Julià Guillamon (Barcelona, 1962) guarda a casa una desena d'ampolles buides. L'escriptor i crític de La Vanguardia va copiar la idea d'una exposició que la Biblioteca Nacional d'Espanya va dedicar a Camilo José Cela, en la qual s'exposaven les ampolles, sobretot antigues, que l'escriptor gallec havia decidit conservar. Guillamon ha publicat una vintena de llibres –l'últim d'ells, Rascaparets (Galàxia Gutenberg, 2026), acaba d'arribar a les llibreries–, en què conviuen molts temes, entre els quals, inevitablement, el vi.

Seguir la pista editorial a Julià Guillamon (Barcelona, 1962) s'ha convertit en un repte gairebé impossible. Durant l'última dècada, l'escriptor, crític literari i comissari d'exposicions ha publicat una vintena de llibres. Si a principis d'any donava a conèixer la primera part de la biografia dedicada a Josep Palau i Fabre (El jove Palau i Fabre; Galàxia Gutenberg), aquesta tardor han arribat un assaig i una exposició dedicada a Pere Calders (Escriptor i dibuixant; Biblioteques de Barcelona) i el llibre de memòries El rellotge verd (Anagrama), en què torna a la Barcelona postmoderna dels 80.

Un cuc amb la cara d'Adolf Hitler diu a un altre cuc, també amb cara de dictador, la de Mussolini, mentre treu el cap de la poma que rosega, on hi ha escrita la paraula Iberia: "Cuc Benet, això no rutlla. Fins ara només trobem pinyols". Pere Calders (1912-1994) publicava aquesta mordaç i imaginativa píndola d'humor gràfic al Diari de Barcelona el 6 de gener del 1937, durant els primers mesos de Guerra Civil, en un dels seus períodes més prolífics com a dibuixant, però també en plena efervescència creativa literària: el 1936, poc abans de la revolta militar de Franco, debutava amb els contes d'El primer arlequí, i no trigaria a publicar la novel·la La glòria del doctor Larén, el desembre d'aquell mateix any.

“Afortunadament ja tenim la República. La República que ve a escombrar i netejar Catalunya i a deixar-la neta com una patena”: quina pena, llegir aquestes coses amb perspectiva històrica. Però quin privilegi, també, poder llegir articles d’actualitat dels anys trenta. Això és el que ens permet aquest recull de la faceta més periodística de l’escriptora Rosa Maria Arquimbau, editat per Julià Guillamon, que ha ordenat i classificat una selecció d’articles de diferents diaris per donar-los context i acabar de posar en circulació l’obra d’aquesta escriptora rescatada no fa ni deu anys per ell mateix. El llibre està prologat per Irene Pujadas, que expressa el desconcert que li ha suposat la lectura d’alguns dels articles al costat de l’entusiasme que li han provocat d’altres. I és que no és evident que el feminisme dels anys trenta es pugui explicar amb les premisses del feminisme actual. Sigui com sigui, la llengua esmolada, la ironia i la frescor dels articles són ja un motiu per llegir-los: és molt divertit veure com carregava contra les feministes “oficials” com Carme Karr o contra les senyores de classe alta amb creu al pit, que es preocupaven més de quedar bé amb l’Església o amb el poder que no pas que les dones obreres tinguessin accés a la cultura. Arquimbau no tenia pèls a la llengua, anava per lliure i no es devia a cap escola o capelleta: això acostuma a pagar-se car.

"Com una bagassa plena de carnassa / movent els sacsons d'un ventre caigut, / regust de magnòlia feta amb llomillo, / anques llepissoses i un melic pelut". Aquesta és la primera estrofa del famós poema El llançador de disc, de Josep Maria de Sagarra, autor de llibres tan celebrats com ara Cançons de taverna i d'oblit (1922) i El comte Arnau (1928). Qui busqui el monstruós i irreverent llançador de disc a l'obra completa de Sagarra no l'hi trobarà, per un motiu molt senzill: el poema no és d'ell. Es tracta d'una paròdia de l'escriptor que es va publicar amb el seu nom el 10 de desembre del 1929 a Xut!, setmanari esportiu humorístic.

"L'aparença de l'escarabat rinoceront és contradictòria. Sembla fort, tot cuirassat, amb la punxa que li surt del nas, si és un mascle", escriu Julià Guillamon en el seu nou llibre, Les cuques (Anagrama). De vegades l'autor se n'ha trobat algun de "tombat de panxa enlaire, amb una pota que movia poc, com si estigués encallada, maquineta sense servei de reparacions". Llavors s'ha adonat de la fragilitat d'aquest insecte. "No ha sigut fins que he acabat el llibre i n'he començat a parlar que he vist que jo soc com l'escarabat rinoceront –explica Guillamon–. Vaig començar a escriure'l l'estiu del 2017, mig any després del vessament cerebral de la Cris, la meva parella. Ella havia passat sis mesos a l'hospital alimentant-se a través d'una sonda gàstrica i tot just acabàvem de sortir d'allà dins. Arribàvem a un pis que no era casa nostra, que havíem llogat per adaptar-nos a les circumstàncies del moment. Era el primer any que no passàvem l'estiu a la muntanya, lluny de Barcelona".

