Fa unes setmanes que els alumnes de l’Escola Baldiri i Reixac de Barcelona van anar de colònies. Ho van fer els infants d’I5, segon i quart de primària. Fins a l’any passat hi havien anat tots els cursos, però el claustre de mestres va decidir deixar-les només per als finals de cicle perquè cada cop costava més trobar docents disposats a anar-hi cada curs. Van pensar que el fet que no tothom hi hagi d’anar cada any faria que hi hagués més disponibilitat per part dels mestres. Fa anys es va prendre la decisió contrària. Les colònies es feien a final de cicle i es va acordar estendre-les a tots els cursos. “Els i les mestres donàvem molta importància a les colònies, però a poc a poc ens hem anat desgastant”, comenta una docent del centre.

Salt és conegut avui en dia per ser el municipi amb la renda per càpita més baixa de Catalunya. També una de les viles amb més concentració de població migrant: prop del 40% dels veïns són de nacionalitat estrangera. Però el que els titulars han obviat els darrers anys és que gairebé la meitat de la superfície d’aquest poble són encara hortes i deveses. La séquia Monar, en paral·lel al riu Ter, marca la frontera entre el Salt construït i la zona agrícola. Poques instal·lacions la superen, tret d’un gran institut construït sobre terrenys fèrtils. Situat a la frontera amb Girona, envoltat de verd i amb unes magnífiques vistes de la Mare de Déu del Mont, hi ha el Vallvera. Un centre de secundària i formació professional amb més de 1.200 alumnes inaugurat el 2008 que contrasta amb l’entorn per ser un gran centre de xapa grisa amb un pati ple de formigó. “A l’hivern és una nevera i a l’estiu un forn, no hi ha terme mitjà!”, lamenta el director, Ferran Maimir, que s’ha estrenat aquest curs amb una direcció molt encarada a treballar per la renaturalització del pati, però amb un mètode diferent: que sigui el mateix alumnat el que construeixi l’ombra amb les mans.

El timbre que anuncia el final de les classes sona a les 15 h, surts de l'institut, comentes la jugada amb els amics, vas cap a casa –caminant o amb transport escolar–, deixes les coses, et fas el dinar –o te l'escalfes si els pares l'han deixat a mig fer–, t'asseus davant la televisió o amb el mòbil a la mà i, amb sort, comences a dinar a les 16 h. Aquesta és la realitat de milers d'adolescents que van a un institut públic a Catalunya, on només el 35% dels centres d'educació secundària ofereixen servei de menjador. Això també implica que només els adolescents d'un terç dels instituts públics poden accedir a una beca menjador.

L’ús de les eines d'intel·ligència artificial (IA) és cada cop més habitual tant en entorns professionals com personals. Segons l’estudi (2024) d’Empantallados.com i GDA3, el 82% dels adolescents utilitza la IA per les tasques escolars, i el 91% de les famílies no han establert regles per al seu ús. Una nova realitat que planteja nous reptes a la comunitat educativa perquè actualment no existeix cap eina tecnològica que pugui certificar al 100% que un treball estigui fet amb IA. Per tant, el professorat ha de recórrer a altres estratègies per avaluar la feina.

Sempre he pensat que si als instituts ens centréssim més a ensenyar i els alumnes ja vinguessin educats de casa obtindríem una millora exponencial en els resultats. Si fem el ridícul en els informes PISA és perquè ja no es prioritza l’aprenentatge dels continguts. A la universitat això és impensable. Tinc un familiar que és professor universitari i li vaig preguntar com gestionava el tema dels mòbils, ara que a secundària els hem prohibit perquè distreien. Em va confessar que molts dels seus alumnes no sap com es diuen. Que fa les classes sense passar llista i ells a vegades prenen apunts, a vegades s’adormen, a vegades, també, veu com perden el temps amb el mòbil. La línia vermella és no interrompre la concentració del professor. Per tant, la prioritat és “ensenyar”.

Com a pare i docent, l’inici del nou curs escolar em genera preguntes de les quals no tinc clares les respostes. Per exemple, els alumnes recordaran res del que van aprendre al tornar de les vacances? Aconseguirem que les classes siguin alguna cosa més que passar-s’ho bé? Voldran aprendre quan ho tenen tot a l’abast d’un clic? Sabrem inculcar-los la cultura de l’esforç i la necessitat d’interpretar, memoritzar i adquirir conceptes nous? Tindrem les famílies del nostre costat o ens miraran amb recel quan reclamem els nostres drets? Aconseguirem que la burocràcia no esgoti l’energia del professor i que aquest es pugui concentrar en el progrés de l'alumne?

