El govern espanyol ha donat llum verda a l'avantprojecte de llei que regularà la publicitat institucional estatal en els mitjans de comunicació i que estableix un límit del 35% de la xifra de negocis anual neta o la del grup al qual pertanyin. Segons ha explicat el govern, aquesta nova normativa vol "evitar que la subsistència econòmica dels mitjans depengui dels fons públics". La nova regulació afecta mitjans tradicionals com diaris, televisions o ràdios, però també plataformes digitals. L'avantprojecte depèn del ministeri de Funció Pública i Transformació Digital, sota la batuta d'Óscar López (PSOE), que aquest dimarts en roda de premsa ha assegurat que "la publicitat del sector públic té un paper essencial d'informació als ciutadans, però no pot ser una via de compra de mitjans". Segons dades del 2024, el mercat publicitari és de 13.000 milions d'euros a Espanya, i dins d'aquesta xifra s'hi inclouen 2.700 milions d'euros de publicitat institucional.

"Sílvia Orriols: la xenófoba que odia a España y arrasa en las encuestas". Amb aquest suggeridor titular va anunciar La Sexta el reportatge que va emetre sobre la líder d'Aliança Catalana la setmana passada. No és la primera entrevista que concedeix a un mitjà de comunicació espanyol. Altres mitjans, alguns de caràcter espanyolista com OK Diario i Crónica Global, també l'han entrevistat en els últims mesos, amb ella responent sempre en català. L'interès, però, no ve d'ara.

Amb el mateix titular, De què parlen de veritat els francesos, a principis d’aquest any la revista Marianne va publicar un dossier. El supòsit era que hi ha una gran distància entre els fets de què informen els diaris i els fets de què es parla a la barra del bar. El setmanari va comparar els titulars a primera pàgina de sis grans diaris del país amb les converses escoltades discretament per tretze periodistes situats en tretze bars de les tretze regions metropolitanes franceses. Sense cap pretensió científica, però seguint allò d’Honoré de Balzac que la barra d’un cafè és el Parlament del poble.

Aquest 8 d’agost ha entrat en vigor la llei europea de llibertat de mitjans (EMFA).

L’administració Trump no ha amagat mai que fa servir el seu poder per reprimir l’oposició política. Per tant, potser no hauria de sorprendre que també intenti impedir que els anunciants i les marques boicotegin empreses afins a la dreta.

En els darrers mesos, alguna cosa està canviat en la forma que llegim sense que ens n'estiguem adonant. I dic "llegim" i no "busquem informació a internet" perquè no conec ni un sol escriptor o artista, fins i tot els septuagenaris envoltats d'una aura venerablement analògica, que no es connecti a internet cada dia a veure com està el món. I resulta que el món cada cop està més buit de persones i més ple de lloros estocàstics. "Lloro estocàstic" és el malnom amb què intentem rebaixar l'autoritat i la propaganda que ensenyoreix els grans models de llenguatge de la intel·ligència artificial com ara ChatGPT: "lloro" perquè regurgiten la feina d'altres i només són capaços de repetir el que algú ja ha dit, "estocàstic" perquè el mecanisme que fa que aquests models sonin inquietantment humans i alhora és el culpable que de vegades s'inventin coses, no és un procés de raonament lògic, sinó d'un d'atzar introduït artificialment en la tria de paraules. Però, encara que aquesta lloritut robot ens és perfectament coneguda i la menyspreem instintivament, la fem servir. Fa uns mesos que els números de visites dels diaris cauen en picat perquè li demanem al ChatGPT les coses que abans demanàvem a publicacions d'escriptors humans. Hi ha una bombolla de lectures inhumanes que hauríem de fer esclatar.

Tan sensibles com som a la desinformació que provoquen les notícies falses, alhora ens mostrem tan extremadament tolerants amb la sistemàtica publicació de mentides piadoses que ens volen fer combregar amb l’agenda política de qui les ha fabricades i del mitjà de comunicació on es publiquen. Penso en tots aquests estudis, investigacions, entrevistes i reportatges posats al servei d’una representació esbiaixada de la realitat per fer-la més complaent i menys conflictiva, o bé per fer-la més amenaçadora i provocar una resposta més contundent a favor de com es voldria que fos.

L’AMIC és l’entitat referent dels mitjans de proximitat de tots els territoris de parla catalana. Som 600 mitjans associats sota aquest paraigua, que dona servei i veu conjunta a aquest ecosistema comunicatiu únic al món. És sens dubte la xarxa tant en suport paper, digital, com audiovisual més important, rica i diversa de l’àmbit lingüístic català, amb una difusió conjunta de prop d’un milió i mig d’exemplars impresos i unes audiències digitals de més de quinze milions d’usuaris únics mensuals. Sense la tasca imprescindible que fan aquests mitjans als nostres pobles i ciutats, el territori seria més pobre, menys plural, participatiu i democràtic, i tindria menys sentit d’identitat i pertinença. I si parlem de la llengua, tots aquests mitjans utilitzen majoritàriament el català, fins i tot a les àrees metropolitanes.