"Se'm fa estrany parlar amb tu sense una copa a les mans i sense veure't creuar les cames", diu Julià Guillamon a Empar Moliner just a l'inici de la conversa que acaben de començar a l'Instagram de Biblioteques de Barcelona. És un diàleg de Sant Jordi atípic, perquè tots dos l'han de mantenir per força confinats des de casa seva. A l'habitació que ha triat Guillamon no s'hi veuen llibres –només un tros de paret blanca–; a la de Moliner es distingeix l'enciclopèdia Larousse i una prestatgeria plena de llibres "estranys" que l'autora compra "compulsivament".

Els cent anys del naixement d’un autor són un bon moment per fer balanç de la repercussió i vigència de la seva obra. En el cas de Joan Perucho, nascut el 7 de novembre del 1920 a Barcelona, el departament de Cultura de la Generalitat i la Institució de les Lletres Catalanes han programat –amb una partida inicial de 75.000 euros– una cinquantena d’actes amb l’objectiu de renovar els lectors de l’autor de Les històries naturals i Llibre de cavalleries.

Un dip -versió nostrada del vampir- que va tenir el plaer de preparar les noces entre Jaume I i Violant d’Hongria. Un general carlista, Ramon Cabrera, i un naturalista d’esperit liberal i modern, Antoni de Montpalau. Aquests són els tres personatges clau de Les històries naturals, novel·la fantàstica i d’aventures que Joan Perucho va publicar per primera vegada l’any 1960 i que ara reedita Edicions 62, acompanyada de l’assaig de Julià Guillamon Joan Perucho i la literatura fantàstica (Empúries).

Julià Guillamon, periodista i crític literari, acaba de publicar Deu entrevistes. Són deu converses en profunditat mantingudes als anys 80 amb escriptors de referència. De Pere Calders a Terenci Moix. De Giorgio Bassani a Maria Aurèlia Capmany. De Pau Riba a Sisa. De Borges a un jove Quim Monzó que estava a punt de publicar L’illa de Maians. Són, tanmateix, entrevistes allunyades de la promoció per l’aparició d’un títol determinat. Per tant, el joc entre el periodista i l’autor és inusual i té un interès perenne. L’escriptor no té la necessitat de ser comercial en cada resposta. Vet aquí el fet diferencial d’un gènere periodístic que s’està perdent: l’entrevista que no ve a tomb de res, com diu en Guillamon en el seu pròleg.

]]>

Un vampir que va preparar les noces entre Jaume I i Violant d'Hongria. Un general carlista, Ramon Cabrera, i un naturalista d'esperit liberal i modern, Antoni de Montpalau. Morella, "ciutat d'un efecte visual grandiós", i la Vila de Gràcia, encara separada de Barcelona. Un bolet de dos metres d'alçada que pren la forma, "descarada i realista, d'un membre genital en total erecció". Aquests són només alguns dels ingredients de Les històries naturals, novel·la fantàstica, històrica i d'aventures que Joan Perucho va publicar per primera vegada l'any 1960. Edicions 62 s'ha decidit a rescatar el text més emblemàtic de l'escriptor al mateix temps que La Magrana n'ha recuperat el seu debut novel·lístic, Llibre de cavalleries (1957), on Perucho canvia el palimpsest erudit i transgenèric -a Les històries naturals hi apareixen cançons, poemes, himnes en llatí i una bona colla de referències que permeten recuperar les textures més antigues del català- per un viatge en el temps on passat i present, història i llegenda, es barregen amb l'harmonia veloç de la modernitat literària.

]]>

Pensar Barcelona des de la contracultura. Aquesta operació complexa, imbricada i ambiciosa va ser la que va entomar l’escriptor i crític literari Julià Guillamon a La ciutat interrompuda. Gairebé vint anys després, Anagrama recupera aquest títol en una doble edició (catalana i castellana) per donar-li una segona joventut, i al mateix temps una actualització gràcies al sucós epíleg, El gran novel·loide sobre Barcelona. Aquí Guillamon projecta una mirada sobre les dues dècades que s’han escolat des d’aleshores, sempre a partir de la producció cultural que hi ha hagut a la ciutat: llibres, documentals, teatre i pel·lícules.

]]>

“Constatarem una banalitat: la mort de la crítica militant. O, si volem ser més positius, l’estat moribund en què es troba”. Aquestes paraules de Francesco Ardolino, doctor en filologia catalana i professor de la Universitat de Barcelona, han tornat a revifar un debat periòdic: quina és la salut de la crítica literària i què cal fer per millorar-la? “Potser més que parlar de mort hem de dir que s’ha perpetrat un assassinat, o un intent encara no del tot aconseguit de matar la crítica literària”, explica, matisant les paraules que va pronunciar a l’Institut d’Estudis Catalans a finals d’octubre.

