Fa temps que dono voltes a si una de les principals característiques morals del nostre país no és la irreverència. Ho dic en termes generals, però quan arriben les festes de Nadal, tot el que veig m’ho confirma. Seré més precís: som irreverents amb la tradició, amb el passat i amb tot allò que ens identifica com a nació històrica. I, alhora, reverencials amb el que és nou, amb les modes intel·lectuals i amb tot el que ve de l’estranger. És un tret diferencial del tarannà català. O, si més no, del pensament hegemònic, fins i tot si queda relativament desconnectat d’allò que guia els veritables estils de vida individuals.  

I

Les bruixes van existir certament a Tiurana, un petit municipi a l’extrem est de la Noguera, fregant els límits amb l’Alt Urgell. Ho certifica la seva pròpia toponímia, que, des de fa dècades, té identificada l’era de les Bruixes, un indret molt a prop de l’ermita de Sant Ermengol. En aquesta era, diuen els entesos, es pot trobar una gran varietat de plantes remeieres, les mateixes que feien servir antigament les dones sàvies per preparar les seves medicines.

"Així que has vist tot el cerimonial de Roma a la televisió?!" Alguns dels meus amics, la majoria agnòstics i republicans, al·lucinen quan explico que soc una addicta als cerimonials i que no em perdo ni l’elecció del Papa, ni cap casament o funeral reial, ni cap coronació.

La Nayeli ha nascut tot just quan les campanades donaven la benvinguda al 2025, i s'ha convertit així en el primer nadó català de l'any. Com marca la tradició, el departament de Salut ha anunciat aquest títol honorífic amb una fotografia de la nena en braços de la seva mare, la Juana, a l'habitació de l'Hospital Parc Taulí de Sabadell. Aquesta és la ciutat de residència d'aquesta família. La nena ha pesat 2,190 quilos.

M’admiren aquests dies perquè són els de la cuina, d’una manera o d’una altra. La cuina és oferir. Anar a casa d’algú o que algú vingui a la teva. Dir “anirem al restaurant, perquè no vull cuinar”. Dir “ho encarregarem”. Abans tenien més sentit, aquests dies, perquè el menjar de cada dia era auster, i per festes tothom treia el millor que tenia. Matar el gall (un trauma de la meva infantesa, això de matar galls que tenien nom), aprofitar el porc (un altre trauma, la matança) i collir les millors verdures. En un dia de cada dia, les calories de l’esmorzar es cremaven al camp, anant a rentar roba, apariant els animals. Es feia el dinar o s’escalfava al tros, a la barca, a la taula llarga de la masia, al pati de la fàbrica. Avui hi ha un abisme entre la cuina que es pugui fer per Nadal a casa nostra i la que es pugui fer per a cada dia o per al cap de setmana. La cuina tradicional –en tenim una de les més riques i sorprenents del Mediterrani i el món– no és gairebé als restaurants de les grans ciutats catalanes, plenes de turistes, i a les cases, poc. Canelons? Mar i muntanya? Fricandó? En quants restaurants ho trobem? Ens ho ha transmès algú perquè ho puguem transmetre?

El 1876 es va publicar per primera vegada el Calendario Ermitaño de los Pirineos, una iniciativa que Antoni Maria Morera va idear perquè fos una publicació que oferís una informació fiable i amb dades rigoroses que ajudessin especialment la gent del camp, a qui anava destinat majoritàriament. Naixia en un moment històric en què calendaris i almanacs estaven molt de moda arreu del món i, de fet, encara avui beu de la tradició dels clàssics calendaris vuitcentistes, tant pels continguts com pel seu format senzill i a un preu popular. La informació més habitual d’aquests calendaris eren les dades astronòmiques i religioses, els pronòstics meteorològics i el santoral, una informació que en el cas del Calendari de l’Ermità es va complementar amb la relació de festes majors, fires i mercats, una informació que avui continua sent un referent. Una publicació que es va començar a editar en castellà, perquè era l’idioma en què sabien llegir els pagesos, i que avui es pot trobar en català i castellà.

Fa anys que em dedico a l’aprenentatge del català a l’aula d’acollida. Amb paciència i dedicació aconsegueixo que alumnes vinguts d’arreu del planeta es puguin expressar en la nostra llengua. La majoria d’ells han aterrat a Catalunya perquè fugien de la pobresa dels seus països, per la guerra i per diverses calamitats familiars. Cada alumne arrossega una motxilla plena de problemes i també una cultura amb la qual s’identifica voluntàriament.

Som ja a les portes de Nadal. Es prepara la festa; però, quina festa? Quin és el seu sentit entre nosaltres? Aparentment, s’anuncia sobretot la gran festa del consum, eix ara de la nostra cohesió social i les nostres celebracions. Benvinguda l’abundància i tant de bo fos per a tothom. Però més enllà de plats tradicionals i regals diversos, què ens diu Nadal, a quina celebració se’ns convida?

