Hi ha estudis científics que mostren que escriure un dietari pot millorar la nostra salut mental i funcions cognitives, a més d'ajudar-nos a gestionar les emocions i reduir l'estrès.

Fa cinquanta anys que Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956) escriu el que ell considera un dels seus llibres "més importants", que no quedarà interromput fins que mori. Són els Dietaris, dels quals l'editorial mallorquina Lleonard Muntaner publica aquesta setmana una àmplia antologia, que arrenca el 1990 i arriba fins al 2017, feta per un dels seus traductors habituals, Xavier Montoliu Pauli, responsable també de Per què ens estimem les dones (2016) i Res (2018). La tria és impecable i es llegeix com una novel·la a estones existencialista i torturada, d'altres al·lucinada i onírica, vessant que els lectors de Cartarescu coneixen gràcies a dues de les seves obres mestres, la trilogia Encegador (1996, 2002 i 2007) i la novel·la Solenoide (2015), disponibles en català a Periscopi en versió d'Antònia Escandell Tur.

L’Àlex Susanna té càncer. Ni l’exhibeix ni se n’amaga. És impossible llegir el seu darrer dietari, que acaba de sortir i que està escrit abans de la malaltia, sense tenir present aquesta maltempsada biogràfica, que tanmateix no l’ha aturat. Les lletres l’aixopluguen. A ell i a nosaltres.

Les coses al Palau de Buckingham són lentes, parsimonioses i, per damunt de tot, d'un ordre inalterable. Fins i tot en els assumptes personals. Això ho sap molt bé Elisabet II, que va estar al tron de la Corona britànica durant 70 anys, des de la Segona Guerra Mundial fins a la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, emanant estabilitat en moments de desequilibri mundial. I mentre fora el món contemporani es feia i es desfeia, la monarca es tancava en alguna de les 775 habitacions del palau londinenc a escriure religiosament el seu diari personal. En uns quaderns negres –sempre d'aquest color– va anotar-hi durant 81 anys fets, pensaments i idees que ara han quedat en mans d'un sol home, Paul Whybrew, que decidirà si els secrets de la reina continuaran sent un enigma la resta de la història o si es podran publicar des dels Arxius Reials.

Amy Winehouse no només escrivia èxits. Els pares de la cantant han decidit fer públics fragments de les intimitats i pensaments que va recollir en el dietari que va escriure durant els anys que va viure al suburbi de Southgate i els primers anys de joventut. "L'alegria de llegir l'obra de l'Amy ara sempre alleuja la devastació de perdre-la", és el que han escrit Janis i Mitch Winehouse al diari The Telegraph, on han enviat els textos de la seva filla, morta fa 12 anys. Els fragments reviuen la vida d'una adolescent que se sentia diferent entre els seus companys, fet que la reforçava i destrossava a parts iguals. També relata la difícil situació familiar, amb un pare absent que es desvivia pels affaires amorosos, i la consegüent addicció a les drogues i l'alcohol que van posar fi a la seva vida.

Àlex Susanna (Barcelona, 1957) necessita viure envoltat de cultura. Aquesta és la certesa que es té llegint els seus dietaris, l'últim dels quals, el sisè, acaba d'arribar a les llibreries. L'autor d'El món en suspens (Proa, 2022) ens rep a la seu de la Fundació Vila Casas. Camina per les sales dedicades a la mostra de dibuixos de Luis Marsans sobre la Recerca de Marcel Proust abans d'obrir la porta del seu despatx, atapeït de llibres i catàlegs. Abans de convertir-se en l'últim director d'art de la Vila Casas, Susanna ha estat al capdavant de l'Institut Ramon Llull, l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural i la Fundació Caixa Catalunya. També ha impulsat editorials com Columna i el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i ha comissariat exposicions dedicades a Aristides Maillol, Vicenç Viaplana i Antoni Llena.

Escriure és mentir, s'adona Parcerisas en un dels fragments “cosits i recosits” als quals interroga al diari La tardor em sobta (Quaderns Crema). Es demana “com podem convertir aquestes engrunes en un tot que tingui una mica de sentit” i ho fa escrutant-se a ell mateix com si fos un altre, com advertia Ricardo Piglia que porta a fer aquest gènere (“al transcribir, uno ya es otro”). Parcerisas intenta posar ordre "inútilment" a aquests fragments trobats a les butxaques dels pantalons, en llibretes i calaixos, al revers dels tiquets de compra, i s'adona que no sap si la vida és una continuïtat que es disgrega en trossos o si és una intermitència a la qual, a pilota passada, volem dotar de sentit i unitat. El volum és una apologia del fragment com a “generador simbòlic”, una filosofia del cosir, de la metonímia com a activitat de la mirada densa que és escriure.

