Santiago Abascal va ser el primer a reaccionar amb un tuit a l’anunci de l’acord per regularitzar mig milió d’immigrants sense papers. "500.000 il·legals! El tirà Sánchez odia el poble espanyol. Vol substituir-lo. Per això pretén promoure l’efecte crida per decret, per accelerar la invasió. Cal aturar-lo. Repatriacions, deportacions i reemigració". A partir d’aquest moment, Abascal i tot el partit es va bolcar a les xarxes per liderar l’oposició a la mesura davant d’un PP titubejant i amb poca credibilitat en aquest aspecte, ja que José María Aznar va fer dues regularitzacions massives. Abascal, que està immers aquests dies en la campanya de l’Aragó, va adaptar ràpidament el seu missatge. Si fins a aquell dia el lema principal era "La corrupció mata", en relació amb l’accident d’Adamuz, dimarts hi va afegir la coda "I la invasió, també".

Mentre diumenge, 12 d'octubre, la meva dona i un servidor fèiem la caminada dominical a pas animat –res de passeig– vam ensopegar pels carrers de l'Eixample amb diverses parelles que duien vestits folklòrics llatinoamericans. Al davant de la Pedrera, dues noies japoneses portaven banderetes espanyoles que els havien regalat a la parada instal·lada per Vox allí mateix. També vam veure gent amb roba baturra, i un galgo amb un mocador on es distingia la cara del general Franco. Al vespre, en llegir la crònica de Roger Palós al diari ARA, vaig entendre per què hi havia gauchos pel carrer: es tractava d'un grup de ballarins que s'afegien, potser sense saber on es posaven, a la grotesca i irrisòria trifulga protagonitzada per uns mil dos-cents militants de l'extrema dreta espanyolista, segons dades de la Guàrdia Urbana. 127 anys de ressentiment: des del 1898. Si no ho van fer, els recomano de tot cor que es llegeixin l'article de Palós: es faran un tip de riure, o de plorar. 

Batusses, moments de tensió i violència per pugnes surrealistes en una manifestació formada fonamentalment per Vox, que ha fet alguns càntics directament racistes. "Moros no, Espanya no és un zoo" és un estirabot deshumanitzador abans només reduït a grupuscles xenòfobs marginals. Però el partit d'extrema dreta continua el seu in crescendo i l'ha cantat a viva veu des dels megafonistes oficials de la formació i l'han repetit els dos centenars de manifestants que hi havia rere la pancarta específica de Vox. Tot plegat en una marxa deslluïda que ha recorregut aquest diumenge el passeig de Gràcia de Barcelona sense cap força i plena d'enfrontaments interns. A més de Vox, també hi era el PP –amb Daniel Sirera i Nacho Martín Blanco– i el que queda de Ciutadans. En total, ha aplegat 1.200 manifestants, segons la Guàrdia Urbana, a més de dos milers de ballarins aliens a la marxa.

La hispanitat ha obert un debat de fons en la dreta espanyola. En la pugna sobre la immigració, el PP vol prioritzar l'Amèrica Llatina per rebre nouvinguts, en detriment de nacions africanes o de matriu islàmica. Ha ideat el visat per punts, que premia la "proximitat cultural", i ho ha reivindicat Alberto Núñez Feijóo i la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que ha dit que "la immigració hispana no és immigració". L'ofensiva obre incògnites com ara què implica la hispanitat i com pot impactar en el demos. És a dir, què és ser espanyol? L'espanyolisme mira cap als 48 milions d'habitants d'Espanya o cap als 600 milions que diu incloure la hispanitat?

"Visca Espanya i visca el rei". Amb timbals, trompetes a tota marxa i vuitanta militars, s'ha celebrat aquest dissabte la jura de la bandera espanyola a Calonge i Sant Antoni, un municipi governat per un alcalde de Junts, Jordi Soler. El "Gràcies, alcalde" que ha dit el comandant de l'exèrcit a la província de Girona, el coronel Javier Gómez Yagüe, però, no es referia pas a Soler. Es referia a Alberto Mas Vilà, regidor del PP i membre de l'equip de govern, que aquest dissabte era alcalde accidental i que era la màxima autoritat civil present. Ell ha organitzat la jura, movent tots els fils perquè l'Ajuntament donés el permís per fer servir el Palau Firal per a l'ocasió, la vigília del Dia de la Hispanitat. Per això el segell del consistori apareixia als cartells que anunciaven l'esdeveniment.

