. Paskual és "l'observador", el que escriu la cançó El rey com si fos un perfil periodístic, i el que situa Loquillo en diferents vinyetes de la història del rock. Les cançons de Méndez, en canvi, semblen compostes amb consciència plena que seran cantades per José María Sanz, com si l'autor de Cadillac solitario fos capaç de fer saltar les defenses del personatge. Per això l'epitafi de Voluntad de bien sona tan dramàtic, i encara més quan a les notes interiors de l'àlbum Loquillo cita Martin Eden, el personatge de la novel·la de Jack London, i a més a més insisteix que se sent "cansat i atabalat". Accepta que sí, que ell mateix en té alguna cosa, de Martin Eden, un home que assoleix l'èxit contra tot pronòstic però que "acaba consumit per ell mateix", i lliga un paral·lelisme més aviat fatalista: "Què és Elvis? El principi i el final del rock'n'roll, el principi i la decadència. I què és Martin Eden? El mateix, literàriament és el mateix personatge".

El mateix Loquillo, però, mira de rebaixar el drama. "En el moment de fer el disc sí que estava preocupat perquè no sabia què podia passar amb mi", admet. Aquesta incertesa, gairebé com un núvol fosc, plana damunt la interpretació de Todo tiene su sabor i La lluvia dice. "Aquí va haver-hi un procés emocional molt potent, però he d'estar sol. Si tinc gent al costat la destrosso perquè és una cosa molt personal i molt intensa. Hi he d'arribar tot sol, a aquest punt, perquè si no li foto la vida impossible a la gent", diu, agraint haver enregistrat a l'estudi Music Lan d'Avinyonet de Puigventós, a l'Alt Empordà: "Sí, em va anar molt bé estar allà dalt".

A llibre Loquillo. La biografia oficial (Penguin Random House, 2022), Felipe Cabrerizo descriu Loquillo com un personatge del cineasta Jean-Pierre Melville, "mirant el futur amb escepticisme, devorat pel desencant [...] i mantenint una vella guia de codis de conducta que el situen fora dels temps que li han tocat viure". També diu que té "el defecte de ser impulsiu, explosiu", i que això fa es fiqui en embolics. "És que tinc molta intensitat –diu Loquillo–. La mateixa intensitat que tinc a l'escenari la tinc amb tot. La meva millor part és la del meu pare, que havent fet la Guerra Civil al bàndol republicà i havent estat a l'exili, quan va tornar a Barcelona el que volia era ser feliç. Aquesta actitud canalla, divertida i molt sociable meva és del pare. La mare va viure aquí la repressió i l'entrada dels franquistes amb 16 anys. Va veure les violacions de les tropes de Franco. Tenia dos germans a la presó. La mare va viure la part més fosca. El pare també, perquè va estar al front, però quan va tornar el somriure li va servir per sobreviure. En canvi, la mare era foscor. A casa m'ho diuen: «Portes uns dies com ta mare...» Sí, soc molt intens".

La mort del personatge

Diu Loquillo que el disc Diario de una tregua significa també la mort d'un personatge, o si més no la transformació, però Loquillo és molt Loquillo. Per una banda, es manté fidel a una manera d'entendre l'ofici musical que l'obliga a seguir fent discos i gires. "Puc tenir més o menys encert, però no m'avorreixo i sempre estic fent alguna cosa diferent", diu. Per l'altra banda, tot i que el desencant l'ha fet menys abrandat que fa uns anys, continua traient el polemista a vegades bocamoll que tants titulars ha donat. En un moment de la conversa, apareix el nom de C. Tangana, un artista que al disc El madrileño ha completat la construcció d'un personatge que té alguna cosa de Loquillo, si més no per com defensa la seva posició a l'ecosistema musical i per com gestiona inseguretats i arrogàncies. "Per a mi el madrileño sempre ha sigut Ramoncín. C. Tangana és un altre món, és varietés, no té res a veure amb la cultura rock", assegura Loquillo, per a qui Ramoncín va ser "un pioner a l'hora de crear un personatge". "I jo no tinc res a veure amb el pop espanyol, que se'n vagin tots a Miami", etziba com si estigués veient el titular a la premsa.

Havíem deixat Loquillo a l'estudi, enregistrant amb la incertesa sobre el futur immediat. "Durant la pandèmia vaig recuperar Una història de dues ciutats, de Dickens, i vaig veure com seguia de vigent. Vaig trucar al Gabriel Sopeña i li vaig dir que li tocava musicar Dickens", recorda. És l'única cançó del disc que no està composta per Paskual ni Méndez, i va ser l'última que van enregistrar. "I quan la vam acabar, ja no tenia el bony al coll. El poder curatiu del rock'n'roll! Bé, en realitat no sé com ha passat, perquè no ho he preguntat. No sé si ha marxat per sempre o si tornarà a sortir. El cas és que vaig acabar el disc i començo una gira", diu.

stats