Després de publicar ara fa uns anys Una filosofía del miedo, finalista del Premi Anagrama d’Assaig el 2021, Bernat Castany Prado, filòsof i filòleg, professor de literatura a la UB, arriba de nou a les llibreries amb un altre assaig feliç i molt recomanable, Una filosofía de la risa. De nou ens trobem un autor que escriu amb bon ritme, amb un estil exuberant, ple d’imatges, metàfores i giragonses estilístiques, que alhora es presenta amb la deguda contenció pel que fa al rigor de les seves idees. L’enginy que caracteritza l’escriptura d’aquest llibre no s’esgota en focs d’artifici, sinó que està al servei d’una forma de vida. Llegir el professor Castany ens fa millors.

“Si faig servir la primera persona del plural és perquè la genealogia de les filles de la perifèria espanyola no s'està escrivint sola”, ens diu la periodista Noelia Ramírez (Esplugues de Llobregat, 1982) a Nadie me esperaba aquí, que porta per subtítol Apuntes sobre el desclasamiento. I cita, entre d’altres, a la madrilenya Alana S. Portero i la seva excel·lent La mala costumbre. Perquè aquesta genealogia l’estan escrivint autores que venen de classes subalternes que ens brinden els seus testimonis de vida, en clau autobiogràfica o de ficció, ficció sempre arrelada a la realitat.

Des que, a finals del 2020, Mercè Ibarz (Saidí, 1954) va publicar Tríptic de la terra a Anagrama –que reuneix dos dels seus llibres més coneguts, La terra retirada (Quaderns Crema, 1994) i La palmera de blat (Quaderns Crema, 1995), i l'inèdit Labor inacabada–, la seva obra ha avançat a dos temps: a partir de la revisió i ampliació d'alguns dels seus títols emblemàtics, com ara Contes urbans (Anagrama, 2022) i Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries, 2022), i novetats com els assajos Rodoreda, un mapa (Barcino, 2022) i No pensis, mira: davant de l'obra d'art (Anagrama, 2024) i l'antologia Pioneres modernes (Arola, 2020), que reuneix peces teatrals d'una dotzena d'autores catalanes, entre les quals hi ha Carme Karr, Rosa Maria Arquimbau i Víctor Català. Ara publica Una noia a la ciutat (Anagrama), on recorda com va arribar a Barcelona a principis de la dècada dels 70 i tot el que hi ha trobat des de llavors: l'amor, l'amistat, la feina i la vocació literària.

Arreplegant trossets de terrissa descolgats de terres ermes, el narrador d’aquest opuscle tan recomanable afirma: “Em recorden que l’esca de la narració és el buit. No expliquen com es van perdre les vinyes, però revelen l’existència d’un poble que ja no hi és”. L’autor no té l’ambició de recompondre, a partir dels fragments col·leccionats, el plat sencer, la gerra entera. De fet, equipat amb un quadern en què va apuntant idees, intuïcions, citacions d’altri, va seguint traces més o menys esborradisses. Es desplaça fins a Lleida, torna a Barcelona, s’arriba fins a la conca de l’Anoia, recala al seu Bages natal. En el quadern anota tot allò que ha fet desbordar la civilització, l’obra de destrucció d’un neoliberalisme depredador. El seu viatge té a veure amb el lloc, esclar, però també amb el temps. Potser encara més amb el temps. En els darrers cent anys, posem per cas, el lloc –el país– ha canviat substancialment: la fesomia de Catalunya ha esdevingut eminentment urbana. El ciment ha guanyat la terra per golejada. Abans, quan ens arribàvem a un mas per fer una calçotada amb amics, dèiem que anàvem a pagès. Aquesta expressió no sols ha perdut pistonada, sinó que l’esperit que pretén significar està amenaçat.

