Amazon ha decidit acabar no només amb tots els negocis dels carrers de les nostres viles i ciutats, sinó també amb un dels trets típicament i tòpicament anglesos: la jardineria, que més que una afició és una forma de vida idealitzada per molta literatura de les illes. Entre d'altres, i potser la més captivadora, la de Jane Austen. Els exemples són nombrosos en tota la seva obra. La quintaessencia del jardí austenià seria el de la seva casa de Chawton, un poble del comtat de Hampshire, al sud d'Anglaterra, uns 95 km al sud-oest de Londres. L'escriptora hi va viure set anys, i al jardí hi va cultivar flors i conrear hortalisses.

Aquests dies s'han celebrat arreu del món els dos-cents cinquanta anys del naixement de Jane Austen, mentre les seves obres —en format llibre o pel·lícula o sèrie— continuen tenint un èxit inqüestionable. Al nostre país, aquesta celebració l’han liderada, com no podia ser d’una altra manera, des del Club Victòria, la col·lecció del Cercle de Viena que reuneix algunes de les millors novel·les clàssiques angleses, incloses, no cal dir, les de Jane Austen.

Quan Charles Darwin s’havia d’embarcar en el Beagle per fer la volta al món, una de les seves germanes li va dir que s’endugués un exemplar de Persuasió, però ell va dubtar perquè, deia, se sabia la novel·la de memòria. A Darwin l’apassionaven les obres de Jane Austen i va tenir la sort de compartir aquest entusiasme amb Robert FitzRoy, el capità del vaixell. Potser per això al naturalista no li hauria sabut tant de greu veure com l’any 2017 la imatge de l’escriptora suplia la seva en els bitllets de deu lliures. De fet, cedia el lloc a una de les seves autores preferides.

"A cada generació hi ha un grup de persones que tenen l'oportunitat de tornar a explicar aquesta història i jo em sento molt afortunada de poder-ne formar part". Amb aquestes paraules anunciava l'escriptora Dolly Alderton que estava treballant en una adaptació d'Orgull i prejudici per a Netflix que tindrà a Jack Lowden (de Slow horses) i Emma Corrin (de The Crown) com a protagonistes. Com diu l'autora, guanyadora del National Book Award per Tot el que sé sobre l'amor, gairebé cada generació té la seva versió del clàssic de Jane Austen i el seu senyor Darcy preferit. L'interès de la plataforma per portar la novel·la a la pantalla en format minisèrie és una nova demostració que Jane Austen, de la qual enguany se celebra el 250è aniversari, està més de moda que mai. Les fans (i els fans) de l'autora anglesa, fins i tot, tenen el seu propi sobrenom: hi ha els que prefereixen ser anomenats janeites i els que s'inclinen per austenites.

Al llarg de la seva vida, l’escriptora Jane Austen va escriure moltes cartes a amics i familiars. Es calcula que unes tres mil. Anys després de la seva mort, però, la seva germana Cassandra en va cremar la majoria. Se n’han conservat només unes cent seixanta. La pèrdua de tot aquest material epistolar ha impedit fer un estudi més a fons de la personalitat i l’entorn de l’escriptora. Però el que s’ha percebut com un sacrilegi literari, ha servit també perquè altres indaguin en les raons que van motivar la desaparició de la correspondència. Cassandra patia per la reputació familiar si les cartes es feien públiques. Aquest buit narratiu és el que intenta omplir la sèrie Miss Austen (Movistar+), basada en la novel·la de Gill Hornby i que explora els fets que preocupaven a la germana de la Jane.

Jane Austen faria enguany 250 anys i continua sent una escriptora que fascina i de la qual s'adapten les seves obres periòdicament. L'última producció televisiva vinculada a la figura de la novel·lista és una minisèrie que no versiona cap dels seus llibres, sinó que explora un dels grans misteris al voltant de l'autora: per què la seva germana Cassandra va cremar bona part de la seva correspondència. Miss Austen, que es basa en un llibre homònim de Gill Hornby, i és una producció de la BBC, s'estrena aquest dimecres a Movistar+ i consta de quatre episodis.

Les referències literàries que abunden a l'opera prima de la cineasta francesa Laura Piani poden arribar a despistar, però de seguida s'intueix en ella una influència que va més enllà de les novel·les de Jane Austen: les comèdies romàntiques de Nora Ephron. L'escena inicial, en què una llibretera lletraferida i romàntica encarnada per Camille Rutherford executa un ball tant maldestre com encantador entre les abarrotades prestatgeries de la llibreria on treballa, permet connectar la protagonista amb el característic arquetip femení que, en els films de Ephron, va encarnar Meg Ryan: dones joves somiadores, immadures i una mica excèntriques que no acaben d'encaixar en l'època que els toca viure.

