Arnau Pericàs (2005), Martí Salvia (2005) i Luana Rocha (2005), són tres estudiants de tercer del grau de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu i Fabra que actualment triomfen amb el seu videopòdcast Guarres!, un programa en què parlen setmanalment sobre sexe sense pèls a la llengua, sense filtres i sense por, d'una manera atrevida i provocadora.

Quan es va estrenar gairebé d'amagatotis a Prime Video ara fa tres anys, El jurado es va convertir en la comèdia del moment. Amb un format de fals documental, mostrava la interacció entre els diversos membres d'un jurat popular. La clau de volta que va fer que es convertís en un fenomen va ser la barreja de realitat i ficció: el protagonista, Ronald Gladden, era una persona real que creia que realment estava formant part d'un jurat popular. La veritat era que tot era fals i que els seus companys de jurat eren actors, una premissa que recorda a la pel·lícula d'El show de Truman. Després d'aquella experiència, el mateix equip ha confeccionat una segona entrega amb un escenari totalment diferent. El jurado: retiro corporativo arriba aquest divendres a Prime Video amb tres episodis. Els dos següents s'estrenaran el 27 de març i els dos últims el 3 d'abril.

Dijous a la nit, La 1 va estrenar Crossobar, un programa d’humor per commemorar el 70è aniversari de la cadena pública. Està produït per El Terrat, i és un format d’esquetxos a l’estil del Polònia en què tots els personatges formen part de l’univers televisiu i cinematogràfic, tant del present com del passat. Es fan paròdies d’El hormiguero, La revuelta i el Late Xou de Marc Giró, de sèries com Valle salvaje, Els Bridgerton, El ministerio del tiempo, Sexe a Nova York i La promesa, i pel·lícules com Pretty woman i Sol a casa. Tenint en compte que apareixen personatges que ja han mort, com Félix Rodríguez de la Fuente i Jesús Hermida, cal deduir que hi ha certa voluntat de connectar amb el sector boomer. 

És fill de mare cubana i pare dominicà i, des de fa uns mesos, s'ha convertit en un dels noms de moda de la comèdia nord-americana. Marcello Hernández, nascut l'any 1997 a Miami, acaba d'estrenar a Netflix el seu primer especial de comèdia, American boy, un monòleg en què ironitza sobre les singularitats d'haver crescut en una família llatina i en què també fa broma sobre el caldo de cultiu racista que es viu als Estats Units. En el monòleg no es menciona en cap moment Donald Trump, però no cal: molts dels seus gags disparen contra idees xenòfobes que el president del país s'ha encarregat de difondre i reforçar.

Què significa la possible venda de Warner Bros. Discovery per al món de la comèdia? No és la pregunta més important sobre aquesta operació, a través de la qual Netflix podria adquirir la venerable companyia cinematogràfica i televisiva, però HBO –propietat de Warner Bros– té un dels grans llegats de la cultura pop. Fa mig segle va contribuir al llançament dels monòlegs de comèdia amb l'especial An Evening With Robert Klein i la producció de programes revolucionaris d'estrelles com Eddie Murphy i Chris Rock.

Albert Pijuan ha fet 40 anys en plena forma creativa: ha guanyat el Crexells amb la seva última novel·la, La Gran Substitució (Angle, 2024); ha coescrit, amb Victoria Szpunberg, una de les sensacions teatrals de la temporada, La tercera fuga, estrenada al TNC, i ara mateix treballa en dues obres escèniques més, l'adaptació de Permagel, d'Eva Baltasar, i una història ambientada en un restaurant. Aquesta tardor, a més, acaba de presentar Pel carril del mig (La Segona Perifèria, 2025), una "peça única, fundacional i radical d'assaig polític-viari", segons es pot llegir a la contracoberta del volum, o també una proposta textual divertida i extrema narrada per Felip Roda, un eixelebrat de poble que aspira a aconseguir que els conductors catalans redueixin la velocitat al màxim permès mentre ocupen el carril del mig d'una autopista o una autovia amb finalitats martirològiques.

El festival Hilària continua ferm en els principis fundacionals de programar comèdia en català i fins i tot descobrir-nos que els nostres humoristes preferits també parlen català. L’any passat va ser Yunez Chaib, i aquest any és l’hospitalenca Asaari Bibang (Malabo, Guinea Equatorial, 1985) qui oferirà Només una nit, un xou d’improvisació 100% en català aquest dijous a El Molino.

