Els llauradors de lletres som convidats, pels volts de Sant Jordi, a parlar de l’adminicle de pasta de paper que hem tingut la joia i gosadia de cometre. “No he acabat el llibre”, va dir-me, tot disculpant-se, en Basté. Conec autors que s’ofenen o es disgusten si el periodista no els ha llegit. Però cal que el periodista hagi llegit un llibre, vist una pel·lícula, escoltat un disc o anat a un restaurant per fer l’entrevista a l’autor? A mi em sembla que no cal. Que, de vegades, és, potser, desitjable. Els periodistes culturals sovint fan aquesta broma: “Som lectors eterns de mig llibre”. Demà en tindran un altre, i demà passat un altre. Els llibres han de ser gaudits amb calma (sense eternor) i ser abandonats si cal, que de vegades cal, com les sèries. Les preguntes del periodista no han de ser necessàriament sobre l’argument. A mi em sembla que una entrevista a Melville (Melville m’encanta) no hauria d’anar sobre cetacis, tot i que, esclar, en un dia com avui li preguntaríem per aquest vídeo extraordinari que vèiem a l’ARA, on es demostra que les balenes, mare meva, s’ajuden entre elles per parir. Les entrevistes són anuncis, i és igual si l’autor parla de la seva infantesa o del que pensa de Donald Trump.

Ha mort Antoni Marí, un cap potent de les lletres catalanes, escriptor penetrant i refinat, tant en vers com en prosa. Eivissenc de naixement i barceloní per elecció i convicció, Marí va anar sempre gloriosament a la seva, capficat en la tasca de comprendre en profunditat les idees que han permès la construcció de l'Europa moderna i de verificar la seva validesa en la construcció en marxa de l'Europa d'avui. Tenia més tractes amb el pensament abstracte, i molt més fèrtils, que molts dels que el dia d'avui firmen i es proclamen filòsofs, amb ridícula impudícia.

El David Uclés l’he vist una sola vegada, el dia de l’entrega del premi Nadal d’enguany. Quan va fer el seu discurs d’agraïment, vaig trobar que parlava com no he sentit parlar ningú, que s’expressava d’una manera tan singular com vestia. Cosa gens estranya al nostre sector: tots som força originals. Jo, de joveneta, deia que només volia ser una escriptora “normal”, fins que, després de conèixer molts col·legues d’ofici, vaig adonar-me que no existeixen els escriptors “normals”. N'hi ha d’adotzenats, esclar: els eficients mercenaris de la lletra que treuen un llibre cada any i fan novel·les com farien botifarres. Aquests no els considero escriptors –ja em perdonaran el purisme gremial, però ho dic més com a lectora que com a escriventa–. Jo, llegint, vull accedir a una consciència, a un món, a una mirada sobre la vida i a un treball artístic fet amb paraules i amb les peces i engranatges propis de la literatura. Per entretenir-me amb històries explicades amb un estil pla i sense tremp ja hi ha les telenovel·les de sobretaula. De totes maneres, no vull parlar de llibres, donat que no he llegit cap de les dues novel·les que ha publicat l’Uclés; vull parlar dels escriptors, la premsa i tota aquesta part de la feina que solem anomenar “promoció”.

La fama no tenia mala premsa als segles de les cultures clàssiques de Grècia i Roma –així ho llegireu a qualsevol Aurea dicta, com la que es va editar a la Bernat Metge–, però va començar a resultar sospitosa a partir del Renaixement. Erasme i Montaigne, del període final de l’humanisme, no l’apreciaven. Potser el fenomen té a veure amb el fet que la impremta havia posat a l’abast de molts lectors els llibres que s’escrivien: la quantitat fa més remor que la qualitat.