"Cal ser tan implacable amb el que escrius com amb els homes. No com amb els fills, el gosset del veí o la targeta de crèdit, que els del banc m'acaben de cancel·lar", explica Milena Busquets (Barcelona, 1972) a Les paraules justes, el seu nou llibre. Publicat per Anagrama en castellà i traduït al català per Lurdes Serramià i editat a Amsterdam Llibres, el dietari arrenca el dia de Reis del 2021 i arriba fins a la nit de Cap d'Any. L'autora de També això passarà (2015) recorre dotze mesos de la seva vida amb concisió, ironia i alguna provocació. Hi apareixen reflexions sobre l'amor, les classes de ioga, la relació amb els fills, les visites al psiquiatre, el record dels pares i algun atac a la deixadesa de Barcelona.

Els meus silencis no m’han protegit, el teu silenci no et protegirà

“Covava l’ou de la mort blanca / sota l’aixella, arran de pit / i cegament alletava / l’ombra de l’ala de la nit. / No ploris per mi mare a punta d’alba. / No ploris per mi mare, plora amb mi”. Tota l’estona em venen al cap aquests versos de Maria-Mercè Marçal, recollits en el poemari pòstum Raó del cos, mentre llegeixo Els diaris del càncer, d’Audre Lorde, un llibre publicat per Edicions Cal·lígraf amb traducció i pròleg de Caterina Riba. Em ve al cap també, inevitablement, el diari del càncer que va escriure Marçal, i aquella frase colpidora: “Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret” (El senyal de la pèrdua, Empúries).

]]>

Ramon Ramon es va estrenar com a dietarista amb Dins el camp d’herba (2014), un text punyent i amb una prosa treballada i dúctil. Després d’aquest títol vindria Llum a l’atzucac (2018), que continuava amb bona lletra l’anterior i aprofundia en el seu món de fílies anglosaxones i arrelament al seu paisatge bàsic de l’Horta de València. Vaig fer notar al seu moment un cert manierisme en aquest segon volum, sobretot pel que feia a l’ús dels adjectius. Ara, amb No sé què mor (premi Octubre), Ramon ho ha corregit amb escreix i ens ofereix unes pàgines molt ben resoltes en un món ja perfectament definit per un estil de gran bellesa, que delata la seua formació poètica.

]]>

Josep Igual (Benicarló, 1966) és un dietarista d’aquesta mena -rara- dotada per a l’aforisme. En realitat, la seua prosa està teixida amb un seguit de frases breus que tendeixen a la sentenciositat, quan no es projecten, sorpresivament, sobre el haiku. El seu és un estil eixut, sincopat, elèctric, amarat d’un lirisme de bon calibre, que brolla de la quotidianitat més estricta: “Llentilles per a dinar. L’honestedat diàfana de les llentilles. L’escalf antiretòric de les llentilles. La solemnitat descalçada de les llentilles. El Barroc desmentit de les llentilles. El franciscanisme amb tènue pebre zen de les llentilles dels pobres”.

]]> Carme Forcadell va sortir dilluns de la presó de Mas d'Enric amb el darrer llibre de Pere Rovira, Música i pols, sota el braç. Carme Forcadell, en compliment de l'article 100.2 del reglament penitenciari, pot sortir ara nou hores al dia de la presó, durant tres dies a la setmana, i ella dedicarà aquestes hores a la seva mare. Dins l'aberració que comporta l'existència de presos polítics, el cas de Carme Forcadell és particularment terrible. En primer lloc perquè tornen a tenir raó les feministes, i a ella i a Dolors Bassa, per ser dones, els ha tocat ser les preses polítiques “de segona” (també a ulls dels seus). I també perquè és del tot irregular que la presidenta d'un Parlament sigui processada i condemnada per haver exercit les seves funcions. Així ho ha assenyalat el jutge emèrit del Suprem José Antonio Martín Pallín, i ho va denunciar qui fou president del Parlament britànic John Bercow.

]]>

Una noia de 18 anys de casa bona barcelonina de principis del segle XX bàsicament s’avorria. Tenia poca llibertat. Les grans distraccions eren les festes de Carnaval a casa d’alguna amiga, la posada de llarg que incloïa portar monyo per primer cop (en lloc de trenes) i cosir-se el vestit, escadusseres i contingudes vetllades amb els veïns de l’edat, alguna excursió familiar de cap de setmana, la visita sorpresa d’un pretendent que no podia passar del replà de l’escala, les anades a missa a diferents esglésies, els batejos, el Nadal o altres festes religioses, la il·lusió de posar-se la mantellina, les classes de piano o d’idiomes (francès i anglès), anar a patinar al Turó Park, els banys solitaris d’estiu a Salou (a la platja pràcticament no hi havia ningú) i les anodines estades al mas familiar a tocar de Montblanc.

