Després de publicar dos poemaris i diversos contes, Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) va patir un bloqueig creatiu. Cinc anys més tard, la poeta i traductora trenca aquell silenci literari amb Metamorfosi (L'Avenç), una crònica íntima de dos viatges que va fer al poble grec de Metamorfosi i que la van transformar per dins. Al primer, Cano hi va acompanyada de dos grans amics, en Borja i la Júlia, i la filla d'aquesta, un nadó. Al segon, l'escriptora comparteix l'estada amb la Júlia i la seva mare, la Nuri, que acaba de perdre el marit. A través d'ells, el llibre explora l'amistat i la pèrdua, alhora que convida a viure a poc a poc, gaudint dels plaers senzills —menjar, conversar, no pensar gaire— i acceptant-se a una mateixa sense pors.

Lluny dels quarters generals i de les grans síntesis històriques, la guerra perd èpica. Arran de terra –en la proximitat de les trinxeres o de la quotidianitat bèl·lica—, s’imposa l’absurda espera entre la violència i l’avorriment i la mateixa proximitat tant impedeix entendre el gran dibuix com facilita la comprensió d’allò essencial. Precisament, dues de les darreres novetats editades per L’Avenç, La guerra que jo he vist, de Joaquim Ventalló, i Cartes de Barcelona, de Lois Orr, coincideixen en narrar experiències d’aquesta mena.

Després d'un any al capdavant de la revista L'Avenç, l'escriptora i traductora Simona Škrabec ha decidit deixar la direcció, però hi continuarà col·laborant. La rellevarà la historiadora Núria Iceta a partir d'aquest octubre. "Era una qüestió de prioritats, i he prioritzat la meva carrera acadèmica. Ho deixo amb certa tristesa, però la direcció d'una revista és una feina de 24 hores, i jo no hi puc estar al cent per cent", explica Škrabec. Malgrat tot, l'escriptora i traductora, que actualment treballa a la Facultat de Traducció de la UAB, assegura que està molt contenta de l'experiència. "Crec que hem ajudat a fer el canvi i a cohesionar el nou equip", diu. L'octubre passat L'Avenç va tornar al quiosc i a les bústies amb el número 501. L'emblemàtica revista nascuda el 1977, en plena Transició, va estar a punt de desaparèixer fa un any i mig. Tanmateix, gràcies al suport d'un particular i de la Generalitat, la revista va poder continuar.

Fa tres anys la investigadora Georgina Torra, de la Universitat de Girona, mentre es dedicava a revisar la catalogació del fons Joan Vinyoli (1914-1984) a l’Arxiu Comarcal de la Selva, va topar-se amb una troballa tan sorprenent com apassionant. Entre els més de 4.000 documents inventariats, va descobrir una sèrie de textos en prosa escrits per Vinyoli, inèdits, que obrien la porta a explorar el vessant narratiu, pràcticament desconegut, d’aquest grandíssim poeta.

"El pare feia cims, sempre en va fer. Prenia un camí i enfilava amunt, sense mirar enrere. Amunt." Aquest és l'inici d'un dels llibres més bonics i commovedors que he llegit últimament. Cristina Masanés comença així Marxarons (L'Avenç), però de seguida, molt poques línies després, fa un gir: "Quan vaig entrar a la unitat de cures intensives, no hi havia ningú." I és que el llibre lliga molt bé aquestes dues coses: Masanés ens parla de la travessia que va haver de fer el seu pare, quan, amb 67 anys, va patir un vessament cerebral i va perdre la capacitat de parlar. Alpinista apassionat, havia fet molts cims, però ara li tocava intentar conquerir-ne un de molt difícil: recuperar la parla estava a l'altura de coronar l'Everest. El paral·lelisme funciona molt bé al llarg de tot el llibre: "Viatgers i caminants ho saben: quan no hi ha un terreny fressat, cal obrir-ne un de nou. Com sigui."