El curs comença amb una novetat llargament reivindicada en els últims anys per gran part de les famílies:: la prohibició total dels telèfons mòbils i els rellotges intel·ligents en totes les etapes de l’educació obligatòria, fins i tot quan es vulguin utilitzar amb finalitats pedagògiques. Així ho va anunciar la consellera d’Educació, Esther Niubó, a finals del curs passat. A més, també es preveu limitar progressivament l’ús de les tauletes digitals en l’etapa d’educació infantil (de tres a cinc anys), tot i que es garantirà una “disponibilitat suficient” d’aquests dispositius per a usos puntuals en les altres etapes educatives. Niubó també va anunciar una “restricció progressiva” de l’ús de les pissarres digitals a les aules d’infantil, mentre que aquestes es mantindrien en les etapes superiors. Un setge que, això sí, no s’aplicaria als ordinadors portàtils que es donen als alumnes de l’ESO. Però com ho veu la comunitat educativa?

Tinc alguns records de quan estudiava batxillerat que avui serien impensables. No van fer cap mal a la meva educació precisament perquè l’escola ens preparava per jutjar com a adults el comportament dels adults. Vol dir que ja veníem educats de casa? En part sí, però no n’hi hauria hagut prou si l’institut no ens hagués també responsabilitzat dels nostres judicis. Aquests records són de conductes tan escandaloses com humanament disculpables, precisament perquè ensenyaven a distingir què era greu i què no. El comportament dels professors és una part essencial de l’educació, que en el meu cas va ser sempre al sistema públic.

La tecnologia és modernitat, futur i prosperitat. Aquesta premissa l’ha comprat tothom, també el món educatiu. Des dels gurus als polítics l’han fomentada en les darreres dècades. Calia oblidar les metodologies del passat. Deixar ben lluny la manera com els nostres avis o pares van aprendre de lletra amb el tinter del pupitre (i quina cal·ligrafia tan magnífica que feien!). O com jo vaig prosperar en els estudis amb el paper de calcar i la màquina d’escriure (mirava de no equivocar-me per no haver de repetir el full sencer!). Com a docent, en els darrers vint anys, he vist oblidar els llibres de paper i substituir-los pels portàtils. Com les sales d’ordinadors quedaven obsoletes i es reaprofitaven per a altres necessitats. Com passàvem llista en diversos dispositius electrònics i com les pissarres i els projectors han donat pas a pantalles de televisió gegants, tàctils i interactives. Com, de mica en mica, deixàvem tots els documents que generàvem en la immaterialitat del núvol. O com les reunions telemàtiques durant la pandèmia ens van ajudar a no perdre el curs. Tot plegat han estat eines que ens han donat noves opcions i comoditats, però també ha multiplicat exponencialment la burocràcia i les hores de dedicació. Cada dilluns, a primera hora del matí, els correus electrònics que has de respondre amb obligatorietat i urgència cauen en la pantalla com la cascada verda de Matrix.

El sistema educatiu pateix una crisi llarga i profunda, però només ho saben i sembla preocupar els que hi treballen. A qualsevol nivell, primària, secundària o universitat, els professionals es fan creus del baix nivell i escassa motivació amb què arriben i surten els estudiants. Tots ens esforcem a trobar l’explicació, el perquè d’una mutació negativa que, segur, és multifactorial. El tema transcendeix poc fora de les aules i de les sales de professors, llocs aquests en els quals el desànim s’ha convertit en malaltia, sigui en forma de burnout o de depressió. S’ha de ser molt cínic per no experimentar els efectes del símptoma de l’impostor. El concepte ensenyar s’ha devaluat tant que ens obliga a mantenir un ritual el resultat del qual és decebedor i gairebé inútil. Pocs dels estudiants a les aules mereixen l’apel·latiu d’estudiants, donat que ja no és el que fan, no tant per responsabilitat seva com perquè les metodologies imperants estableixen que la funció dels centres educatius és una altra. Els coneixements s’han convertit en secundaris; la memòria, l’esforç i l’aprenentatge han quedat desterrats en favor del benestar emocional i les anomenades competències. Els professors, desposseïts de la seva funció i lideratge, han d’actuar com a animadors d’esotèriques dinàmiques de grup. No es pot suspendre, ni corregir amb vermell, tampoc dir la veritat als ganduls que no foten ni brot. Fins i tot, per no fer-los mal, s’ha popularitzat un mètode que s’anomena “matemàtiques emocionals” que no fa que n’aprenguin, sinó que no s’hi obsessionin.