Són dies de disfresses i de Carnestoltes i, a banda de pintar-se la cara o disfressar-se de la darrera superheroïna o personatge de la factoria Disney o Marvel, toca menjar bé i, sobretot, menjar com cal tot seguint els costums de casa nostra. Al contrari del que diu la saviesa popular, doncs, al Carnaval no tot s'hi val en l'àmbit gastronòmic, perquè el calendari tradicional assenyala ben bé quins són els àpats que es poden fer i els que no. De fet, durant aquesta festa és possible passar-se gairebé tota la setmana menjant àpats calòrics, amb presència de porc i ous, menges prohibides durant les jornades posteriors de Quaresma i, per tant, de dejuni. Així, entre el Dijous Gras i el Dimecres de Cendra és tradició (d'arrel cristiana) atipar-se al màxim per passar després a un estadi de meditació, en dejú, fins a la Pasqua de Resurrecció, el 28 de març. Enguany, el 8 de febrer tornarà a Barcelona la reina Belluga, monarca dels poca-soltes, amb una festa que donarà lloc a la celebració més esbojarrada de totes fins al dia 14.

No hi ha Nadal sense tió, escudella ni Pastorets. Entre els mesos de desembre i gener tothom pot gaudir d’aquesta representació a prop de casa. La temporada d’enguany, que va donar el tret de sortida diumenge passat a Ulldecona, comptarà amb més de 250 funcions repartides per 52 municipis del territori català i es preveu que assolirà entre 60.000 i 65.000 espectadors, una xifra que superaria les 58.500 persones de públic de la temporada passada. Ara bé, si a Catalunya ja hem superat la barrera dels vuit milions d’habitants, on s’amaguen tots aquests espectadors potencials? 

Hi ha llibres que et fan salivar abans d’haver-los tastat. Mentre netejava l’escuranda del sopar, vaig sentir que algú parlava a la ràdio de l’assaig Seixantisme; l’esclat cultural dels 60 (L’Avenç) de Marta Vallverdú i Borràs. Com que em va sorprendre el fet que jo desconegués la majoria d’aventures que es van emprendre en aquella dècada, no vaig trigar a desitjar-lo i a anar-lo a buscar. ¿Com podia ser que un episodi tan proper de la meva història em fos desconegut? L’endemà, a mesura que m’acostava a la llibreria, fantasiejava. Pressentia que un petit tresor em seria revelat. I no m’equivocava. Després de llegir-lo, els objectes del meu voltant van adquirir un nou significat. Els volums de la Gran Enciclopèdia Catalana, que havia fullejat en comptades ocasions, que fins aleshores tan sols havien servit per decorar una de les estanteries del menjador i acumular polsada, van convertir-se en una peça estimada i preuada. Per primera vegada entenia la seva importància. Enmig d’una grisor decadent i franquista, aquest projecte gegantí havia tornat a posar sobre la taula els Països Catalans. Vallverdú ens ho detalla: “A la redacció de l’Enciclopèdia hi havia una lluita constant entre el desig de fer emergir la catalanitat i el despotisme del règim per aniquilar-la. Una de les feines del director, Jordi Carbonell, era batallar amb el censor per intentar passar la informació cada setmana, abans de publicar el fascicle. Hi va haver moments que va saber sortir-se’n. Per exemple, ja en el primer fascicle hi apareix un mapa dels Països Catalans, amb l’excusa de la pronunciació de la a/e àtones –l’objectiu era impregnar en l’imaginari del país la territorialitat de l’àmbit cultural–”. De totes maneres, aquest centelleig catalanista no només va escampar-se pel món editorial. En els anys seixanta el podem trobar en algunes escoles de l’època, en l’escoltisme incipient o en la música folk. Va ser un període de riquesa immaterial, debats, optimisme i lluita social. Gran part de la meva família el va viure. Però jo no. Gairebé no l’he respirat. Em van fer néixer massa tard, en una etapa on els catalans, satisfets amb els fruits que les lluites dels anys anteriors els havien donat, ja no es preocupaven de remembrar la història comuna. Cap pla docent me’n va parlar mai.

“Sentir el crec-crec de la fusta quan encens la falla i olorar la teia és espectacular”. Enric Plaza, alcalde de la pedania de Durro, ha baixat falles tota la vida i reconeix que és un dels moments més emocionats de l’any. “Ha canviat molt des que jo era petit –considera–, però els qui ho hem fet sempre ens seguim emocionant igual”. Explica que abans eren una cinquantena de fallers, tots del poble, i que ara n’hi ha 150, però només 20 de Durro. “Abans era un dia molt esperat perquè era festa i al llarg de l’any hi havia pocs festius, quan tothom es dedicava a la ramaderia. Ara es fa més pel turisme”, explica. Així i tot, reconeix que “en part, és gràcies a la gent que té segones residències que tradicions com les Falles continuen”. 