]]>

Isona Passola (Barcelona, 1953) té un interès especial pels llibres que reflecteixen un fenomen molt concret: la instauració del franquisme a Catalunya i el consegüent retrocés de la seva cultura. La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català està familiaritzada amb les cròniques sobre l’exili de Julià Guillamon i Mota, un escriptor que, segons ella, destaca pel seu “criteri i la seva sensibilitat”, i de qui recomana l’última obra que ha publicat, El barri de la Plata (L’Avenç, 2018). “És un llibre amb molt sentit de l’humor, malgrat que les situacions que s’hi reflecteixen són dures. No és fàcil de llegir, en aquest sentit”, diu Passola.

]]>

Molt abans de convertir-se en un dels escriptors més populars de la dècada dels 80 i de freqüentar els platós televisius espanyols de bracet de personatges com Isabel Preysler i Sara Montiel, Terenci Moix va revolucionar les lletres catalanes gràcies a llibres de contes com La torre dels vicis capitals (Selecta, 1968), novel·les com Món mascle (Aymà, 1971) i volums de prosa viatgera com Terenci als USA (Proa, 1974).“El Terenci més pop, el de les narracions i el de les novel·les gamberres continua sent molt interessant -opina Julià Guillamon, que acaba de prologar una nova edició de Tots els contes, publicada a La Butxaca-. Rellegint-lo molts anys després d’escriure contes com Minifac Steimann, novel·lista d’orgasmes fallits i Assassinar amb l’amor he vist que Moix no va ser un escriptor generacional, perquè els seus referents són molt personals. Hi ha el cinema, clàssic i d’autor -com ara L’avventura, d’Antonioni-, però també escriptors com Espriu i les Històries extraordinàries de Poe, i també el món d’Egipte. Als contes, Moix fa un joc molt interessant entre el que li passa, transformant-ho en ficció, i tots aquests referents dels quals xuclava el que podia: era un autor esponja”.

]]>

Quan em vaig despertar vaig caçar un mosquit molt petit

El desembre del 2016, la dona de l’escriptor i crític literari Julià Guillamon va tenir un vessament cerebral. Va entrar en coma i no sabien si es despertaria. Els metges van advertir-los que potser la Cris no es despertaria mai. Els qui l’estimaven li deien coses i li cantaven cançons per aconseguir que tornés al món dels vius. En Julià li explicava que havia de fer com una salamandra que havien vist feia poc durant una excursió, una salamandra que nedava molt bé i que havia travessat una riera nedant. I sí, en efecte, un dia la Cris va veure’s amb cor de travessar la riera: va fer el pas i va saltar a l’altra banda. Es va anar desvetllant molt lentament, però el primer pas ja estava fet.

]]>

“El món literari té la tendència a convertir els escriptors en estaquirots i en icones melancòliques. En Palau era tot el contrari, un paio molt trempat, simpàtic, viu i divertit”, assegura Julià Guillamon, que comissaria dues de les exposicions més destacades de l’Any Palau i Fabre, que commemora el centenari del naixement de l’autor. També treballa en una biografia sobre l’escriptor. “Encara no he començat a redactar-la perquè l’esforç que vaig fer amb l’últim llibre sobre Joan Perucho em va deixar esgotat”, reconeix. Els vincles entre Perucho i Josep Palau i Fabre no són anecdòtics: “A la dècada dels 40 van ser dos excèntrics en el panorama de la poesia catalana. Més endavant van tornar a coincidir, perquè Perucho va editar Picasso a Catalunya [1966] quan s’encarregava de Polígrafa”.

]]>

La poesia, el teatre, Picasso i la Fundació dedicada a l'escriptor seran els eixos temàtics de l'any Palau i Fabre, que commemorarà fins a l'abril de 2018 el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre.

]]>

“Tenia una amplitud d’interessos impressionant: tan aviat et podia parlar de disseny gràfic com de Dau al Set, de literatura del segle XVIII o de gastronomia -diu Julià Guillamon de Joan Perucho, a qui acaba de dedicar una ambiciosa biografia, 'Joan Perucho, cendres i diamants' (Galaxia Gutenberg, 2015) en la qual ha estat treballant, amb intermitències, durant més d’una dècada-. Era algú que tenia ganes de viure i que volia que les coses li agradessin. Això contrastava amb el món cultural de l’època”. A principis de la dècada dels 80, Guillamon estudiava filologia catalana a la Universitat de Barcelona. D’aquells anys recorda que tant ell com els seus companys estaven “fascinats per la crítica teòrica d’autors com Genette i Todorov”. Va ser a partir d’un article sobre Museu d’ombres (1981) per al suplement literari de L’Eco de Sitges que va entrar en contacte amb Perucho. “Acabava de guanyar el premi Ramon Llull de l’editorial Planeta, amb la novel·la Les aventures del cavaller Kosmas -s’explica al pròleg del llibre Joan Perucho, cendres i diamants -. A començaments dels anys 80, era un gran moment per als escriptors professionals: les editorials es barallaven pels autors de renom i els diaris se’n disputaven la firma. Es pagaven bons avançaments i es feien contractes de col·laboració per evitar fugues a la competència”.

]]>