D’aquí sis setmanes, Sir David Attenborough farà cent anys. El divulgador i naturalista britànic ha transformat la manera com mirem el planeta a través dels seus documentals. Són més de setanta anys dedicats a la televisió, des de la BBC, viatjant arreu del món per ensenyar-nos la vida salvatge i conscienciant-nos de la crisi climàtica i la pèrdua de biodiversitat. Per celebrar l’aniversari, però, Sir David s’ha quedat a casa per descobrir-nos la fauna de la ciutat de Londres. Wild London (Londres salvaje) el trobareu a Movistar+. A l’estació de Hammersmith comprovareu com els coloms han après a viatjar en metro per buscar menjar a l'andana següent i contemplareu el creixement i els primers vols de les cries d’un falcó peregrí davant de l’Hospital de Charing Cross. També veureu una petita daina aprenent a caminar entre els arbres de Harold Hill i els riscos d’una parella de gripaus travessant la carretera d’Ealing.

Les plataformes més comercials han incrementat les produccions centrades en cossos militars d’elit i han normalitzat una estètica de l’ordre, la força i la disciplina. Un dels últims exemples és la sèrie documental Pelayo: Más allá del límite a Prime Video. El protagonista és Pelayo Gayol, un inspector veterà dels GEO de la Policia Nacional espanyola que s’enrola en missions reals contra el narcotràfic a Colòmbia. El personatge ja el vam conèixer en una altra sèrie documental, GEO: Más allá del límite, on entrenava i seleccionava el Grup Especial d’Operacions i portava al límit els agents per convertir-los en superhomes. Pelayo afavoreix una immersió emocional testosterònica en la disciplina militar. Ens endinsa en un context de violència i tensió mentre construeix un discurs barat i pseudointel·lectual de la seva feina.

Iyad Alasttal (Khan Yunis, 1987) s’ha convertit en una de les veus documentals més colpidores que surten de Gaza, capaç de reflectir la quotidianitat d’un territori assetjat i destruït en un testimoni per a futures generacions. Els seus treballs han recorregut festivals internacionals i han presentat una mirada inèdita sobre la resistència i la fragilitat humanes. En aquesta entrevista, feta per videoconferència entre Barcelona i París, on viu el seu exili, Alasttal reflexiona sobre com el context ha modelat la seva identitat i la seva manera de filmar.

Les plataformes han estimulat, a través del gènere documental, la recuperació de casos d’impacte mediàtic dels anys 80 i 90. Aprofiten la nostàlgia, el record vague d’uns fets i la curiositat d’entendre’ls millor per aconseguir un fenomen similar al que ja es va produir en el passat. L’evolució televisiva permet acostar-se ara a les antigues històries amb un domini més conscient de les narratives, un treball més acurat dels codis del gènere i treure partit a unes imatges d’arxiu per interpretar-les des d’una perspectiva més madura.

He vist la sèrie espanyola de moda, Los años nuevos, creada per Rodrigo Sorogoyen, Sara Cano i Paula Fabra. La vaig començar amb el temor que les expectatives que havia generat fessin inevitable la decepció.

Quan a finals dels anys vuitanta Wim Wenders va rebre l’encàrrec del Centre Pompidou de París per fer un short film sobre el món de la moda, la primera reacció va ser de rebuig. "Jo no hi tinc res a veure. M’interessa el món, no la moda", els va amollar. Però quan va mastegar la proposta va pensar que no calia menystenir-la tan precipitadament i que potser podia explicar la moda des d’una altra escletxa. A més a més, hi havia algú que vivia a Tòquio que feia temps que el tenia intrigat per culpa d’una jaqueta que s’havia comprat anys enrere. Quan se la posava se sentia diferent. No era tant una qüestió formal com emocional: aquella peça el feia viatjar a la seva pròpia infància com si algú hagués estat capaç d’entreteixir-hi l’essència d’un record. Estrenada el 1989, Notebook on cities and clothes és una immersió fascinant en el procés creatiu del creador japonès Yohji Yamamoto i també un diari personal de Wenders sobre la identitat. Què diuen de nosaltres les ciutats on vivim? Què diu de nosaltres la roba que portem?