"Ja feia molt temps que no el veia bé. Fins que un dia em va dir: «Mama, és que em vull morir...»". Relatada entre llàgrimes per la seva mare, la història del Joel és un cas –un més– d’assetjament escolar. Un capítol de patiment que s’acaba amb l’ajut d’un psicòleg i amb un canvi de centre, però, que queda marcat per sempre. Hi ha molta feina a fer –un de cada quatre infants són assetjats–, però, també, creix la sensibilització vers l'assetjament escolar. El recompte de casos del departament d’Educació i formació professional creix cada curs: 347 el curs 21-22; el doble, 684, el curs 22-23, i un 52% més, 1.042, el curs 23-24. El 2 de maig és, precisament, el Dia Internacional contra el Bullying i l'Assetjament Escolar.

A l’antiga Grècia, un pastor que es deia Narcís i que havia refusat l’amor de la nimfa Eco es va enamorar del seu reflex, que veia cada dia en un rierol. Un dia, es va tirar a l’aigua per trobar aquella persona que li havia robat el cor i el tenia meravellat, però aquesta obsessió el va portar a morir ofegat. “Ostres, profe, doncs, llavors, la paraula narcisisme ve d’aquí, oi?”, li pregunten els alumnes a Meritxell Blay, professora de llatí i grec a secundària i autora del llibre Mites grecs (Inuk Books, 2024). Ja que mitologia com a tal no existeix com a assignatura, Blay l’explica als seus alumnes a les classes de llatí i grec que imparteix.

"Penjaràs els apunts al classroom?" "Això ho trobarem al campus virtual?". Són les dues preguntes que més repeteixen els estudiants a docents d'institut o d'universitat just abans de començar una classe. "Si veig que el que explica el professor és el mateix que penja a l'aula virtual em relaxo i, de vegades, fins i tot hi ha moments que desconnecto o xerro esporàdicament amb la companya del costat", reconeix la Martina, estudiant universitària. El 80% del seu professorat penja el contingut a l'aula virtual, i d'aquest, aproximadament la meitat és el mateix que s'explica a l'aula. La Ioana, de 22 anys, també és estudiant universitària i, en el seu cas, el 70% del contingut que es penja a l'aula virtual és el que dona el professor. "Pots aprovar sense anar a classe perquè repeteix el mateix rotllo", admet. A Batxillerat, recorda, prenia més apunts perquè ho feia servir com una tècnica d'estudi. "Ho he canviat perquè no és el mateix estudiar capitals d'Europa que fer una classe reflexiva".

Quan era petita, Maria Recasens, que ara té 26 anys, tenia moltes aficions: a més de l’escola, participava en la lliga de robòtica de Lego, anava al cau, feia escalada i li agradava molt llegir i pintar. Aleshores volia ser astronauta i per això es va acostar a l’astronomia fins que li va caure un llibre de física a les mans. Li va semblar tan interessant que es va posar al cap estudiar alguna cosa que li permetés entendre-ho. Anys després es va graduar en física a la Universitat de Barcelona, ha acabat un màster interuniversitari en ciència i tecnologia quàntica i ha començat el doctorat a l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO). Aquesta trajectòria i tot el que recorda que pensava de la ciència quan era petita és el que comparteix aquest dimarts en una xerrada a l’Institut Menéndez Pelayo de Barcelona, davant els alumnes de 1r d’ESO. Per primera vegada s’ha incorporat al programa #científiques, que des de fa set anys acosta la ciència i la investigació als escolars. 

Els darrers cursos m’he trobat amb diversos casos d’alumnes absents. Un alumne absent va més enllà del concepte d’absentista. Molts absentistes venen i falten a classe de manera intermitent, de vegades perquè tenen la salut fràgil i necessiten anar sovint al metge, d’altres perquè a casa no hi ha ningú a l’hora que s’haurien de llevar i de bon matí decideixen enganxar-se als llençols del llit. Un alumne absent és aquell que, en els pocs dies que ve a l’institut, no s’hi troba a gust. No té amics o el maltracten els companys, no connecta amb les classes ni amb els professors.

