El cineasta italià Paolo Genovese (Roma, 1966) va tenir fa uns anys una idea que va fer la volta al món: va imaginar un grup d'amics que durant un sopar decideixen posar tots els mòbils damunt la taula i llegir en veu alta els missatges que vagin arribant al llarg de l'àpat. La pel·lícula de Genovese, titulada Perfectes desconeguts, va estrenar-se el 2017 a Catalunya i des d'aleshores ha tingut 25 adaptacions arreu del planeta i s'ha convertit en un dels films amb més remakes de la història. Una dècada després, el director David Selvas ha agafat aquella història i l'ha traslladat a l'escenari del Teatre Poliorama amb una companyia formada per Eduard Farelo, Marta Bayarri, Vanessa Segura, Cristian Valencia, Júlia Molins, Albert Prat i Biel Duran. L'espectacle, que es titula igual que la pel·lícula, es pot veure del 13 de març al 26 d'abril.

El futur dels nostres fills és una de les grans preocupacions actuals de la humanitat en un món dominat per la incertesa i al qual estan arrabassant totes les iniciatives de sostenibilitat. L’1 de gener del 2023 la Unió Europea atorgava la qualitat d’energia verda a la nuclear. A principis de febrer del 2026 Donald Trump eliminava les limitacions contra els gasos de l’efecte hivernacle i expirava sense renovació l’acord entre Rússia i els Estats Units sobre la proliferació d’armes nuclears. El medi ambient ho té fotut i la irresponsabilitat dels qui prenen aquestes decisions afectarà evidentment els fills de tota la humanitat, com ens ve a dir la prestigiosa dramaturga britànica Lucy Kirkwood amb Els fills (The children), una obra estrenada al Royal Court Theatre de Londres el 2017 i que ens arriba en una magnífica traducció de Cristina Genebat i en unes memorables interpretacions de Mercè Aránega, Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas.

Durant el procés creatiu de Les bàrbares, les preguntes han volat per la sala d'assaig. Com ha afectat el Me Too, personalment, les dones? El moviment feminista s'ha passat de frenada? Què es pot fer perquè els homes se sentin interpel·lats i s'hi sumin? "N'hem parlat molt i molt. Entre nosaltres tenim opinions diverses, però el lloc de trobada ha estat l'espectacle i l'amistat que s'ha creat arran d'això", explica el director del muntatge, David Selvas. Escrit per la madrilenya Lucía Carballal, Les bàrbares és una coproducció de La Brutal i Bitò que busca reflexionar sobre l'impacte del feminisme actual en les dones que als anys 70 van fer (o no) la seva revolució particular. L'espectacle, que és bilingüe i es representa en català i castellà, fa temporada des d'aquest dimarts i fins al 13 d'abril al Teatre Borràs.

És cert que El misantrop dirigit per David Selvas està inspirat en l’obra homònima de Jean-Baptiste Poquelin, ja que conserva el nom dels personatges, l’esquelet dramatúrgic i bona part de la intenció que Molière tenia quan va escriure aquesta comèdia sobre la veritat i la hipocresia. Però també és cert que el viatge del segle XVII al segle XXI ha propiciat una reescriptura quasi total que, entre altres coses, diria que ha escapçat els enfrontaments dels amants —que en la llengua de Molière (i en la traducció de Joan Oliver) són una delícia de joc—, i també ha furtat bona part dels diàlegs dels secundaris. No obstant, hi destaca la versificació en alexandrins del jove dramaturg Pablo Macho Otero, així com la direcció de David Selvas, eficaçment esquitxada de cançons dels anys setanta i vuitanta, de Lou Reed a Elton John, interpretats per uns actors i actrius prou solvents com a intèrprets musicals.

El primer espectacle del nou director d'un teatre sempre és interpretat com una declaració de principis. I el de Julio Manrique serà una versió contemporània d'un clàssic d'Anton Txékhov (1860-1904), La gavina. "És una obra que reflexiona sobre el teatre des de l'escenari, que parla del pànic amb el qual t’enfrontes, dels monstres que has de tombar per seguir endavant i de l'enorme fragilitat que sentim la gent que ens dediquem als oficis artístics. És molt emocionant", explica.

