El president Donald Trump ha designat l'anglès com a llengua oficial dels Estats Units. L'1 de març sortia del Despatx Oval una nova ordre executiva que, per primera vegada a la història, determinava que el país té “una —i només una— llengua oficial”. Trump ho justifica perquè això “no només agilitzarà la comunicació, sinó que també reforçarà els valors nacionals compartits i crearà una societat més cohesionada i eficient”.

Els adults espanyols tenen un nivell "mitjà" d'anglès, tot i que, ni de bon tros, estan al capdavant dels rànquings europeus i mundials. L'estat espanyol ocupa la posició 36 de tot el món i la 26 d'Europa, segons un informe que ha elaborat l'escola de formació d'idiomes Education First després de dur a terme un test a 2,1 milions de persones no natives en llengua anglesa. I, dins d'aquests resultats estatals discrets, la ciutat amb un nivell més baix en llengua anglesa és Tarragona.

“El joc és la forma natural i instintiva d’aprendre. A través del joc s’aprenen coses noves, fet que per als infants suposa una recompensa. De fet, jugar consisteix en repetir una cosa diverses vegades passant-ho bé i sense repetir-la cada vegada de la mateixa manera”. David Bueno, doctor en biologia, apunta un punt clau perquè l’adquisició de coneixements sigui fàcilment assolible per als més joves. Ho va fer aquest dilluns en una sessió organitzada per l’ARA i Kids&Us a l’Ateneu Barcelonès.

Què passa amb l'anglès? Per què costa tant que l'aprenguin els nostres infants i adolescents? És una preocupació constant i perenne. Passen els anys i l'aprenentatge de l'anglès no progressa com era d'esperar i com ens caldria. Alguna cosa falla en el sistema educatiu, en els mètodes, en les famílies. Però hi ha propostes i solucions possibles. I les volem explorar.

A Catalunya més de la meitat (62,5%) de la població de més de 15 anys admet que no sap parlar anglès. Segons l'última enquesta d'usos lingüístics de l'Idescat, només el 36% saben escriure en llengua anglesa i un 45% diuen que l'entenen. Tot i que aquestes dades representen tota la població catalana i no només els alumnes que han estudiat anglès en els últims anys en escoles i instituts, sí que mostren fins a quin punt a Catalunya, així com a l'Estat, encara existeixen certes dificultats per acabar el període escolar obligatori amb un nivell d'anglès considerable. Un exemple el trobem en el fet que, segons l'EF English Proficiency Index –un rànquing mundial que analitza el nivell d'anglès de cada estat–, Espanya és el vuitè país d'Europa amb un nivell d'anglès més baix, només per sobre de països com Albània, Ucraïna, Turquia o l'Azerbaidjan.

Aquest mes de febrer i març m'he trobat immersa en les jornades de portes obertes de les escoles del meu municipi. Com a mare primerenca, visc en primera persona el pes que donem les famílies a l'educació formal dels nostres fills i filles que tants anys els acompanyarà. No m'ha cridat gens l'atenció veure que en totes i cada una de les escoles que vàrem visitar, hi va sorgir una pregunta: "Quan comenceu a fer anglès?"

Avui fa 185 anys que va aparèixer publicada en un diari per primera vegada l’expressió “OK”. L’honor li correspon al Boston Morning Post, que el 23 de març del 1839 va publicar una nota en què ironitzava sobre les presses de The Providence Journal, l’editor de la qual havia comès algunes imprecisions.

Ahir al matí, sentia, a la ràdio, un comentarista de sèries que parlava del canal Disney Plus. Ho pronunciava a l’anglesa. “Disney Plas”. Plas. No va dir “Desney plas”, en canvi, perquè de vegades, quan dius dues paraules en anglès, el que fas és pronunciar-ne una de bé i una de malament. Tothom, per pronunciar la marca de whisky White Label, diu “wait label” però no “wait leibel”. I tothom, per parlar de la plataforma de continguts YouTube, diu “yutub”, però no “yutiub”. 