La mitjana del grup ronda els 65 anys. Estan escoltant atentament, en semicercle, la Sara, que els explica detalls del quadre Paisatge de Sant Just. "Era amic de Joan Salvat-Papasseit?" La veu arriba de primera fila. "Es va ficar a les joventuts nacionalistes, oi?" La resta es mira i intercanvia somriures que es mouen entre la sorpresa i la tendresa. I és que les preguntes les formulen dos nens, pràcticament calcats, que, trencant els tòpics que s'aboquen sobre la seva generació, es mostren encuriosits per cada cosa que se'ls explica i que pregunten i repregunten, demostrant coneixements sorprenents tant d'història de l'art com d'història de Catalunya. Són el Joan i el Martí, dos germans bessons de només 12 anys que aquest any han llegit, entre d'altres, El fill del xofer, de Jordi Amat, i el llibre Bernie Sanders. Sus principales ideas para Estados Unidos.

Des d'aquest dilluns, la gran majoria dels més de 80.000 alumnes que han acabat la primària s’han de llevar una hora abans per començar les classes de l’institut. Hi ha, però, algunes excepcions. Els nois i noies de 1r d’ESO de l’Institut Escola Barnola, d’Avinyó, al Bages, han modificat poc la seva rutina. Fa cinc anys que aquest centre va regularitzar els horaris d’infantil, primària i secundària establint una mateixa hora d’entrada i de sortida per a tothom. L’alumnat de l’IE Barnola comença a les 9 del matí i acaba la jornada a les 16 hores de la tarda, amb una pausa de dues hores al migdia per infantil i primària i una hora per a secundària. “El nostre horari té en compte tres punts clau –apunta el director del centre, Ricard López Muñoz–: la progressió de la càrrega lectiva en funció de l’edat de l’alumnat, la regularitat horària durant els diferents dies de la setmana i la salut, amb un àpat al migdia que es fa en horaris saludables per a tothom”. Inspirat en experiències internacionals de models europeus d’èxit, en directrius del departament d’Educació que “no s’han acabat de desplegar” i en el Pacte per a la Reforma Horària, la comunitat educativa de l’IE Barnola destaca en positiu el model organitzatiu del centre.

El pas de l’escola a l’institut és un moment crucial però delicat en tots els preadolescents i adolescents. Sovint canvien físicament de centre i passen d’estar envoltats d’altres infants a trobar-se amb adolescents, la majoria més grans que ells. També canvien les normes, la manera d’afrontar els aprenentatges, les responsabilitats que han d’assumir i els horaris. Deixen de tenir un professor de referència, que complementa la seva docència amb alguns especialistes, a tenir pràcticament un professor diferent per a cada matèria, la qual cosa afavoreix que disminueixi el vincle.

La Inspecció de Treball feta a l'Institut de l'Ebre ha confirmat que alguns alumnes feien les pràctiques de manera irregular al propi centre, tal com diferents testimonis van denunciar a través de l'ARA el passat mes de febrer. L'informe de la Inspecció de Treball confirma que els estudiants signaven convenis amb l'empresa Ebresoft Consulting S.L. però, en realitat, feien les pràctiques dins del propi institut encarregant-se del manteniment informàtic i ni tan sols coneixien cap persona d'aquesta empresa. Els alumnes, a més, no tenien cap tutor que els ensenyés la feina i eren els alumnes més veterans els que els hi explicaven com havien de treballar. En alguns casos, hi ha alumnes que van estar fent les pràctiques sense tenir signat cap conveni de pràctiques ni estar donats d'alta de la Seguretat Socials, de manera que, segons denuncia el sindicat CGT –que s'ha entrevistat amb alguns dels alumnes–, no estaven protegits en cas de patir un accident laboral.

França ha viscut una setmana negra de violència entre adolescents. Un menor de 15 anys ha mort aquest divendres després de rebre una pallissa dijous a la tarda, a 100 metres del seu institut, al municipi de Viry-Châtillon, a la regió parisenca. D'altra banda, una nena de 13 anys està ingressada en estat greu a Montpeller després de ser agredida violentament quan sortia del seu institut dimarts. El president francès, Emmanuel Macron, ha fet una crida a "protegir" els centres educatius de qualsevol mena de violència. "L'escola ha de ser un santuari per als nostres infants i per als mestres. Serem inflexibles amb tot el que passa a l'escola i els seus voltants", ha advertit el president de la República aquest divendres.