Deu anys després de la publicació de la novel·la Blitz (Anagrama, 2015), David Trueba (Madrid, 1969) dirigeix l’adaptació cinematogràfica d’aquesta tragicomèdia quotidiana amb el títol de Siempre es invierno (als cinemes el 7 de novembre). David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) és l’arquitecte paisatgista a qui la vida canviarà en els pocs dies que dura un congrés a Bèlgica. La ruptura amb la parella (Amaia Salamanca) i l’ajuda d’una dona 25 anys més gran, que el rescata literalment del parc (Isabelle Renauld), és un viacrucis del qual en podria sortir –encara que d’entrada no ho sembli– alguna cosa bona.

Movistar Plus+ ha destinat durant dues setmanes un canal fugaç de la plataforma només a Woody Allen, on ha emès vint-i-nou de les seves cinquanta pel·lícules. Com a culminació d’aquest homenatge, ho han complementat amb una entrevista de David Trueba al director. Un día en Nueva York con Woody Allen es desenvolupa a les oficines del cineasta. El programa comença amb un muntatge visual on el passeig solitari de Trueba per Manhattan es barreja amb escenes de les pel·lícules del director nord-americà, de tal manera que, des del primer minut, es fa efectiu un joc molt curiós: el de potenciar una mimesi entre els dos protagonistes. L’analogia física es confirma quan tots dos directors s’asseuen l’un davant de l’altre. La semblança de les muntures de les ulleres, el pentinat o l’estilisme i les tonalitats del seu vestuari crea l’aparença de mirall. Es força l’efecte doppelgänger, buscant una equiparació entre els dos personatges, construint una sintonia gairebé metafísica. Trueba comença el programa aclarint les seves intencions periodístiques: “Woody Allen ha estado en los últimos años más presente en los medios de comunicación por conflictos personales que por su cine. Sin embargo, es su cine lo que nos ha traído a Nueva York para hablar con él”. És una manera d’advertir els espectadors que no pensa fer cap temptativa d’interrogar a Allen per les acusacions de pederàstia, fent servir l’eufemisme dels “conflictos personales” per diluir la part més fosca del protagonista. L’objectiu és estrictament cinematogràfic, però és obvi que, malgrat tot, tothom qui l’entrevista se sent amb la necessitat de justificar-se. Queda clar, doncs, que es tracta d’una conversa de cineasta a cineasta, que comença sense escarafalls d’agraïment. Una breu salutació i la indicació fugaç de la butaca on ha de seure Allen en una sala austera. De decorat, un finestral amb el paisatge de l’omnipresent Nova York des d’una alçada considerable. És com l’al·legoria d’una mirada que ja ha adquirit perspectiva vital. Malgrat tot, Woody Allen no perd pistonada i sembla arrencar la conversa pidolant un inversor per al pròxim projecte, adaptable a qualsevol condició o ubicació geogràfica. Trueba es manté en un paper d’estricte preguntador, sense afalacs gratuïts ni una actitud complaent per caure bé a l’interlocutor. Més aviat sembla voler guanyar-se la seva confiança a partir de conversar estrictament sobre allò que comparteixen: l’amor pel cinema. Trueba repassa la seva trajectòria professional. L’elecció del llenguatge cinematogràfic com a recurs expressiu, les influències del cinema europeu i la menció de pel·lícules concretes que suposen un punt d’inflexió en la seva carrera. Trueba, potser per l’edat venerable del seu interlocutor, 88 anys, en algun moment sembla témer per la seva memòria. Quan li pregunta per La rosa porpra del Caire afegeix “¿La recuerda?”, com si es plantegés la possibilitat que el director hagués oblidat la seva pròpia pel·lícula. Trueba l’interroga sobre el treball amb els actors, el procés fílmic, l’amor i el crim com a arguments eterns i universals, però també per la màgia com a temàtica recurrent. Sembla conèixer totes les respostes de les preguntes que li fa. Malgrat tot, el diàleg es converteix en una entrevista pausada i agradable, potser massa convencional, amb preguntes en què Woody Allen no necessita pensar gaire. L’entrevista conclou preguntant-li pel futur del cinema i el programa acaba amb un lament un pèl ensucrat sobre l’evolució d’aquest art i Allen com a fenomen i final d’etapa. Una conclusió amb la dosi justa de drama per convertir l’entrevista en una petita història més de les que passen a Nova York.

Des que vaig tenir ocasió de seguir de prop els primers passos professionals davant d’una càmera de David Verdaguer fent el “reporter del bigoti” de l’Apm? a TV3, cada èxit seu és una gran alegria. Ara, en menys d’una setmana, ha recollit el Gaudí i el Goya com a millor actor protagonista per la seva encarnació (no se m’acut concepte més precís per definir a quin nivell ha estat capaç de portar la seva interpretació) de l’humorista Eugenio a la pel·lícula Saben aquell.