"¿Hem de continuar promovent una visió de l'anglès basada en cultures i models lingüístics anglosaxons, quan aquesta eina comunicativa ha esdevingut una llengua internacional, global… una lingua franca?" Aquesta pregunta em va perseguir molts anys, fins que amb la tesi doctoral vaig decidir investigar la noció english as an international language i la connexió amb les identitats dels aprenents de l'anglès. Una contradicció em generava moltes preguntes: si la gran majoria de persones del món parlen l'anglès com a llengua no nativa, per què les aules seguien obsessionades amb el model nadiu? Per la pròpia experiència com a docent, sabia que aquesta realitat semblava molt connectada amb la manca d’interès envers l’anglès a casa nostra. 

El Luis René Rodríguez i la Merima fa dos anys que van venir a viure a Catalunya. Ell és mexicà i ella croata. Es van conèixer a Sarajevo, van viure sis anys a Singapur i deu anys a Melbourne, on van néixer els seus fills. Quan van voler acostar-se una mica més a les dues famílies, l'empresa els va donar a triar entre Varsòvia, Londres i Barcelona. Són el perfil clàssic d'expat: van venir perquè ella té un bon càrrec en una multinacional del sector alimentari, i no es plantegen establir-s'hi per sempre. Per això de seguida van optar per una escola internacional. "Volíem que els fills, que ja canviaven de país, de casa i d’amics, tinguessin el mínim xoc cultural. Vam buscar una escola petita i que seguís el sistema britànic", explica ell. Els fills parlen castellà i croat amb els pares, però anglès entre ells i amb els amics. Es van decantar per l’Olive Tree, una escola de només 200 alumnes de Sant Pere de Ribes. I així la família va acabar vivint a Sitges.

Quan havia de néixer la Jana, l’Hèctor tenia clar que li parlaria en anglès. A ell li havia costat anys de classes particulars amb professors nadius i va pensar que, com que el sap prou bé, podria ensenyar-l'hi fàcilment a la nena. "Com més d’hora l'aprenen, millor, els hi fas més fàcil. Ho aprenen sense esforç, que és la millor manera d’aprendre un idioma. A mi m’hauria agradat aprendre xinès per no haver-lo d’estudiar ara", assegura per telèfon des de la Xina. L’Hèctor Pavia dirigeix una empresa familiar que s’ha encarregat d’internacionalitzar: produeix a la Xina i ven a tot el món des de Barcelona, i per això, a més del català i el castellà, ha après anglès, portuguès, francès, italià i ara va pel xinès.

Nova injecció de recursos a la formació professional (FP). El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha anunciat una inversió extra de 1.300 milions d'euros per a un sector que l'executiu espanyol ha volgut impulsar després de l'aprovació de la nova llei de la FP. Els 1.300 milions d'euros serviran per crear 44.670 places noves per als cursos bilingües (d'anglès o francès). El consell de ministres de la setmana que ve aprovarà oficialment aquest nou paquet educatiu que es distribuirà per tot el territori de l'Estat. La ministra d'Educació, Pilar Alegría, serà l'encarregada de donar els detalls del repartiment entre comunitats autònomes.

Vaig preocupar-me per la meva llengua el dia que vaig començar a escriure-la. A l’escola m’havien dit que era farcida de castellanismes i que n’havíem d’estudiar alguns: una llista d’uns quants substantius o formes verbals que havíem de memoritzar i desassimilar i que amb prou feines ens permetien, als estudiants, albirar la gravetat de l’assumpte. Quan vaig voler gargotejar les primeres pàgines de la meva novel·la, vaig adonar-me que em mancaven moltes de les paraules fonamentals que s'empren en el dia a dia. No sabia, per exemple, com es deia retortijón en català. Ningú al meu voltant havia pronunciat mai les paraules revinclada o revencillada. A més, no tan sols vaig percebre que traduïa de forma barroera i literal del castellà expressions i frases fetes, sinó que aquesta mena de traducció comportava una apropiació simbòlica d’una cultura que no era la meva. No proferia la mateixa metàfora quan feia servir el castellanisme baixar-se del carro que quan feia ús de les locucions catalanes desdir-se’n o engegar-ho tot a rodar. Les imatges que aquestes expressions evocaven eren ben diferents i, tanmateix, una pesava més que la resta: la castellana.

Més dades han confirmat, aquesta setmana, el que molts professors i experts ja alertaven: el tancament de les escoles i les restriccions de la pandèmia han tingut un efecte negatiu directe sobre l'aprenentatge dels alumnes. Les limitacions durant aquell període han provocat la caiguda més important dels últims anys en l'aprenentatge, sobretot de matemàtiques i anglès i també –tot i que en menor mesura– de català. I això ja passa a tots els nivells, tant a primària com a secundària, tal com constaten els resultats de les proves de competències bàsiques a 6è i a 4t d'ESO.

