Que una novel·la de la importància d’Amada no hagués estat mai traduïda al català és d’aquelles coses que exasperen. Quants futurs escriptors no s’hi haurien pogut emmirallar, si el sistema editorial hagués fet la feina que li tocava fa més de trenta anys? I, molt més important: quants lectors no haurien aixecat el llistó de la seva comprensió lectora i no serien entabanats per qualsevol despropòsit enquadernat dels que s’arrengleren sobre les taules de novetats? Llegir llibres de la qualitat i la complexitat d’Amada fa d’antídot contra la literatura banal i adotzenada. Llegir-lo en la magnífica traducció d’Esther Tallada és, a més, un luxe.

La nova novel·la d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978), Peixos, conté idees poderoses, vehiculades per frases sempre esmolades, sovint lapidàries. I n’hi ha una de fonamental, pel que té d’exemplificativa: “És com si la Victòria, en comptes d’estimar-me, m’hagués infectat. Com si l’amor fos una transmissió i no una creació”. Em sembla que aquí hi ha la mare dels ous de Peixos: l’amor entre les dues protagonistes és viscut, per una d’elles –la narradora–, com una transmissió –infecciosa, no pas beneficiosa–. No hi ha, doncs, creació compartida, sinó dominació i sotmetiment. L’amant, a banda ser un enigma, resulta excessiva en tot. De fet, físicament ja és, si es compara amb l’altra, gegantina. Fora de les mans: curiosament, les té més aviat petites.

Els arxius desclassificats d’aquest ésser humà menyspreable i sòrdid conegut com a Jeffrey Epstein ens confirmen una veritat terrible que unes quantes persones sospitàvem des de feia temps: que el món imita les novel·les de Thomas Pynchon i Miquel de Palol més que no pas a la inversa.

En Bernat i la Bàrbara, els dos protagonistes d’aquesta història, sovint es fan la pregunta: què hi fem, en aquest món? I no en tenen la resposta, malgrat que han après a fer la seva vida girant l’esquena a la barbàrie del nostre temps, tapant-se les orelles enmig del soroll ingrat i eixordador del món, posant-se una bena als ulls davant la lletjor invasiva de tantes coses (i de tantes ànimes, parlant clar i català), enfront tanta migradesa arquitectònica, posem per cas, sobretot si no t’allunyes gaire de les terres banyades pel Mediterrani (el "paisatge cansat", en diuen). No fa gaire que s’han jubilat, i es coneixen des dels disset anys. Com aquell qui diu, han passat tota la vida junts, i, a mesura que han anat envellint, cada cop han abraçat més resoludament aquella manera de viure que el filòsof Josep Maria Esquirol va definir com a resistència íntima. La parella resistent amb prou feines fa servir les pantalles. Dècades enrere, van trobar el seu paradís a la Terra en un departament poc conegut –i poc concorregut– de la veïna França, al cor d’Occitània: Corrèsa. D’aleshores ençà, s’hi han arribat diverses vegades, perquè tots dos estimen l’excursió de repercussions fondes i, en canvi, detesten el viatge dissenyat per viure emocions fortes. Ja retirats, han provat de viure-hi, perquè senten “l’allunyament com a única sortida”. El projecte, però, no acabarà de reeixir.

És molt famosa la definició que Maurice Dennis, artista i crític d’art, conreador i teòric plàstic del simbolisme colorista dels Nabís a la França efervescent de finals del segle XIX i principis del XX, va fer de la pintura: “La pintura, abans de ser un cavall, un nu femení o qualsevol altre motiu, és essencialment una superfície plana amb colors organitzats al damunt d’una determinada manera”. Els poemes de la nord-americana Elizabeth Bishop (Worcester, 1911-Boston, 1979) m’han fet pensar en la definició de Dennis. Són paraules i més paraules, versos i més versos, que es despleguen sobre la pàgina amb una mescla tan escrupolosa de meticulositat i densitat que sovint costa fins i tot de veure o d’entendre quins són els temes dels poemes. Veiem els colors, no el cavall ni el nu femení.