Llegeixo en una brevíssima nota a la premsa que la satisfacció global amb la vida dels catalans és de 7,3 sobre 10. Em sembla una nota molt alta vist l’alarmisme habitual que traspuen els mitjans de comunicació quan parlen de les nostres vides. La bona sorpresa augmenta en veure que la satisfacció amb la vida és exactament la mateixa entre els catalans amb nacionalitat espanyola i els que tenen nacionalitat estrangera. I encara més sorprenent és l’escassa diferència que hi ha entre la satisfacció global amb la vida entre la població sense risc de pobresa, que és de 7,4, i la que viu en risc de pobresa, de 6,8.

Els supermercats Mercadona són una cadena que no es promociona a través d’anuncis comercials com ho fa la seva competència. El negoci de l’empresari Juan Roig es promociona a través d’estratègies més subtils, per exemple les notícies sobre els seus beneficis econòmics, les informacions sobre determinades iniciatives solidàries i fins i tot viralitzant les virtuts de determinats productes de la seva marca. 

Tinc la convicció que cada vegada hi ha més distància entre la realitat social que té presència pública, que apareix als mitjans de comunicació, la que en diríem oficial, i la realitat que es mou en uns plans informals, subterranis, si no clandestins i tot. Per dir-ho d’una altra manera: penso que la magnitud de la realitat oculta, encoberta, és cada vegada més gran, mentre que la realitat institucionalitzada perd, potser no extensió, però sí credibilitat i respectabilitat.

El nivell de desinterès per les notícies entre la població ha arribat al seu màxim històric. Després d'anys i anys d'aquesta tendència, segons un informe del prestigiós Reuters Institute, un 39% de les persones eviten el consum d'informació de manera recurrent. Aquesta dada és 10 punts superior al 29% de la gent que evitava les notícies ara fa tot just set anys, l'any 2017. Però, per què? L'estudi indica que la població titlla la informació d'"avorrida" i "depressiva". Tot i això, el responsable de l'informe, Nic Newman, ha explicat a la BBC que gran part de la culpa també l'ha tingut "l'actualitat dels últims anys". "Entre la pandèmia i les guerres és natural que la reacció de la gent hagi estat apartar-se de les notícies per protegir la seva salut mental o, simplement, voler continuar amb les seves vides", ha assegurat. A Espanya, el percentatge de persones que se senten desgastades de l'actualitat ha passat del 26% l'any 2019 al 44% aquest 2024.

Entrevistem l'editor i promotor cultural Eliseu Climent (Llombai, Ribera Alta, 1940) amb motiu del 40è aniversari del setmanari El Temps. En el llegat d'aquest deixeble de Joan Fuster s'inclou haver creat l'editorial Tres i Quatre i haver estat una peça clau en l'impuls de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València i de diverses fundacions. En la conversa amb l'ARA, l'empresari analitza els entrebancs que pateix la premsa en català al País Valencià i n'assenyala els motius. També es manifesta molt crític amb el sector. Personalment, es mostra reservat, sorneguer a vegades, i un pèl cansat. Tot seguit, però, es refà i subratlla que ell continua al peu del canó, que no defallirà, que no es rendeix.

Després de ressuscitar al cinquè dia de meditació, Pedro Sánchez va fixar l'atenció en la necessitat de regenerar el debat públic: va dir en concret, i s'ha repetit fins a l'extenuació, que calia aturar “la màquina del fang”, que és una manera de referir-se a la mentida i la difamació. Efectivament, fa temps que la política espanyola (i la que no és espanyola també, però ara no és la qüestió), i també la catalana, es basa en la propagació de falsedats sobre i contra els adversaris polítics. Les falsedats inclouen invencions, acusacions, tergiversacions, insults i deshumanitzacions, tant de les persones com de les entitats, les institucions o els partits contra els quals es vol actuar. També, si convé, del seu entorn més proper: el que va fer reaccionar Sánchez, per exemple, van ser els atacs contra la seva esposa, Begoña Gómez. Ara bé: en el cas específic d'Espanya, la difamació ha estat un dels instruments polítics que més ha usat la ultradreta nacionalista. Simples difamacions sense fonament van dur moltes persones davant de consells de guerra i judicis sumaríssims, durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. I moltes famílies de víctimes del feixisme s'han vist esclafades durant dècades no tan sols pel dolor de la pèrdua de familiars i persones estimades, sinó també per l'oprobi i la vergonya de les difamacions que pesaven damunt ells.