Hi ha poques dades disponibles, però totes indiquen el mateix: la pandèmia ha causat una "profunda pèrdua d'aprenentatges" i ha agreujat les desigualtats educatives. L'impacte ha sigut especialment greu entre els estudiants que ja partien d'un rendiment acadèmic inferior i els que tenen una situació socioeconòmica pitjor. Per ara, les úniques evidències de la magnitud del problema són els resultats de les competències bàsiques, fets públics fa un parell de mesos, que evidencien un retrocés greu dels alumnes de 4t d'ESO, sobretot en matemàtiques i anglès. En comparació amb l'any 2020, la puntuació va caure 9,1 punts en matemàtiques i 6,2 en anglès.

La decisió del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), on hi ha representats el Govern i els centres universitaris, de renunciar a demanar als estudiants graduats el nivell B2 d'anglès si volen obtenir el títol, suposa un evident pas enrere. Es pot disfressar de moltes maneres, però els fets són els fets: ja no hi haurà una norma que faci que tots els llicenciats tinguin un mínim comú. I si no hi ha aquesta exigència, proliferaran les vies per escapolir-se i les excuses per a la laxitud. El resultat serà que, com a país, continuarem en les posicions de cua en coneixement de l'anglès. Cosa que ens restarà competitivitat econòmica i acadèmica.

No és una resignació, diu el Govern, sinó un acord "realista". Així ha defensat el departament de Recerca i Universitats la polèmica decisió de, finalment, eliminar el nivell B2 d'una tercera llengua com a requisit per tenir un títol universitari. Per obligar universitats i estudiants a millorar els coneixements en anglès, l'any 2014 el Govern va aprovar que tots els estudiants a partir del 2018 haurien d'acreditar abans de graduar-se el nivell B2 (equivalent al First Certificate, és a dir, que demostra una fluïdesa bàsica en l'idioma), però les universitats van alertar que era impossible de complir i van aconseguir una moratòria de quatre anys, que acaba aquest curs. Sobre el temps de descompte, i set anys després de l'aprovació, el Govern ha fet marxa enrere i aquest dimarts va anunciar que acreditar el B2 en anglès (o francès, o alemany, o italià) ja no serà un requisit. Per a la directora general de la conselleria, Victòria Girona, és un "acord realista" tenint en compte el nivell d'anglès dels universitaris.

Avui a la portada de l’ARA hi hem posat aquesta notícia: “El Govern renuncia a exigir un nivell comú d’anglès als universitaris”. I aquest nivell era l’anomenat B2, o sigui, el que demostra una fluïdesa bàsica en l’idioma i una comunicació oral i escrita precisa. Doncs bé, tal com titulem a l’interior, aquest nivell B2 ja no serà requisit per tenir títol universitari. A partir d’ara, simplement s’exigirà als estudiants que acreditin “els coneixements i les competències suficients” en una llengua estrangera. Cada universitat decidirà com demostra que els seus alumnes tenen un nivell molt adequat d’anglès o de la tercera llengua que sigui.

Una notícia a la web de l'ARA l'any 2013 avançava: "Els titulats universitaris hauran d'acreditar coneixements d'una tercera llengua per graduar-se". L'aleshores conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, ho va proposar perquè d'''una vegada per totes'' els estudiants amb carrera tinguessin garantides les competències en anglès. Un any després, es va concretar que "sense un nivell de First Certificate ja no hi haurà títol universitari". Per potenciar l'anglès entre els estudiants, el Govern va aprovar aquell any que tots els graduats a partir del 2018 haurien d'acreditar un nivell B2 d'una tercera llengua si volien el títol. Però quan aquest termini estava a punt d'esgotar-se, i malgrat que es van donar ajuts en el marc del programa Parla3, les universitats van comprovar que un percentatge molt gran d'estudiants no tenien els coneixements d'anglès i no podrien graduar-se, així que van fer pressió i van acabar aconseguint una moratòria de 4 anys per aplicar aquesta exigència. Ara, vuit anys després de l'anunci i de nou a contrarellotge, el Govern ha anunciat finalment que el nivell B2 no serà un requisit per tenir un títol universitari.