Si demanéssim al ChatGPT que, amb la ingent informació de què disposa sobre l’escriptor Jordi Lara (Vic, 1968), ens escrivís un relat imitant el seu estil, la seva ànima imaginativa, dubto molt que ens donés un producte tan singular, i alhora tan rodó, com aquest. El gat i les estrelles sembla que inauguri un nou tombant en la trajectòria de l’autor d’Una màquina d’espavilar ocells de nit (2008) i Mística conilla (2016). No hi ha la celebració de la memòria que trobàvem en els llibres citats, posem per cas. Ni tampoc la reconstrucció d’un personatge real a través dels seus darrers dies de vida, com passava en Sis nits d’agost (2019) amb Lluís Maria Xirinacs. Aquí més aviat sembla que l’autor hagi volgut fer una defensa aferrissada de la ficció per se: el començament ens pot recordar aquells ambients desertitzats, de sobreeiximent de la civilització, d’alguns autors americans com Cormac McCarthy. Una tradició que remunta a Faulkner, també.

Costa imaginar un escriptor de biografia i trajectòria més soviètica que Txinguiz Aitmàtov (Sheker, Kirguizstan, 1928-Nuremberg, Alemanya, 2008). Fill d’un kirguís i una tàrtara, va créixer en l’època que el seu país –sotmès a l’Imperi rus des de finals del segle XIX– s’estava convertint en una peça més de la colossal maquinària de la URSS. El seu pare, acusat de nacionalista burgès, va ser executat durant les purgues estalinistes dels anys 30. Tot i això, Aitmàtov va prosperar: va estudiar literatura a Moscou, va treballar al Pravda, va ser llegit massivament i traduït a desenes de llengües, va rebre el Premi Lenin (el Nobel comunista)... Més soviètic, impossible. 

La proposta narrativa de Chimamanda Ngozi Adichie (Nigèria, 1977) destaca per allunyar-se dels tòpics sobre què ha de ser la literatura africana contemporània i defugir el que s’ha anomenat pornografia de la pobresa, una etiqueta que l’autora sempre ha tractat amb ironia. Les protagonistes de Chimamanda Ngozi són dones fortes, independents i ben posicionades que reivindiquen el fet de ser dona en un món caòtic. I tenen il·lusions, somnis, records i contradiccions. És el cas de les quatre protagonistes de la seva última novel·la, El comptador de somnis, un volum de gairebé 600 pàgines escrit al llarg d’una dècada —en la qual ha treballat en memòries, literatura infantil, manifestos feministes i una conferència pública sobre la llibertat d'expressió— i traduït al català per Anna Puente.

Veure els pares com envelleixen, com a poc a poc es van esfondrant i fent vulnerables, com són esclafats pel pes d’una roca cada cop més enorme de xacres i dolences, deu ser una de les experiències més bèsties que pot viure un individu durant la segona meitat de la seva vida: perquè et confirma la fragilitat de tot, perquè veus patir i sentir-se indefensos aquells que tant t’han protegit, perquè a tu mateix t’acosta cap a una vulnerabilitat i una desaparició cada cop més pròximes. Això és així, és clar, només en les famílies en què els pares han complert amb el seu deure com a pares i en què els fills exerceixen de fills. És el cas de Herman Roth, jueu de Newark, fill d’immigrants, vidu, venedor d’assegurances jubilat, i del seu fill Philip, escriptor.

Vaig descobrir Joan Pons fa gairebé 35 anys, amb el seu debut narratiu: l’aplec de relats No cregui el que diuen de mi (Columna, 1991). Em va semblar un bateig de foc literari més que prometedor. D’aleshores ençà, no he deixat de seguir-lo, i, sovint, de comentar-ne la producció als mitjans: El laberint de les girafes (Proa, 1999), Homes sols (Proa, 2001), La casa de gel (Bromera, 2009) o La malaltia del cor (Univers, 2022) són alguns dels seus llibres més destacats, novel·les vigoroses. Pons excel·leix en el que se’n podria dir novel·la d’aventures moral: les seves històries resulten sempre llegidores, però el rerefons sol burxar-nos, si no acusar-nos i tot. Com si fos un nebot de Baltasar Porcel o de Jesús Moncada. Té ofici, coses a dir. Per això no m’he explicat mai que gaudeixi de tan poc ressò. Que sigui, en el panorama literari del país, un autor gairebé invisible. El 2016 es va estrenar com a poeta amb un llibre meritori: L’illa dels arbres vençuts (AdiA). Els seus títols es troben escampats en molts segells editorials, massa. ¿Com és que cap editor no ha apostat de debò per ell?

