La Policia Nacional investiga si Remedios Sánchez, que compleix una pena de presó en un centre penitenciari gallec per haver assassinat tres ancianes a Catalunya fa vint anys, és l'autora de la mort violenta d'una altra dona gran, un homicidi comès fa uns dies a la Corunya. Els investigadors estan intentant saber si Remedios Sánchez va cometre un nou crim mentre es trobava de permís penitenciari.

Galícia és un país complex i divers, tot i que tot ens empeny a l'assimilació, la simplificació i la concentració. Aquesta Galícia que està cremant sense fre és, per simplificar, la Galícia interior, un territori que en conjunt va ser abandonat per la majoria dels seus habitants a la segona meitat del segle passat.

Accident mortal als incendis de Lleó. Un bomber ha mort i un altre ha resultat ferit en bolcar un vehicle autobomba mentre participaven en les tasques d'extinció dels focs al municipi lleonès de Espinoso de Compludo, a la comarca de Ponferrada, al nord-oest d'Espanya. El bomber que ha perdut la vida era el conductor del camió autobomba, que ha caigut per un terraplè poc abans de les 22.30 hores. Ambdós bombers formaven part de l'operatiu que està treballant per apagar l'incendi de Yeres, un dels prop de 40 focs actius que cremen a la zona, la més castigada de l'Estat. Amb el bomber mort són ja quatre les víctimes mortals dels incendis que arrasen Espanya.

El 17 d'agost del 1936, Alexandre Bóveda, segons Castelao el motor i el cor del nacionalisme, era assassinat a Caeira, després d'una farsa de judici que el va condemnar a morir per “traïció a la pàtria”. El 12 d'agost del 1975 la policia franquista assassinava a Ferrol, amb tres trets a l'esquena, el militant nacionalista Moncho Reboiras. Fa pocs dies, el govern central va declarar “il·legítima i nul·la” la pena de mort dictada contra el viguès Humberto Baena, executat el 27 de setembre del 1975. Són tres dates, tres persones dels milers que podríem esmentar. A Galícia, on el 1936 no hi va haver un front de batalla, però sí una guerra ferotge que va tenallar el país i la seva gent amb una repressió brutal, exili, gana, misèria i mort, vam ser capaços de mantenir una guerrilla —que no maquis— antifranquista fins ben entrats els anys 1960 (José Castro Veiga, considerat l'últim guerriller mort en combat, va ser assassinat el 10 de març del 1965).

Com evolucionen les formacions sobiranistes arreu de l'Estat? A Galícia no hi va haver terratrèmol polític, però sí que es va disparar el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) fins al 31,5% dels vots. Al País Basc, EH Bildu creix mentre que el PNB s'estanca. A Catalunya, ERC i Junts han evidenciat un desgast en les darreres eleccions, amb una caiguda de gairebé deu punts percentuals respecte als comicis de fa quatre anys (amb l'última referència de les eleccions espanyoles, afectades pel vot útil de PSOE i Sumar) i caldrà veure què passa el 12-M.

"No hem fet bé les coses col·lectivament". Així va valorar Yolanda Díaz la desfeta electoral de Sumar a Galícia, on no va obtenir representació tot i enviar-hi qui era la seva portaveu al Congrés, Marta Lois, que ha deixat la política institucional i torna ara a les aules de la facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago. Mentre enllesteix el seu procés de construcció com a partit, Sumar encara la campanya de les eleccions basques del 21 d’abril sabent que la història podria repetir-se i deixar encara més tocat el projecte de Díaz. Sense lloc a Galícia, Sumar té sentit a Euskadi, Catalunya, el País Valencià o les Balears?

Com diu bé Ana Pontón, és un error llegir els resultats de les eleccions gallegues extrapolant-los a la política estatal, per bé que això sigui el que fa tothom. 

