Michel Foucault proposa una dicotomia molt bona per definir la nostra relació ambivalent amb això que havíem anomenat "l'estat del benestar". Mentre que l'estat premodern "mata i deixa viure", l'estat contemporani "fa viure i deixa morir". També en recordo una altra que sempre em fa pensar: "La salut ha substituït la salvació". Són resums memorables que ens fan veure que el Leviatan ja no és una força impersonal i distant que es limita a castigar qui infringeix la llei, sinó que s'ha convertit en un agent sol·lícit amb la funció principal de vetllar per la població, i que incorpora una funció que antigament era monopoli de l'Església: tenir cura de les ànimes. Tot això pot semblar força abstracte, però es concreta si pensem en els sentiments contraris que qui més qui menys deu haver experimentat arran del confinament del país amb motiu de la ventada i arran de la proliferació d'alarmes als mòbils. Què n'hem de fer de la irritació que ens produeixen els excessos de cura de l'estat?

“Costa de veure i de dir on acaba el desig d’alliberament, de ser lliure d’opressions, i on comença el desig de llibertat, de viure una vida política”, diu una de les moltes frases que he subratllat de La llibertat de ser lliures, de Hannah Arendt (Linden, 1906 – Nova York, 1975). Es tracta d’un recull de tres articles que publica Eumo Editorial, traduït per Laia Font i Mateu i prologat per Fina Birulés, avançant-se lleugerament als 120 anys del naixement de la filòsofa política, que se celebren l’any que ve.

És difícil d’acceptar la frustració davant l’espectacle continu de mort i terror a Gaza. Milers de persones moren dia a dia, víctimes de la violència descontrolada del règim israelià de Benjamin Netanyahu. Els crits de desesperació, els bombardejos, els franctiradors que apunten a les cues de la fam, els cossos destruïts per les explosions o convertits en espectres, en fantasmes, per la fam. Les imatges del genocidi es van succeint mentre la comunitat internacional observa impotent, incapaç d'aturar l’horror.

El Somni Americà toca a la seva fi. És com si sentíssim que Trump ens diu: "Europeans, go home". Tot l’atractiu cinematogràfic, tota l’èpica de la conquesta de l’oest, de les ciutats dels gratacels i les cases amb piscina, el rock'n'roll i el fordisme, dels immigrants que es llauren un futur, el self-made man i l’Estàtua de la Llibertat, el melting pot... Què en queda de tot això? La terra d’oportunitats s’està convertint, a marxes accelerades, en l’altra cara de la moneda: racisme, odi a la diferència, deportacions, fronteres tancades, expulsió i barreres a l’entrada de talent, aïllacionisme, por, crisi, polarització. Del somni al malson. Trump està fent realitat la distopia, està destruint el que quedava del miratge.

La relació entre el filòsof Martin Heidegger (Messkirch, Alemanya, 1889-1976) i la politòloga i pensadora Hannah Arendt (Hannover, Alemanya, 1906-Nova York, EUA, 1975) té tots els ingredients per resultar irresistible, és a dir, morbosíssima, totalment fascinant i absolutament incomprensible. Com una pel·lícula de Hollywood, però escrita amb una mescla de severa gravetat i de romanticisme alçurat i pompós. El còctel no podria ser més complet: hi ha passió carnal i admiració i rivalitat intel·lectuals; hi ha els cataclismes de la gran història i les convulsions de la intimitat; hi ha dues cosmovisions que xoquen i dues experiències de vida que es bifurquen però també dos cors que, a pesar de tot, no poden desempallegar-se mai del tot l’un de l’altre.

A Hannah Arendt: el món en joc (Arcàdia), la filòsofa Fina Birulés, que fa dècades que investiga i divulga l'obra d'Arendt, escull dues categories recurrents de l'obra de la filòsofa jueva d'origen alemany: món i natalitat. La directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Judit Carrera, tria aquest llibre perquè li ha permès llegir dues veus que tenen molt a dir: "Arendt és la pensadora més important del segle XX i Birulés, una de les pensadores més rellevants i generoses de Catalunya", explica Carrera.