Una de les produccions que més han triomfat a Netflix en les últimes setmanes és El gran cirujano del engaño (Bad surgeon. Love under the knife), una sèrie documental que denuncia les atrocitats d’un metge de prestigi internacional. Paolo Macchiarini era reconegut per la comunitat mèdica com una eminència, pioner en els trasplantaments de tràquea. El seu aval principal era el de l’Institut Karolinska de Suècia, on feia bona part de les seves intervencions. Macchiarini, però, treballava arreu del món. Una vida frenètica i nòmada que va facilitar que els seus disbarats mèdics quedessin com a simples casos aïllats i dissortats i no com la pràctica cruel d’un personatge fred, narcisista i mentider. A El gran cirujano del engaño hi ha dues trames principals: la del frau professional i la farsa personal. Una de les protagonistes del documental és la periodista Benita Alexander, que va estar a punt de casar-se amb Macchiarini, fins que va descobrir la seva manipulació i les seves permanents negligències mèdiques. Paral·lelament, podem seguir les investigacions que van dur a terme els periodistes suecs que, amb l’ajuda de metges del Karolinska, van poder demostrar que Macchiarini incomplia tots els codis ètics i protocols científics.

Un misteri que comença a obrir-se arriba aquest dijous a la nit al canal 33 (22.45 h), en forma de pel·lícula. Es tracta de Revolutionary Quartet, l’enigma Gerhard, guanyadora la setmana passada del premi In-Edit 2023 al millor documental nacional. El film explora i reivindica la figura del compositor Robert Gerhard, que va deixar la seva petja en simfonies, òperes, ballets, sardanes, música per al cinema o per a la BBC. La seva exploració del dodecafonisme el va empènyer a posar les bases de la música electrònica. Considerat un equivalent de Joan Miró en el món musical, per la seva aposta decididament avantguardista, aquest català nascut a Valls el 1896 és encara un nom relativament desconegut per al gran públic, cosa a la qual vol posar remei aquesta peça audiovisual.

Aquest mes de juliol passat es publicava la notícia que la Fiscalia demanava sis anys de presó per al responsable d’una administració de loteria de la Corunya. Aquest home assegura que l’any 2012 es va trobar un bitllet premiat amb 4,7 milions d’euros abandonat al taulell del seu establiment. També es demana la mateixa pena per al seu germà, delegat de Loterías de la província. La història que amaga aquest cas és rocambolesca i costa una mica seguir-la. Però atrapa. Juga molt hàbilment amb la dificultat per discernir entre la veritat i la mentida. I, teòricament, hauria de tenir un desenllaç llaminer: de tots els implicats, només un s’emportarà la morterada. ¿Qui és el beneficiari real d’aquest premi d’entre els més de tres-cents denunciants que asseguren que la butlleta premiada és seva?

Dilluns, en el Telenotícies vespre, Toni Cruanyes ens informava d’una incursió molt violenta de l’exèrcit israelià a la localitat de Jenín, a la Cisjordània ocupada. Una operació militar per detenir dos presumptes milicians de la resistència palestina que acabava amb cinc palestins morts i més de noranta ferits. La crònica sempre acurada de la corresponsal Roser Oliver detallava la virulència de l’enfrontament. 

Continua la saga de produccions en què els famosos utilitzen el documental amb finalitats introspectives i per explicar els seus traumes. Fa unes quantes setmanes parlàvem del cas de Selena Gómez (Apple TV) i Jonah Hill (Netflix) i els respectius experiments audiovisuals per revelar els seus problemes de salut mental. Ara és l’actor Robert Downey Jr qui aboca la seva intimitat familiar a Netflix amb SR, l’abreviatura de Senior. L’actor inicialment pretenia homenatjar el seu pare, Robert Downey Senior, quan aquest ja estava molt malalt de Parkinson. El pare va ser un cineasta underground molt important als anys 70, però la seva trajectòria va quedar eclipsada pel pas del temps, el cinema comercial i la fama del seu fill.

S’han estrenat dos documentals en diferents plataformes en què dues estrelles posen al descobert els seus problemes de salut mental. Són propostes totalment contraposades. Per una banda Selena Gomez: mi mente y yo (AppleTV+), i per l’altra Stutz (Netflix), on l’actor Jonah Hill conversa amb el seu terapeuta.