Sovint, aquells i aquelles que practiquem la crítica literària ens fregim el cervell buscant una bona descripció del lloc des d’on escriuen els artífexs de les obres que comentem. A Una noia a la ciutat, el darrer llibre de Mercè Ibarz (Saidí, 1954), la mateixa autora ens l’ofereix: “Escriure des de la meva experiència, en primera persona, gràcies a l’art i al documental contemporanis”. I així ho ha fet des de La terra retirada (Quaderns Crema, 1993) fins al recent assaig No pensis, mira (Anagrama, 2024) passant per A la ciutat en obres (Quaderns Crema, 2002) i Febre de carrer (Quaderns Crema, 2005), rebatejats junts com Contes urbans en l'edició que Anagrama va posar en circulació fa tres anys.

L'aniversari, d'Andrea Bajani (Roma, 1975), és un relat entre la novel·la i l’autoficció que tracta sobre l’alliberament d’un home que desmunta el totalitarisme de la institució més important: la família. I encara té més mèrit que l’autor sigui italià i tingui la valentia de trencar el tabú de la famiglia, un concepte que no és sinó una convenció social hipòcrita com tots els formalismes.

Són molts els fills de famílies més o menys benestants que abracen els ideals i la retòrica de la revolució socialcomunista però que, després, es dediquen a viure, amb perfecta pau d’esperit, una vida de privilegis que desentona amb el seu presumpte programa ideològic. És un retret que no se li pot fer a Giangiacomo Feltrinelli (Milà, 1926-Segrate, 1972), que va ser sempre conscient dels seus privilegis i sempre va mostrar un compromís coherent amb la causa de l’esquerra radical. Queda clar llegint la biografia, amorosa i comprensiva (però no hagiogràfica), que en va escriure el seu fill Carlo: Senior Service. Biografia d’un editor.

Jaume Subirana (Barcelona, 1963) reflexiona sobre un tema espinós en les cent pàgines de l'assaig Literatura, llengua i lloc (Anagrama, en català i en castellà). L’escriptor, catedràtic de literatura catalana a la UPF i exdirector de la Institució de les Lletres Catalanes, analitza el que "empetiteix" la literatura catalana i el que l’expandeix, observa la coexistència del colonialisme i l’essencialisme i planteja nous horitzons.

“Assassins de raons, de vides, / que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies / i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”. Aquests versos formen part de Campanades a morts, de Lluís Llach, cançó que recordava l’assassinat de cinc persones el març del 1976 a Vitòria arran d’una vaga obrera. En un país en transició de la dictadura a la democràcia, els responsables mai van respondre pels seus crims i només amb el canvi de segle es va retre homenatge oficial a les víctimes i, posteriorment, davant la impossibilitat de recórrer a la justícia espanyola, va intentar-se, també infructuosament, la via internacional a través de l’anomenada querella argentina.

Es pot provar estirat al llit, al davant d'un mirall o, fins i tot, des de dins d'una banyera plena d'aigua. Per aconseguir-ho, segons explica Gabriel Ventura a l'assaig El millor dels mons impossibles (Anagrama, 2025), "cal una mica de concentració i seguir uns passos". El mètode més popular és el que es coneix com el corb. Per intentar-ho s'ha d'estar "molt cansat o en un estat de relaxació profunda". Llavors és imprescindible imaginar com serà la realitat on et vols desplaçar i quin aspecte tindràs: edat, vestimenta, nom, sexe, classe social... Estirat al llit amb els braços en creu, lleugerament doblegats –emulant les ales d'un corb– i les cames separades, tanques els ulls, i mentre comptes fins a cent, tantes vegades com sigui necessari, et repeteixes: "Em puc traslladar a l'univers que vulgui". Si es comença a sentir un formigueig a les mans i els peus és bon senyal: al cap de poc començarà a visualitzar-se la dimensió on es vol anar a parar.

La teoria de jocs estudia, en una decisió, quina és l’elecció òptima d’un individu quan els costos i els beneficis de cada opció no estan prefixats, sinó que depenen de les eleccions d’altres individus. La novel·la d’Arià Paco, últim premi Llibres Anagrama, es podria definir com la plasmació juganera d’aquesta teoria: un experiment filosòfic i literari que és a la vegada el retrat d’una generació i un tractat sobre les relacions entre els individus que la conformen. Un experiment que li ha sortit francament bé, sobretot tenint en compte la dificultat del repte que s’havia plantejat l’escriptor d’Igualada, que ja havia signat una bona novel·la sobre la seva ciutat: Covarda, vella, tan salvatge. Si allà traçava amb encert i vigor la fi de la joventut i de la forma d’amistat que hi va lligada, aquí el que pretén és escriure la Primera Gran Novel·la sobre un concepte tan relliscós i que ha fet supurar tanta tinta com les Noves Masculinitats.