Les campanes i els campanars són elements de referència del patrimoni cultural, festiu i sonor de Catalunya i el toc manual de campanes és tradició en localitats d’arreu de Catalunya i també d'Espanya. És un so que ha contribuït a estructurar la vida local amb el pas dels segles i que, en funció de les necessitats pròpies de cada comunitat, ha evolucionat de forma diferent, tot i que mantenint una base comuna. Sempre han existit una gran diversitat de tocs locals, ordinaris i extraordinaris, i cada poble ha anat mantenint els seus tocs característics, que s’anaven transmetent de generació en generació de campaners, sigui per via oral o a través de les consuetes, unes relacions escrites que recullen la tipologia de tocs segons les celebracions. 

La batalla entre tradició i modernitat és habitual en el món gastronòmic i els esmorzars no en són una excepció. Actualment, els dos àpats amb més fama entre l'oferta de berenars, com en diuen a Mallorca, en són un gran exemple: variats i torrades amb alvocat. Tot i que les torrades amb alvocat han format part de la cuina mediterrània des de fa molts d'anys, ara són les abanderades d'una nova moda culinària que té els aliments saludables com a eix central. D'altra banda, els variats representen un dels plats amb més tradició i força de la gastronomia mallorquina, però, tot i no haver desaparegut mai, la realitat és que els darrers anys han recuperat protagonisme a les cuines dels bars i restaurants i han sumat clients.

“Mama, què vol dir Nadal?” Fa uns dies vaig sentir aquesta pregunta dins un autobús que feia ruta pel centre de Barcelona. La formulava una nena que no devia tenir més de cinc anys. La seva mare va respondre amb admirable rapidesa que era una celebració per reunir-se amb la família i les persones estimades. Una resposta poc precisa per a la criatura, que va decidir apujar el nivell del qüestionari: i Sant Esteve? Havíem arribat a la meva parada i malauradament no vaig sentir com acabava l’interrogatori. Per què tenim un dia festiu extra després de Nadal? Per què fem cagar el tió o mengem escudella? Si m'ho haguessin preguntat a mi, no hauria sabut què respondre.

Què està passant amb el panettone artesà a Catalunya? En poc més d’una dècada s’ha erigit en un dolç més que no pot faltar en cap taula de Nadal. Les vendes pugen any rere any i de moment encara no han tocat sostre. A banda, els guanyadors del concurs a millor panettone d'Espanya, dividit en dues categories, tradicional i xocolata, han recaigut tots dos a Barcelona. El millor panettone tradicional va ser el de Daniel Jordà, de Panes Creativos, i el de xocolata el d'Eric Ortuño, de L'Atelier. Així que millor que ens responguin ells a aquesta pregunta.

El davanter del Barça Robert Lewandowski; la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, o el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, són algunes de les personalitats que estrenaran figureta de caganer aquest Nadal. L'empresa gironina Caganer.com ha anunciat aquest dijous les seves novetats per a aquest any, entre les quals també destaquen els cantants Lady Gaga o Harry Styles, el personatge Eleven de la sèrie Stranger things o el presentador de televisió David Broncano. L'escultor de les figuretes, Marc Alós, ha recordat que aquest any ha sigut molt "intens" a nivell polític pels relleus que hi ha hagut en diferents països. De fet, Alós ha assegurat, en declaracions recollides per l'ACN, que encara estan elaborant la rèplica del caganer de Rishi Sunak, el primer ministre del Regne Unit que va ser escollit fa poc.

Hi havia una època en què les models no feien la cara llarga dalt de la passarel·la. I, més que desfilar, actuaven. Mentre una es fumava una cigarreta i passejava una bossa de paper del Museu Metropolità de Nova York, una altra defensava amb alegria un blazer que semblava un impermeable de Burberry posat del revés; o una jaqueta militar multicolor o una de tweed estil Chanel o un vestit vermell amb bustier rematat amb tres volants de flamenca. No importava tant la peça com l’actitud. En aquesta posada en escena tampoc faltaven les ulleres de sol, ni els barrets de cowboy, ni les arracades d’anell daurades. Qualsevol desfilada de Moschino dels anys vuitanta era una explosió d’ironia, de diversió, d’irreverència i de reivindicació. Fer moda per riure amb la moda: aquesta era la idea que tenia al cap Franco Moschino quan el 1983 va fundar a Milà la marca que portava el seu cognom. No va fer-ho sol: al seu costat hi havia Joan Salvadó, un dissenyador ebrenc que el va acompanyar quasi una dècada. Però sempre des de l’ombra i sempre per decisió pròpia.

Precisió, passió per la feina, paciència, dedicació, un bon pols, talent i creativitat són algunes de les aptituds que defineixen les persones que es dediquen a l’enquadernació. Una feina artesana que, malgrat els processos d’industrialització i mecanització propis del món del llibre, encara avui manté les tècniques clàssiques de l’ofici, en què les mans són protagonistes. Per descobrir els secrets d’aquest món fascinant visitem el taller de Josep Cambras al carrer Muntaner de Barcelona. Paper, coles, guàflex, teles, pells o ferros per daurar decoren les prestatgeries d’un petit local on es respira història per totes bandes. Un petit oasi per a una activitat artesanal que, com tantes d’altres, va perdent presència.