Acabem la setmana amb un altre soroll de fons preocupant, el dels drons que han traspassat l’espai aeri de Dinamarca, i de Noruega, i que ja fa temps que fan el borinot a Polònia i les repúbliques bàltiques, probablement enviats per Rússia, que no fan esperar res de bo, perquè augmenten el neguit i la possibilitat d’un pas en fals en la resposta i d’una esquerda en la unitat dels països de l’OTAN. Tot això en una Europa que ja té una guerra, la d’Ucraïna; en un món que ja té una neteja ètnica, la d’Israel sobre Palestina, i que s’encomana a la llei del més fort de Trump. I Trump és un president perillós, perquè el que diu (el discurs egomaníac de l’ONU) i el que fa (desplegar l'exèrcit als carrers de les seves ciutats) permet afirmar sense sonar exagerat que li deu estar passant pel cap perpetuar-se en el poder.

S’acosta la Setmana Santa i amb ella arriba la gran cita de l’humor a Catalunya, que té Figueres com a capital. El fins ara Festival Còmic canvia de denominació per passar a anomenar-se sintèticament amb el què i l'on: Humor Figueres. “Quan el festival va néixer no hi havia la quantitat d’esdeveniments dedicats al món del còmic que hi ha ara. Fa divuit anys era fàcil relacionar el Festival Còmic amb l'humor, però avui el nom confon molt”, explica Xavier Valentí, un dels dos codirectors. “El canvi de nom era una cosa que teníem al cap feia anys perquè veiem que se’ns confonia i que hi havia gent que pensava que era el festival del còmic i no el Festival Còmic”, afegeix Agustí Custey, l’altre codirector. “La paraula festival ja no la necessitem i la gent de Catalunya l'ubica millor”, assenyala Valentí.

Quan pensem en revistes científiques, normalment ens ve al cap una imatge seriosa, plena d'estudis rigorosos i terminologia complexa. Però hi ha excepcions que trenquen aquesta norma, i una de les més destacades és l'edició nadalenca de The BMJ o British Medical Journal, una de les publicacions mèdiques més prestigioses del món.

L'humorista argentí Andrés Fajngold (Buenos Aires, 1980), establert a Barcelona des de fa dinou anys, actuarà al festival Cruïlla Comèdia el dimecres 13 al Molino. Després d'haver-hi fet una ronda de còmics l'any passat en català, aquesta edició hi presenta el seu xou, Grosso modo, al qual ha anat incorporant porcions de català. El còmic, que es va estrenar televisivament al Zona Franca, viu un moment d'esclat de popularitat.

Aquest dissabte a la nit, el Saturday Night Live, el programa d’esquetxos humorístics que aquest any celebra cinquanta temporades en antena, arrencava trencant els codis habituals de la comèdia. Bona part de l’elenc d’actors, amb les cares serioses i una mica compungits, recordaven la victòria a les urnes de Trump. Semblava que estaven a punt d’oferir un missatge transcendent, sobretot tenint en compte que una setmana abans havien rebut la visita de Kamala Harris i li havien expressat el seu suport. Els comediants recordaven que Trump havia promès venjança contra els seus enemics polítics i que ara ja no hi havia res que pogués protegir els valents que el criticarien públicament. Es va crear una atmosfera de tensió. Semblava que l’històric SNL estigués a punt d'enviar un missatge molt dur al nou president electe. Fins que es va produir el gir humorístic. “Li volem dir a Donald Trump que nosaltres... sempre hem estat al seu costat! Mai hem dubtat a l’hora de donar-li suport, fins i tot quan altres ho han fet. Cada una de les persones d’aquest programa ha cregut en vostè. Cada una de les persones d’aquest programa l’ha votat a vostè”. L’argumentari pro-Trump s’anava convertint en delirant. L’actriu afroamericana Ego Nwodim afirmava amb contundència i emoció: “Nosaltres ens veiem reflectits en vostè. El mirem i diem... «Soc jo!»” I continuaven: “Vostè és l’home en qui volem que els nostres fills s’emmirallin. [...] També sabem que vostè a vegades diu coses que poden ser polèmiques... però tots sabem que vostè diu la veritat!” En aquesta falsa adulació fins i tot saludaven el nou president com Heil Trump, es comportaven com a bons minyons i finalment feien sortir l’imitador habitual de Trump transformat en una mena de Rambo musculat.

"Com pot ser que no hi hagi una indústria de comèdia forta a Catalunya si a tot el món, en multitud de llengües, es graven especials de comèdia?", es preguntaven el guionista Oriol de Balanzó i el director del festival musical Cruïlla, Jordi Herreruela. D'aquesta "anomalia de país", del bon moment de l'escena de l'stand-up comedy local i de l'experiència de fer humor dins del Cruïlla en va sortir el festival Cruïlla Comèdia, que aquesta setmana celebra la segona edició en sis locals del Paral·lel, amb epicentre a El Molino –un espai que des d'aquest octubre gestiona Barcelona Esdeveniments Musicals (BEM), l'empresa d'Herreruela.