Després que l’èxit fulgurant d’Alcarràs catapultés el cinema en la nostra llengua a un any de rècord (amb un 5,5% del total de públic i 623.000 espectadors), les xifres del 2023 han estat un bany de realitat: el cinema en català torna al seu esquifit i habitual 3%, que és aproximadament la mitjana d’espectadors que ha congregat els últims anys. El repte continua sent superar aquest sostre de vidre del 3%, molt lluny de la normalització.

De vegades, els biopics són cosa de dos. Saben aquell no solament tracta d’Eugenio, l’impassible rei dels acudits que va començar a despuntar a la Barcelona tardofranquista, sinó també de la seva primera muller, la cantant Conchita Alcaide. Amb la relació de la parella com a eix, el realitzador David Trueba (Soldats de Salamina) i el guionista Albert Espinosa (Polseres vermelles) mostren la progressiva transformació del protagonista: joier, membre d’un duet musical i humorista turmentat per la por escènica que acaba assolint un èxit enorme.

Al principi de Saben aquell, la pel·lícula sobre Eugenio que ha dirigit David Trueba i que arriba als cinemes el dimecres 1 de novembre, l’encarregat d’un club es pregunta per què els humoristes són gent tan trista. L’Eugenio de Saben aquell, interpretat magníficament per David Verdaguer, no és, tanmateix, un home trist sinó, sobretot, un home enamorat. I en l’amor que Eugeni Jofra sentia per la seva dona, Conchita Alcaide, hi ha la clau per comprendre aquella foscor impertorbable que desprenia el seu personatge, aquella amargor sense remei. I també la relació ambivalent d’amor/odi que tenia per una feina, la d’humorista, que el feia tremolar de nervis abans de cada espectacle, però també conduir fins a Alacant per actuar el mateix dia que enterrava la seva dona.

Saben aquell que diu, el biopic sobre l'humorista Eugenio que està preparant David Trueba, i un film de Carlos Saura sobre Montserrat Caballé són algunes de les pel·lícules que rebran la subvenció que atorga el departament de Cultura a projectes cinematogràfics en versió original en català. Així consta en la resolució de concessió de la línia de subvencions a la producció cinematogràfica que s'ha publicat aquest dilluns.

Deia l’actor Jorge Sanz que la sèrie que va protagonitzar el 2010 amb David Trueba (Madrid, 1969) no es podria haver fet sense el director madrileny. De fet, posava en dubte que ell hagués estat igual d’imprescindible, i això que el títol de la comèdia era ¿Qué fue de Jorge Sanz? Amb Sanz són amics des dels 16 anys, però la mateixa sensació l’ha tingut ara l’equip de La sagrada familia, la sèrie documental dirigida per Jordi Ferrerons i pel mateix Trueba, que ha estrenat aquesta setmana HBO Max. Hi narren a partir de testimonis l’ascens i caiguda de Jordi Pujol i el paper de Trueba dirigint, però també entrevistant, ha sigut cabdal. Generador de bon rotllo, d’ell destaquen la capacitat de ser un més de l’equip i de trencar les barreres que molts altres directors deixen clares abans de rodar. Aquesta habilitat també li permet connectar amb l’entrevistat, es digui Lluís Prenafeta o Josep Pujol. Tots dos es van passar hores conversant amb ell, que, tot i no portar papers, tenia ben estudiat el guió i les preguntes que calia fer.

Ho vam reconfirmar amb l'entrevista que Jordi Évole li va fer fa poques setmanes a Iván Redondo, excap de gabinet de Pedro Sánchez: les entranyes de la política, com a mínim la que ens és propera, són un niu de personatges funestos. Que aquest tipus de perfil mogui els fils de l'administració no és res especialment innovador, però cal que se'n deixi constància per a la posteritat. Aquesta voluntat d'explicar una realitat tan present, i a la vegada invisible, és el gran valor de la nova novel·la de David Trueba. A Queridos niños (Anagrama) l'escriptor madrileny s'escuda en la ficció per apropar-se a la veritat més fefaent: ens governen cercles de persones farcits de cretins, gent que vendrien el que fos i a qui fos per aconseguir els objectius que s'han proposat.

L’1 d’agost un diari del país va publicar una enquesta en què dones i homes del món de l’economia, la política, els negocis i les finances deien quin llibre s’endurien per vacances. La primera impressió que es podia extreure de les seves respostes era que tot aquest personal que “va per feina” –de fet, són els amos del cotarro, no ens enganyéssim– no aprofita ni tan sols les vacances per entrar en una dimensió que no solament els resulta desconeguda, sinó que consideren inexistent.

Els meus pares no es pregunten pel sentit de la vida, ni falta que els fa

Fa uns dies, a l’hora de dinar, un fill meu em va disparar la pregunta del sentit de la vida. Té divuit anys i estudia filosofia: no era pas una qüestió que no s’hagués plantejat abans. Però d’uns mesos ençà l’està atacant certa crisi existencial, perquè és justament ara quan ha de començar a prendre decisions d’aquelles que et poden condicionar per sempre. Mentre fèiem el cafè va irrompre a la cuina un altre fill, aquest de vint-i-tres anys. “Menys parlar del sentit de la vida i més treballar”, va etzibar, abans de desaparèixer.