Hannah Arendt es va atrevir al que anomenava “pensar sense baranes”, i nosaltres haurem de començar a acostumar-nos a viure sense baranes. És a dir, sense “veritats” on agafar-se. D’origen jueu alemany, Arendt va ser la filòsofa de l’experiència, original i controvertida per la seva llibertat de pensament i coneguda especialment pels conceptes de “dominació total” i l’encara utilíssima i esmolada idea de la “banalitat del mal”. La banalitat d’un nazi que no actua com el mal pur, personalitzat, sinó com un engranatge més, un home que actua dins de les regles del sistema al qual pertany sense reflexionar sobre les conseqüències dels seus actes. Un home sense esperit crític.

La raó és una de les nocions més problemàtiques a què hem d’enfrontar-nos avui en dia. Només cal clavar els ulls a la història per adonar-nos que hem estat capaços de crear grans artefactes ben endreçats i rumiats que han parit atrocitats inefables. Els camps de concentració eren fàbriques ingents de matar amb engranatges impecablement ordenats que produïen muntanyes de cadàvers sense ànima. Obeïen a una lògica concreta: la consecució d’un fi mitjançant uns instruments retallats per una mà concisa i probablement inconscient del seu braó herculi. No endebades Hannah Arendt va mostrar-nos en una de les seves obres la banalitat del mal que ella havia observat en el judici d’Adolf Eichmann –l’home que prenia la decisió última de transportar els deportats als camps de concentració alemanys– a Jerusalem el 1961. Considerava que Eichmann era un simple home sotmès al seu temps que havia acceptat sense objecció una lògica que havia inhalat com si es tractés d’aire. Que, si hagués nascut en un altre lloc, no hauria actuat d’aquesta manera. En qualsevol cas, tot i que Arendt havia observat durant el judici que la ment d’aquest home no disposava de la profunditat que s’espera d’algú capaç de cometre uns actes terriblement despietats, encara hi havia el problema del mal. La seva simple existència posava en guàrdia a qualsevol i deixava en evidència que, sense l’embriagament d’un raonament concret –com el de la ideologia nazi–, les decisions preses per Eichmann eren imperdonables per a una mirada forana. L’ètica s’enfrontava així a la raó instrumental que s’havia imposat com a verdadera i única i la destronava. Allò que es creia racional es transformava en profundament irracional. Qui podia atrevir-se a defensar que la matança pulcra i enginyosa de milions de persones estava dotada de raó? 

Participar del món. Escrits 1941-1945, de Hannah Arendt

Edició a cura de Stefania Fantauzzi, traducció d’Anna Soler Horta i Edgar Straehle, Lleonard Muntaner, Palma, 2020, 216 pàgines, 22 €

Ara fa unes setmanes, via xarxes socials, el filòsof Edgar Straehle il·lustrava la importància d’accedir a les fonts originals tot recordant com, només dels Pirineus cap avall, s’atribueix la famosa sentència “Penso, per tant existeixo” a Descartes. En realitat, fou pronunciada pel seu adversari Giambattista Vico per contraposar-ho al que realment havia afirmat el francès: “Penso, per tant soc”. Més enllà del matís, l’anècdota és simptomàtica de la tendència local a referenciar autors a través de resums i antologies de tercers i de la persistència de la mandra intel·lectual i de certs forats editorials en la nostra llengua.

]]>

El discurs polític i social s’aprima cada vegada més. Res li ve de gust: es nodreix d’engrunes, la molleta de pa enganxada al brodat de les estovalles que tant costa de treure. La pèrdua de pes simbòlic del discurs contemporani suposa que fem servir cada vegada menys paraules per dir ben poques coses. Ens enfilem al clixé, a l'eslògan: tu sí que pots, surt de la teva zona de confort, troba la millor versió de tu mateix, just do it! i, en política, darrerament, coses tals com comunisme o llibertat. 