Catalunya és un país molt agradable per viure-hi, amb un paisatge molt variat, una llengua extraordinària, una bonhomia força general, bona gastronomia i una sèrie molt llarga de virtuts. Però hi ha un element que era d’enorme importància per a la bona entesa entre els ciutadans, que està desapareixent: la sàtira i la ironia. Sense que se sàpiga com ni per què, ara la gent s’ha tornat sorruda, i certes discussions es tornen agres quan anys enrere es resolien sempre amb una gran cordialitat.

Amb només tres pel·lícules, Shiva baby (2020), Mort, mort, mort (2022) i El club de les lluitadores (2023), l’actriu Rachel Sennott s’ha convertit en una icona de la Gen Z. En part és gràcies a la seva carismàtica presència, però també a un repertori interpretatiu singular, capaç de transmetre la variabilitat emocional de la generació que ha crescut exposada a les xarxes socials. Però si la ironia passada de voltes i filtres havia sigut fins ara la seva marca personal, a Antes era divertido, debut com a directora d’Ally Pankiw, l’actriu es treu de sobre la disfressa de pallassa irreverent per interpretar, precisament, una pallassa trista: la Sam, aspirant a humorista de stand-up i mainadera que lluita amb el trastorn d’estrès posttraumàtic.

Una de les meves lectures de l'estiu ha estat el recull d'articles de la Nora Ephron No me'n recordo de res, publicat per L'Altra Editorial, amb traducció de la Carlota Gurt. Com que m'ha fet riure, somriure i, en definitiva, l'he gaudit, el vaig recomanar en un xat d'amigues de l'àmbit de les lletres. Una d'elles opinava que Ephron és un exemple de dona que malgasta el talent escrivint sobre banalitats. Haig de dir que em va sorprendre l'afirmació, perquè a mi no em sembla que parlar sobre els inconvenients o la por d'envellir, què suposa viure en un món que canvia a una velocitat vertiginosa o com la vida se't regira com un mitjó quan et divorcies, siguin temes en absolut superficials.

Sovint es defineix com a murciana, però en realitat la guionista i còmica Raquel Hervás (Santa Coloma de Gramenet, 1991) és una catalana criada a fora: als 12 anys va marxar i no va tornar a Catalunya per feina fins als 27. "Jo havia estudiat en català, però hi tenia una relació acadèmica perquè tota la meva família és d’Albacete i no parlen català. Jo el parlava dins de l’escola però al pati parlàvem en castellà. Era la realitat de l’extraradi, totes les famílies érem d’Andalusia, Extremadura, Múrcia... i la llengua materna és la que és". Tampoc recorda donar-hi gaires voltes, de petita. "Crec que abans no es veia el perill que la llengua morís, com ara. Ara sí que hem de parlar català", afirma.

Eva Soriano (Reus, 1990) és una de les humoristes que més triomfa arreu de l'estat espanyol, gràcies al seu pas per programes com Late motiv o La Resistencia. Nascuda a Reus, va trobar l'èxit a Madrid i fins ara no havia tingut l'oportunitat de fer un programa en català. Des d'aquesta setmana, però, té espai propi al 3Cat, Atrapats, un format d'entreteniment en què deu famosos se les han d'empescar per escapar d'un gran escape room.

La mexicana Lara Ricote és una de les humoristes internacionals que formen part del Cruïlla Comèdia, les jornades de stand-up que se celebren al parc del Fòrum en paral·lel al festival de música. Criada a Miami i actualment establerta a Amsterdam, aquesta monologuista nascuda el 1996 s'ha fet coneguda, entre altres coses, per parlar amb humor dels seus problemes d'audició.

A la ràdio explicaven que un humorista –Jaime Caravaca, que fa feina de teloner al teatre de Madrid on graven La resistencia, el programa del també humorista David Broncano– va ser agredit per un senyor, Alberto Pugilato, un conegut neonazi, perquè va fer un acudit “pedòfil” sobre el seu nadó acabat de néixer. En una foto de la criatura penjada a Twitter, l’humorista va escriure (no tradueixo perquè es vegi el to): “Nada ni nadie podrá evitar la posibilidad de que sea gay y de mayor se harte de mamar polla de negro. Y de negro obrero, nada de futbolistas. Qué sabio es el tiempo, toca esperar". L’humorista, doncs, feia seva aquella profecia que es fa als fatxes, per fotre'ls. Que els fills els “surtin” com més mal o vergonya els faria. No és un comentari “pedòfil”, està parlant de “quan sigui gran”.