1) No recordo que s'hagi parlat tant d'un llibre sense que s'hagués publicat i distribuït i, per tant, sense que hagués pogut ser llegit encara pels seus lectors potencials. Almenys a Espanya. El llibre en qüestió es titula El odio i el seu autor és l'escriptor Luisgé Martín (Madrid, 1962), que té diverses novel·les editades. D'aquest títol en vam sentir a parlar quan els mitjans de comunicació van fer públic, la setmana passada, que una jutgessa n'havia suspès la difusió per suposada intromissió en el dret a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge de la mare dels nens assassinats pel seu pare fa més d'una dècada. Els serveis jurídics de la mateixa empresa editora, alhora, serien els que acordarien respectar o no la decisió dels jutges. En una paraula, la seva difusió era il·legal. Uns dies després, un jutjat de Barcelona estudiava si paralitzava la publicació d'El odio. En el moment en què escric aquest article, encara no se sap si El odio serà distribuït o no i, per tant, si podrà ser llegit. L'últim que hem sabut és que l'editorial n'ha suspès "indefinidament" la publicació.

L'editorial Anagrama mantindrà en suspens de manera indefinida la publicació del llibre El odio, en què l'autor Luisgé Martín recull les cartes que va intercanviar amb José Bretón, en les quals li confessa l'assassinat dels seus dos fills, pel qual compleix condemna a la presó. L'endemà de la data en què estava previst que el llibre sortís a la venda, l'editorial defensa la seva decisió com "un exercici de prudència" malgrat que el jutge havia descartat aturar-lo. De fet, el jutjat ha rebutjat la petició de la Fiscalia de Menors, partidària que el llibre no vegi la llum per evitar el risc "greu i imminent d’intromissió il·legítima en el dret a l’honor" i la intimitat dels infants.

La Fiscalia de Menors de Barcelona ha recorregut contra la decisió del jutjat de primera instància que dilluns va denegar que es paralitzés cautelarment la distribució del llibre El odio, de Luisgé Martín, en el qual José Bretón confessa l’assassinat dels seus dos fills el 2011 i revela intimitats de la mare de les criatures, Ruth Ortiz. Arran dels assassinats, Ortiz va liderar la lluita judicial per tipificar la violència vicària (la que colpeja els fills per fer mal a les mares) com un tipus de violència masclista.

L'editorial Anagrama ha suspès la publicació del llibre El odio, on Luisgé Martín recull les cartes que va intercanviar amb José Bretón, que hi confessa l'assassinat dels seus dos fills i pels quals compleix condemna. Uns fets que no havia reconegut fins ara. Fonts de l'editorial expliquen a l'ARA que ha suspès la distribució, prevista per al 26 de març, a l'espera de l'anàlisi dels seus advocats. Segons fonts judicials que citen Efe i Europa Press, Anagrama ha pres la decisió després de rebre un burofax de la mare dels menors, Ruth Ortiz, que ha demanat empara a la Fiscalia de Còrdova perquè aturi la distribució del llibre, tal com han avançat la Cadena SER i El País. L'editorial, però, també ha rebut una advertència de la Fiscalia de Menors de Barcelona.

Des que va guanyar el premi Booker gràcies a Orbital, l'agenda de Samantha Harvey (Kent, 1975) s'ha anat atapeint, i ara per ara és gairebé una proesa aconseguir parlar-hi. Així i tot, l'autora anglesa viu lluny de la pressió mediàtica, i ni el guardó literari, un dels més prestigiosos de l'actualitat, ha aconseguit que es comprés un telèfon mòbil. Ens atén des de la casa del segle XVI on viu, als afores de Bath. Ha estat allà on ha escrit la seva última novel·la, en què ressegueix un sol dia en la vida de sis astronautes a l'Estació Espacial Internacional. Mentre fan voltes a la Terra, els personatges d'Orbital (Edicions 62 / Anagrama; traducció al català d'Ernest Riera) es concentren en les seves feines –com ara cultivar cristalls de proteïnes, monitorar els microbis o investigar el declivi muscular–, fan memòria de per què van voler viatjar a l'espai exterior i, sobretot, observen meravellats el singular i fràgil planeta d'on venen.

