"Aquesta emocionant troballa és el més a prop que hem estat de descobrir vida antiga a Mart i de respondre una de les preguntes més profundes de la humanitat: estem realment sols a l'univers?", ha dit aquest dimecres la cap de Ciència de la NASA, Nicola Fox. Amb entusiasme, la representant de l'agència espacial nord-americana ha desgranat els resultats de l'anàlisi de les mostres que el robot explorador Perseverance va recollir l'any passat al planeta vermell, en una zona on fa 3.800 milions d’anys fluïa un riu que desembocava en un llac. Llavors els minerals trobats pel "geòleg de sis rodes" van obrir una finestra d'optimisme sobre la possibilitat de demostrar que fa milers de milions d'anys hi podia haver vida microbiana fora de la Terra. "I després d'un any de revisió, els científics ens van dir: «No podem trobar una altra explicació»", ha declarat el director de la NASA, Sean Duffy.

Per primer cop hi ha una evidència científica que Mart amaga un nucli intern sòlid d'uns 600 quilòmetres que queda envoltat per un de líquid. D'aquesta manera el planeta vermell és, en aquest aspecte, més semblant a la Terra del que es creia fins ara, tot i que han evolucionat de manera molt diferent. La troballa s'ha fet a partir de proves enviades fa tres anys per la missió InSight de la NASA, en què investigadors xinesos i nord-americans entre el 2018 i el 2022 van observar el comportament de terratrèmols marcians. A partir de comparacions amb les dades de la Terra es pot començar a desxifrar l'evolució de Mart i de com va perdre el seu antic camp magnètic. També servirà per analitzar el seu estat tèrmic i químic.

La proposta de missió de la NASA per reunir roques a Mart i fer-les arribar a la Terra s'està complicant cada vegada més. Dilluns passat, els funcionaris de l'agència espacial van demanar idees per simplificar la missió i reduir-ne el preu. "El resultat final és que 11.000 milions de dòlars són massa diners", va dir Bill Nelson, l'administrador de la NASA, durant una conferència de premsa. "I no tenir mostres fins al 2040 és massa lluny". La idea inicial era que el projecte costés entre 5.000 i 7.000 milions de dòlars i que les roques arribessin a la Terra l'any 2033.

Al principi només va ser una flor, però Emmanuel Mendoza, un estudiant de grau de la Universitat de Texas A&M, s’havia esforçat molt perquè florís. Quan a finals d’octubre va treure el cap amb els seus cinc pètals entre la seva col·lecció de pesoleres i més tard la van seguir més flors i fins i tot tavelles, Mendoza va poder entreveure una mica millor el futur que aquella flor podia anticipar en un altre planeta situat a milions de quilòmetres de la Terra.

Quan, a les acaballes del segle XIX, H.G. Wells va descriure una invasió extraterrestre a la novel·la La guerra dels mons, va imaginar els marcians com uns éssers amb un cap gegant i setze tentacles, que acabaven sent víctimes dels bacteris de la Terra, contra els quals no tenien defenses. Wells probablement trobaria irònic que, 125 anys després, sapiguem que a Mart no hi ha hagut vida intel·ligent, però que, en canvi, en algun moment els bacteris podrien haver dominat el Planeta Vermell. Una nova pista la proporciona l’estudi que ha publicat recentment a la revista Astrobiology el grup de Michael J. Daly, de l’escola de medicina de la USU, la universitat del govern federal dels Estats Units, segons el qual podrien sobreviure bacteris sota la superfície de Mart durant més de 280 milions d’anys.

L’exploració de Mart, iniciada als llunyans anys 60 del segle passat en un context de Guerra Freda entre les dues superpotències del moment, els Estats Units i la Unió Soviètica, sempre ha viscut el somni de trobar-hi almenys indicis de vida. De moment, no ha estat possible, però enlloc no està escrit que no n’hi hagi. La distància i les limitacions tecnològiques no permeten assegurar res en un sentit o en un altre. El que sí que han possibilitat, per ara, és descriure fenòmens geològics antics, i també algun de modern, que demostrarien activitat en capes profundes del planeta. S’han documentat masses d’aigua, tsunamis, impactes de meteorits i, molt més recentment, activitat sísmica i fins i tot volcànica.