Les obres literàries inacabades, i també les musicals, tenen el seu misteri, i tot sovint provoquen la imaginació d’altres artistes, que pensen en com concloure-les. I això ha passat amb Els Watson, de Jane Austen. Es tracta d'una novel·la que Austen va començar a escriure el 1804, molt abans d’altres que sí que va concloure i de les quals s’han fet versions teatrals i cinematogràfiques com Sentit i sensibilitat (1811), Orgull i prejudici (1813) i Persuasió (pòstuma, 1817). Per què no va voler acabar Els Watson i la va arraconar? Doncs ni la seva neboda Catherina Hubback, que la va cloure canviant-li el títol (La germana menor), ho va aclarir, si bé els més coneixedors indiquen certes similituds biogràfiques en l’argument i els personatges, que si fa no fa és el poc que va redactar. 

Les denominades sèries de tassetes –ficcions d'època sovint ambientades a Anglaterra i protagonitzades per dones– són imprescindibles en una plataforma: no són el gènere de moda, però tot bon servei de streaming necessita almenys un títol o dos que saciï les necessitats de les militants de les cotilles (per norma general, el seu públic és majoritàriament femení). La casualitat del calendari d'estrenes fa que després de mesos sense cap novetat en aquest gènere, amb pocs dies de diferència hagin arribat tot de títols que encaixen a la perfecció en el motlle de les sèries de tassetes.

Virginia Woolf vivia a través dels llibres. Els llibres eren les seves ulleres, la seva manera de mirar el món. Sense els llibres, Virginia Woolf no seria ella, sinó una dona anònima nascuda a Londres l’any 1882, tal vegada una mica depressiva però que potser no s’hauria suïcidat al bell mig de la Segona Guerra Mundial.

“Oh, qui pot atipar-se de Bath?”, es pregunta la protagonista de L’abadia de Northanger, la innocent Catherine Morland, en una de les múltiples trobades socials a les quals assisteix. Si algú és seguidor de Jane Austen, autora de la novel·la, difícilment es podrà atipar de l’antiga ciutat romana i dels seus entorns, d’un verd quasi insultant. Passejar pels camps i els pobles del sud-oest d'Anglaterra permet transportar-se a les històries de l’autora britànica, però també a les d’altres escriptors com Ian McEwan o Thomas Hardy (els artistes britànics han tingut certa predilecció per aquesta zona del país: el grup de Bloomsbury, amb Virginia Woolf al capdavant, s’inspirava als camps d’East Sussex, però això ens donaria per a un altre reportatge). 

Els admiradors de Jane Austen mai no podrem agrair prou a les editores Blanca Pujals i Isabel Monsó que tinguessin la idea i l’ànim de tirar endavant el Club Victòria de Viena Edicions, que reuneix les millors novel·les clàssiques angleses. Una edició tan bonica, amb traduccions excel·lents, convida a llegir, però també a rellegir.  Amb alguns d’aquests llibres –que ja coneixia– m’ha passat que els començo a fullejar amb la intenció de no arribar al final i, sense adonar-me’n, em torno a sentir subjugada pel text i no puc desenganxar-me’n fins a arribar a l’última pàgina.

'Orgull i prejudici', Jane Austen. La Casa dels Clàssics. Trad. Yannick Garcia

Aquest Sant Jordi, a la parada de l'editorial Viena –que es dedica, des de fa més de dues dècades, a publicar clàssics moderns en català– van notar un canvi que els va il·lusionar: bona part dels compradors de la nova edició de Seny i sentiment, de Jane Austen, traduïda per Xavier Pàmies, eren estudiants d'institut i d'universitat. "Veies que venien a buscar la novel·la amb una gran il·lusió als ulls: era emocionant", recorda l'editora Blanca Pujals, que ha impulsat col·leccions com Petits Plaers i la recent Club Victòria, que oferirà als lectors catalans novel·les publicades entre la regència de Jordi IV –que arrenca el 1811, un any abans de la publicació de Seny i sentiment– i arribarà fins a principis del segle XX. La col·lecció se centrarà, sobretot, en el llarg i fructífer període victorià, comprès entre el 1837 i el 1902, durant el qual van publicar les tres germanes Brontë, George Eliot, Wilkie Collins, Charles Dickens, Thomas Hardy i Elizabeth Gaskell.

“Es tendeix a identificar una traducció com a equivalent de l’original, però no és així: la traducció és la lectura d’algú altre, en un moment concret i en una cultura específica d’un text original”, explica Miquel Cabal Guarro, que acaba de presentar una nova traducció catalana de Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski, a la col·lecció Bernat Metge Universal. La llengua esvalotada, torrencial i propera de l’autor rus torna a resplendir en català noranta anys després que Andreu Nin donés a conèixer la seva versió a Proa. “Tinc un respecte immens i fervorós pel Crim i càstig de Nin, però una traducció no pot ser vàlida per sempre, val la pena tenir lectures diverses d’un mateix llibre, i si es poguessin fer d’una forma més propera en el temps seria interessantíssim”, explica Cabal, que aquest 2021 ha revisat a fons –sense arribar a retraduir-se– els Apunts del subsòl de Dostoievski per a Angle editorial.