La Hispanitat és un dia marcat en vermell al calendari de l’espanyolisme. Entitats i partits aprofiten la data que commemora l’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica per reivindicar la "pàtria mare" i els llaços que uneixen Espanya i l'Amèrica Llatina. Sota el lema "Res a celebrar", els moviments polítics sobiranistes als Països Catalans, Galícia i el País Basc han liderat l’oposició a aquesta celebració, que consideren caduca i representativa d’una Espanya que ni reconeix ni permet el dret a l’autodeterminació dels pobles. Però les tres comunitats històriques no estan soles. Tot i que menys coneguts, hi ha corrents sobiranistes en altres territoris de l'Estat, com les Canàries, Andalusia, Extremadura, Astúries, Cantàbria o, fins i tot, Castella que es regiren contra aquesta festa i alcen la veu contra el centralisme de Madrid. També a Llatinoamèrica, els moviments indígenes i progressistes clamen per deixar de celebrar (o resignificar) una fita en què veuen una clara empremta colonial.

Avui és el dotze d’octubre, la Mare de Déu del Pilar, patrona de Saragossa, d’Espanya i de la Guàrdia Civil. I a més és l’aniversari del descobriment d’Amèrica. Per això és la festa de la Hispanitat. Ja saben que Colom, de fet, no sabia que descobria Amèrica, és a dir un nou continent. Ell es pensava que havia arribat a l’Índia per l’altre costat. No tenia ni idea que enmig hi havia tot un continent. Però tot això és igual. Tot plegat és un embolica que fa fort, l’aparició de Maria en carne mortal a l’apòstol sant Jaume, el pilar de jaspi, la primera església dedicada a Maria en tot el món, etc., etc. A mi el que em fa més gràcia de tot és que sigui patrona de la Guàrdia Civil, no sé per què. Però això sembla que és molt recent. Va ser Alfons XIII, àlies en cametes, que ho va declarar. I aquesta cosa de la Hispanitat, per dir la veritat, no me’n fa cap, de gràcia. I suposo que a molts sud-americans tampoc. 

"No vam complir les expectatives", reflexionava aquesta setmana un dels organitzadors de la manifestació del 8 d’octubre en un cèntric bar de Barcelona. A l’altra banda de la taula, dos amics intentaven animar-lo fent-li veure que treure 50.000 persones al carrer (350.000 segons Societat Civil Catalana) era una fita que l’unionisme no havia assolit gaires vegades. Probablement només una, el 2017, en l’època més calenta del Procés. Quatre dies després, i tot i apel·lar a "l’orgull de ser espanyol", s’ha quedat lluny d’omplir la plaça de Catalunya. Un miler de persones segons la Guàrdia Urbana (comptant-hi els turistes curiosos) han acudit a una cita que fa sis anys en va aplegar 65.000. Espanya no és rival per al pont del Pilar.

La celebració de la diada nacional espanyola arriba enguany, per a molts, empeltada de malenconia. Allò que se’n sol dir l’evolució dels esdeveniments (alguns prefereixen dir-ne el govern Frankenstein, o simplement Perro Sanxe) fan aparèixer com a possibles, i fins i tot properes, certes coses que, fins fa molt poc, eren inimaginables. Per exemple, el retorn de l’arxienemic de la pàtria, Carles Puigdemont, per la porta gran, amnistiat dels crims horribles que se li han imputat no tan sols jurídicament, sinó també a través de la construcció mediàtica, dia rere dia, d’un monstre sobre el qual es podien projectar tots els mals del país i al qual no tan sols era lícit, sinó gairebé obligatori, blasmar i ridiculitzar. Només la idea, o la possibilitat, d’aquest retorn aixeca vertaderes bòfegues a la pell dels patriotes més encesos, però hi ha (per a ells) més amenaces ominoses que ennegreixen el panorama. Totes tenen en comú, però, el fet de ser contràries no tan sols a la unitat, sinó també a la dignitat d’Espanya. Tal com l’entenen aquests patriotes, si més no.