David Selvas ha tancat la temporada teatral dirigint una versió d'El misantrop, de Molière a l'escenari més compromès del Festival Grec, i encetarà el curs vinent fent d'actor a La gavina, de Txékhov, a les ordres de Julio Manrique al Teatre Lliure. Entremig, aquest estiu podrà llegir el llibre que li queda pendent d'Ottessa Moshfegh, McGlue (Angle/Alfaguara), que aquí es va publicar a principis d'any, però que en realitat és la primera novel·la de l'autora nord-americana, abans de l'esclat d'El meu any de repòs i relaxació el 2018.

El misantrop, que omplirà el Teatre Grec els dies 2 i 3 de juliol, serà un dels grans esdeveniments teatrals d’aquest estiu. David Selvas (Santa Perpètua de Mogoda, 1971) dirigeix aquesta reescriptura del clàssic de Molière, en què col·loca actors com Pol López i Mireia Aixalà en una discogràfica. Fa vint anys que Selvas va començar a dirigir espectacles, i en fa deu que ho fa des de la seva productora, La Brutal. Li recordo que ja fa trenta anys del seu debut com a actor, des que va sortir de l’Institut del Teatre.

El 1967 els Beatles estrenen en directe All you need is love al programa de la BBC Our world. És el primer programa que s’emet via satèl·lit, així que tot el món pot ballar compassat al ritme d’aquells peluts anglesos. "Els Beatles estan en màxima eclosió, acaben de publicar el Sgt. Peppers i són els abanderats del moviment hippy, que neix de la contracultura i que per primera vegada a la història fa protagonistes els joves. El discurs és que els joves poden ser lliures, decidir què fer amb les seves vides, tenir una veu pròpia", explicava dimarts Julio Manrique, 24 hores abans de ser nomenat director del Teatre Lliure. Ho deia a La Villarroel, on dirigeix l'obra Love, love, love, que s'estrena aquest diumenge i que es podrà veure fins al 3 de desembre.

La primera sorpresa de la nit és veure colles i colles d'adolescents i joves fent cua en un teatre. És el Romeu i Julieta que ha dirigit David Selvas, que torna per tercera temporada al Teatre Poliorama de les Rambles. Després de portar més de 9.000 joves a la sala en sessions escolars, n'espera uns 8.000 més aquest mes d'octubre, i aprofiten l'avinentesa per obrir sessions al públic general tots els dilluns i dimarts. "Shakespeare és com el Netflix de l'època, ell tenia el seu algoritme –diu Selvas per explicar com aconseguia atrapar l'espectador–. Sabia que, per enganxar la gent i perquè arribés el seu teatre, els havia d'estovar i fer riure i després ja els fotia el text que volia: la moral, l'ètica i la revolució". I això és el que ha fet el mateix Selvas: un espectacle ple de troballes estètiques i dramatúrgiques que connecten amb el ritme i els gustos dels joves d'avui, en gran part gràcies a la nova traducció de Yannick Garcia i l'adaptació de Joan Yago.

Tots eren fills meus es va estrenar el 29 de gener de 1947 al Coronet Theatre de Broadway sota la direcció d’Elia Kazan. No havien passat ni dos anys de la capitulació d’Alemanya i Arthur Miller sacsejava la moral estatunidenca amb una obra clarament pacifista sobre els límits del capitalisme. Es va mantenir en cartell fins al novembre del mateix any. La proposta que firma David Selvas en el que és, possiblement, el seu millor treball com a director tindrà menys recorregut, perquè “això no és Broadway”, però es mereixeria una àmplia explotació: és una admirable aproximació a una de les grans obres del teatre realista nord-americà que no perd mai actualitat. Val doncs la pena anar al Lliure per viure els conflictes morals de la família Keller i les seves conseqüències.

