Després que l'AFFAC, la federació que aplega totes les associacions de famílies d’alumnes dels centres públics catalans, mostrés el seu descontentament per l'enfocament del 30 minuts dedicat a l'escola inclusiva, els directors del reportatge han defensat la seva feina. Carla Gracia i Albert Folk asseguren a l'ARA que en cap moment posen en dubte el model de l'escola inclusiva, sinó que volen mostrar les dificultats que hi ha per desplegar-lo amb totes les garanties. Quan l'ARA va recollir les queixes de les AFA d'escoles públiques, TV3 va declinar fer cap comentari sobre la polèmica, motiu pel qual el punt de vista dels autors del 30 minuts no apareixia en l'article.

El 30 minuts d’aquest diumenge s’endinsava en la realitat dels expats, aquest fenomen de la migració internacional qualificada que s’instal·la en ciutats com Barcelona o Girona sense integrar-se en el teixit social ni cultural del país. El reportatge era interessant i atrapava l’espectador per la intriga que desperta aquesta gent, amb qui sovint ens creuem o de qui sovint percebem la presència als nostres barris. Era com accedir a una certa continuïtat d’aquestes vides estranyes: què fan més enllà d’ocupar cafeteries de disseny amb els ordinadors i fer un brunch. Són existències un pèl hermètiques i, en certa manera, el reportatge també se’n ressentia. Els testimonis dels expats resultaven superficials, tant en el seu discurs tòpic com a l’hora de mostrar-se davant de les càmeres. El reportatge també tenia petits detalls. La salutació d'“¡Hola, vecino!” que llençava un expat holandès al pescador que teixia una xarxa a la Barceloneta delatava aquesta mena de condescendència amb l’entorn, una exhibició d’una convivència impostada amb un món que els sembla pintoresc i bohemi. Malgrat tot, quan el mateix protagonista visitava un pis del Poble-sec per comprar-lo, valorava que el barri fos “internacional”. Els secundaris també eren molt reveladors. Ciutadans autòctons que no dubtaven en vendre’ls la realitat ajustant-se al que volen sentir els adinerats estrangers. Expats retratava la Girona dels ciclistes i dels cafès amb llet de civada, i els mostrava com els promotors d’una renovació i conservació del patrimoni urbà. També es delatava el desinterès per la qüestió lingüística reduint l’idioma a un detall folklòric. El bon dia i el que vagi bé com una concessió dels colonitzadors a la tribu per no fer-se del tot antipàtics.

“Si et truca el del gas, no és el del gas. Si et truca el del telèfon, no és el del telèfon. Si et truca el del banc, no és el del banc. Si et truca el teu fill dient una cosa rara, no és el teu fill!”, alertava contundent l’advocat Andreu Van den Eynde. “Ja no saps què és real i què és mentida”, lamentava una víctima d’un frau. Aquest vindria a ser el resum del 30 minuts d’aquest diumenge, que posava de manifest l’abast de les ciberestafes, un delicte en què tothom arriba tard: els mitjans de comunicació, la llei, les institucions i, per descomptat, la policia. Ara que el problema ja és endèmic a la nostra quotidianitat, els reportatges serveixen per fer evident l’abast de la tragèdia. També per mostrar la impunitat dels estafadors i la displicència de la policia i dels bancs i caixes. Aquests últims apareixien en una llista final perquè no havien volgut participar en el reportatge. CaixaBank no hi sortia, per cert.

A La bona mort, el 30 minuts de diumenge, el doctor Xavier Busquet definia l’eutanàsia com un acte d’amor. I això és el que vam veure. Sobretot a partir de la història de la Carina Casanovas i el Fede Garcia, que van ser d’una generositat extraordinària a l’hora de mostrar davant les càmeres una etapa tan complexa de les seves vides. Per a la Carina era essencial que la seva mort digna i escollida contribuís a la divulgació i la reivindicació de l’eutanàsia com un dret i un alliberament per al malalt. La seva història no podia reflectir-ho millor. Que les càmeres del programa poguessin accedir d’una manera tan propera a tot el seu procés és un mèrit periodístic i un privilegi per als espectadors. I no tant per allò que se sol dir de trencar el tabú com perquè, en aquest acte de transparència, ens fèiem el càrrec de les circumstàncies de vida de la Carina i, de retruc, de les del Fede. L’amor evident de la parella commovia l’espectador i facilitava que s'hi empatitzés. El compte enrere al llarg de set mesos en la vida de la Carina i el Fede era extraordinàriament potent, creava una certa tensió en l’espectador, perquè s’intuïa el final d’aquella cronologia. Van mantenir sempre les càmeres en la distància justa per accedir a la intimitat dels protagonistes sense burxar-hi. Els minuts finals, en fora de camp i a través de l’àudio, segur que van fer plorar bona part de l’audiència.