El relat té cent pàgines clavades i molta elevació. Descriu les conseqüències del vessament cerebral que, als 67 anys, va patir el pare de Cristina Masanés fa més de dues dècades: la pèrdua de la parla i els gairebé tres anys en què l’home va viure reduït a un “silenci sil·làbic”. L'autora recupera un diari d’alpinisme de l’home, del qual ens va donant algunes anotacions, sempre breus, que encapçalen els capítols –de tant en tant, algun fragment queda intercalat en el text–, capítols que duen el nom de pics o de valls del país. El diari és un text de final dels cinquanta que glossa algunes de les conquestes del viatger consumat i enamorat de la muntanya que va ser el pare, que el va mecanografiar la primavera de 1958 al Marroc, davant de l’Atlàntic: “Quin contrast entre la monòtona plana del mar i els esvelts cims somiats!”. Un text que la filla ha trobat “preparant els papers per al comiat”. Vet aquí la força singular d’aquest llibre, la seva originalitat: la comparació sostinguda que fa entre la facultat del llenguatge i la passió per pujar muntanyes, entre la llibertat viscuda en la joventut i la privació, a causa de la malaltia, de la maduresa. I, en darrer terme, la impossible escalada final de l’Everest de la parla, tal com llegim, malgrat els esforços continuats i ingents per canviar la situació. Per això el diari patern esdevé un document elegíac d’una gran fondària.

Amb la nova etapa de la revista L'Avenç ja en marxa sota la direcció de Simona Škrabec, aquesta emblemàtica publicació mensual de cultura i història, que ha rebut el suport de l'ARA a l'hora d'enfocar el seu futur, segueix sumant esforços amb el diari. Els dos mitjans estableixen ara una oferta conjunta per als lectors: una subscripció que inclou les dues capçaleres i que comporta un important estalvi, en concret un 31% de descompte. Suposa rebre els 11 números de la revista en paper, l'ARA en paper tots els caps de setmana i accés il·limitat en digital. Els interessats en aquesta possibilitat trobareu tots els detalls de la proposta a https://subscripcions.ara.cat/promocions/subscripcio-avenc . 

Aquest octubre L'Avenç ha tornat al quiosc i a les bústies amb el número 501. L'emblemàtica revista nascuda el 1977, en plena Transició, va estar a punt de desaparèixer fa mig any. Al febrer, Josep M. Muñoz, director de la capçalera els últims 24 anys, va anunciar el tancament de la revista per falta de suport econòmic. Tanmateix, gràcies al suport d'un particular i a les institucions, la revista continuarà. Per primera vegada, una dona dirigirà la revista: l’escriptora i traductora Simona Škrabec. Nascuda a Ljubljana (Eslovènia) el 1968, Škrabec té una llarga trajectòria com a professora, traductora i escriptora. Muñoz i Núria Iceta seran els editors i el nou consell de redacció està format pels periodistes David Fernàndez i Ana Sánchez i els escriptors Julià Guillamon, Cristina Masanés i Jordi Puntí. Carla Riera és la nova cap de redacció. La revista té una edició en paper i en digital. Aquest dimarts, 10 d'octubre, a les 18.30 h, l'ARA us convida a conèixer el nou equip de la revista i el seu projecte a la llibreria Alibri (Balmes, 26).

Puc imaginar que molts dels nombrosíssims lectors de l’ARA que fa uns dies van comprar l’últim número de L’Avenç, el 500, van experimentar un sentiment molt proper al que em va transmetre un dels col·laboradors d’aquest número que posa fi a una etapa de la revista que ha durat 46 anys: “Vist el 500. Fa goig i fa mal”. Ho desglosso: fa goig comprovar quin nivell d’interès i de qualitat hauria pogut arribar a tenir cada mes la revista si L’Avenç hagués pogut treballar en unes condicions de mínima confortabilitat, i si hagués tingut de forma regular un suport dels anunciants (quasi tots institucionals, cal dir-ho) i dels lectors com els que ha aconseguit amb aquest número extraordinari. I fa mal comprovar que, malgrat l’alt nivell assolit, que penso que tothom ens reconeix, no puguem seguir fent una feina que al llarg dels anys hem demostrat a bastament que sabem fer.

