LITERATURA

Sílvia Soler: “No només les famílies que tenen un drama tenen una història per explicar”

Després de guanyar el premi Ramon Llull el 2013 per L’estiu que comença, del qual va vendre 35.000 exemplars, Sílvia Soler (Figueres, 1961) s’endinsa en els efectes de la crisi des d’un lloc tan íntim i universal com la família. L’escriptora retrata a Un any i mig (Columna) la història d’un matrimoni en la seixantena prejubilat per força que veu com es torça el somni de la seva vellesa ideal quan els seus quatre fills, entre els 27 i els 36 anys, han de marxar de casa per fer carrera. La novel·la acompanya els canvis vitals dels sis protagonistes -l’enamorament, la maternitat, les “minúscules hostilitats matrimonials”, la por, el compromís, la feina- per un mapamundi que va des del Canadà fins a Mallorca, París i Tanzània, amb epicentre a Badalona i la Garrotxa. “És una novel·la que intenta retratar el desengany: ens havien dit que les coses serien d’una manera i resulta que seran d’una altra”, exposa Soler.

¿L’impuls inicial era contradir la cèlebre frase d’ Anna Karènina “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”?

És agosarat, però és que no estic d’acord amb Tolstoi. No només les famílies que tenen un drama tenen una història. Les famílies que funcionen bé també tenen moltes històries per explicar. L’origen de la novel·la és veure que el fet que els joves se n’hagin d’anar a viure a l’estranger alterarà el nostre model de família. I em pregunto com ho afrontarem.

¿Vols dir que el nou paradigma serà pitjor?

No, però sí que requereix un esforç d’adaptació. Algunes famílies se’n sortiran i d’altres no; tornem a Tolstoi. La qüestió és que la cara més visible i dramàtica de la crisi, que són els desnonaments o l’atur, va ser el primer impacte, i ara que han passat uns anys veiem que hi ha uns efectes col·laterals que han vingut per quedar-se: un és el canvi de model de família i un altre és una certa sensació col·lectiva de desengany. Els sis personatges tenen, individualment i col·lectivament com a família, motius per al desengany.

Un any i mig no és una visió idealitzada però sí netament optimista i positiva de la família.

Per mi la família és una xarxa de protecció. Però això requereix un grau d’implicació que et pot portar problemes, disgustos i desenganys. Es tracta de trobar el grau d’equilibri entre sentir-t’hi prou implicat perquè sigui sòlid però que no t’arrossegui. No es pot explicar amb una frase què és aquest substrat, els lligams que et mantenen cosit, i que uneixen els personatges. Els germans són vasos comunicants: el que li passa a un afecta els altres, per bé i per mal. I el cas del matrimoni crec que és representatiu de les parelles d’aquesta edat: s’han desenamorat però tenen un projecte en comú molt potent, la família, que els estira.

Un dels germans diu que la família és “potser la part fonamental” d’ell. Fins a quin punt ens defineix?

La meva experiència i percepció és que en un percentatge molt alt. Els psicòlegs diuen que el rol que nosaltres juguem a la família de petits acabarà definint el paper que juguem d’adults, no només en el nostre entorn sinó també socialment. Que el plus de responsabilitat de germà gran l’arrossegues tota la vida crec que és bastant veritat. I sense necessitat de voler tornar a la infància ni enyorar-la de manera malaltissa, crec que la infància i els estius de la nostra infància ens marquen molt.

Els paisatges del llibre són la Vall d’en Bas i Badalona, casa teva.

A L’estiu que comença em va fer gràcia inventar-me un lloc, i aquí al revés. Badalona va venir quan vaig tenir clar que el personatge del Roger només tindria al cap el surf. Camino als matins molt d’hora a prop del mar i aquesta imatge dels nois esperant sobre les taules de surf, tot i que a Badalona mai no hi ha onades, em donava la metàfora d’una actitud davant la vida. I, tant per tant, vaig pensar que el paisatge de referència de l’estiu també podia ser el meu.

T’exposes, en la ficció?

Tinc més pudor per parlar dels altres que de mi. En aquesta, per generació, hi ha menys de mi, però el sentiment i el tipus de família és la meva. Tot i que no tinc la sensació de despullar-me, perquè, al cap i a la fi, explico vivències universals.

No t’agrada inventar mons ficticis?

En algun moment m’he plantejat de fer-ho, com a repte. Però des que vaig llegir que l’Alice Munro també diu que amb el seu entorn, la seva veïna, la cosina i el nebot ja té piles de coses per explicar, penso: ¿per què cal anar més lluny? El que més m’interessa com a persona, com a lectora i, per tant, com a escriptora són les coses que ens passen.

Retrates la família durant un any i mig, i ho fas entreteixint la veu dels sis protagonistes.

Volia que fos una novel·la coral i que els sis personatges tinguessin la mateixa importància. Per això vaig optar pel narrador que va posant el focus en un d’ells, i difumina la resta, i salta d’un personatge a l’altre sempre a través d’un lligam. Amb el títol, Un any i mig, volia transmetre la sensació que aquesta crisi allargada ha accelerat els canvis. Per exemple, la família passa el seu primer Nadal separada. Els rituals tenen molt de pes i el Nadal és simbòlic del nostre model de família. No estar junts és un drama. Trontolla una cosa molt important de la nostra societat. I penso: ¿serem capaços d’afrontar-ho? Les noves tecnologies esmorteeixen la distància però no la resolen. Quan algú et diu que s’ha enamorat, el que vols és abraçar-lo, no fer un mail o un skype.

La novel·la arriba després del premi Ramon Llull i quan fa 30 anys que vas entrar al món literari.

Mentre l’escrivia sí que sentia una mica de pressió de no poder-la cagar, però de seguida va ser molt plàcid. I jo tinc un inconvenient que és un avantatge: la crítica m’ha ignorat tota la vida. Però, en canvi, fa una setmana que ha sortit el llibre i ja tinc la sensació que ha sigut ben rebut pels lectors. L’empenta del Ramon Llull encara dura. Em sento sorpresa i privilegiada. Des que era adolescent somiava ser escriptora, però mai vaig arribar a pensar que passaria de veritat. Ha sigut a poc a poc. He picat pedra molts anys i ara en recullo els fruits.

Més continguts de