Fins fa dos anys, Alfonso Rueda (Pontevedra, 1968) era l'home a l'ombra d'Alberto Núñez Feijóo, el gestor que portava a l'esquena el pes del govern de la Xunta. No va ser fins que l'expresident gallec va fer el salt a la política estatal que Rueda va sortir de la rereguarda per fer un pas endavant i rellevar Feijóo a la presidència del govern de Galícia. Des de llavors, el dirigent gallec ha hagut de forjar el seu propi estil, el que al partit anomenen "l'estil Rueda", per aconseguir deixar de ser vist com el número dos de Feijóo. Rueda no té el carisma del seu predecessor (ell apel·la al sentidiño gallec), però una majoria de gallecs han premiat la seva gestió a la Xunta, primer des d'una posició més discreta i des de fa dos anys ja com a president. Han avalat, així, que sigui ell qui mantingui l'hegemonia del PP i agafi el relleu de Manuel Fraga i Alberto Núñez Feijóo.

“És com si Santiago sencera hagués desaparegut”, repeteix Democracia Ourensana. Durant les darreres dècades, la província d'Ourense ha perdut més de 150.000 habitants, i l'envelliment de la població no augura millora. Quan un neix aquí aprèn a normalitzar-ho, com si els cartells d'“En venda” fossin part del paisatge. Però el dolor no se'n va mai: i aquest sentiment de greuge, nascut de l'abandonament, no empeny una resposta política des de l'esperança, sinó des de la provocació, des del rebuig.

El PP gallec és molt PP i no només una simple màquina de poder: és un partit que es confon amb el paisatge fins a esdevenir indestriables l'un de l'altre. Veient el resultat d’ahir, s’entén millor per què Alberto Núñez Feijóo està tan fora de lloc a Madrid: en el seu món, Vox no existeix i la gent normal vota PP. La concentració de vot en un sol partit és la clau de l’èxit dels populars gallecs, però aquesta fórmula, per a desgràcia de Feijóo, no és reproduïble en altres territoris i això és el que explica el seu fracàs el 23-J.

La primera impressió després dels resultats de les eleccions a Galícia és que ens hem passat quinze dies menystenint el fet que les eleccions eren, precisament, a Galícia i no a tot Espanya. El PSOE ha arribat a convertir el “se sabrà tot” de Puigdemont en la pistola fumejant de la suposada hipocresia pactista del PP amb l’independentisme català, i avui ha quedat clar que es tractava del moviment desesperat d’uns socialistes que ja veien que no tenien res a pelar.

Quan Xosé Paulo Rodríguez va arribar a la Corunya per treballar a l'Ajuntament, ja fa gairebé 15 anys, es va trobar que començava a parlar i els altres treballadors li deien: "Ah, ets gallec!" Al veure que la reacció s'anava repetint, va acabar contestant: "I vosaltres, d'on sou?" Resulta que tots eren corunyesos, però ja tenien l'hàbit de fer servir el castellà. El director del Teatro Rosalía de Castro utilitza aquesta "anècdota significativa" per explicar com és de residual l'ús de la llengua pròpia en l'àmbit de l'administració a nivell relacional, encara que de cara enfora el gallec sigui l'idioma que s'utilitza institucionalment i predomini en la política gallega. Tret de Mariano Rajoy, al Parlament no s'hi sent castellà als discursos, i als mítings de la campanya electoral del 18-F el gallec és la llengua única o majoritària de tots els partits. Amb tot, una radiografia més àmplia permet veure que està en declivi.

L'Alfonso Gómez és alcalde de Ginebra i quan atén la trucada de l'ARA –dimecres a la tarda– acaba de dipositar el seu vot des de l'estranger (no amaga la seva simpatia pel Bloc Nacionalista Gallec). Ell és un dels 476.514 gallecs inscrits al Cens d'Electors Residents Absents (CERA), és a dir, amb dret a participar des de l'estranger a les eleccions d'aquest diumenge. Galícia és la comunitat autònoma de l'Estat amb més electors a l'exterior i en aquests comicis la xifra és de rècord: dels gairebé 2,7 milions de persones que poden votar, un 17,7% no viu al territori. De fet, són més que tots els electors que podran votar diumenge a la circumscripció d'Ourense (355.800) i de Lugo (337.734). Molts són fills i nets d'emigrants a l'Amèrica Llatina de principis del segle XX i d'altres que ho van fer a Europa durant la postguerra. "Els meus pares van venir a Suïssa l'any 61, de joves, per veure món i sortir de la llarga nit que vivia el país. I es van acabar quedant", explica Gómez, que va passar part de la infantesa a Corme, un municipi de la Costa do Morte d'on no es va moure el seu avi, a la província de Corunya.

