Tenir un fill et transforma i canvia el món que coneixes. La manera d’explicar aquesta metamorfosi va ser convertir els personatges d’El futur és una petita flama en animals. Vaig fer que la família protagonista fossin eriçons. Em va semblar una bona metàfora de com em sentia. M’havia construït una cuirassa de punxes, però no per fer mal a ningú, sinó per protegir-me'n.

Quimi Portet comença Cançons en bell llemosí (1987-2020) (La Segona Periferia) com si fos Pla: "Els catalans passem generalment per ser un bestiar tirant a modest [...]. Si jo hagués sigut intel·ligent, hauria estat un cínic plausible, però [...] he hagut de conformar-me amb ser allò que en diuen «de la broma»...". Les lletres de les cançons de Portet en català venen amb unes introduccions biogràfico-filosòfiques que el desmenteixen: Portet brilla per la seva intel·ligència.

“Digues la veritat —diu la periodista Laura Serra, encarregada de presentar el llibre—: l’eriçó és una màscara”. Jordi Nopca somriu. La sala de la llibreria La Central del carrer Mallorca és plena, totes les cadires ocupades i diverses persones dempeus al final de llibreria. “Esclar que ho és, en part sí”, respon. “Jo no he patit un trauma, però sí una transformació, amb el naixement del meu fill. Ens va portar moltes coses bones, però també va arribar amb ganes de turmentar-nos i destruir-nos”. El to és d’humor fi, el públic somriu. Relata que, enmig d’aquell procés de desesperació, ell escrivia com se sentia, i allò, en part, l’alliberava. “I això no vol dir que el llibre parli de la meva història, no és així”, diu, però explica que sí que va utilitzar aquelles emocions per als personatges. "I crec que pensar en animals em va ajudar a anar més al fons del que hauria escrit si fossin humans". I és que els protagonistes de la nova novel·la de Nopca, El futur és una petita flama (Proa), són una família d’eriçons “que lluiten per salvar-se a si mateixos de la bomba que suposa la irrupció d’un eriçonet i també dels problemes del món, com per exemple, l’extrema dreta o l’emergència climàtica”, diu Serra. 

Dos dies després que el planeta s'hagi instal·lat en l'incert regne de Donald Trump, Jordi Nopca (Barcelona, 1983) torna a les llibreries aquest dimecres amb una faula política allunyada temàticament de La teva ombra (2019), narració de llarg recorregut i alè amb què va guanyar el primer premi Proa de novel·la. Inevitablement, la lectura d'El futur és una petita flama (Proa) evocarà un món orwellià: el de La rebel·lió dels animals, però també, per les preocupacions que s'hi recullen, el de 1984.

El recull de contes Puja a casa (L'Altra Editorial, Libros Asteroide), de l'escriptor i periodista del diari ARA, Jordi Nopca, és finalista dels Big Other Awards en la categoria de millor traducció de l'any en anglès, al costat de llibres de César Aira, Marguerite Duras i László Krasznahorkai. Big Other és una publicació en línia d'art i cultura que amb premis com aquest vol reconèixer la important tasca dels traductors. Puja a casa va ser traduït a l'anglès per Mara Faye Lethem: Come on up (Bellevue Literary Press).

Amb motiu del Llibrestiu, la nova festa dels llibres del juliol, l’ARA presenta Vora el mar, un recull d'onze contes escrits per algunes de les veus més destacades del panorama literari català actual. L’acte tindrà lloc el 15 de juliol a les 20 h a l’aula magna de la Facultat de Geografia i Història de la UB (Carrer Montalegre, 6, Barcelona; 1 € per a subscriptors i 2 € per a no subscriptors). Serà moderat per Ignasi Aragay, director adjunt de l’ARA. Hi participaran alguns dels autors de Vora el mar (Univers), que parlaran sobre el llibre i també sobre el gènere del relat curt: l’escriptora Empar Moliner, el novel·lista i poeta Xavier Mas Craviotto, el professor de llengua i literatura catalanes Roc Casagran i el periodista i escriptor Jordi Nopca.

Sona el telèfon de casa, el despenjo sense comprovar qui és i, sense gaires preàmbuls, el pare em demana que gravem un vídeo per a l’àvia ara que s’acosten les festes. L’hem de tenir com més aviat millor perquè la meva germana l’editarà: necessita una mica de temps.