La setmana que acaba, amb Jordi Bes Lozano

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

He tastat una truita de patates del bar El Pollo del Raval de Barcelona. Tenia ganes de provar-la després que Rosalía considerés que hi fan la millor de la ciutat: la que hi vaig menjar jo té la patata ben feta, molta ceba i és melosa, però no apta per a hipertensos. També m'hi va cridar l’atenció el pastís de formatge, que es desfà a la boca.

]]>

La proliferació de plataformes de streaming ha obert la porta a una major producció de documentals. Albert Solé, director de la productora Minimal Films i guanyador del Gaudí i el Goya a la millor pel·lícula documental per Bucarest, la memòria perduda, fa anys que treballa amb televisions estatals i internacionals, i des de fa poc ha començat a col·laborar amb els serveis de streaming, unes finestres fonamentals per a aquest gènere. La seva primera incursió en aquest mercat va ser l'any 2019, quan va produir l'original de Netflix Examen de conciencia, documental que recull els testimonis de les víctimes d'abusos sexuals arreu de l'Estat.

]]>

El pitjor equip de futbol d'Europa donarà el tret de sortida a una nova edició de l'Offside Fest, el festival de documentals de futbol de Barcelona. Aquest dimecres el Cinema Maldà de Barcelona acollirà la projecció del documental The Fort, un retrat molt particular sobre les penúries d'un equip escocès de les Highlands que intenta sobreviure tot i no guanyar mai cap partit. La inauguració és aquest dimecres amb entrada gratuïta amb inscripció. Aquest documental de la BBC narra les dificultats d'un petit club per sobreviure, així com els esforços d'una nova directiva decidida a capgirar la situació després de dos anys sense guanyar ni un sol partit.

]]>

Més enllà de les llums enlluernadores de Times Square i del món glamurós que va vendre Carrie Bradshaw, Nova York és una ciutat plena de personatges peculiars, escombraries apilades a les voreres i rates passejant pel metro. És la part de la ciutat que els turistes passen per alt i que no surt a les guies de viatge però que fascina John Wilson, el documentalista que enregistra cada petit detall de la seva vida i de la vida de Nova York. El resultat dels milers d’hores que grava és How to with John Wilson, la sèrie documental que va ser una de les sorpreses del 2020 –i la millor de l’any segons els experts de l’ARA– i que aquest dissabte estrena segona temporada. 

]]>

De documentals sobre els atemptats de l’11-S als Estats Units se n’han fet molts, la majoria dels quals ens situen als espectadors en el punt de vista de les víctimes. Ens fan reviure de molt a prop la catàstrofe al voltant de les Torres Bessones i se’ns relata constantment el trauma que va suposar per a les persones que van sobreviure i per als familiars dels que van morir. Altres documentals ens acosten als atemptats des d’un punt de vista més geopolític, intentant explicar les raons de fons que van portar a aquell conflicte, el punt d’inflexió que van suposar els atemptats en la història del segle XXI i les conseqüències d’aquells fets.

]]> Netflix ha estrenat el documental Bob Ross. Casualidades, traiciones y avaricia. Bob Ross va ser un personatge molt famós a la televisió nord-americana que més tard va triomfar en desenes de països d’arreu del món gràcies al seu talent per ensenyar a pintar. Ross era un home simpàtic, amb una gran habilitat comunicativa, que va saber utilitzar la tele per ensenyar allò que més li agradava fer. Ross feia servir la tècnica alla prima. Es tracta d’una pintura a l’oli que s’aplica directament sobre la tela sense dibuix previ i que permet finalitzar l’obra amb rapidesa amb resultats molt vistosos. Després d’una breu carrera militar, Bob Ross va aprofitar la cultura televisiva dels anys 80, en què es feia molta divulgació sobre hobbies per entretenir l’audiència. Un exercici que ara equivaldria als tutorials d’internet o les classes online. Ross va debutar a la televisió pública i amb només vint-i-sis minuts pintava uns paisatges molt efectistes. Ensenyava uns trucs específics per fer amb els pinzells de tal manera que persones sense cap mena d’habilitat pel dibuix ni la pintura obtenien uns resultats força reeixits fins i tot la primera vegada que es posaven davant del cavallet. Ross, a més, utilitzava un to de veu suau i una manera molt sensual d’expressar les instruccions amb el pinzell, de tal manera que va seduir l’audiència fins a uns nivells insospitats, i es va convertir pràcticament en un sex symbol. Al seu voltant va créixer tot un imperi de pinzells i tubs de pintura que comercialitzava els seus productes per tot el món gràcies a l’èxit dels seus programes de televisió. Els seus col·laboradors s’asseguraven de fer entendre als espectadors que sense la marca Bob Ross els resultats obtinguts no eren els mateixos, i el nom del professor de pintura es va convertir en un negoci multimilionari.