S’ha fet molta literatura –o metaliteratura– sobre el procés de l’escriptura d’un llibre. Aquests escriptors patint per cada frase, alcoholitzats o drogats, segregant un dolor infinit per haver d’infantar un text amb les dosis d’originalitat o almenys gravetat formal i dramatisme que justifiquen el seu herculi esforç. Davant Dick o la tristeza del sexo, en canvi, jo m’imagine el seu autor, Kiko Amat, passant-s’ho refotudament bé amb la seua redacció. Perquè encara que el que s’hi aborda és una vivència sexual desaforadament traumàtica, la intenció de l’autor i els recursos que posa al seu servei no deixen de ser plenament jocosos.

Seguir la pista editorial a Julià Guillamon (Barcelona, 1962) s'ha convertit en un repte gairebé impossible. Durant l'última dècada, l'escriptor, crític literari i comissari d'exposicions ha publicat una vintena de llibres. Si a principis d'any donava a conèixer la primera part de la biografia dedicada a Josep Palau i Fabre (El jove Palau i Fabre; Galàxia Gutenberg), aquesta tardor han arribat un assaig i una exposició dedicada a Pere Calders (Escriptor i dibuixant; Biblioteques de Barcelona) i el llibre de memòries El rellotge verd (Anagrama), en què torna a la Barcelona postmoderna dels 80.

Després d'una fructífera etapa com a periodista cultural a Barcelona, Emili Manzano (Palma, 1964) va tornar a Mallorca. Instal·lat a la Colònia Sant Pere, un petit poble que pertany al terme municipal d'Artà, l'antic presentador de Saló de lectura i L'hora del lector s'ha aconseguit reinventar com a traductor (Céline, Simenon, Modiano) i editor (Libros del Zorro Rojo). També ha continuat escrivint, guiat per la memòria –com ja va fer a Pinyols d'aubercoc (L'Avenç, 2007)– i tot just acaba de donar a conèixer Me'n record (Anagrama, 2024), en què reconstrueix retalls del seu passat íntim i familiar però alhora ofereix un retrat divertit, enginyós i a estones emotiu del món on va créixer.

Les novel·les de Sigrid Nunez comparteixen un aire de família amb les que publica darrerament Ali Smith o, encara més, amb les novel·les autobiogràfiques de Deborah Levy: hi ha una narradora solitària i femenina que explica coses que li han passat a l’autora de forma més o menys dissimulada i que ho va filant amb reflexions sobre el món d’avui, convuls i amb més foscor de la que estàvem disposats a acceptar. En el cas de Sigrid Nunez, a més, hi ha una allau de lectures que il·luminen els passos que la porten d’una banda a l’altra i és en la solidesa del lligam entre llibres i vida que rau l’eficàcia de la proposta. Després de l’èxit de L’amic, que va guanyar un dels premis grossos de la literatura nord-americana, el National Book Award, i de Cuál es tu tormento, que ha estat adaptada al cinema per Pedro Almodóvar, arriba Els vulnerables per acabar de reblar el clau sobre el tema per excel·lència de Nunez: en un món deshumanitzat com el nostre, ¿podem connectar amb les altres persones de forma realment empàtica? I, sobretot, la literatura i el coneixement ¿poden ser les fonts d’aquesta empatia? Nunez travessa indemne les perillosíssimes aigües que envolten la paraula “ajuda” lligada als llibres i a l’art en general, i es permet dubtar i fer dubtar els lectors: podem, sí, però hem d’estar molt atents perquè les oportunitats per connectar seran cada vegada menys nombroses. En el cas d’Els vulnerables, la pregunta es fa més concreta: ¿van ser útils, el confinament i la pandèmia de COVID-19, per tornar a connectar els uns amb els altres? La resposta no és del tot clara.