]]>

Hannah Arendt va emprar l’expressió “banalitat del mal” per descriure la circumstància que normalitza el crim, el naturalitza, i, així, per brutal que sigui, s’hi pot transigir sense mala consciència moral. En les seves cròniques sobre el judici a Adolf Eichmann per la seva responsabilitat en l’holocaust jueu (Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal, 1963), Arendt mostrava com, sense partir d’una maldat especial, és possible que hom s’adapti a -i col·labori amb- les més grans crueltats de què és capaç la humanitat. El que més esgarrifa de la tesi d’Arendt ja no és la brutalitat a què som capaços d’arribar, sinó adonar-nos de la facilitat amb què ens hi podem acomodar.

]]> Valeria Luiselli és una escriptora mexicana resident a Nova York. L’any 2014, mentre tramitava els papers per aconseguir la residència permanent als Estats Units, el nombre de menors detinguts a la frontera amb Mèxic creixia de manera exponencial. En poc més d’un any, van arribar més de 100.000 nens. Eren els anys d’Obama i va ser una de les pitjors crisis migratòries dels últims temps. La incertesa de la seva pròpia situació legal i el coneixement de la violència a Mèxic la van portar a oferir-se com a intèrpret voluntària per als joves indocumentats, que, si no aconseguien una bona defensa, corrien el risc de ser deportats. Les xifres migratòries solen explicar històries de terror. El 80% de les dones i nenes que travessen el territori mexicà per arribar als Estats Units són violades pel camí. En sis mesos, hi va haver més d'11.000 víctimes de segrestos i es calcula que des del 2006 han desaparegut més de 120.000 migrants en el seu trànsit per Mèxic. Per a Luiselli, l’única manera de fer front a aquesta crisi política i moral és explicar el màxim nombre d’històries individuals possibles. Escoltar-les i escriure-les perquè no siguin oblidades i així sigui més difícil normalitzar aquest horror.

]]> “Les construccions de la història són comparables a instruccions militars, que quarteren i cuirassen l’autèntica vida. Per contra, l’anècdota és una revolta de carrer”. Ho va escriure Walter Benjamin, un d’aquells “homes en temps d’obscuritat” de què parlava Hannah Arendt, als quals cal tornar especialment en aquests temps dolorosos, marcats amb foc per l’empresonament preventiu de persones injustament acusades, per l’exili de polítics perseguits per les seves idees i per haver complert amb el manament democràticament expressat sorgit de les urnes i per la repressió de l’estat espanyol de tota mena de dissidència, i a gran escala.

]]> Encara ara, l’inici de la novel·la moderna se situa a principis del segle XVII, quan Miguel de Cervantes va publicar la primera part de Don Quixot. Amb sort, com a precursors il·lustres s’esmenta l’aportació picaresca del Lazarillo de Tormes (1554), l’alè èpic -acompanyat de generoses dosis d’erotisme- que Joanot Martorell va desenvolupar al seu Tirant lo Blanc (1490) i l’aportació trepidant de Chrétien de Troyes a finals del segle XII amb els romans que exploraven el cicle artúric, com ara El cavaller de la carreta.

]]>

György Lukács, pensador avui totalment oblidat o gairebé, en el seu Diari 1910-1911 aconsellava no anar a dormir sense llegir unes pàgines d'un bon pensador. Per situar-nos en una època, recordarem que Joan Fuster parlava de l'Evangeli segons sant Lukacs!

]]> Aquest dimecres l'ARA Llegim dedica el seu reportatge d'obertura a desgranar la situació actual del sector editorial català, que tot i haver superat el 2011 amb penes i treballs resisteix als entrebancs del panorama. El president del Gremi d'Editors, Xavier Mallafré, fa un diagnòstic de l'estat de la qüestió. També dedicarem unes línies a José Manuel Blecua, director de la Real Academia Española i guanyador de l'Atlàntida, el guardó que cada any concedeix el Gremi d'Editors.

]]>