Divendres passat, el president d’Alemanya, Frank-Walter Steinmeier, va anar a Gernika i va posar una corona de flors al monument a les víctimes del bombardeig de la Legió Còndor, l’aviació nazi, sobre aquesta població biscaïna el 1937. Van triar un dia de mercat per fer més mal, i en van fer: hi van morir centenars de persones i la destrucció va ser total.

Álvaro García Ortiz ha tret protagonisme a Francisco Franco en el 50è aniversari de la seva mort. El dia que estava marcat a foc al calendari del govern espanyol per commemorar l'arribada de la democràcia ha quedat deslluït per la condemna del Tribunal Suprem al fiscal general de l'Estat. Entre acusacions de la dreta d'haver degradat la democràcia espanyola i de peticions de dimissió, Pedro Sánchez ha acudit al Congrés per celebrar la fi del franquisme. "La democràcia és un privilegi que hem de defensar cada dia", ha proclamat el president espanyol en la presentació, coincidint amb el 20-N, de la sèrie Anatomía de un instante (Movistar+), basada en el llibre de Javier Cercas sobre el 23-F i rodada a la cambra baixa. En plena voràgine informativa per la decisió dels cinc magistrats conservadors, Sánchez s'ha blindat per assistir a la projecció del primer capítol d'aquesta producció.

Dimecres a la nit la tertúlia d’actualitat La noche en 24 h de Xabier Fortes es va desplaçar fins a un lloc molt simbòlic per commemorar els 50 anys de la mort de Franco i la transició a la democràcia. Van emetre el programa des del vestíbul del famós Pazo de Meirás, la residència d’estiu del dictador i el lloc on se celebraven els consells de ministres durant els mesos de juliol i agost. La finca va ser reconstruïda per la novel·lista i assagista Emilia Pardo Bazán, una de les intel·lectuals precursores del feminisme a Espanya. Però les autoritats i els cacics locals de Galícia van legitimar un espoli perquè el pazo es convertís en patrimoni personal de Franco i la seva família. L’any 2020 la justícia el va retornar al patrimoni públic declarant nul·la la donació i falsa venda. Com que encara hi ha litigis pendents amb els hereus del dictador, la idea televisiva de fer el programa des d’allà va resultar més aviat inquietant.

Aquesta setmana vivim el record de la mort de dues persones que han estat importants en la història, tant de Catalunya com d’Espanya. El dia 20 de novembre ha fet 50 anys de la mort de Francisco Franco, i, casualment, el dia 21 en fa 25 de la d’Ernest Lluch. El primer va morir al llit, acompanyat, després d'un llarg mes de problemes cardíacs i d’una dura agonia final. El segon va morir tot sol en un pàrquing, assassinat per un comando d'ETA. Aquesta gran diferència és una de les contradiccions, però no és pas a això que em vull referir, sinó que vull reflexionar sobre alguns aspectes que surten d'aquesta coincidència.

La missa convocada a París en homenatge a Francisco Franco i al fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, coincidint amb els 50 anys de la mort del dictador, finalment no se celebrarà. L'entitat convocant, el Cercle Franco-Hispanique (CFH), una associació d'extrema dreta filofeixista i admiradora de Falange, ha decidit suspendre-la per les "pressions mediàtiques exercides en els llocs de culte", segons assegura en un comunicat.

Mentre el Congrés es prepara per acollir diversos actes per commemorar els 50 anys de la mort de Francisco Franco, a l'Assemblea de Madrid l'efemèride només s'hi ha colat a iniciativa de l'esquerra durant la sessió de control a l'executiu d'Isabel Díaz Ayuso. "Avui, 20-N, és un bon dia per celebrar la democràcia condemnant el franquisme. Per què no prova de condemnar-lo?", ha reptat la portaveu parlamentària de Més Madrid, Manuela Bergerot, a la presidenta madrilenya. Ayuso se n'ha escapolit adduint que ella ja és nascuda en democràcia, l'any 1978. "No ens trobaran en el guerracivilisme", ha afirmat. És habitual en la líder del PP madrileny equiparar els dos bàndols, el franquista i el republicà, i és el que ha tornat a fer aquest dijous per no pronunciar-se contra la dictadura.

