El 1944 la família de Robert Surroca es va traslladar del carrer Muntaner 108 al carrer Rocafort 128 de Barcelona. Ell tenia 10 anys. El van dur a estudi a una acadèmia del barri. Entrem-hi…

Hi ha sèries que, sense gaires filigranes, tenen la capacitat de proporcionar a l’espectador un aprenentatge més enllà de l’entreteniment lògic que se li suposa a tota ficció. No des del punt de vista de l’alliçonament, sinó que donen la possibilitat de descobrir els detalls d’una realitat, d’uns fets històrics, a través d’estimular la curiositat. És el cas de La casa alemana (Deutsches Haus) a Disney+. És una producció basada en el llibre homònim d’Annette Hess, una autora especialitzada en el passat recent d’Alemanya. L’any 2018 va publicar la novel·la d’èxit internacional que ara s’ha convertit en sèrie, també amb guió seu. L’acció transcorre a Frankfurt el 1963, durant el judici contra els responsables nazis del camp d’extermini d’Auschwitz. La protagonista és Eva Brühns, una jove alemanya de vint-i-quatre anys que ha crescut en la postguerra, en què s’ha aïllat les noves generacions de la història passada. L’Eva assumeix amb absoluta ingenuïtat la feina de traductora del polonès a l’alemany en aquest judici. Serà la intèrpret dels supervivents d’Auschwitz mentre ajuda els seus pares en el restaurant familiar que regenten a la ciutat. 

Hi ha infraestructures per les quals acostumem a passar cada dia que van ser construïdes o reconstruïdes per mà d’obra esclava. I no fa pas tant: fa 80 anys el règim franquista donava per extingits els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors (BDST), la fórmula que va trobar la dictadura durant la postguerra per reconstruir el territori a canvi de mà d’obra gratuïta. Primer va crear els Batallons de Treballadors (BT), que eren presoners de guerra; després els Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT), que ja incloïen republicans que s’havien exiliat i retornaven; i finalment els BDST, integrats per soldats de lleva que havien de fer el servei militar, però als quals no es volia donar un fusell. A punt d’acabar la Guerra Civil, Francisco Franco va promulgar que tots aquests desafectes al règim haurien de treballar per pagar-se el menjar, reparar els danys de guerra i sobretot aconseguir la correcció moral i espiritual.

Una placa de ferro a la vorera del carrer del Pare Claret, col·locada al paviment per l’Ajuntament de Girona, recorda que en aquell indret va haver-hi el “convent de les Adoratrius enderrocat a finals del segle XX” i que a l’inici de la Guerra Civil del 1936 va servir de presó als militars colpistes que es van aixecar a la ciutat per esclafar el règim legal. I afegeix: “A la postguerra fou presó de dones; el 1940 n’hi va haver 1.216, i entre 1942 i 1943 va ser també lloc de detenció de jueves que fugien de l’Holocaust a Europa”. A hores d’ara, l’espai de l’antic convent està ocupat, principalment, per habitatges i un equipament comercial i hoteler (Hotel Carlemany) i la plaça de Miquel Santaló com a espai públic. Però aquest indret és, per descomptat, un lloc de memòria, de memòria d’un temps molt fosc i negre.

El mateix any que va acabar la Guerra Civil obria el California a la Diagonal. El seguirien molts més locals: El Cortijo (1940), Rosaleda (1940), Cactos (1940), Copacabana (1947), Jardines Casablanca (1947)... que oferien luxe i glamur als que no havien perdut el patrimoni durant la Guerra Civil o s’havien enriquit extraordinàriament amb l’estraperlo o acostant-se al poder franquista. Allà sonava el jazz, el swing i el fox i les veus de grans estrelles internacionals com Josephine Baker o Lucienne Boyer. En canvi, caminar pel Barri Xino als anys quaranta podia ser desolador. Els carrers a l’entorn de la Rambla es van omplir de mercats ambulants i d’una prostitució clandestina que va augmentar de forma exponencial. Tots aquests contrastos, l’afany per divertir-se i la doble moral de Barcelona de la postguerra, els explica Paco Villar al llibre Cuando la riqueza se codeaba con el hambre. Vida nocturna en la Barcelona de la posguerra (1939-1952), que ha editat l’Ajuntament de Barcelona.

Cinc persones assegudes a la taula d'un xiringuito, mirant a càmera i somrient. És una fotografia familiar del 1946, a l'antiga platja de Nazaret de València, però per a la mare de Paco Roca (València, 1969) és alguna cosa més: el record d'un paradís perdut, potser inventat, però a partir del qual va construir una vida pròpia. Regreso al Edén (Astiberri) reconstrueix la infància de la mare de Roca i també la d'una societat devastada per la fam i la guerra. El nou còmic del valencià és un dels seus millors treballs, una obra madura i profunda de memòria històrica i personal que ens obliga a confrontar les misèries d'un passat que no és tan llunyà com ens volen fer creure.