]]>

REW

<<

Quan et trobes amb David Trueba no t’imagines un d’aquells directors del Hollywood clàssic que escridassaven tècnics i artistes. Potser part d’aquest posat dialogant i amable deriva d’una lliçó d’infantesa. El cineasta explica que el seu pare va ser molt autoritari amb els fills grans. Quan va arribar el vuitè, David, el progenitor havia perdut poder: “La gent que abusa de la seva autoritat la va perdent perquè cau en l’autoritarisme. L’autoritat intel·ligent és la que s’aconsegueix perquè els altres et respecten”, afirma.

]]> David Trueba ha fet gairebé sempre pel·lícules parlades, buscant que el públic es quedi amb reflexions i rèpliques expressades pels personatges, com qui subratlla la frase memorable d'un llibre. Això provoca una paradoxa: en els films del director (i escriptor) madrileny, el guió és l'element més visible en pantalla; un recordatori constant de la ficció que passa per davant dels ulls, però que troba la seva porta d'entrada en l'orella.

]]>

Conversa entre David Trueba i Jorge Sanz sobre l'inici de la seva amistat i el projecte en comú de la sèrie '¿Qué fue de Jorge Sanz?'.

]]>

La llista de llibres més venuts a les llibreries catalanes presenta algunes novetats ressenyables. A més de continuar sent liderada per 'Un any i mig', de Sílvia Soler, en català ha entrat 'L'àguila negra', de Joan Carreras, al segon lloc. 'La llei dels justos', de Chufo Lloréns, ocupa el cinquè lloc de la graella –en castellà, ocupa la quarta posició–. També en ficció, 'Blitz', de David Trueba, continua al primer lloc, seguida de la segona part de la trilogia 'Cincuenta sombras de Grey', de E.L. James i 'También esto pasará', de Milena Busquets.

]]>

'Un any i mig', de Sílvia Soler, ha aconseguit desbancar 'També això passarà', de Milena Busquets, a la llista de llibres més venuts que cada setmana proporciona Libridata. En castellà, 'Blitz', de David Trueba, també s'ha col·locat al primer lloc, seguida de la novel·la de Busquets i de dos dels llibres de la trilogia '50 sombras de Grey', de E.L. James. 'L'àguila negra', de Joan Carreras, últim premi Sant Jordi, ocupa la quarta posició de ficció catalana, seguida d''El poeta del poble', d'Andreu Carranza.

]]>

La llista setmanal de Libridata mostra la irrupció al segon lloc de les llistes de més venuts en català 'Un any i mig', nova novel·la de Sílvia Soler, i també 'La dona immòbil', novel·la pòstuma de Joan Barril, al segon i quart lloc, respectivament. Així i tot, en català la ficció més venuda continua sent 'També això passarà', de Milena Busquets, llibre que en castellà només és superat per 'Blitz', de David Trueba. També en castellà destaca el retorn entre els més venuts del primer volum de la trilogia 'Cincuenta sombras de Grey', de E.L. James, coincidint amb l'estrena de la pel·lícula.

]]>

'Vivir es fácil con los ojos cerrados' no podrà lluitar per l'Oscar. La pel·lícula de David Trueba sobre un professor d'anglès que marxa a Almeria per conèixer John Lennon no ha estat seleccionada en la 'short-list' de 9 pel·lícules d'on sortiran els cinc nominats a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

]]> Quatre pel·lícules espanyoles han sigut preseleccionades per optar a un guardó dels Premis de Cinema Europeu, que s'entregaran el desembre: 'Hermosa juventud', de Jaime Rosales; 'La herida', de Fernando Franco; 'Vivir es fácil con los ojos cerrados'; de David Trueba i 'Caníbal', de Manuel Martín Cuenca.

]]> David Trueba és un grandíssim narrador: com a cineasta, com a novel·lista i també com a humorista, com va demostrar divendres al Festival de la Porta Ferrada. La trepidant conversa amb Jordi Évole va exportar el cicle Instint a Sant Feliu de Guíxols, ple a vessar i amb riallades constants. Els gags hilarants entre Trueba i Évole, en castellà, sortien amb la naturalitat de qui sap amagar l’esforç. Trueba es va definir: “Primer era el germà de Fernando Trueba, després el marit d’Ariadna Gil i ara, segons un taxista, l’amic de Guardiola”. Però a qui cada cop s’assembla més Trueba és a Woody Allen: cabells blancs, ulleres de pasta negres, aspecte desvalgut i humor corrosiu. Va explicar l’anècdota d’unes senyores madrilenyes que li van demanar que firmés “contra Catalunya”. Quan ell s’hi va negar en rodó, una de les dones va dir: “Deixa’l, que és del cinema”. La deducció de Trueba és que “ser del món del cine és pitjor que ser català”.

]]>