La defunció del dictador Francisco Franco fa mig segle va ser un abans i un després per encetar la Transició; aprofitant l’efemèride deu personalitats expliquen a l'ARA com va ser per a ells aquesta vivència.

Aquell matí, Arias Navarro va sortir somicant per televisió per marcar el capteniment que s’esperava de nosaltres: “Jo sé que, en aquests moments, la meva veu arribarà a les vostres cases entretallada i confusa pel murmuri dels vostres plors i les vostres pregàries. És natural. És el plor d’Espanya, que sent com mai fins ara l’angoixa infinita de la seva orfandat”.

La memòria del franquisme torna a l’escena mediàtica per mor del ritual dels cinquanta anys de la mort del dictador. Aquell va ser un dia de celebracions contingudes, en un clima d’expectació perquè eren grans els dubtes sobre com es decantarien les coses. Recordo que amb els companys de la revista Por Favor ens va donar per jugar a ping-pong a la terrassa de casa meva, fins que d’algun balcó veí van començar a sorgir senyals d’indignació per la falta de respecte.

Dijous vinent farà cinquanta anys de la mort de Francisco Franco. Mentre institucions com el Congrés es preparen per acollir actes que celebraran l'arribada de la democràcia a l'Estat, una part minoritària de la societat civil es prepara per reivindicar l'herència ideològica de la dictadura en un moment de creixent fascinació dels joves pel neofeixisme. Fa una setmana 700 neonazis es van manifestar fent la salutació feixista pel centre de Madrid encaputxats, amb símbols franquistes i lemes racistes convocats per Núcleo Nacional, una de les organitzacions que més captació està fent entre adolescents. Són imatges que previsiblement es repetiran divendres que ve quan Falange ha convocat la seva tradicional marxa d'homenatge a José Antonio Primo de Rivera, el seu fundador.

La setmana vinent farà 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Els grans recorden molt bé les atrocitats del règim i el retrocés en llibertats, drets humans i socials que va provocar el cop d'estat contra la República. La seva figura, però, és reivindicada més enllà dels nostàlgics per les formacions d'extrema dreta i cada cop més per un sector de joves conservadors que l'han convertit en tendència. El dossier d'aquest diumenge entra a fons en aquest fenomen i en el preu que es paga quan no es reten comptes pel passat.

Des del final de la Guerra Civil Espanyola, la data de l'1 d’octubre va quedar consagrada a homenatjar el general Francisco Franco mitjançant “el Día del Caudillo”. La casualitat va voler que, cap al final del règim, un 1 d’octubre també morís un dels empresaris cabdals dels temps del franquisme, el barceloní Miquel Mateu Pla.

La tortura és la destrucció intencional d'un ésser humà en mans d'un altre. Els mètodes utilitzats per infligir gran dolor i sofriment varien, però tots tenen el mateix objectiu: trencar la víctima, destruir-la com a persona i negar la seva condició humana.

"Nosaltres, espanyols agraïts a Francisco Franco, volem alçar la nostra veu en aquest any 2025. Volem fer-ho perquè els poders polítics i mediàtics han declarat que aquest 2025 ha de ser l'any de la mentida contra el Caudillo". Així comença el manifest de la Plataforma 2025, una iniciativa que agrupa entitats franquistes com la Fundació Francisco Franco i que té com a objectiu rebatre l'agenda de celebració del 50è aniversari de la mort del dictador impulsada pel govern espanyol. Un fet històric que Pedro Sánchez reivindica com un element clau per assolir la "llibertat" a l'Estat. Gairebé 1.500 persones, segons els promotors, han signat el manifest que va en sentit contrari i enalteix la dictadura assegurant que Franco va ser un "cristià exemplar", un "home bo" que va deixar un llegat de "prosperitat, unitat i pau". Entre els adherits destaquen noms com el d'Antonio Tejero, l'extinent coronel de la Guàrdia Civil protagonista de l'intent de cop d'estat del 23-F; Miguel Bernad, líder de Manos Limpias; almenys quatre dels nets de Franco o els fills de l'exministre franquista José Utrera Molina.