“Va ser una periodista amb majúscules. Seva va ser la veu que ens va ensenyar què va ser la Transició a tota una generació”. En el càlid missatge que el president del govern espanyol va dedicar a la memòria de Victoria Prego hi ha tota una lliçó política per entendre la situació actual d'Espanya. Que potser el president no en sigui gaire conscient no té la menor importància; són escassos els dirigents polítics capaços de mirar de reüll la direcció històrica que els acompanya. Allende va ser un dels pocs que n'eren capaços, i per això ens va deixar frases immortals poc abans de morir. Però gairebé ningú és Allende, i encara menys Pedro Sánchez. ¿Se l'imaginen amb casc i fusell d'assalt –regal del rei del Marroc–, al costat de Bolaños, resistint a la Moncloa el bombardeig reaccionari per defensar no ja la democràcia espanyola amenaçada, sinó una cosa encara més important, l'honor de la seva senyora? Un consell de cuarentón a cincuentón: la meva dona m'ensenya cada dia que, en aquest cruel segle XXI, el machirulisme –especialment el més amorós i benintencionat– acaba gairebé sempre en el més gran dels ridículs. Si al supermercat algun fatxa ens mira malament, sempre em diu xiuxiuejant: “Amor, no t'encaris amb ell, sisplau... Que t'estimo molt i res em doldria més que veure't fer el ridi”. Potser és el que li va dir Begoña a Pedro després de llegir la carta a les xarxes socials: “Cari, sisplau, no facis el ridi, que jo ja sé que m'estimes molt i preferiria no passar per això”.

La carta a la ciutadania de Pedro Sánchez va provocar un sotrac als programes de la tarda. La 1, que estava emetent el concurs El cazador, va tallar l’emissió de manera abrupta per fer un avançament informatiu. El joc va quedar interromput bruscament a mitja pregunta i després d’una cortineta informativa va aparèixer la presentadora Marta Carazo explicant la notícia. Minuts més tard també connectaven amb una redactora davant del Congrés dels Diputats per oferir les primeres reaccions polítiques. Emplaçaven l’audiència al Telediario de després i van reprendre el concurs en el punt on l’havien deixat. 

Fa tot just una dècada, el dia 5 de juny de 2014, es va celebrar a Viena una mena de simposi o congrés que avui, vist amb perspectiva, mostra fins a quin punt Rússia ja té mitja guerra guanyada en cas que, per desgràcia, aquesta possibilitat que l'ARA analitzava diumenge passat s'arribi a consumar. No es tracta de míssils, sinó d'una propaganda que ha fet forat entre sectors ben heterogenis. Van dels antivacunes a l'extrema dreta ultraconservadora, passant per joves marxistes de saló que enyoren aquell paradís soviètic que no van tenir ocasió d'experimentar, així com tota mena d'antisistemes que pasturen pels racons més obscurs d'internet. Visitin, per exemple, www.geopolitika.ru/es, que és d'on sorgeixen la majoria d'argumentaris pro Putin: el que allí s'explica amb claredat, i en diversos idiomes, els sonarà molt familiar. De fet, és probable que una part del contingut els hagi arribat en forma de repiulada o similar. Tot plegat passava, per cert, molt abans que el govern francès hagi alertat fa poc d'aquesta immensa xarxa de desinformació que ha contaminat tant les xarxes socials com alguns mitjans de comunicació repartits entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra.

Dissabte passat va ploure molt a tot arreu i, tot i que la pluja estava caient en cap de setmana, feia temps que a la gent no se la veia tan alleugerida, fins i tot contenta. Era un mal temps percebut com a bon temps. Normal, feia mesos que esperàvem un dia així. A més a més, va ploure bé, sense fer mal, amb dues excepcions principals: la desaparició d’una persona a la platja de Barcelona i el tancament d’estacions d’esquí al Pirineu, precisament pel temporal de neu.

L’altre dia, un grup de persones interessades per l’actualitat em van preguntar què era millor, si els mitjans o les xarxes. A veure, quan els periodistes hem de parlar de la grandesa de la nostra feina (que en té, i molta, si no no ens censurarien ni ens matarien) ens agrada citar Arthur Miller, autor de la frase “un bon diari és una nació parlant-se a ella mateixa”. O sigui que, en un esquema ideal, el diari fa un compactat de la realitat i la converteix en actualitat, jerarquitza el que és important i el que és accessori, assigna uns verbs i uns adjectius per descriure el que passa, designa uns protagonistes i uns secundaris, decreta la caducitat d’una polèmica i n’obre una de nova, i la societat i els seus representants discuteixen el temari fins a prendre partit. Per descomptat, aquest esquema ideal ve amb un gran asterisc: els diaris tenen filtres.

La figura literària podria anomenar-se “exageració interessada” o “exageració pecunària”. Seria el contrari d’una reducció a l’absurd. La comet el tertulià, l’articulador, l’orador i el seccionador que ha de sortir del pas, omplir uns minuts, un paper. En aquestes dates, en aquests dies en terra de ningú, quan Nadal és massa a prop i ja massa lluny, cal, també, opinar d’això. Cal posar-s’hi molt a favor, o molt en contra, per fer una mitja tinta s’ha de ser Josep Pla i, sobretot, no viure en aquest segle. Els arguments del bitllet, gravat per ser emès a les vuit del matí del dia vint-i-vuit, per força han de ser gruixuts. “Un cop hem fet que la pobra iaia mengi vint-i-sis pilotes, tot tornarà a la normalitat...”, dirà l’un. “Ens prometrem, com en els últims quinze anys, que farem règim, però serà una altra mentida”, dirà l’altre. “Convidar els cosins que odies...”, refilarà el de més enllà.