El títol de la nova novel·la de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) és Escenaris, però són els personatges, i sobretot les seves veus, els que carreguen tot el pes de l’obra, que és més reflexiva, especulativa i psicològica que pròpiament narrativa. Vull dir que el que diuen i pensen i expliquen els personatges és més important que els fets que passen i s’hi conten. Concebuda i estructurada com una exploració del que s’esdevé quan persones que no tenen res a veure es troben casualment i interactuen, Escenaris es desplega com un mosaic de psicologies i alhora com el retrat d’una època i un país: la Catalunya deprimida, envilida i sòrdidament erràtica de la post-pandèmia i del post-procés. Una frase dita per un dels protagonistes, un actor famós que s’avergonyeix del seu èxit en l’audiovisual i que ara està en procés de reinventar-se com a monologuista teatral, defineix l’estat d’ànim predominant i l’atmosfera general de la novel·la: “No crec que es pugui passar dignament pel món”.

William Faulkner (Mississippí, EUA, 1897-1962), un dels quatre o cinc novel·listes més influents del segle XX, potser només comparable a Proust, Joyce i Kafka, gaudeix d’una merescudíssima fama com a prosista musculós i magmàtic, com a creador d’estructures laberíntiques i polifòniques on passat i present es fonen i on vius i morts conviuen, i com a constructor de personatges primaris i brutals que, alhora, són d’una complexitat i una profunditat shakespearianes.

La portada del llibre Mirador indiscret. Anècdotes, humor i xafarderies de la història petita de la Catalunya dels anys 30, a cura de Carles Singla i editat per Eumo, és de Feliu Elias, l’Apa. I és una caricatura eloqüent i satírica que mostra el tipus d’humor simpàtic que contenen alguns d’aquests textos que són, de fet, imatges d’una època mítica, la de la Catalunya dels anys 30. Una època que va del final de la dictadura de Primo de Rivera fins a l’esclat de la Guerra Civil, passant pel sacseig de la República i l’Estatut d’Autonomia. Sens dubte que en aquests textos petits hi ha l’esperit de l’època, amb els seus somnis de llibertat, democràcia i progrés, però agafats tendenciosament per una mirada irònica i festiva que feia les delícies dels indiscrets. Alguns dels protagonistes, certament, hi queden ben retratats.

Deixeu-me dir per començar que és d’agrair la voluntat de l’editorial Cal Carré de recuperar l’escriptora anglesa Mary Wollstonecraft (1759-1797), lluitadora pels drets de les dones, lletraferida de nivell i mare de Mary Shelley, a qui va dotar de talent similar. Fa dos anys va publicar d’ella Maria o el món contra les dones, on denunciava l’opressió que vivien les dones encarnada en una que gosava fugir del seu marit i era tancada amb pany i clau. Ara ha traduït Mary. Una ficció, on una altra dona fuig, però no hi ha qui la tanqui perquè es fa forta en la rebel·lia.

Hi ha periodistes servils i covards que sacrifiquen el rigor deontològic a l’obediència als seus superiors o a les consignes del partit de torn que els paga o els alimenta (i els diu el que han de dir) i hi ha periodistes que miren de fer la seva feina amb honestedat i rigor, que intenten pensar i escriure esquivant el partidisme, el gregarisme, la ideologia de pilot automàtic i la comoditat. I, després, hi ha periodistes que són autèntics herois, que han de treballar en contextos ominosament hostils en què la llibertat de premsa és amenaçada i vandalitzada diàriament, periodistes que es juguen la vida si gosen dir la veritat o plantar cara als abusos dels poderosos (líders polítics, màfies, empresaris) i explicar la realitat tal com és.