Especialista en astrodinàmica i doctora en matemàtica aplicada a la Universitat de Barcelona, Ariadna Farrés Basiana treballa al NASA Goddard Space Flight Centre, un centre de vol de l'agència aeroespacial nord-americana. Farrés va inaugurar el 30 de novembre el curs de la Societat Catalana de Matemàtiques amb una lliçó sobre la geometria a l’espai. Juntament amb vuit científiques catalanes més, forma part de la tripulació d’Hypatia I, que realitzarà una missió simulada a l’estació anàloga Mars Desert Research Center situada a Utah (EUA).  

"Houston, tenim un nou rècord”. Amb aquest joc de paraules les xarxes socials de la NASA han anunciat aquesta matinada que la càpsula Orion acabava de batre el rècord de distància de la Terra de cap nau capaç de transportar humans. En aquesta missió, però, encara no hi van persones, sinó tres maniquins, un parell de peluixos i centenars de pins de Snoopy. L'Orion ha superat així l'Apol·lo 13, que després de patir una explosió i una avaria va haver de tornar precipitadament a casa. Com explica la NASA: “L'Orion va ser dissenyada per portar humans més lluny que mai a l'espai i tornar-los a la Terra de manera segura”. L'objectiu és establir una base a la Lluna com a pas previ per arribar en un futur a Mart.

La nit de Nadal de l'any passat, Mart va tremolar.

L'agost del 2012 un aparell totterreny de la mida d'un cotxe va aterrar al planeta Mart. Era el Curiosity i tenia una missió: investigar si hi podria haver hagut mai vida al planeta vermell. Deu anys després, el vehicle de la NASA ha fotografiat el que pot semblar una porta excavada en una paret de roca. La fotografia s'ha fet viral –i ha estat compartida amb tota mena de mems amb el hashtag #MarsDoor– perquè ha donat ales a tota mena d'especulacions: des d'un amagatall per a marcians fins a un portal cap a un altre univers. En realitat, però, tot apunta a un fenomen molt menys extraordinari.

A Hipàcia d’Alexandria se la coneix com la primera dona científica de la història. Per a moltes estudiants de carreres tècniques, aquesta astrònoma, matemàtica i filòsofa avançada al seu temps és també una de les primeres referents que coneixen en un món tradicionalment masculí. No és casualitat, doncs, que el seu nom bategi el primer equip format exclusivament per dones catalanes que viatjarà entre el 16 i el 29 d’abril del 2023 a l’estació analògica de Mart (Mars Desert Research Station, en anglès), al desert d’Utah: l'Hypatia I. Les participants, nou en total, conviuran dues setmanes en un espai que simula les extremes condicions del planeta vermell, confinades en un espai molt reduït i privades dels petits luxes quotidians, com dutxar-se cada dia, per investigar les alteracions dels ritmes circadians o explorar la productivitat alimentària en entorns hostils. Però més enllà de l'èxit dels seus projectes de recerca, l'equip està decidit a plantar una llavor: inspirar altres dones, siguin joves o amb una carrera ja assentada però sense prou visibilitat, a explotar la seva vocació científica.

El 1976, el bioquímic català Joan Oró (1924-2004) era membre de l’equip que va analitzar els resultats dels experiments fets, amb l’ajut d’un robot, a la superfície de Mart en la missió Viking. En un d’aquells experiments es barrejava una mostra de sol marcià amb una solució de nutrients marcats amb carboni radioactiu, entre els quals hi havia glucosa i alguns aminoàcids senzills. La barreja va produir una gran quantitat de diòxid de carboni que contenia carboni radioactiu procedent, sene cap mena de dubte, dels nutrients marcats.

Són les aranyes les que fan aquest soroll. Els metges en diuen acúfens. És com portar un diapasó a dins del cap. De fet, un investigador va proposar que aquest brunzit inexplicable i persistent podria resultar d'haver sentit durant molt de temps un diapasó. Potser hi ha un contagi dels sons, que es transmet dels objectes als humans. No és que les coses ens parlin, sinó que parlen entre elles. Encara més, existeix una literatura dels animals, una escriptura de les plantes. La geolingüística estudia precisament això: les llengües de les comunitats tant vivents com no vivents.