Som al Saló de Cent de Barcelona. Això és un homenatge a la revista L’Avenç, que acaba de treure el seu últim número, el 500. 46 anys de trajectòria que s’acaben. S’acaben? Ningú vol parlar de comiat... Però l’acte s’obre amb el que sembla un inquietant minut de silenci: ¿no havíem quedat que no era un funeral? Toti Soler trenca el mal fat cantant l’Ovidi, esclar. I Colau de seguida aclareix que la Medalla d’Or al Mèrit Cultural “no vol ser pòstuma”, tot i advertir tot seguit que “només amb subvencions” no es pot resoldre el futur de projectes culturals com aquest, “tan imprescindible”. Llavors? “Ens comprometem a mantenir la reflexió oberta”. Se l’escolten atentament els “quatre gats” (de fet, són tres: Josep M. Muñoz, Núria Iceta i Natàlia Bascones) que els últims 20 anys han tirat endavant l’emblemàtica revista. Ells i tots els col·laboradors d’ara i de sempre. A les primeres files, també paren atenció tres consellers de la Generalitat: Natàlia Garriga, Joaquim Nadal i Gemma Ubasart. Tothom molt reflexiu. 

La històrica revista de cultura L'Avenç, després que el seu director, Josep M. Muñoz, llancés fa cinc setmanes un SOS a través de l'ARA, ha seguit amb la feina malgrat la situació delicada que viu. L'objectiu era arribar al número 500 i fer-lo més extens i especial que mai. Així serà, doncs, l'exemplar de l'abril, que tancarà una llarga etapa d'aquesta fonamental capçalera nascuda ara fa 46 anys, el 1977, en plena Transició democràtica, quan encara no s'havien recuperat ni els ajuntaments democràtics ni l'autogovern, i la llengua catalana maldava per fer-se un lloc als mitjans. Aquest número extraordinari, que marca una fita, es podrà adquirir als quioscos juntament amb l'ARA aquest diumenge, 26 de març.

En la biografia de Ferrater escrita per Jordi Amat hi ha una escena que, per alguna estranya raó, en el meu cap s’ha connectat directament amb la trista notícia del tancament de L’Avenç: és l’any 1965 i el jurat del premi Formentor s’ha reunit a Valescure.  El poeta català defensarà la candidatura del polonès Gombrowicz davant dels altres membres: Yvonne Hortet, Max Aub, Josep Maria Castellet i Mario Vargas Llosa. Segons ens explica Amat, la pugna final estava entre Gombrowicz i el brasiler João Guimarães Rosa, proposat per Vargas Llosa per una raó política: la defensa del panamericanisme. Ferrater no es presenta al dinar de les deliberacions finals per la ressaca que pateix, i això fa que el seu candidat perdi el premi. Més tard el de Reus esclata a plorar davant de Castellet i li confessa el seu sentiment de culpa per haver fallat en un moment tan decisiu, però afegeix: “Això no treu que tots vosaltres sou uns fills de puta”. En una carta que Ferrater adreça a Carles Barral, li fa explícit el motiu del seu enuig amb la proposta de Vargas Llosa i la seva posterior dimissió com a jurat del premi: “Com a català que soc, m’he passat la vida abandonant estúpides barquetes de nacionalismes on m’exhortaven a aferrar-me. No veig cap raó per a concedir a la compassió d’ells mateixos que puguin tenir els altres més drets que no he concedit a la meva”. Quina paradoxa que la discrepància entre Ferrater i Vargas Llosa fos precisament aquest punt tenint en compte l’evolució del Nobel i les seves opinions bel·ligerants amb nacionalismes com el català.