Un diumenge més vam tenir un altre 30 minuts molt decebedor. Les mestresses de Trump, sobre les trad wifes dels Estats Units, semblava una temàtica interessant i va resultar ser un reportatge obvi i superficial. Va passar exactament el mateix que amb Els últims venecians. És trist que un programa històric, emblemàtic i de prestigi com el 30 minuts quedi reduït a un contenidor de reportatges sense cap ambició periodística. Hi va haver una època que la franja dels diumenges al vespre de TV3 va ser potent i afavoria una certa rutina de l’espectador, que sabia que hi trobaria un espai de bona televisió per tancar el cap de setmana. En els últims anys la franja s’ha deteriorat. Entre els canvis de programació, un 30 minuts que apareix i desapareix, que tiren la tovallola quan juga el Barça i que ni tan sols hi ha ambició a l’hora de comprar reportatges a l’estranger, el poti-poti no té gaire incentiu. Els últims venecians i Les mestresses de Trump són documentals francesos que, d’aquella manera, ens expliquen Itàlia i Amèrica del Nord. Potser és un pack d’oferta de restes de sèrie franceses. L’últim 30 minuts potent que hem vist era de La Directa i no de producció pròpia. Fa tota la impressió que estan deixant morir de pena el programa. En una època tan complexa com la que estem vivint és una veritable llàstima que la televisió pública no vegi la necessitat de potenciar el programa, recuperar el prestigi i treure partit del llegat professional del 30 minuts.

Diumenge a la nit, el 30 minuts ens oferia Els últims venecians (Venise à tout prix), un reportatge altament decebedor. La tesi que explorava era molt bona: com és viure a Venècia, una ciutat que ha quedat convertida en una mena de parc temàtic, massificada pel turisme, víctima de l’Airbnb i l’especulació immobiliària. Hi podem afegir, a més, uns factors singulars: una ciutat que s’enfonsa, amb greus problemes d’humitat i conservació dels edificis, i que té grans dificultats per renovar i transformar les infraestructures. Venècia ha passat de ser la tercera ciutat més poblada d’Europa l’any 1500 a tenir uns 49.000 habitants en l’actualitat. El reportatge semblava que ens demostraria que sempre hi ha un cas pitjor pel que fa a polítiques d’habitatge i, sobretot, de conciliació amb el turisme. Però, a la vegada, semblava que descobriríem històries i racons inaudits de Venècia que no podem veure quan hi anem de viatge.

"Saps què no et perdonaria jo mai de la vida? Que et diguessis Maria Isern Torres". El 13 de juliol del 2023, un dia abans que La Directa destapés el cas de la policia nacional infiltrada als moviments socials de Girona -la quarta infiltració similar que destapava el mitjà-, l'Òscar Campos va parlar per última vegada amb la Maria, amb qui va sortir durant tres anys sense saber que era una agent. "Doncs et dius així. T'hem pillat", li va dir l'Òscar a través d'una videotrucada. "Ja...", respon ella. El moment, enregistrat pels periodistes, és part del material inèdit del documental Infiltrats, dirigit per Gemma Garcia Fàbrega i Sònia Calvó Carrió i estrenat aquest diumenge al 30 minuts. El més sorprenent, però, és que la noia infiltrada no penja el telèfon, sinó que a continuació fa tot un seguit de confessions a l'Òscar, militant independentista i un dels encausats pels talls a les vies del tren del primer aniversari de l'1-O. "Hi ha infiltrats a tot Espanya", li arriba a dir ella.

Diumenge el 30 minuts era capaç de condensar amb equilibri i l’emoció adequada les conseqüències de la DANA un mes després de la catàstrofe. Periodísticament, no aportava novetats a les informacions que hem estat veient a través dels informatius diaris. Però Un dia que durarà anys era capaç de posar-hi la lupa i, sobretot, la calma narrativa. Les urgències televisives han construït, en aquest darrer mes, un ventall d’impactes que ens han servit per fer-nos càrrec de la realitat, sobretot a nivell humà, però també des del punt de vista climàtic, polític i d’infraestructures. Aquest 30 minuts aportava el temps i la capacitat d’aprofundir. I això permet observar la tragèdia des de la precisió i plenitud de la seva dimensió.