El poder de seducció de Mart es remunta a finals del segle XIX, quan l’astrònom italià Giovanni Schiaparelli va descobrir amb el seu telescopi que hi havia uns canals a la superfície de Mart. En aquell moment, es va interpretar que havien sigut construïts per éssers intel·ligents i es van considerar com a prova de vida extraterrestre. Descartada aquella hipòtesi, el Planeta Vermell ha format part dels objectius de la carrera espacial des dels seus inicis i, en els últims anys, la possibilitat que pugui acollir vida l’ha convertit en objecte de desig dels científics, com demostren les diferents missions que s’han posat en marxa per investigar-lo. Les missions no tripulades a Mart com el ròver Perseverance, el Tianwen-1 i el Hope han revifat la passió per un indret inabastable per a la majoria d'humans al qual s’han dedicat cançons, còmics, llibres i tota mena d’obres de ficció. Demà TV3 se suma a la passió pel Planeta Vermell amb una nit monogràfica en què s’explorarà com les descobertes de Mart podrien tenir conseqüències per a la Terra. 

El robot xinès enviat a Mart, el Zhurong, ha enviat a la Terra una nova selecció de fotografies, entre les quals hi ha una selfie. L'aparell, que va aterrar al planeta vermell al mes de maig, va col·locar una càmera sense fils a la superfície i després es va allunyar per poder fer-se la fotografia. El govern xinès ha fet públiques les imatges en una cerimònia per celebrar l'èxit de la missió Tianwen-1, llançada el juliol del 2020 aprofitant la finestra temporal que s'obre cada dos anys quan Mart i la Terra són més a prop en les seves òrbites al voltant del Sol.

Els Estats Units ara tenen companyia a Mart. Una nau espacial xinesa ha travessat la fina atmosfera marciana i ha aconseguit aterrar en una gran plana aquest dissabte, informen els mitjans de comunicació estatals, en una gesta que fins ara només havia assolit la NASA. L'aterratge arriba després del llançament el mes passat a la Xina del mòdul bàsic d’una nova estació espacial, així com d’una reeixida missió al desembre que va recollir gairebé quatre quilos de mostres de roques i sòl lunar i els va portar a la Terra. El mes que ve, Pequín té previst enviar tres astronautes a l’espai.

L'activitat a la NASA no s'atura ni un moment. La missió Mars 2020, la joia de la corona del programa espacial nord-americà actual, va assolint una rere l'altra totes les fites que s'havia marcat i aquesta setmana ha sumat un nou èxit: ha aconseguit extreure amb èxit oxigen del CO2 que compon l'atmosfera de Mart. La nau de la NASA Perseverance, que és a la superfície del Planeta Vermell des del febrer passat, portava incorporat un aparell, de la mida d'una torradora, que havia d'experimentar amb aquesta tecnologia: el Moxie (Mars Oxygen In-Situ Resource Utilization Experiment).

 'Península'

Els zombis perden el tren

A Corea del Sud ja no hi ha trens cap a Busan. De fet, el país ha quedat en quarantena després del brot d’un virus que transforma els infectats en zombis violents, i els seus supervivents malviuen a l’estranger, com refugiats-pàries en una zona de ningú legal. Un grapat són reclutats per fer una incursió a la seva antiga pàtria i recuperar un camió carregat amb 20 milions de dòlars. Aquest és l’escenari que planteja Península, una seqüela que allarga l’estada en l’imaginari de Train to Busan. Fa cinc anys, vaig defensar la pel·lícula en aquestes mateixes pàgines, elogiant la seva narrativa espectacular i clàssica, que només pretenia sacsejar l’espectador durant un parell d’hores. En realitat, vaig fer trampa, perquè la pel·lícula de Yeon Sang-ho va néixer amb un apèndix incorporat: Seoul Station, una preqüela animada i sòrdida, en sintonia estètica amb l’obra prèvia del director. Segueix llegint. Estrena als cinemes

]]>

La NASA ha tornat a fer història aquest dilluns amb el primer vol controlat sobre Mart. L'ha fet l'Ingenuity (Enginy en anglès), el petit helicòpter d'1,8 quilos que viatjava dins de la nau Perseverance, quan aquesta va aterrar al Planeta Vermell el 19 de febrer. Han sigut 30 segons històrics que han completat amb èxit un dels principals objectius de la missió Mars 2020: provar que és possible volar sobre la superfície de Mart. La fita millorarà sens dubte la capacitat d'exploració del planeta. Les imatges aèries que ha captat la càmera en blanc i negre del seu sistema de navegació han arribat a la Terra, en concret al Propulsion Laboratory de la NASA a Califòrnia, aquest dilluns al matí, quatre hores després del vol i confirmen que l'aparell s'ha enlairat a tres metres d'altura i ha tornat a baixar per posar-se suaument sobre el sòl marcià.

]]>