El líder del PP no es presenta a les eleccions gallegues, però serà ell qui les guanyi o les perdi. A Feijóo se li ha posat cara cerúlea. Caixa o faixa, com diria Joan Prim quan es jugava en una batalla la faixa de general o la caixa de pi.

Un intenta repassar una vegada més el text d'una novel·la, és el seu ofici, al capdavall, però no pot. Intenta absentar-se amb la imaginació del que l'envolta, d'allò a què pertany, però no pot. El meu país, Galícia, viu un tràngol peculiar. Ens van convocar eleccions i suposadament es tracta de decidir la representació que han de tenir els diversos partits, però en realitat això està sent un referèndum per escollir bé aquest present que trepitgem, que és passat, o bé un futur. I el futur mai no es coneix, és un país per néixer.

Manuel Rivas (la Corunya, 1957) és periodista i escriptor gallec, autor entre d'altres de Què vols de mi, amor? o El llapis del fuster.

Aquest diumenge sabrem si el fenomen Ana Pontón fa el cim. Sabrem si Galícia té per primer cop un president (una presidenta) nacionalista gallega. En paraules seves, d’un nacionalisme entès "en clau de progrés i avenç social, que no es pot confondre ni amb l’imperialisme ni amb el xovinisme. Un nacionalisme solidari, internacionalista i que defensa els drets de totes les persones, neixin on neixin". El BNG pot arribar per primer cop a governar. Des de la restauració de la Xunta als inicis de la democràcia (els orígens de la institució d’autogovern es remunten al 1528), a Galícia sempre han manat partits d’àmbit estatal: fins al 1981, la UCD, i després s’han anat alternant el PP i el PSOE, amb un clar predomini de la dreta. Els més longeus en el càrrec han estat l’exministre franquista Manuel Fraga Iribarne (1990-2005) i l’encara líder dels populars espanyols Alberto Núñez Feijóo (2009-2022). Feijóo va guanyar les darreres gallegues amb una clara majoria absoluta, obtenint el 48% dels vots.

Encara que Ecoloxistas en Acción hagi convocat per a la jornada de reflexió una retirada de pèl·lets en una platja de Portonovo (Pontevedra), els missatges als xats de Telegram on la ciutadania s’autoorganitzava les últimes setmanes per recollir microplàstics han sigut testimonials. Un mes i mig després que esclatés la crisi a les costes gallegues, pràcticament no arriben pèl·lets, alguns estan enterrats sota la sorra i la gran majoria de tones que duia el vaixell Toconao estan perdudes al mar. “No és tan visible com el chapapote”, admet el politòleg Antón Losada per explicar que aquesta qüestió hagi passat pràcticament inadvertida durant la campanya electoral. Fa dues dècades la imatge era la d’un mar negre tacat de petroli, voluntaris vestits amb granotes blanques que s’enfosquien ràpidament i mobilitzacions ciutadanes multitudinàries.

A Ana Pontón, la candidata del Bloc Nacionalista Gallec (BNG) que aspira a fer història aquest diumenge, li agrada passar estones d'oci a Allariz, un municipi d'uns 6.500 habitants de la província d'Ourense on el seu partit governa des de fa més de 30 anys. Davant del centre de salut, la seu local del PP té encara un logotip antic –el de les lletres vermelles i la gavina blava a sobre–. Al poble asseguren que no s'hi veu gaire activitat i tampoc han detectat que els populars hagin fet campanya electoral aquest dies. Poc hi té a fer la dreta en aquest bastió històric del BNG, un autèntic oasi en una província marcada pel vot rural conservador, només amenaçat a la capital –Ourense– per una candidatura local, Democracia Ourensana, encapçalada per un personatge polèmic. Quin és el secret d'Allariz?