Aquest diumenge a la nit, TV3 celebra els quaranta anys del 30 minuts amb una nit temàtica que comença amb un reportatge que repassa la seva trajectòria. Una mirada diferent provoca una regressió emocional al passat que hem compartit, com a ciutadans i com a espectadors, a través de la finestra de la televisió pública. És emocionant, i no perquè el relat pretengui ser-ho forçadament. Però recuperar determinades històries i imatges et transporta a qui érem aleshores, com a país i com a individus. Cadascú connecta amb uns reportatges, però també amb el seu jo d’aleshores i tot allò que ha confegit la seva mirada. Un dels seus directors, Eduard Sanjuán, comenta amb els seus companys que "el trenta" “ha contribuït a l’esperit crític de la societat”. I té raó.

El 2024 és any de celebracions rodones per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Si fa uns mesos TV3 i Catalunya Ràdio recordaven els seus 40 anys de vida, ara és el torn del 30 minuts, el programa de periodisme crític que ja ha arribat a les quatre dècades d'història. L'espai, un dels únics cinc programes de reporterisme del món que han arribat als 40 anys, arrencarà la nova temporada aquest diumenge commemorant el seu aniversari amb un especial conduït per Agnès Marquès en què participaran els tres directors que ha tingut el programa, Joan Salvat (1984-2008), Eduard Sanjuán (2008-2017) i Carles Solà, que encara està al capdavant del 30 minuts. També s'emetrà el reportatge Una mirada diferent, de Genís Cormand, que repassa alguns dels grans reportatges del programa amb els seus autors i alguns dels protagonistes.

Dijous a la nit TV3 va emetre el making-of de Tor, la que ha sigut, sens dubte, la gran producció d’aquesta temporada, per qualitat i xifres d’audiència. El foc darrere les flames mostrava com s’ha desenvolupat la sèrie documental tant en l’àmbit creatiu com en el tècnic. Els responsables dels diferents departaments explicaven els detalls i interioritats de la seva feina. Després de l’abús de la primera persona que ha fet Carles Porta al llarg dels vuit capítols, el programa era gairebé un acte de justícia amb l’equip de treball. Vam poder veure les bambolines de Tor: el plantejament de la línia editorial del projecte, el to, l’enfocament narratiu, la composició de la banda sonora, la construcció de les maquetes, les localitzacions, el procés de gravació i la recerca de testimonis. El making-of era pràcticament tan llaminer com la sèrie i fins i tot tenies la sensació que n’haguessin pogut fer uns quants episodis més. El programa tenia una gran capacitat de síntesi i permetia intuir el material que finalment no s’ha aprofitat.

Aprofundir en l’univers de Donald Trump sempre acostuma a tenir un component morbós. Per això, el 30 minuts de diumenge a la nit, Florida, el laboratori de Trump, prometia un ventall llaminer de personatges grotescos. Pocs dies després que se’l declarés culpable dels 34 delictes en el cas Stormy Daniels, el reportatge adquiria més vigència i sentit.

El 30 minuts de diumenge explicava el projecte del president d’El Salvador, Nayib Bukele, per acabar amb l’alt índex d’homicidis al país. Ha engegat un setge contra les maras, les bandes de criminals de carrer que han portat el país a ser un dels més violents del món. Bukele ha fet construir un Centre de Confinament del Terrorisme, el Cecot, amb una capacitat per a quaranta mil interns. De moment n’hi ha uns dotze mil de tancats i s’espera omplir la resta de places amb l’establiment diari d’unes cotes fixes de detencions. El reportatge, d’una productora francesa, alerta que l’oportunitat de gravar dins del centre penitenciari forma part d’una operació de propaganda política de Bukele. El govern salvadoreny va convidar cinc equips de televisió, un de cada continent, per exhibir al món l’eficàcia penitenciària i les noves polítiques de seguretat ciutadana. Val la pena recuperar-lo per la potència del relat, els testimonis i la denúncia sobre la vulneració de drets humans.

Diumenge el 30 minuts ens oferia el reportatge de la BBC L’efecte Tik Tok. Tot i centrar-se únicament en Tik Tok i tenir un plantejament diferent, recordava l’esperit d'El dilema de las redes, el documental de Netflix on es vincula la potència dels algoritmes de les xarxes socials amb la destrucció de les normes socials i els valors democràtics. És interessant mirar-se’l per entendre quina mena de continguts estan a l’abast de les generacions més joves i quines implicacions socials i culturals té. I intuir com això pot acabar per tenir també conseqüències polítiques. 

