Els escriptors polifacètics, que es relacionen amb la literatura des de múltiples vocacions (la de lector i la d’autor de ficció, la de crític literari i la d’articulista, la d’assagista i la de teòric i professor), incorporen tota la destresa tècnica i tots els coneixements acumulats a cada cosa que fan i a cada peça que escriuen, però en cada cas sempre han de prioritzar una vocació enfront de les altres, no tant per una qüestió de convencions de gènere com d’adequació i de registre. A la vintena llarga d’articles aplegats al volum titulat Curs de prosa, que van sortir publicats entre el 2018 i el 2022 a la Revista de Girona, Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963-Torroella de Montgrí, 2022) va optar per prioritzar la seva vocació de professor. Vull dir que, abans de mostrar-se imaginatiu i experimentador com s’hi solia mostrar quan escrivia novel·les i contes, abans de mostrar-se vistós i audaç com s’hi solia mostrar quan escrivia crítica literària o articles sobre llibres o sobre el món de la literatura, en aquests papers VPJ vol ser i es mostra, sobretot, analític, clar, explicatiu, informatiu i didàctic, que segurament és com solia mostrar-se quan impartia classes d’escriptura.

La majoria de contes d’En primera persona van ser publicats originàriament en diaris i revistes. És una informació que no ens diu res sobre la qualitat de les trenta-sis peces que conformen el volum, però potser sí que ens diu alguna cosa sobre la seva intenció i la seva naturalesa de fons. Tot i que Vicenç Pagès Jordà (1963-2022) sempre escrivia amb la mateixa meticulositat, el mateix rigor i el mateix sentit de l’aventura formal i intel·lectual –això val tant per als seus contes i novel·les com per a les ressenyes literàries que publicava en premsa–, els textos d’aquest llibre pòstum assumeixen més obertament la seva condició de laboratori desenfadat –de temptativa exploradora, de provatura juganera que no passa res si no acaba donant un resultat del tot rodó o culminant– que no pas les seves obres més ambicioses i personals. ¿Vull dir amb això que aquests contes són impersonals? No: vull dir que, si bé són pur Pagès Jordà (per temes, per estil, per mirada, per to, per varietat), ho són d’una manera més deliberadament lleugera i relaxada.

Veu, bateria i guitarra elèctrica. Amb només aquests tres instruments el duo empordanès Cala Vento, format per Aleix Turon i Joan Delgado, en té prou per fer detonar a tot drap el torrent musical de les seves cançons. Turon –veu i guitarra– és de Figueres, mentre que Delgado –veu i bateria– és de Torroella de Montgrí. i plegats, des del 2014, han consolidat una proposta musical molt potent, sòlida, ben trenada i consistent, a cavall de l’indie i el rock dur, allunyada de les modes urbanes actuals, i que progressivament ha reunit un seguici de fans molt entregats, tant a Catalunya com a Madrid. Des dels inicis, els dos músics canten en castellà, però, darrerament, han començat a treure els primers temes en català. Turon i Delgado viuen a la rodalia del Baix Empordà i, des de la pandèmia han establert el seu estudi a Flaçà, des d’on han produït l’últim disc, Casa Linda, i han enregistrat el pròxim, de versions de grups majoritàriament catalans, que es dirà Brindis i sortirà al gener. El divendres 25 d’octubre, per Fires de Girona, actuaran per primera vegada a l’escenari de les barraques.

Encara que la calor continuï rebentant els termòmetres i a les platges no hi càpiga ni una agulla, les editorials ja fa temps que cuinen els llibres d'aquesta tardor. Triem 25 títols destacats de narrativa, assaig, poesia i teatre que arribaran a les llibreries entre setembre i desembre.

Cantant i guitarrista d'Els Amics de les Arts, Joan Enric Barceló (Vidreres, 1981), debuta com a narrador amb Morir sabent poques coses (Edicions del Periscopi, 2023). El mestratge de Vicenç Pagès Jordà (1963-2022) ha sigut fonamental en la posada en marxa de la faceta literària de Barceló, que s'estrena amb un recull de contes que respiren l'alè de Pere Calders (1912-1994) i on els personatges miren d'entomar amb més dignitat que perplexitat la mort i l'absurditat del dia a dia més prosaic.