“Quan el pare no mirava, passava les puntes dels dits per damunt de la neu carbònica, fins que em començaven a cremar. Era una sensació dolorosa però massa temptadora per no reincidir-hi. Potser sonarà pedant, però jo ho veig com una metàfora de l’enamorament”. Ho diu el Pere, un dels dos germans protagonistes de La teva ombra, la novel·la amb què Jordi Nopca va guanyar el nou premi Proa.

La teva ombra, la novel·la amb què Jordi Nopca (Barcelona, 1983) ha guanyat el primer premi Proa, conté diverses novel·les dins d’una. I el més interessant és que no conviuen totes alhora sinó que es van succeint, com en una cursa de relleus de gèneres i propostes literàries, com si la naturalesa i el sentit de fons de la novel·la anessin mutant a mesura que es construeix i avança, jugant amb l’horitzó d’expectatives del lector, ampliant o matisant o reorientant progressivament el sentit de certes referències, refent a consciència el marc temàtic i emotiu en què es desenvolupa la trama i donant, segons el tram de l’argument, una intenció o una altra a les accions i al comportament dels personatges.

Cucs que infesten la cuina, infidelitats diverses, lectures, música i pel·lícules, ‘La teva ombra’ es fixa en la foscor existencial que projecten les ruïnes fantasmagòriques dels quadres dels pintors romàntics, una estètica que habita subtilment aquesta novel·la que ha guanyat el Premi Proa

Christina Rosenvinge actuarà al CCCB en el marc del festival Primera Persona, que tindrà lloc l'11 i 12 de maig al Teatre del CCCB. La cantant madrilenya és una de les noves confirmacions que completen el cartell d'un festival que engloba artistes de diferents disciplines, l'obra dels quals parteix de la seva experiència vital i que prèviament ja havia anunciat els noms de les cineastes Elena Martin i Carla Simón i les escriptores Vivian Gornik, Roxane Gay i Virginie Despentes. Rosenvinge compartirà l'escenari precisament amb Despentes, que serà entrevistada per l'escriptor i periodista de l'ARA Jordi Nopca.

D’aquí a una estona sonarà el timbre que assenyala el final de les classes i els alumnes començaran a baixar per aquesta escala que veig des de la cadira on sec, treballant, encara que a aquestes hores ja ho tingui tot fet i només pensi a anar-me’n i prendre una decisió que m’atabala. Fa setmanes que visc en un estat de perplexitat angoixant que en comptes d’apaivagar-se sembla decidit a quedar-se dins meu, i mentre observo -amb un punt de nerviosisme- el rellotge que penja del vestíbul repasso una vegada més tot el que ens ha passat des del dia 1 d’octubre.

No sempre el pes de la paraula poètica va lligat a l’experiència vital de l’autor. Hi ha artistes de la poesia que han viscut una vida lleu, àdhuc frívola, sense greus complicacions, i han bastit tanmateix una obra interessant. Però no és habitual. La profunditat moral d’un poeta l’atribuïm sovint a la possibilitat d’adquirir saviesa i endurança mitjançant l’art de la paraula en el seu pas per l’existència com a experiència del sofriment, cosa que no l’eximeix d’haver viscut també la felicitat, o alguna cosa que s’hi assembli.

Fa dues dècades, el biòleg Dan O’Brien (Ohio, 1947) va decidir canviar de vida: es va comprar un ranxo a Dakota del Sud, i va començar a criar-hi vedells. Al cap de poc temps, però, es va sentir atret pels búfals, que dècades enrere havien pasturat per les Grans Planúries nord-americanes i en va comprar tretze cries. Aquells animals caparruts i impulsius li van fer descobrir una nova dimensió. N’ha escrit un llibre de memòries que es llegeix com una novel·la d’aventures, Los búfalos de Broken Heart (Errata Naturae).

A Stephin Merritt li agrada escriure cançons curtes i incloure-les en discos breus. Només ha fet una excepció durant la seva trajectòria de 25 anys: va ser el 1999, quan amb els Magnetic Fields –el seu grup més conegut– va publicar el triple disc '69 love songs', una de les obres mestres del pop contemporani en què el nord-americà va composar tres hores de música i lletra centrada a disseccionar, amb imaginació i talent, totes les cares de l’amor. Nascut el 1965, Merritt ha publicat deu discos amb els Magnetic Fields i el llibre de poesia '101 two-letter words' –que ha presentat al festival Primera Persona–, però té quatre grups més: el tercet de synth-pop Future Bible Heroes, el grup on només canten artistes convidats, The Sixths i els Gothic Archies, que fan música de lletres llòbregues. Tots els projectes –també els musicals que ha composat– destaquen pels arranjaments imprevisibles i per la gran imaginació de les lletres. Conegut pel seu laconisme i brevetat expressiva, Merritt no ha fet una excepció amb l'ARA, a qui ha atès reclinat en un enorme coixí a l'Arxiu del CCCB.