Diumenge a la nit, el 30 minuts va batejar la nova fornada de dones cineastes que han irromput en el cinema català amb impacte internacional i reconeixement en els principals festivals europeus. No només directores com Mar Coll, Carla Simón o Elena Martín, sinó també productores, muntadores, directores d’art i de fotografia o guionistes. Totes s’integren en el que el reportatge anomena La gran onada, inspirant-se en el terme que feien servir les cròniques del Festival Cinemed de Montpeller, que les defineix com la nouvelle vague catalane. El 30 minuts aprofitava el reconeixement col·lectiu d’aquesta generació i la bona acollida del públic francès per subratllar l’eclosió, el talent i la filosofia d’aquestes professionals. Sovint, cal la mirada forana, l’aprovació estrangera, per consolidar un fenomen. En tot cas, Catalunya era plenament conscient d’aquesta promoció emergent de dones, però de vegades és necessari un esdeveniment concret per posar el segell que les defineixi amb la singularitat que mereixen. El 30 minuts feia això: emmarcar el fenomen. Definir aquesta gran onada, explicar-ne els orígens, les causes, els trets comuns i la dinàmica de treball que les aglutina. Xavi Serra, el crític de cinema d’aquest mateix diari, ho explicava molt bé en el programa: “Mar Coll els hi permet existir. Carla Simón els hi permet somniar” marcant els dos grans referents d’aquesta fornada que creix en forma de xarxa professionals de diferents àmbits que es retroalimenta, s’inspira i s’ajuda. 

Aquest diumenge a la nit, el 30 minuts estrena Crits silenciats, un reportatge de l’equip del programa de TV3 que es fa ressò d’uns casos terribles. El desembre del 2022 van conèixer una persona que vivia a Catalunya i que havia sigut víctima d’abusos sàdics i tortures perpetrades per una xarxa de persones influents que la tenien amenaçada de mort. Ho va patir als Països Baixos, d’on va fugir perquè no la poguessin localitzar els seus agressors. El 30 minuts va estirar el fil, posant-se en contacte amb altres periodistes dels Països Baixos que havien denunciat més casos. El canal VPRO va trobar fins a 140 víctimes més. En alguns casos, les persones identificaven els mateixos llocs, autors i rituals.

Diumenge el 30 minuts analitzava la situació del català a França després que cinc ajuntaments de la Catalunya Nord hagin estat jutjats per fer servir el català en els seus plens. Catalunya Nord: el català, a judici era una investigació de l’ús de la llengua molt completa. Després d’oferir una perspectiva històrica sobre el català a Occitània mostrava a l’audiència quina és la seva situació en l’àmbit social i en les diferents generacions de parlants, a nivell institucional, educatiu, cultural i mediàtic. També valorava les múltiples iniciatives i estratègies que combaten la situació de menyspreu i opressió del català. Els 324.000 espectadors de mitjana i una quota del 19,4% d’aquest 30 Minuts evidencien la preocupació per la situació del català de bona part dels ciutadans. Especialment, en una setmana en què vam veure com a Borriana es cancel·laven les subscripcions municipals de revistes en català. I també perquè estem a les portes d’unes eleccions que poden obrir el pas de l’extrema dreta al govern, i és possible que el temor lògic a un retrocés dels drets lingüístics estigui més a flor de pell.

Fa deu dies, la rebel·lió del Grup Wagner va obligar els canals de notícies més importants d’arreu del món a modificar la seva programació. El seu líder, Ievgueni Prigojin, es va convertir en el gran protagonista de la BBC, la CNN i totes les cadenes de prestigi internacional amb capacitat per reaccionar amb rapidesa als girs inesperats de l’actualitat. Van mobilitzar els seus corresponsals, analistes i experts que poguessin aportar una perspectiva o informació que expliqués què estava passant i com repercutiria aquella rebel·lió en el lideratge de Putin.

Aquest diumenge, el 30 minuts ens acostava al món dels oligarques russos amb audàcia: ho feia a partir de les seves propietats a l’estranger que, a causa de les sancions internacionals, han quedat tancades. El reportatge, d’una productora francesa, és llaminer des de bon començament perquè ens passeja per la zona més selecta de la Costa Blava per observar aquestes mansions que han quedat aparentment buides. Qui fa de xòfer al reporter és l’antic responsable de seguretat dels magnats, que s’ha quedat sense feina i no ha cobrat els deutes. En canvi, descobrim com, aparentment, aquests homes de negocis russos continuen tenint diners per contractar professionals alternatius com a vigilants.

La frase que encapçala aquesta notícia la diu un fabricant de calçat vegà: “Ara està de moda i fins i tot queda bé dir que ets vegà”. Quines dimensions reals té el veganisme? Què porta una persona a ser-ho? ¿És una moda o realment és el futur de l'alimentació? Totes aquestes preguntes les ha intentat respondre el 30 minuts que s'emetrà aquest diumenge a les 22.05 h a TV3 i que han titulat Cada vegada més vegans. El documental és un reportatge de la periodista Tana Collados i el realitzador Víctor Díaz, que han intentat representar tant els partidaris com els detractors del veganisme.