Espanya és un estat nacional guerracivilista. La pega és la Guerra Civil. Enganxats al conflicte com ionquis. Atenció al darrer narcòtic. Ha saltat pels aires el congrés 1936: La Guerra que Todos Perdimos. Volia ser una samfaina agermanada de la-guerra-que-nos-dimos-entre-todos. L’escriptor David Uclés ha dit que no s'asseia al costat d’Aznar i Espinosa de los Monteros. Les dues Espanyes engomades amb el sabre i la bomba. Va, microhistòria de la Guerra.

"Caldria saber d'una vegada si el català aspira a ser una llengua viva, usual, normal, una llengua de tots, o bé si al contrari aspira a ser la llengua sagrada d'una minoria d'iniciats", escrivia el 20 de març del 1959 l'editor i escriptor Joan Sales (Barcelona, 1912-1983) al lingüista Joan Coromines (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997). "Si és això darrer, cregueu-me, no val la pena –afegia Sales–. Deixem [el català] d'una vegada per totes a mans dels pedants, que disfrutin ells amb ells. És tristíssim que l'esperit de pedanteria s'hagi apoderat tantes vegades de la nostra literatura".

La historiadora Núria Sales i Folch, un referent en la renovació de la història moderna, especialista en el segle XVI i la Guerra de Successió, ha mort aquest diumenge al vespre als 90 anys. Era l'única filla de l'autor d'Incerta glòria, l'editor Joan Sales, i de Núria Folch, i mare de l'editora Maria Bohigas, que el 2005 va recuperar l'editorial que havia creat el seu avi el 1959, Club Editor. Una de les seves últimes aparicions públiques va ser, precisament, per cedir l'extraordinari fons del seu pare a l'Institut d'Estudis Catalans. Bohigas és qui ha informat del decés de Sales als més propers amb un missatge que deia: "Ja no hi és". La vetlla i la cerimònia de comiat seran aquest dimarts al tanatori de Collserola (11 h).

Quan encara faltaven anys perquè la ficció s’encarés a la Segona Guerra Mundial sense èpica, Aurora Bertrana (1892-1974) va publicar Entre dos silencis (Club Editor, 1958). El relat va néixer després que l’escriptora catalana, amb una vida real i literària fascinant, participés com a voluntària en la missió d’ajut en la reconstrucció d’un poble francès, Étobon. Era el 1945, i en aquest llogarret de pagesos i camps llaurats només hi havia dones i nens, perquè tots els homes havien mort, la gran majoria afusellats pels nazis. Bertrana va conviure uns mesos amb les viudes i les mares que, com descriu l’autora, vestien de dol, parlaven en veu baixa i no reien mai. Les va escoltar. “En pensaments ho vivia amb emoció i horror, i a poc a poc, de manera insensible, allò anà apoderant-se de la meva ànima, incrustant-se en ella com un fet viscut de debò”, escriu.

Un carreró humit de la Ribera, una porteria senyorial -Abaixadors número 10-, un local discotequer revestit de miralls pels quatre cantons... Prems un codi i, a través del mirall, t’introdueixes en un reservat, testimoni de tota mena de luxúries. En aquest cas, literària. Assistíem a una “missa nocturna”, en paraules de l’editora Maria Bohigas, que va tenir-hi lloc fa uns dies per presentar “l’altra novel·la” de Joan Sales: El vent de la nit. L’escenari no és gratuït. Al començament del llibre, que Club Editor ha rellançat en solitari, l’autor parla de llocs closos i foscos, d’aquell ambient ranci i pestilent de la postguerra que va retratar amb la mateixa densitat de pa integral germànic Apocalypse now. La comparació amb el film de Coppola és de Martí Sales, que va llegir alguns fragments del llibre. “L’obra acaba en un moment extrem, amb escenes bèsties i un horror esplèndid”.

Radiant i dramàtica, El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis (1883-1957), té la complexitat tècnica, la combativitat ideològica i la profunditat psicològica pròpies de la literatura moderna, però el seu cor moral i espiritual batega amb un furor i amb un amor primigenis d’una potència i una puresa paleocristianes.