L’AUTOR D’UNA SÈRIE DE SEIXANTA-VUIT NOVEL·LES DE MISTERI AMBIENTADES A BESALÚ HAVIA QUEDAT PER SOPAR AMB EL SEU TRADUCTOR AL CASTELLÀ. Home meticulós i exigent fins a l’obsessió, el novel·lista llegia les traduccions després que haguessin passat pel corrector d’estil i l’ortotipogràfic i les esmenava sempre durant un àpat -preferiblement un sopar- amb el traductor. El procés havia estat sempre el mateix: l’autor li trucava i li demanava que reservés taula, recordant-li la tírria que tenia a la cuina japonesa i la nepalesa; es presentava mitja hora tard a la cita, i quan arribava s’inventava una excusa inversemblant que el traductor no s’empassava, però que ajudava a refermar la posició de superioritat de l’autor; no quedava mai content del que havien menjat, i a l’hora de repassar el llibre emfasitzava les pífies amb desmesura, tot i que cada vegada n’hi trobava menys; pagava ell, però de la ronda de còctels posterior se n’encarregava el traductor, i en algunes ocasions li havia tocat desembutxacar una quantitat superior al preu de l’àpat.

El petit poble de Chinchón creix al voltant d'una de les places majors més impressionants de la Comunitat de Madrid. Agenollada sota l'església de l'Assumpció, que s'enfila al capdamunt d'una renglera de construccions de tres pisos, la plaça és un dels escenaris principals de Les banderes de l'1 d'abril , la segona novel·la d'Antoni Vives (Barcelona, 1965), l'actual tinent d'alcalde d'Hàbitat Urbà, que es va donar a conèixer en el camp de la ficció fa només un parell d'anys amb El somni de Farringdon Road (La Magrana, 2010). "En el procés creatiu hi ha motivacions diverses i creuades -diu Vives-. Les meves novel·les no responen a un pla preconcebut, seria una impostura si un cop acabades ho digués. Ara bé, sí que puc explicar que totes dues novel·les responen a un neguit personal, un neguit sobre la necessitat que tinc d'explicar-me qui sóc, on són les meves arrels i què és el que condiciona la realitat en què visc. Vaig tenir aquesta necessitat després d'escriure diversos assaigs. I vaig començar amb una novel·la sobre la Guerra Civil perquè crec que és un moment seminal del que estem vivint ara mateix. La meva idea no és fer novel·les històriques, sinó de la realitat que em circumda".

Cada vegada que Paul Auster visita Barcelona, l'escriptor nord-americà s'adona que la seva popularitat s'ha incrementat una mica més. És normal que els seus lectors li demanin una dedicatòria quan presenta un llibre, i fins a cert punt s'entén que els periodistes -que poden haver establert una relació especial amb la seva obra- també ho facin. Pot sorprendre més, però, que un conductor de taxi li demani un autògraf perquè és el seu escriptor preferit, i que unes hores més tard, havent sopat en un restaurant vora mar, la cambrera que li ha servit els plats porti un exemplar d'una de les seves novel·les i li pregunti si seria tan amable d'estampar-hi la signatura. "Estic molt agraït als periodistes que han fet l'esforç de venir fins aquí, però l'expectació no és l'objectiu que busco -deia durant la roda de premsa d'ahir al CCCB, hores abans de presentar-hi el seu últim llibre, 'Diari d'hivern' (Edicions 62 / Anagrama)-. Visc fonamentalment a dins meu i tinc una rutina vital molt avorrida. Després de llevar-me prenc una tassa de te i llavors em tanco a la petita habitació des d'on intento escriure tan bé com puc". Auster parlava tranquil·lament, protegit per unes ulleres de sol gruixudes que no el van abandonar ni tan sols durant la sessió de fotos.

El debut literari de Lluís Llach al febrer amb Memòria d'uns ulls pintats, el tercer i últim volum de les memòries de Jordi Pujol i una radiografia sobre la "trama secreta" de l'espoliació del Palau de la Música són algunes de les novetats editorials en català que inauguren l'any. El cantant Lluís Llach serà un dels protagonistes del primer trimestre del 2012 amb la seva primera novel·la, una història d'amor entre homes lliures ambientada al barri de la Barceloneta, a principi del segle XX.