Emma Vilarasau (Sant Cugat, 1959) està en la recta final dels assajos de Tots eren fills meus, el clàssic d’Arthur Miller que David Selvas dirigeix al Teatre Lliure de Montjuïc. Al repartiment l’acompanyen Jordi Bosch, Clàudia Benito, Eduardo Lloveras i Quim Àvila, entre d'altres. Estrenen el 22 de febrer i estan encaparrats amb un problema tècnic, un cosa que passa al principi de l’obra i que és una sorpresa que només es pot fer en un teatre públic, em diu. A ella se la veu tranquil·la, encantadora, a punt per aquesta tragèdia de postguerra que retrata el mercantilisme, el poder, la família i els secrets que ho poden fer esclatar tot. Assegura que la maduresa li ha donat més felicitat a l'escenari, parla dels fills i de la guerra, i és crítica amb la pressió estètica i l'edatisme que tant fa patir les dones.

Un noi jove que es passeja pràcticament en pilotes per l'escenari. Una dona que connecta amb els esperits mentre neteja els fogons. Dos germans sense vida fora de la casa familiar. Una tercera germana que volia triomfar a Hollywood i acaba regnant a pel·lícules de sèrie B. I una aspirant a actriu com a contrapunt de tot plegat. Aquests són els personatges, patètics i alhora entranyables, de La meravellosa família Hardwicke (Vanya and Sonia and Masha and Spike), l'obra del nord-americà Christopher Durang que inaugura la temporada del 50è aniversari de La Villarroel, on es podrà veure del 14 de setembre al 27 de novembre. Premiada amb el Tony a la millor obra el 2013, hi arriba en adaptació al català de Cristina Genebat, amb direcció de David Selvas i producció de T de Teatre, La Brutal i Bitò. I en el repartiment d'aquesta comèdia "àcida, intel·ligent i profunda", Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalda, Lide Uranga, Alejandro Bordanove i Paula Jornet. "Anem del riure al plor en zero coma", diu Selvas.

El Teatre Lliure tanca la temporada 2021-2022 amb un 67,9% d'ocupació i 62.394 espectadors. "Hem patit reduccions d'aforaments per la pandèmia, la guerra a Ucraïna, l'encariment dels subministraments i els símptomes d'esgotament que tot això comporta. És una temporada bona, hem complert amb les previsions", diu el director del Teatre Lliure, Juan Carlos Martel. De cara al nou curs, el Lliure redueix el nombre d'espectacles programats –passa de 37 a 26 muntatges– però farà més funcions que la temporada passada. La decisió respon a la voluntat "d'equilibrar pressupostos", explica Martel: "Volem donar la màxima sostenibilitat als projectes i tenir els millors espais per mostrar-los".

No hi ha espases, però tampoc smartphones. El director David Selvas s'ha proposat renovar Romeu i Julieta per acostar-lo al públic jove, però sense despenjar-se de la lletra del clàssic de Shakespeare. L'operació d'actualització passa per donar-li un nou aire estètic –hi sona Billie Eilish i trap, ballen com en un TikTok– i sobretot una mirada que enterri el mite de l'amor romàntic: "Romeu i Julieta no és una història d'amor que porta al suïcidi. És una història d'amor interrompuda per una història de violència ancestral que acaba malament", aclareix Joan Yago, que ha fet l'adaptació de l'obra. "La seva història d'amor és arriscada perquè pot fer volar pels aires una societat feudal i la seva mort posa en evidència la podridura de la societat", diu Selvas. La violència, el canvi de paradigma, el patriarcat i la lluita generacional són els aspectes que ja existeixen al clàssic i que en aquesta versió es posen en primer pla. És un Romeu i Julieta pensat per als espectadors de la generació Netflix, que veuen Sex education i Élite: hi ha sexe, hi ha un Mercutio queer i les relacions entre ells segueixen patrons moderns dignes de Heartstopper.