A la Rambla de Barcelona s'hi barregen l'aroma sintètica i apegalosa que imita la xocolata amb els perfums afruitats que desprenen alguns passejants. La majoria són turistes, però també s'hi pot veure algun venedor d'artefactes voladors que no acaba d'entendre per què hi ha una cinquantena de cadires enmig del passeig. Aviat en traurà l'entrellat, si para una mica d'atenció: la família Kennedy està a punt de reaparèixer enmig de la ciutat un dilluns de Setmana Santa, avançant-se a l'anual resurrecció de Crist.

Els premis que la revista Serra d'Or lliura cada any són una de les cites culturals més veteranes i amb més solera de les lletres catalanes. L'edició 2023, que ha servit perquè Francesc-Marc Álvaro, cap del consell de redacció de la revista, presentés la nova etapa de la publicació mensual, en actiu des del 1959, ha tingut com a colofó el reconeixement de Josep Vallverdú per la seva "important tasca com a autor de literatura infantil i juvenil". Vallverdú, que farà cent anys al juliol, ha estat també un destacat traductor, poeta i memorialista, amb llibres com Proses de Ponent.

M’ho ha suggerit la lectura de Kennedyana de Vicenç Pagès Jordà (Folch & Folch, 2022). Ho he vist tot d’una, mentre en llegia el darrer capítol, “Conspiració o paranoia?” Pagès, a les conclusions, a propòsit de l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy, escriu: “La popularització de la conspiranoia té efectes tant en la realitat com en la ficció. Si el que va succeir no se sabrà mai –o no es podrà demostrar mai– [...], ¿qui s’hi pot oposar amb èxit? En la mesura que condueix al fatalisme, a l’acceptació del que és inevitable, la conspiranoia pot ser convenient per al sistema. Quan la veritat no és útil, deixa de ser important”. I més endavant afegeix: “L’acumulació d’informació –transformada en entreteniment– genera incertesa, el lideratge carismàtic entra en crisi, s’instaura el desencís polític, el progrés deixa de ser una hipòtesi versemblant”.

Escriure sobre el llibre pòstum de l’amic Vicenç Pagès Jordà (1963-2022) és una injecció d’emoció però també una enorme responsabilitat. No faré aquesta feina des de fora, des de la suposada talaia que té el crític literari. Tampoc escriuré des d’una subjectivitat absoluta forjada en cap efusió sentimentaloide, perquè el resultat no tindria cap mena de valor. Ressenyaré Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta (Folch&Folch) instal·lada en un terreny fronterer entre la professionalitat i la il·lusió. L’autor segur que em renyaria.

El mes de gener de l’any passat, Vicenç Pagès Jordà –que hauria arribat a ser un referent en el món intel·lectual de Catalunya– lamentava que les lectures escolars no es triessin adequadament, que no s’hi treballés de manera rendible per a la capacitat de comprensió dels textos i que, en termes generals, la lectura es convertís en una tortura per als estudiants, en especial a partir del primer any de BUP.

"Escriure s'assembla a la improvisació controlada del jazz", assegurava Vicenç Pagès Jordà al llibre Un tramvia anomenat text. Amb aquesta barreja de control i llibertat va confegir una vintena de títols i centenars d'articles durant les últimes tres dècades. El seu "classicisme postmodern" va ser elogiat i premiat en vida i va ser recordat també aquest dijous a l'auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, on es va celebrar un doble homenatge a l'escriptor, professor i crític literari.

Gabriel Ferrater va sembrar una llavor d’inconformitat, menyspreu del políticament correcte, suspicàcia davant tota mena de nacionalisme, modernitat rigorosa en matèria de literatura, abandonament dels postulats romàntics literaris, encara vius al seu temps (i al nostre), etcètera, que molt pocs escriptors i intel·lectuals del país van recollir. Vicenç Pagès Jordà va ser un d’ells.

Fins fa ben poc, aquest espai l’ocupava la secció El lector accidental del Vicenç Pagès Jordà. Ni que volgués (que no vull), no podria substituir-lo. La seva era una mirada entrenada per anys de viure i bregar en el món literari. Ell havia escrit molt i durant molts anys, havia ensenyat molt, llegit molt, fet molta crítica. Jo no. Amb certa vergonya i sense gens ni mica d’orgull, puc afirmar que soc als antípodes d'ell: jo he escrit poc i des de fa pocs anys, he ensenyat poc o gens, no he llegit prou i no gosaria escriure una crítica perquè, encara que tinc opinions vehements (potser són meres emocions), els meus fonaments teòrics són de fang. La meva mirada sobre el fet literari és, per tant, una mirada inexperta i encara ingènua, si bé cada dia menys verge. Aquesta secció no pretén, doncs, ser una continuació de la seva, perquè jo no soc més que una escriptora accidental.