“Juan Sales Vallès. Desde 1932 era profesor de Gramática Catalana en la Universidad Industrial de Barcelona y estudiante de Derecho y de Filosofía y Letras. No pertenecía a ningún partido político ni sindicato. Se licenció en Derecho en 1936”. Així comença el full annex en què Joan Sales demanava el retorn a Espanya. Era el 17 de maig del 1947, i el futur autor d’ Incerta glòria feia vuit anys que era a l’exili, acompanyat de la seva dona, Núria Folch i Pi, i la seva filla, Núria Sales. Aquest és un dels centenars de documents que la família de l’escriptor i editor ha cedit a la Fundació Mercè Rodoreda, amb seu a l’Institut d’Estudis Catalans. És un dels molts tresors que els Sales-Folch van guardar dels nou anys d’exili.

“Té la seva malícia que els papers de Joan Sales estiguin, a partir d’ara, a l’Institut d’Estudis Catalans”, deia ahir Maria Bohigas, neta de l’escriptor i editor Joan Sales, mentre es feia efectiva la cessió del fons familiar del seu avi a la Fundació Mercè Rodoreda, amb seu a l’IEC. Sales va ser “un autor i editor que es prenia tota autoritat com a cosa relativa, i amb l’Institut passava el mateix”, va matisar Bohigas: “És curiós que algú tan crític amb les normes del català com ell acabi tenint la seva documentació al Vaticà de la llengua catalana”. La mare de Bohigas, la historiadora Núria Sales, se la mirava assentint amb el cap: al seu pare, autor d’ Incerta glòria, li hauria agradat que els centenars de documents fessin companyia als de Rodoreda, una de les autores clau de Club Editor, l’editorial que Sales havia impulsat, juntament amb Xavier Benguerel i Joan Oliver, a finals de la dècada dels 50.

L’èxit de crítica i comercial (per sobre del fast food dels Estats Units i del ranxo mediàtic català) de 'La mort i la primavera' reviu l’idil·li, mai desmentit, de Mercè Rodoreda amb tota mena de lectors. Un èxit que va ser profetitzat i cuinat en una correspondència d’un quart de segle. A l’altre extrem hi havia Joan Sales, autor d’'Incerta glòria', una de les novel·les més fascinants en qualsevol idioma. Dos gegants.

Al traductor Peter Bush (Spalding, 1946) l’acompanya la pluja britànica arreu on va. Enmig d’un xàfec primaveral –que probablement li dificultarà una mica recuperar-se del refredat– Bush respon les preguntes amb amabilitat, cura i precisió. Aquesta setmana ha estat a Barcelona per rebre un dels premis que anualment atorga la Fundació Josep Irla, el Memorial Francesc Macià, per “la seva acció en favor de la llengua, la cultura o la nació catalanes” traduint a l’anglès clàssics com 'Incerta glòria', de Joan Sales; 'La plaça del diamant', de Mercè Rodoreda, i 'El quadern gris', de Josep Pla, a més d’autors contemporanis com Empar Moliner, Teresa Solana i Najat El Hachmi

Flaubert ha tingut molt pocs detractors (un d’ells és Vladimir Nabokov), però Balzac, per contra, n’ha tingut una colla. Si li haguessin preguntat a Flaubert si llegia a gust l’obra de Balzac, hauria dit que la coneixia molt bé, però afegint-hi “Quin gran home hauria sigut Balzac si hagués sabut escriure”, com està escrit. També hi ha gent a Catalunya -perquè no vivim ni aspirem a un país de partit únic i d’una sola creença en totes les coses-, que opinen que Joan Sales hauria sigut un gran novel·lista si hagués dominat una mica més la sintaxi i el ritme de la frase: són opinions.

'incerta glòria', per fi al cinema

Incerta glòria, la gran novel·la de Joan Sales, ja té la seva esperada versió cinematogràfica. El film, dirigit per Agustí Villaronga (Pa negre) i protagonitzat per Marcel Borràs, Núria Prims, Oriol Pla i Bruna Cusí, s'estrena avui divendres.

]]> Fa tants anys que esperàvem aquesta pel·lícula. En teníem tantes ganes i alhora ens feia tanta por. Per als que professem devoció per 'Incerta glòria' des de fa dècades, el trasllat al cinema de la novel·la de Joan Sales era una manera de corroborar-ne la pertinença a l'imaginari popular català, però a risc que perdés aquella aura d'obra especial que li reconeixem els seus lectors. A més, no es tracta d'una adaptació fàcil, com va quedar palès en la versió teatral d'Àlex Rigola estrenada el 2015.

