Cala Vento, quan la guitarra i la bateria són eines carregades de futur
El duo empordanès presenta el disc ‘Casa Linda’ al Festival Cruïlla
BarcelonaLa guitarra elèctrica i la bateria continuaran sent eines carregades de futur mentre hi hagi grups com Cala Vento, el duo empordanès format per Aleix Turon i Joan Delgado. Fa uns mesos van publicar l’àlbum Casa Linda, publicat pel seu propi segell, Cooperativa Montgrí, i aquest divendres actuen al Festival Cruïlla de Barcelona. Aquest quart disc es presenta a cop de riff amb la cançó Más que satisfechos. “De seguida et fiquem la guitarra als nassos”, admet Delgado. I tot sona sòlid i poderós en aquest regal per a la colla de seguidors que han aplegat des del 2015. “És una cançó d'agraïment, perquè ens sentim molt afortunats de poder continuar fent el que ens agrada, i a la nostra manera”, explica Turon.
El què i el com són igualment importants per a Cala Vento, i ho demostren, per exemple, assumint en primera persona la comunicació amb “la comunitat de seguidors” fent servir newsletters en comptes de xarxes socials. “Pot semblar una mica utòpic, però el tema de la newsletter és un camí per no fer servir les xarxes. Fins i tot ho podríem portar a l’extrem i enviar cartes”, diu Delgado. Hi ha un caràcter contracultural en un grup que sempre ha prioritzat la música com un art que es transmet millor des de la proximitat i sense intermediaris. “Ens considerem un grup de sales de concerts. De fet, ens agrada que les sales formin part de l'imaginari de Cala Vento”, assegura Turon. “Teníem una entrevista amb Televisió Espanyola, que volien fer-la en un lloc de Madrid que fos representatiu del grup, i de seguida vam triar la sala El Sol. No som de Madrid, ni vivim allà, però una sala de concerts és un lloc que ens representa. És on ens trobem amb la nostra comunitat, i on intercanviem la música i les cançons que fem”, afegeix Delgado.
És a les sales on Cala Vento han construït un so consistent que precisament per això també és capaç d’omplir escenaris de festivals, perquè no van començar la casa per la teulada, sinó pels fonaments del riff i el ritme. “Al principi patíem molt, perquè no sabíem si el nostre so lluiria en escenaris tan grans”, diu Delgado. Cap patiment, però, quan van començar a projectar-se en festivals on, com diu Turon, actuen els seus referents, bandes com Arctic Monkeys. Com el grup britànic, Cala Vento són partidaris de fer “coses molt diferents i molt disperses sense por de deixar de ser tu mateix”. “N’hem parlat sovint, sobre si ens veiem fent la mateixa música d’aquí deu anys. Jo ens veig fent discos molt bons, cançons molt bones, però no la mateixa música. El nostre objectiu és fer cançons bones, que ens emocionin a nosaltres”, diu Delgado.
D’aquestes n’hi ha moltes a Casa Linda. Per exemple, Passar pantalla, la primera que fan en català i en què col·labora Gorka Urbizu (Berri Txarrak), o Equilibrio, la peça de contingut més explícitament polític, sobre desigualtats que es perpetuen. “Pensava que com més creixés el grup, més por tindríem a dir les coses, però ha sigut completament el contrari”, diu Delgado.
La continuïtat del rock de guitarres
Cala Vento venen d'una tradició de rock de guitarres, de rock indie o de rock tocat per l'esperit del hardcore. Eren les músiques que aixoplugava la sala Heliogàbal fa més d'una dècada, quan Nueva Vulcano eren el pal de paller d'una escena. Amb els anys, Espanya ha consolidat una escena guitarrera amb grups com Carolina Durante, que omplen el Razzmatazz sense gairebé promoció. "Els grups de guitarres ara estan de moda allà, però aquí no tant. Hi ha grups com Anabel Lee, de Terrassa, que van en la línia de Carolina Durante", diu Turon. "Aquí hauria de notar-se l'efecte de grups com nosaltres, Mujeres o Crim", afegeix Delgado, que, tanmateix, recorda que ara com ara "la moguda que està despuntant" entre els joves "és un altre estil": "Julieta i The Tyets, que estan funcionant molt bé, estan molt allunyats d'un grup de guitarres".
A la memòria de Vicenç Pagès Jordà
El disc Casa Linda està dedicat a l'escriptor Vicenç Pagès Jordà, mort l'agost de l'any passat als 58 anys. L'autor d'Els jugadors de whist era oncle de Joan Delgado, i els Cala Vento van tocar en l'emocionant comiat que es va fer al tanatori de Torroella de Montgrí. "Quan el disc encara no havia sortit, i ell estava a l'hospital o a casa malalt, jo hi anava i li posava les cançons. Ell les escoltava, em feia tot de comentaris; em deia a què li recordaven. En parlàvem molt –recorda Delgado–. Bé, de petit no li feia gaire cas perquè em parlava molt dels Pet Shop Boys i de grups que, bé, ja m'agradaven, però jo escoltava hip-hop... Però després, de més gran, sempre en parlàvem molt, de música".