Ens agrada insistir en l'evidència que Pere Rovira és un excel·lent escriptor, sens dubte un dels millors dels que escriuen avui en dia en català. Recentment ha publicat, a l'editorial Proa, el volum Vida i miratges, una nova entrega dels seus dietaris, que inclouen fites de la literatura del jo com Diari sense dies (2004), La finestra de Vermeer (2016) i Música i pols (2019). Rovira també és un poeta excel·lent, com queda recollit al volum de la seva poesia reunida Avui és sempre (2022), i en cadascun dels seus llibres en vers, que compon lentament, espaiadament. Cal llegir, a més, les dues novel·les que ha publicat fins ara (L'amor boig, del 2007, i Les guerres del pare, del 2013). I són un goig les seves traduccions del francès: Ronsard (Les roses de Ronsard, 2009), Baudelaire (Les flors del mal, 2021) o l'antologia Jardí francès. De Villon a Rimbaud (2016). Sense cap menysteniment de l'obra diguem-ne de joventut (els llibres de poemes recollits al volum Poesia 1979-2004), es pot dir que el bo i millor de l'escriptura de Pere Rovira, nascut l'any 1947, ho hem conegut a partir de la seva cinquantena.

Qualsevol amic de la literatura que en llegir es fixa abans que res en la qualitat estètica d’un llibre, d’un estil, d’una prosa, té problemes de consciència quan agafa l’obra d’un escriptor de primera categoria, però que va lloar sense cap dissimulació, o va tenir-hi tractes, un règim despòtic com el feixisme italià o el nazisme alemany. A Itàlia passa amb Gabriele D'Annunzio, molt amic de Mussolini; a Alemanya passa amb Martin Heidegger i uns quants més; a França passa amb una colla d’escriptors que van col·laborar amb els alemanys o amb el règim pusil·lànime de Vichy.

És un parany perfecte. L’estafa de les estafes. Consisteix a enviar un email a un escriptoret per proposar-li una feina divertida, que a sobre estigui –una mica– remunerada. Proposa-li d’escriure un conte curt on hi hagi un ferrocarril, perquè formarà part d’una campanya de foment del transport públic. Si li ofereixes tres-cents euros dirà que sí, encantat. I a partir d’aquí, ja és teu!

El català no és només una eina de comunicació, sinó també un mitjà d'expressió artística: dos escriptors, amb una llarga, reconeguda i fructífera trajectòria, Maria Barbal i Xavier Bosch, han reflexionat sobre el model de llengua que cal fer servir. Ho han fet en un debat celebrat aquest dimecres a l'Institut d'Estudis Catalans, coorganitzat amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

A finals d’aquest mes de juny, el dia 25, tindrà lloc al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet un acte per recordar i reivindicar la figura de l’escriptor colomenc Josep Sol. Amb aquesta mateixa intenció, l’editorial badalonina Pont del Petroli ha publicat aquesta primavera el llibre d’aquest autor titulat Elionor. Es tracta d’un recull de relats que es va publicar per primera vegada l’any 1935, prologat per Joan Puig i Ferrater, amb una bona rebuda de la crítica.

Me’n vaig de Carcaixent en un AVE que em torna a casa. Fa molt que no veig la família i ma mare m’ha enviat una foto de la glicina que tot just acaba de florir. La vam plantar junts el 2019 amb una il·lusió prematura i aquell desig d’estar compartint un moment únic amb algú amb qui no et veus gaire sovint: recordo les seves mans brutes de terra, el somriure, la tranquil·litat que només les mares saben oferir. Era a casa. Un any després, vaig veure la glicina enredar-se entre les gelosies del jardí en una primavera de confinament: em sentia estranyament feliç. Dos anys després, la glicina rebrotava la setmana en què jo publicava la meva primera novel·la. Tres anys després, em cartejava amb un amor i trobava en la glicina naixent un reflex de mi mateix, del que sentia. Quatre anys després, l’enyorava des d’una residència d’escriptura on el temps passava massa lent. Cinc anys després, la glicina ha florit per primer cop. Cinc anys ha tardat a florir la glicina.

Fa uns dies, Najat El Hachmi escrivia un article a l'ARA en què reivindicava la rellevància de les escriptores pioneres i posava d’exemple el cas de Carme Riera, que recentment ha tret una novel·la nova. L’article em va semblar honest i ple d’encerts: més enllà de les preferències literàries de cadascú, és important reconèixer el paper de les predecessores en aquells àmbits que tradicionalment han arrossegat estereotips, prejudicis i discriminacions de caràcter masclista. És evident que Carme Riera és un bon exemple d’autora que va trencar sostres i que va fer-se un lloc en un gremi extremadament masculinitzat, en el qual la presència femenina era, com a mínim, residual.