]]>

Martí Sales arrossega una curiositat innata que l'obliga a moure's per Barcelona amb un llibre que li càpiga a la butxaca dels pantalons o de la jaqueta. El dia de la nostra entrevista porta 'Cartas mayas', la correspondència que van mantenir els poetes Charles Olson i Robert Creeley, publicada per l'editorial mexicana Mangos de Hacha. Ja ha marcat unes quantes pàgines i en parla amb entusiasme.

]]>

No hi ha ni una ànima circulant per les carreteres dels Monegros, només cigonyes que niuen a les torres d’electricitat. Després de travessar els alopècics turons que donen nom a la comarca, s’estenen grans terrenys regats per un canal que, a base de cereal i alfals, manté viva la precària i subvencionada agricultura. Regna el silenci als camps, les granges i els poblets. Encara hi ha unes 300 localitats deshabitades només a Osca, víctimes d’una guerra que aquí va ser especialment fratricida -perquè el front els va passar per sobre-, i de l’èxode de la postguerra. Superada la serra d’Alcubierre, on encara es poden trobar trinxeres de fa 80 anys i s’indica una Ruta Orwell, s’arriba a la imponent cartoixa de Nostra Senyora de les Fonts. En aquest immens edifici que cau a trossos va començar la setmana passada el rodatge d’Incerta glòria, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Joan Sales que dirigeix Agustí Villaronga. El film suposa el retrobament del director amb la productora Isona Passola, un tàndem que va parir l’èxitós Pa negre fa sis anys, i és el retorn a una història sobre la guerra i els seus efectes, un capítol que Villaronga ja havia abordat l’any 2000 a El mar, abans de Pa negre. “Incerta glòria no és una pel·lícula bèl·lica -em sembla que hi ha un o dos trets-, però la guerra és sempre el rerefons i afecta tots els personatges”, explicava ahir el director en una breu pausa per dinar.

]]>

Aquesta tardor els lectors alemanys podran llegir un dels clàssics de la literatura catalana: 'Incerta glòria', de Joan Sales, considerada una de les millors obres sobre la Guerra Civil. El 28 de setembre la publica l’editorial Hanser (que també edita Patrick Modiano, Mo Yan, Herta Müller o Elias Canetti), traduïda per Kirsten Brandt (traductora de 'Les veus del Pamano', de Jaume Cabré).

]]>

El setmanari anglès 'The Economist' acaba de fer pública la llista dels millors llibres del 2014. En l'apartat de ficció, que consta de 10 títols, hi ha la traducció anglesa d''Incerta glòria', possiblement la novel·la més ambiciosa sobre la Guerra Civil escrita en català, obra de Joan Sales, que va ser presentada a mitjans de novembre a la British Library.

]]> Ser comparat amb George Orwell i Ernest Hemingway a les crítiques és una molt bona rebuda per a 'Uncertain glory', la traducció anglesa del llibre 'Incerta glòria' de Joan Sales, que va sortir a les llibreries britàniques el passat 2 d'octubre. La primera ressenya que ha rebut ha estat signada per Michael Eaude a la 'Literary Review', la revista literària més popular entre els britànics.

]]> Acaba de sortir la traducció anglesa de 'K.L. Reich' de Joaquim Amat-Piniella, publicada per la Wilfrid Laurier University Press de Canadà. La responsable de l'edició és Marta Marín-Dòmine, que dirigeix el Center of Memory and Testimony Studies i que va signar el pròleg a l'última edició de Club Editor.

]]>

El Joan Sales soldat. El Joan Sales cristià. Sales, escriptor. L'Editor. El traductor i el combatiu. Aquest és el protagonista del documental 'Joan Sales. L'home incòmode, la veritat que fa nosa', la primera producció de Daltabaix, dirigida pel periodista i escriptor Francesc Canosa, que es preestrena aquest dimecres. Un documental que tracta, com ha explicat Canosa, sobre "tots els racons" de "la vida i obra d'un escriptor que malauradament durant molts anys ha estat ignorat, abandonat i condemnat en certa manera a l'ostracisme". Aquest dimecres tindrà lloc la preestrena del documental a l'Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna i el pròxim dilluns s'emetrà al 33.

]]>