L’editorial Viena és una editorial de les que no fan soroll però que fa anys que va constituint un catàleg ple de perles: tota la Recherche de Marcel Proust traduïda per Josep Maria Pinto, tots els relats de Sherlock Holmes traduïts per Xavier Zambrano, i autors singulars com Sherwood Anderson, Daphne du Maurier, Boris Vian, Kawabata i Tanizaki. Aquest 2021 farà trenta anys que publica clàssics contemporanis en català, llibres d’actualitat, bona literatura infantil i juvenil, narrativa catalana, antologies de poesia, llibres de cuina, salut, empresa, fotografia...: és com si fossin, ells sols, un petit gran grup editorial, amb una vintena de col·leccions diferents.

L'editora Blanca Pujals va llegir per primera vegada en català Seny i sentiment, de Jane Austen, en l'edició dels anys 90 que va fer La Magrana. Temps després va deixar aquell exemplar a algú i li va perdre la pista. L'editora volia tornar a la història de les germanes Dashwood, així que va decidir comprar el llibre de nou, però a les llibreries no el trobava per enlloc. "En castellà hi havia fins a 29 edicions disponibles i en català cap. Va ser aleshores quan em van saltar les alarmes", explica Pujals, que va decidir posar-hi remei i embrancar-se en un projecte ambiciós dins de l'editorial Viena: crear una col·lecció dels millors clàssics anglesos inèdits o introbables fins ara en català. "La col·lecció neix d'una necessitat com a lectora, però també de la consciència del català i de la importància d'equiparar-lo a les grans cultures europees -reivindica l'editora-. No pot ser que Jane Austen no es pugui trobar en la nostra llengua".

Les obres de Jane Austen seran adaptades en forma de sèrie al canal nord-americà CW, que ja estaria produint la ficció basant-se en les novel·les de l'escriptora, segons pública Variety. Emma, Orgull i prejudici, Sentit i sensibilitat, Mansfield Park, L'abadia de Northanger i Persuasió són alguns dels títol escollits per convertir-los en material per a la petita pantalla. El projecte, que està previst que es digui Modern Austen, voldria concentrar cada obra en una temporada.

A diferència d’altres països, Anglaterra va donar un estol de grandíssimes escriptores al llarg dels segles XVIII i XIX. Una d’elles, potser la millor de totes, és Jane Austen (1775-1817), que va viure la joventut al comtat de Hampshire, i després en altres llocs, però sempre en medis rurals. Va ser educada com esqueia a una nena del període georgià, però això no va impedir que llegís moltes novel·les, gènere encara considerat de mal gust i procliu a la dissipació dels costums segons l’Església i els conservadors anglesos. Entre el rector de la parròquia de Steventon, tanmateix, i la biblioteca ben assortida del seu pare, Jane, que no semblava aficionada al matrimoni, va viure sempre entre amistats, lectures i redacció pausada de novel·les. Aquest era el seu gènere, possiblement a causa -i espero que les feministes no m’ho blasmin- de tenir una visió del món concentrada, i del tot depenent de les notícies i les tafaneries que li explicaven les seves coneixences quan passaven a visitar-la. Es tractava, gairebé sempre, de qüestions amoroses i sentimentals, en el tractament de les quals Austen supera qualsevol novel·lista del seu temps, incloses les germanes Brontë.

¿Esteu potser enamorades, si és que tal cosa és avui possible? ¿Us han promès un capità de la guàrdia que es diu Darcy o el fill d’un terratinent que es diu Rochester? ¿Un enorme malentès regeix la vostra vida i us ha condemnat a l’ostracisme amorós? Ja ho sabeu: oh, pare, ell és pobre i humil però deixeu que l’estimi i us demostraré com és de bo per a mi… Etcètera. Sabem que la resposta a tot això és no, si no és que viviu al Yorkshire de començaments del segle XIX, però també és segur que sabeu de què us parlo. D’aquell univers opressiu però estranyament cordial descrit per Jane Austen i les germanes Charlotte, Anne i Emily Brontë. Ambient de burgesia agrària i matrimonis convinguts; de llargues xerrades vora el foc o camí d’un llac, amb tot de germanes moníssimes que fan funcions de teatre casolà i que escriuen d’amagat poesia on sublimen pulsions suïcides. De cors oprimits per cotilles de balena. Les Brontë i Austen van aixecar un gènere que, si fem cas de la cartellera que ens ve de Hollywood, ens segueix fascinant, en part perquè van ser pioneres a plantejar conflictes socials i de gènere que, com ha dit recentment Jeffrey Eugenides, continuen vigents.