T de Teatre torna a l’escenari dels seus grans èxits amb una comèdia musical que des de la façana del teatre ens promet un còctel d’emocions. El tretzè espectacle de la companyia és, en tot cas, una ronda de xupitos que no ens cremarà la gola ni la consciència però sí que ens regalarà unes quantes rialles sobre els conflictes que generen les relacions de parella i altres comportaments humans. Un divertit entreteniment en el qual, al meu parer, no s’hi troben totes les virtuts que la crítica literària va atorgar al llibre d’Empar Moliner en el qual es basa (“turbulent, descarat i ple d’enginy”), però que indiscutiblement assoleix l’objectiu d’aquesta producció que ha unit Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal sota la direcció d’un David Selvas que domina el ritme de la notable posada en escena.

La premissa era aquesta: “Intentem fer Pixar en teatre. Fer una obra que revisi uns valors, que també interessi als adults, que sigui espectacular, actual i que no sigui mai avorrida”. Amb aquest objectiu el director David Selvas i el dramaturg Marc Artigau, des de la productora La Brutal, van escollir un clàssic com El màgic d’Oz, amb el seu imaginari popular i els seus personatges mítics, per transformar-lo en un artefacte teatral del segle XXI, estèticament i temàticament. “És un bon títol, que té una reivindicació de fons i una iconografia, que fa temps que no es veu a Barcelona i que ens permetia fer música original i renovar-lo”, explica Selvas, en la primera direcció de teatre familiar a partir dels 4 anys. L’obra, que dura 85 minuts, es pot veure des d'aquest divendres al Teatre Condal i farà temporada fins al 10 de gener. S’havia d’estrenar al Festival Grec, però la pandèmia ho va impedir i finalment arriba per Nadal amb “la companyia més immunitzada de Barcelona”, perquè la majoria han passat el covid.

01

El debat sobre la diversitat al teatre català ha obert un nou capítol. Un col·lectiu d’actors i actrius negres ha fet públic un comunicat en què critiquen que a l’obra 'Àngels a Amèrica', que es pot veure al Teatre Lliure, un personatge que hauria de ser negre (Belize) l’interpreti un actor blanc (Quim Àvila). A través d’un vídeo -llegit per tretze actors i actrius negres- denuncien que això els “invisibilitza” i “implica blanquejar un personatge i privar de referents la nova generació de nens i nenes negres”. A més, creuen que és una oportunitat perduda per donar feina a un actor negre: “Les anomenades minories que treballem en aquest sector que ja és precari estem doblement precaritzades”.

Arraulits rere un sofà, un home i una dona es protegeixen d’una amenaça insòlita. Un àngel ros sobrevola un cop i un altre la sala on es troben, i en cada passada és a punt de ferir-los al cap amb les cames. De sobte l’home decideix repenjar-s’hi per mirar d’aturar-lo. Però l’àngel és més fort i l’enlaira amb ell. Fins que comença a cridar de dolor, i una veu fora de quadre interromp la màgia de l’escena. Ara és el moment per fer-ho. Són els primers assajos tècnics d’ Àngels a Amèrica, el mític text de Tony Kushner escrit fa 25 anys que per fi s’estrena en versió íntegra a Catalunya, sota la direcció de David Selvas. La complexitat tècnica és una dificultat afegida d’aquesta ambiciosa obra, l’última estrena de la Kompanyia del Lliure abans de la seva anunciada dissolució.

La relació de David Selvas amb les obres de Paul Auster segueix la dinàmica d’un moviment d’estira-i-arronsa. “Fa temps n’havia sigut molt fan, però me’n vaig acabar cansant. Ara m’hi he reconciliat”, explica l’actor, que aquests dies interpreta precisament un escriptor de llarga trajectòria a La resposta al Teatre Goya. Després d’estar una temporada sense acostar-se a les històries d’Auster, Selvas va decidir donar-li una altra oportunitat al setembre, quan va arribar a les llibreries el mastodòntic 4 3 2 1 (Edicions 62). Llegir-lo era un repte majúscul, ja que la novel·la aglutina les quatre vides en paral·lel d’un protagonista anomenat Archie Ferguson a l’Amèrica dels anys 50 i 60.