]]>

A Catalunya hi ha pocs escriptors més en forma que Valentí Puig. Als 68 anys sembla haver-se rebel·lat contra l’ideal d’una jubilació plàcida, i aquest 2017 ha estat hiperproductiu: a la novel·la El bar de l’AVE i al llibre de converses amb Ignacio Peyró La vista desde aquí cal sumar-hi els dietaris i els poemes que aquí ressenyem, a part d’una aportació al volum col·lectiu En la era de la posverdad, els articles a El País i la direcció de la revista de Foment del Treball. I segur que ens estem deixant col·laboracions.

]]>

Francisco Candel -també conegut com a Francesc i Paco- comença el seu portentós dietari amb la mort de la mare. No té vocació literària, però ja és en potència un personatge singular en el context d’una barriada miserable penjada a les envistes de Montjuïc. En qualsevol cas, Candel té les eines mínimes per establir els paràmetres del seu món, que és senzill i quotidià. Abasta des d’una crònica de la mili fins a la consignació de les grans preguntes de l’existència, un ventall d’inquietuds transmeses a través d’una prosa senzilla i eficaç, molt natural i sense pretensions, on la vida traspua en tot moment. És a dir, Candel ja neix en l’escriptura sent Paco Candel. El que és curiós és que, quan deixa el servei militar, l’autor planteja un diagnòstic terrible: són una generació fracassada. Nois de 25 anys que no saben cap on tirar. I és així que ell, potser sense una decisió conscient, tira cap a l’escriptura testimonial i comença a provar sort en petits concursos literaris i en l’elaboració de manuscrits sencers que li serveixen de provatura, mentre va vivint la difícil i pintoresca vida dels seus veïns.

]]> Nascut a Vilanova i la Geltrú al 1895 i mort a Barcelona al 1962, Eduard Toldrà ha estat un important compositor, violinista i fundador del quartet de corda Renaixement. A més, va dirigir l'Escola Municipal de Barcelona i l'Orquestra Municipal de Barcelona. El Toldrà que el lector d''Impressions incoherents...' es trobarà és una altra versió de la del geni: el del jove que arriba a ciutat quan tenia 14 anys i que decideix fer de la música el centre de la seva vida.

]]>

L'estiu del 1914, amb 19 anys, Ernst Jünger es va allistar voluntari tan aviat com va saber que havia esclatat el conflicte que, temps després, havia de rebre el nom de Primera Guerra Mundial. El mateix van fer milions de joves a tot Europa. Llavors, ni Jünger ni ningú podien preveure que la guerra duraria quatre anys i seria la més sagnant, brutal i destructiva que havia conegut el món. Com l'autor mateix reconeix, el seu cor aventurer no es va apuntar a la carnisseria per patriotisme o sentit del deure (tot i que aquestes consideracions hi devien pesar), sinó per viure noves experiències i contar-les. Al capdavall, la guerra era l'aventura més gran que Europa podia oferir a un jovenet fastiguejat de la rutina d'una educació i un entorn massa rígids. La guerra no va ser el que s'esperava, però s'hi va adaptar, i el va transformar. El jove aspirant a escriptor va sobreviure a aquesta estranya escola amb vuit ferides greus i les més altes condecoracions, i amb una mirada durament disciplinada en la fredor. Quasi tots els seus companys hi van morir.

]]>

Primer va ser 'El present vulnerable' i el van seguir 'A contratemps' i 'El somriure de l'atzar'. Feliu Formosa afegeix un dietari més a la seva producció amb 'Sala de miralls' (Perifèric Edicions), que recull escrits del març al desembre del 2010. Més centrat en vivències personals que els anteriors, el llibre també aborda reflexions sobre la mort i, per extensió, sobre la vida, on no hi falten constants referències literàries i d'actualitat. Formosa explica que es va resistir a publicar aquest últim volum perquè era "massa personal" i "potser no era prou interessant", però reconeix que tot diari s'escriu "amb vocació de ser llegit, ni que sigui per un sol interlocutor". El dietari comença amb un poema de Joan Vinyoli que porta el títol del llibre, 'Sala de miralls'. "És una mica la vida, està reflectida des d'angles diferents, des de la posició d'autoemmirallar-se i emmirallar la realitat en el text", ha explicat.

]]>

El poeta Enric Casasses acaba de publicar 'Diari d'Escània i Univers endins' (Empúries), un llibre doble fet d'un dietari breu i un poema llarg sobre els dies que l'autor va passar a Suècia l'any 1980. Mentre Casasses era a Escània, una regió del sud de Suècia, va començar a escriure aquest diari i, simultàniament, un poema llarg que, en tornar a Catalunya, va mecanografiar i després va perdre. Mantenia el manuscrit del dietari, però l'autor no volia publicar-lo sense el poema perquè "sempre els havia imaginat junts", ha explicat Casasses. Ara, després que una amiga trobés un sobre amb els dos textos, l'autor s'ha decidit a publicar-los, amb la mort i el temps com a eixos temàtics centrals. Casasses tenia 29 anys quan se'n va anar al poblet de la seva parella i allà, de mitjan juny a mitjan juliol del 1980, va començar a escriure un diari.

]]>