]]> Ha començat l’Atlàntida Mallorca Film Fest i a la plataforma Filmin es poden trobar bona part de les seves projeccions. Una d’elles és l’excel·lent El noi més bell del món, un documental colpidor que et dona una nova perspectiva de la pel·lícula Mort a Venècia de Luchino Visconti (1971). El protagonista del documental és Björn Andrésen, l’actor suec que va interpretar el jove Tadzio a la pel·lícula, el noiet adolescent del banyador de ratlles que es convertia en l’objecte de desig del vell compositor moribund. El documental de Kristina Lindström i Kristian Petri posa el focus, cinquanta anys més tard, altre cop sobre aquest actor, però aquesta vegada per avaluar els danys d’una vida marcada pel dolor i en què la pel·lícula va marcar un punt d’inflexió tràgic. El noi més bell del món, la frase que feia servir Visconti per presumir de l’adolescent que havia aconseguit trobar buscant per tot Europa, serà una expressió recurrent que adquirirà, però, unes implicacions gairebé pròpies d’una maledicció. El documental utilitza algunes imatges de la pel·lícula com un mirall on ara, mig segle després, l’actor s’hi reflecteix per valorar la seva pròpia història i mirar d’entendre-la. És una mena de relat catàrtic o terapèutic. Andrésen, que havia perdut la seva mare sent molt petit i va ser empès per l’àvia a triomfar en el cinema, es va trobar, amb només setze anys, totalment sol però envoltat de fama i d’una aura de misticisme sexual que el van superar i sobre les quals no tenia cap control. Era un menor d’edat que va ser arrossegat a un seguit de circumstàncies que li van provocar dolor i confusió. Va ser víctima d’abusos sexuals per part d’homes que intentaven experimentar aquella fascinació extasiant de Mort a Venècia, el van fer viatjar al Japó per convertir-lo en un jove ídol musical i una inspiració del manga, drogant-lo perquè aguantés unes jornades de treball esgotadores. El documental juga permanentment a fer el salt entre les imatges de la pel·lícula i el present d’Andrésen i l’acompanya en l'intent d’entendre la seva vida. Parlarà amb la seva germana, alguna amiga de la seva mare, la parella, la seva filla i investiga (en una seqüència profundament dolorosa i impactant) sobre què li va passar a la seva mare. El documental té un ritme pausat, com si volgués contribuir a la serenitat que sembla demanar ara el protagonista. El final, que emula o reversiona el final de Mort a Venècia, intenta buscar la conciliació entre l’adolescent que va ser i l’home gran que és ara. El noi més bell del món és d’aquells documentals que, malgrat estar plens de dolor i de mort, suposen un sacseig i una mirada sobre la vida que els fa imprescindibles. 

]]> Si penseu que això de la pandèmia està resultant asfixiant i teniu la sensació que les vacances així són una llauna, potser us sentireu millor si mireu el documental The last cruise (El último crucero), que trobareu a la HBO. Aquesta vegada Hannah Olson, directora de l’excel·lent documental Baby god, investiga què va passar dins del Diamond Princess, un creuer que va sortir del port de Yokohama el 20 de gener del 2020 amb 2.666 passatgers a bord i 1.045 membres de tripulació. Aleshores només hi havia quatre casos de covid oficials diagnosticats al món i cap de les persones que començaven catorze dies de viatge per la costa asiàtica pensaven que aquell coronavirus hagués de tenir cap repercussió en les seves vides. Però el dia que s’acabava l’aventura en va començar una altra, la de la pandèmia. Es van detectar casos positius en el vaixell i van haver de mantenir-lo en quarantena. Aquell viatge a l’infern va durar 42 dies.

]]>