Quan, el febrer passat, l'editor Ernest Folch va presentar la nova etapa de Navona, que publicarà una cinquantena de títols anuals en català i castellà, va mencionar la voluntat de crear tot un "ecosistema editorial" al voltant de l'empresa Suma Llibres, que compta amb tres socis principals: a més de Folch, hi ha Tatxo Benet i Jaume Roures. Tres mesos després es va afegir al projecte l'editorial Arcàdia, que té un catàleg format sobretot per llibres de pensament d'autors com Susan Sontag, George Steiner i Joan Fontcuberta.

L’escriptor Vicenç Pagès Jordà va morir dissabte als 58 anys, víctima d’un càncer fulminant. Dos dies després, dilluns 29 d’agost a la tarda, amics, familiars i personalitats del món de la cultura s’han reunit en una cerimònia de comiat, austera però emocionant, al tanatori de Torroella de Montgrí. L’acte, que ha desbordat la capacitat de la sala, ha aplegat novel·listes com Borja Bagunyà, Maria Mercè Roca, Josep Maria Fonalleras, Jordi Puntí, Màrius Serra i Joan-Lluís Lluís, la poetessa Rosa Font o l’editor de la revista L'Avenç, Josep Maria Muñoz, així com l’exconsellera de Treball, Afers Socials i Famílies Dolors Bassa, l’exalcalde de Figueres i exconseller de Cultura Santi Vila, l’actual consellera, Natàlia Garriga, i Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

El Vicenç Pagès Jordà ha estat un escriptor modèlic, que ha sabut traçar una trajectòria tan reconeguda com, per desgràcia, poc coneguda pels lectors. Des de fa més d'una dècada el perseguia l'ombra d'Els jugadors de whist (2009), però si hi ha un personatge que el defineix amb més precisió és Robinson Crusoe, que va acabar motivant una de les seves millors novel·les, Robinson (2017). Igual que el mariner escocès, Pagès Jordà es va proposar, des de principis de la dècada dels 90, explorar els límits de la literatura catalana i eixamplar-los a través de novel·les com El món d'Horaci (1995) i La felicitat no és completa (2003) i d'assajos com Un tramvia anomenat text (1998). No només se'n va sortir, sinó que és dels pocs autors del panorama català contemporani que ha fet escola. Ell creia que mai no superaria el whist, però el whist s'escampa per tota la seva obra, d'una coherència i ambició poc habituals.

El món literari català ha quedat colpit, aquest dissabte al vespre, per la mort permatura d'una de les seves plomes més lúcides i brillants. L'escriptor, crític literari i professor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ha mort als 58 anys víctima d'un càncer, segons fonts pròximes a la família. Ha estat un dels noms més rellevants de la literatura catalana dels últims trenta anys, un escriptor curiós, original, prolífic i exigent, que ha rebut els principals premis del país.

"En els seus poemes encara hi ha molt de soroll. És un efecte secundari de la joventut que remet a un excés d'energia vital". A través d'aquestes paraules, Franz Kafka començava a relacionar-se amb el joveníssim poeta Gustav Janouch, que acabaria dedicant tot un llibre al seu mestre, Conversaciones con Kafka, avui en dia introbable. Eren els anys 20 del segle passat, i quedava molt de temps perquè les escoles d'escriptura creativa fessin furor, però el consell hauria pogut ressonar en una de les aules on, arreu del món, avui s'aborden les tècniques i mètodes per tirar endavant projectes literaris.

La normalització lingüística i el Procés han estat dos assajos que no han assolit els objectius per la mateixa raó que van congregar tantes esperances: la manera d’arribar-hi consistia bàsicament en la bona fe. Per donar-hi forma, omplir buits, debatre vies, esmenar errors i proposar hipòtesis han sorgit centenars de llibres dins del gènere no-ficció, que podríem enquadrar en el gènere assaig.