Quan no trobo tema per a un article, quan estic encallada amb un argument, quan no trobo el desllorigador d’aquesta trama, penso en tu. Tu ets la meva guia, escric pensant en tu, com si em miressis. I llavors em dic: “Ell ho faria, jo ho puc fer”.

Estic farta de les persones que no saben llegir. Estic farta d’escriure articles i que després la gent hi llegeixi el que vol, no el que hi diu, i que, per tant, posin en ploma meva idees que no he expressat. Estic farta que l’articulisme estigui tan mal pagat a casa nostra (en el meu cas, entre 110 i 125 euros segons el mitjà). Estic farta de l’exposició pública que comporta (i que se suma a la d’escriure llibres), perquè et poses a la diana però continues pobra com una rata. Estic farta de sentir-me estúpida per aquest motiu. Estic farta que em canviïn els títols i que gairebé mai em diguin què els ha semblat l’article malgrat la meva insistència. Estic farta d’haver d’aclarir-ho tot, de mastegar-ho tot. Estic farta de la literalitat que ens ofega. Estic farta que la ironia i l’humor s’estiguin extingint. Estic farta de les susceptibilitats.

Fa poc Greg Marston, un actor de veu britànic, va descobrir per casualitat a internet el Connor: un clon de la seva veu generat per IA a partir d’una gravació seva del 2003. Era la seva veu pronunciant paraules que mai havia dit.

Aquest estiu he visitat paisatges personals i he conegut dones excepcionals que m’han permès conèixer la seva intimitat, entrar a casa seva. M’ha guiat la periodista italiana Sandra Petrignani, que va tenir la bona pensada d’aprofundir en el coneixement d’algunes escriptores que admirava visitant el seu cau i refugi, casa seva, allà on van viure i escriure. 

Quan Rússia va llançar la seva invasió d'Ucraïna, jo estava escrivint una novel·la. Passava als EUA, el 1863, i seguia les passes d'un ucraïnès de Virgínia a Missouri que pel camí trobava diversos tipus estranys, soldats, desertors i esclaus fugitius. Sempre m'ha interessat força la història dels EUA, i se'm feia atractiva la idea d'integrar un protagonista ucraïnès –no un clàssic emigrant sinó un soldat del bàndol del Nord, amb la seva pròpia història de servitud sota el jou de l'Imperi Rus– en les realitats de la Guerra Civil.

"Viatjar per les cases és viatjar per les vides. O potser és al contrari", escriu Sandra Petrignani (Itàlia, 1952), autora de L’escriptora viu aquí (Viena). La fascinació per les llars mou Petrignani a viatjar a cases d’escriptors com a destí per conèixe’ls a partir dels detalls dels llocs on han viscut. L’habitació completament vermella de Colette a la Borgonya, a Saint-Sauveur-en-Puisaye, per exemple, delata la lluita entre erotisme i amor d'aquesta escriptora i artista de cabaret.

Com a comiat de vacances de l’Ara Llegim, he triat el llibre de Joan Safont L’estiu passat (Comanegra) sobre la geografia de vacances de la nostra gent de lletres. L’obra també inclou alguns pintors i músics. Per als creadors, l’estiu sovint és temps de bona feina: de plaers i llibertat, de deixar volar la imaginació. Però cal trobar l’espai adequat, una atmosfera d’inspiració.

Fa uns dies l’ARA publicava un article titulat "Els editors fitxen els autors en funció dels seus seguidors?" La peça venia motivada, en bona part, pel naixement d’un nou segell editorial, Brunzits, dirigit per la comunicadora Juliana Canet i pertanyent a l’editorial Columna. Brunzits s’ha estrenat amb Fusta i resina, la primera novel·la d’Ofèlia Carbonell, una de les quatre potes del podcast Gent de merda i articulista habitual a la revista Núvol. L’aparició d’aquest segell, que posa l’èmfasi en els autors i lectors joves, va provocar un enfilall de crítiques per part de la creadora Juana Dolores, que, a banda de menystenir la figura de Carbonell, va parlar d’intrusió en l’àmbit literari i va carregar contra els segells que, al seu parer, paguen "qualsevol tertulià mediocre" perquè escrigui "qualsevol merda".