La figura i la peripècia biogràfica de Joan Comorera encarna moltes de les grandeses i misèries de la primera meitat del segle XX: el compromís polític valent i lleial, també el fanatisme ofuscat de qui concep la política com una forma totalitzadora i dogmàtica de religió. A partir de Comorera, fundador del PSUC, socialista i nacionalista català, partidari d’un comunisme català no subaltern de l’espanyol i que interpel·lés el proletariat i també les classes mitjanes incipients del país, s’entén millor la història –els ideals i l’esperança i les resistències heroiques, les traïcions i les purgues i els deliris sanguinaris– del Partit Comunista, un dels monstres més fascinants i sinistres del segle XX, tan pròdig en monstres.

De cada autor o autora que ens agrada, sempre ens estimem un llibre per sobre de tots els altres. El meu llibre preferit d’Imma Monsó és Un home de paraula, on relata la mort del seu company de vida amb una excel·lència que ja voldrien molts altres llibres. I què té a veure Monsó amb Teresa Ibars (Aitona, 1962), a banda de ser contemporànies i totes dues lleidatanes? Doncs que justament Ibars acaba de publicar un llibre que parla de la mort del seu company, el Xavier, així com d’altres adeus que al llarg dels anys l’han trasbalsat.

Ferran Torrent (Sedaví, 1951), si hagués nascut als Estats Units de Truman o Eisenhower i no al País Valencià esclafat per la bota castellanista i reaccionària del franquisme, hauria pogut tenir, igual que tants escriptors nord-americans de la seva generació, una doble o una triple carrera literària, compaginant l’escriptura de novel·les amb la de guions per a cinema i televisió, més alguns encàrrecs d’envergadura dins el camp del periodisme. El fet de formar part d’un sistema lingüísticocultural colonialment minoritzat i interferit –sense una indústria audiovisual digna d’aquest nom i amb un periodisme precari– ha fet que Torrent s’hagi hagut de dedicar quasi en exclusiva a fer novel·les. Cosa que està bé, però també és una llàstima. Perquè llegint-lo queda clar que té totes les virtuts d’un cert cinema americà de factura clàssica i resultat poderosament eficient: trames embolicades però plausibles, personatges carismàtics –també els més menyspreables–, diàlegs forts i ràpids, i, també, sentit de l’aventura existencial, sentit de l’espectacle i sentit de l’humor.

“La mitjanit agita la memòria / tal com un boig agita un gerani mort”. Si substituíssim la paraula “mitjanit” per “matinada”, aquests dos versos preciosos i terribles de T. S. Eliot servirien a la perfecció per resumir què és Shy, de Max Porter (Regne Unit, 1981), una narració –una torrentada retòrica– híbrida, inconnexa i deliberadament desordenada, però expressivament ben dirigida i compacta, sobre un noi adolescent en plena crisi mental, emocional i existencial.

No sé si la distinció és seva, però va ser Javier Marías qui, almenys per aquestes latituds, va popularitzar la idea que hi ha novel·les de mapa i novel·les de brúixola. Les novel·les de mapa són aquelles en què l’autor, quan comença a escriure-les, ja té clar on anirà, quins temes tractarà, com desplegarà l’argument i quins seran els personatges que el poblaran. Les de brúixola, en canvi, són aquelles novel·les que l’autor les comença sense saber ben bé cap a on anirà, guiat només per unes poques pulsions, per unes intuïcions, pel pinyol d’una història, per un personatge o pel to, les inquietuds i les necessitats d’una veu. Ferran Garcia, nat a la Plana de Vic, es troba als antípodes, literàriament, de Marías –tot el que el madrileny ho té de sofisticació urbanita, el vigatà ho té de força tel·lúrica–, però diria que la seva nova novel·la, Sau, l’ha escrita tal com l’autor de Corazón tan blanco (Anagrama, 1992) escrivia sempre les seves: sense mapa, amb brúixola.