El 30 de juliol del 1942 el govern franquista prohibia fer “ostentació” als aparadors d’articles d’alimentació. No es podia presumir d’abundància i exhibir fregits, rostits o carn d’olla. Es prohibien les cartes als restaurants, només es podia servir un ou per persona i la mantega quedava vedada. Els cuiners, durant la Guerra Civil, ensenyaven receptes de truites sense ous ni patates: s'utilitzava farina, aigua i bicarbonat i les patates eren substituïdes per la capa blanca de les taronges prèviament assecades. 80 anys després, durant els primers dies de l'actual pandèmia, alguns van fer córrer per les xarxes imatges de supermercats amb estanteries buides i cues amb carros plens fins a dalt davant les caixes, però el cert és que en cap moment hi ha hagut escassetat alimentària. El 1936, la caiguda del PIB va ser del 24%, la pitjor des del 1850: una davallada que no s’ha repetit mai més. Ara les previsions situen la caiguda del PIB entre el 5% i el 15%. Durant la dècada dels quaranta els preus reals van pujar aproximadament un 700% i, fins al 1956, a Catalunya no es va recuperar el nivell de vida que hi havia el 1935. El 12 d’abril passat, en una entrevista a La Vanguardia, el vicepresident del Banc Central, Luis de Guindos, assegurava que la situació econòmica generada pel covid-19 era la més greu des de la Guerra Civil. Ara bé, ¿són escenaris comparables?

¿El 26 de gener del 1939 la llengua i la cultura catalanes van desaparèixer de Barcelona? Icones de la cultura com ara Pau Casals i Pompeu Fabra van marxar a l’exili, i els seus llocs van ser ocupats com a part del botí de guerra pels afins a la dictadura. Van marxar quadres polítics i sindicals, dirigents institucionals i funcionaris públics, professors universitaris i mestres, intel·lectuals, escriptors, poetes i artistes, pagesos i obrers, comerciants i estudiants. ¿Quines conseqüències va tenir tot aquest èxode per a la cultura? En un context opressiu i fosc, en què dominava la por, ¿era possible crear una cultura assimilable a la dels altres països europeus?

Per anar de Vilafranca, al sud de la comarca castellonenca dels Ports, fins a Vistabella, a la falda del massís del Penyagolosa, s’ha de canviar de país. Un camí serpejant et fa baixar fins a la barrancada abrupta del riu Montlleó. Aquesta llera pedregosa fa precisament de frontera entre l’Aragó i el País Valencià. A la seua vora, el caminant que ha sigut pacient i ha seguit la senda marcada no tardarà a trobar-se amb l’Estrella, un llogarret abandonat on fan vida, insospitadament, el matrimoni amablement enriolat que formen Sinforosa i Martín. En el silenci mineral d’aquesta vall pètria, el caminant troba repòs i conversa. Després, reprendrà el camí: ha de tornar a assaltar la muntanya. Finalment, un llarg pla invadit pel crit glauc del blat segat el portarà fins a Vistabella, de nou en terres valencianes. Ací, en aquest rodal privilegiat, hi té el mas l’escriptor Martí Domínguez.

El president extremeny, José Antonio Monago, ha aprofitat la celebració del dia de la regió per anunciar una "ajuda permanent" de 300 euros anuals per a les dones que van viure la guerra civil i la postguerra. Considera que es tracta d'una qüestió de dignitat, de justícia i de "memòria històrica". L'ajuda s'abonarà de forma directa o mitjançant una deducció en la declaració de la renda i beneficiarà les 35.000 extremenyes que avui tenen més de 75 anys, segons va concretar.

“He tenido noticia de innumerables expedientes de iniciativa catalana y capital catalán para la instalación de industrias nuevas, resueltas con la fórmula de ‘autorizados para fuera de Cataluña’”, escrivia l’escriptor Dionisio Ridruejo el 1962. Franco havia guanyat la guerra i castigava les regions que havien lluitat a favor de la República. En temps de crisi, però, els tallers i fabricants de Barcelona van aguditzar l’enginy i van intentar produir petits vehicles de baix cost. Amb molts pocs mitjans van llançar els microcotxes.

El petit poble de Chinchón creix al voltant d'una de les places majors més impressionants de la Comunitat de Madrid. Agenollada sota l'església de l'Assumpció, que s'enfila al capdamunt d'una renglera de construccions de tres pisos, la plaça és un dels escenaris principals de Les banderes de l'1 d'abril , la segona novel·la d'Antoni Vives (Barcelona, 1965), l'actual tinent d'alcalde d'Hàbitat Urbà, que es va donar a conèixer en el camp de la ficció fa només un parell d'anys amb El somni de Farringdon Road (La Magrana, 2010). "En el procés creatiu hi ha motivacions diverses i creuades -diu Vives-. Les meves novel·les no responen a un pla preconcebut, seria una impostura si un cop acabades ho digués. Ara bé, sí que puc explicar que totes dues novel·les responen a un neguit personal, un neguit sobre la necessitat que tinc d'explicar-me qui sóc, on són les meves arrels i què és el que condiciona la realitat en què visc. Vaig tenir aquesta necessitat després d'escriure diversos assaigs. I vaig començar amb una novel·la sobre la Guerra Civil perquè crec que és un moment seminal del que estem vivint ara mateix. La meva idea no és fer novel·les històriques, sinó de la realitat que em circumda".

Aquest jove libi, s'autoinculpa en aquest vídeo sobre la mort del dictador libi Muamar Al Gaddafi. Explica que li va disparar dos cops, un tret al cap i l'altre al pit. També fa públic que se li va quedar la camisa tacada de sang i un anell d'or. Totes dues coses les ensenya a les imatges i les fa servir com a proves que n'és l'autor. Tot i això, no hi ha hagut cap confirmació d'aquest fet i és possible que qualsevol altre rebel es vulgui adjudicar aquesta fita.