"L'últim gran moviment politicocultural d'aquest país va ser el dels anys 60", assegurava el professor i crític literari Joaquim Molas l'any 2000. El segle XX català va estar marcat per tres grans moviments: Modernisme, Noucentisme i Seixantisme, terme que va utilitzar per primera vegada Josep Maria Muñoz, historiador, traductor i director de la revista L'Avenç. Dues dècades més tard de l'afirmació de Molas, Marta Vallverdú presenta un assaig il·luminador fruit d'anys d'investigació, Seixantisme (L'Avenç), on reivindica la importància d'aquells anys decisius per modernitzar i articular la cultura catalana. "Per definir la dècada dels 60 no parlaria de miracle, perquè, en cas de ser així, l'èxit hauria sorgit del no-res, i hi ha unes causes clares que el van fer possible –diu l'autora–. Em sembla més acurat parlar de dècada prodigiosa. Van ser uns anys en què es va passar del resistencialisme a la reivindicació, es van anar sumant noves generacions al moviment, que va ser transversal, i cadascuna d'elles hi va aportar més risc i més radicalitat".

Després de 46 anys de batallar, tanca la revista L’Avenç. 46 anys i 500 números. Ras i curt: aquest país té un problema, i molt greu, amb la seva cultura i el seu sistema cultural. 1.200 subscriptors, només, en el país del 52%! Desapareix una estructura cultural d’estat, el que seria una pota fonamental d’un sistema cultural normal i consolidat; i fins i tot TV3 se n’ha fet ressò. Quan fou mort el combregaren.

L’historiador Josep M. Muñoz, biògraf de Jaume Vicens Vives i director de L’Avenç els últims 23 anys, anuncia en aquesta entrevista que l’emblemàtica revista nascuda el 1977, en plena Transició, deixarà de publicar-se. L’últim número, el 500, serà el del mes d’abril. La falta de suports institucionals i privats, i la progressiva reducció del nombre de subscriptors, fa inviable la seva continuïtat tal com és avui. Muñoz i Núria Iceta, copropietària de la històrica capçalera, han trucat a diverses portes sense trobar solucions. La seva voluntat és mantenir una pàgina web i continuar amb l’editorial de llibres, però la revista en paper, si no es produeix un miracle, arriba al seu final.

A través de les trenta-tres lletres de l’alfabet rus, la poeta, traductora i crítica literària Xènia Dyakonova fa un exercici de memòria personal i d'homenatge als seus avantpassats. Debutant en el camp de la prosa, l’autora –nascuda a Leningrad, actual Sant Petersburg, el 1985– accedeix al seu alfabet matern, el ciríl·lic, després d’una coincidència tan casual com feliç: just en el moment en què va rebre l’encàrrec de L’Avenç el 2021 —es tractava d’enviar onze textos de caràcter autobiogràfic al llarg d’un any—, estava llegint diversos abecedaris infantils en vers. En conseqüència, en cadascun dels lliuraments a la revista l’escriptora va parlar de tres lletres de l’alfabet titulant els capítols amb la inicial d’alguna paraula representativa de la cultura o la societat russes. L’homenatge als seus avantpassats és l’objectiu fonamental del llibre: Dyakonova, com qualsevol autor jove, no té prou perspectiva per parlar d’ella mateixa en format completament autobiogràfic, i per això decideix fer el salt a la col·lectivitat i a les vivències dels seus ancestres durant tot el segle XX.

Hi ha estigmes pràcticament inesborrables. Especialment quan prenen forma de versos satírics a càrrec de Josep Maria de Sagarra: “Ets fresca com una rosa, / més puta que les gallines / i pesada com la prosa / de don Pere Coromines”. Però si el lector desconeix la rima o, malgrat ella, decideix donar-li una oportunitat, descobrirà en Les presons imaginàries una fita dins de la literatura carcerària amb què, de manera més o menys implícita, podem entendre que l’editor recupera tot cercant ressons amb el present.

A d’alfavit (А, а — алфавит)

AalfavitLa primera lletra de l’alfabet ciríl·lic, igual que del llatí, és la A.

]]>

L’Avenç, la revista que ofereix una mirada històrica sobre l’actualitat i una contribució crítica al debat cultural del país, planteja en el seu número especial el debat Quina mena de país volem. La pregunta “i ara què?”, és a dir, “com volem que sigui el nostre futur”, és la qüestió que aborden David Fernández, Mercè Picornell, Jordi Muñoz, Mar Rosàs, Najat El Hachmi, Andreu Domingo, Simona Škrabec i Imma Merino.

]]>