Dimarts a la tarda vaig coincidir en un acte del CCCB amb Ernest Maragall i Raül Romeva. Li vaig comentar a Maragall que el panorama estava molt mogut i em va contestar com un llamp: “Al contrari, ara està molt més clar”.

El PP continua obstinat en treure pit del passat colonialista espanyol. La setmana passada va obrir aquest meló la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, quan va qüestionar al Papa que demanés perdó a Mèxic per la conquesta d'Amèrica. S'hi van sumar l'expresident espanyol José María Aznar i l'actual líder del PP, Pablo Casado, i aquest dimecres s'hi ha apuntat el cap de l'Oficina de l'Espanyol a Madrid, Toni Cantó. L'exdiputat de Ciutadans, ara a les files populars, ha negat que l'arribada dels espanyols al territori americà fos una "conquesta". Segons ell, van "alliberar" el continent d'un poder "absolutament brutal, salvatge i fins i tot caníbal".

Albert Rivera és un polític competitiu. Ha nedat contra corrent al Parlament durant una dècada, aixecant la bandera del bilingüisme en nom dels que volen ser monolingües en castellà. I, últimament, mentre observava satisfet l’èxit de C’s a Catalunya, confirmat el 27-S, ha fet colzes als platós de televisió per fer el salt a la política estatal. Ja hi és de ple, i hi ha enquestes que li donen serioses opcions de disputar al PP i al PSOE el triomf el 20 de desembre. Ahir era dia de gaudir del ple reconeixement i ser protagonista al Palau Reial, a la recepció que va oferir Felip VI.

La Hispanitat ja no és el que era. Les prevencions dels darrers anys, excessives amb la premsa i també amb els ciutadans, li han tret trempera informativa. Fa uns anys el públic era ben a prop dels polítics i les xiulades del públic assistent a la desfilada militar (no precisament amic de l'Espanya progressista i plurinacional) solien ser un tema que donava molt de sí. José Luis Rodríguez Zapatero –que va fer el seu primer gran gest polític l'any 2003 no aixecant-se quan, en plena guerra de l'Iraq i sent ell cap de l'oposició, passava la bandera dels 'aliats' americans– segur que té ben viu el record de les xiulades que va patir fins al 2011.

L'actor Guillermo Toledo, conegut pel seu activisme polític –durant la campanya va donar suport a la CUP–, ha publicat un 'post' al seu Facebook en què es "caga" en la festa nacional espanyola, en la monarquia, en la conquesta genocida d'Amèrica i en la Mare de Déu del Pilar. De seguida s'ha convertit en 'trending topic', com ho són "Viva España" i #nadaquecelebrar.

Uns 3.500 militars han participat aquest dimarts al centre de Madrid en la desfilada militar, que és el principal acte del Dia de la Hispanitat, que ha seguit amb una recepció al Palau Reial. L'acte ha estat presidit pel rei Felip VI, la seva dona, Letícia, i les seves filles, Elionor i Sofia, i ha començat amb un homenatge als caiguts i la hissada de la bandera. A l'acte, que ha costat uns 800.000 euros, els acompanyava Mariano Rajoy amb el govern. A la tribuna hi havia tots els presidents autonòmics a excepció d'Artur Mas, Iñigo Urkullu i Uxue Barkos. Tots ells estaven molt allunyats del públic assistent per evitar xiulets.

El president català, Artur Mas (CDC), el lehendakari basc, Iñigo Urkullu (PNB), i la presidenta de Navarra, Uxue Barkos (Geroa Bai), tots tres integrants de formacions nacionalistes o sobiranistes, es desmarcaran aquest dilluns de la desfilada militar de la Hispanitat. Seran els únics presidents autonòmics absents en la desfilada, en una conjunció que es dóna per primer cop.