Llegim a l’ARA que els professors de batxillerat només poden dedicar dues setmanes a explicar qui era Franco. "Tenim un problema amb com està distribuït el currículum i la poca importància que se li dona al franquisme en general", diu un docent consultat pel diari. I explica, a més a més, que els que no fan el batxillerat en tindran uns coneixements encara més reduïts.

Per si no fóssim prous, endevina qui ve a sopar aquesta nit. Doncs Franco. Avui comencen els actes que el govern espanyol s’ha tret de la màniga per commemorar, diu, que aquest 2025, al novembre, farà cinquanta anys que va morir el dictador. Sánchez no estarà sol. En una nova mostra de seguidisme, el president Illa també commemorarà la mort de Franco. No se sap com, perquè tot just ahir la portaveu Paneque va anunciar que s’havia aprovat la creació d’un grup de treball.

El 2025 ha començat com va acabar l'any passat, amb el govern espanyol i el PP en pols oposats, allunyats fins i tot en la commemoració de la fi del franquisme i l'arribada de la democràcia a l'Estat fa 50 anys. Pedro Sánchez ha encetat aquest migdia la commemoració de la mort de Franco fa cinc dècades amb un primer acte marcat per la plantada d'Alberto Núñez Feijóo i l'absència de Felip VI per motius d'agenda. "La història ens ensenya que la llibertat no es conquereix de manera permanent, es pot perdre, com va passar fa un segle. Pot tornar a passar. No cal ser d'esquerres, de centre ni de dretes per mirar amb terror els anys foscos i témer que el retrocés es repeteixi. N’hi ha prou amb ser demòcrates i entendre que la veritable llibertat és la que ens fa millors com a persones i com a societat", ha subratllat Sánchez en el seu discurs. I ha avisat: "Els valors i règims autocràtics estan avançant a mig món. El feixisme que crèiem haver deixat enrere és la tercera força política a Europa".

Doncs, sí: enguany farà mig segle que el general Franco va passar avall. Jo llavors tenia onze anys i ho recordo amb la perspectiva d'un infant. Una cosa són aquests records difusos i l'altra, evidentment, la interpretació que en podem fer al cap de mig segle; però fins i tot llavors ja era conscient que el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 havia escapçat la vida dels meus quatre avis –exili, presons, camps de concentració, misèria– i indirectament havia marcat també la dels meus pares. Amb tot això vull dir que amb només onze anys intuïa que entre aquell militar i un servidor, un nen d'un poblet del Segrià, no hi havia gaires coses en comú. Més aviat cap. En altres casos, però, no estava tan clar. Malgrat que l'any 1975 a alguns els calia escenificar una certa hostilitat cap al dictador, sovint era sobrevinguda, sobreactuada i més o menys imaginària. Aquesta és la primera nosa –i potser també la pitjor– associada a aquest aniversari. 

El 20 de novembre del 2025 farà 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco i el govern espanyol celebrarà aquest fet històric durant tot l'any com un element clau per assolir la "llibertat" a l'Estat. Com ja va passar el 2019 amb l'exhumació del dictador del Valle de Cuelgamuros, la bandera antifranquista del govern espanyol torna en escena, però ara entra en joc el paper del rei. L'executiu de Pedro Sánchez el va convidar a assistir al tret de sortida d'aquest any de memòria democràtica que comprendrà un centenar d'actes, i que comença el 8 de gener al Museu Reina Sofia de Madrid, però Felip VI havia deixat en l'aire la participació fins aquest divendres, que ha excusat l'absència "per raons d'agenda", segons fonts de la Moncloa. L'agenda del rei explicita que dimecres que ve, en lloc de l'acte del govern espanyol, assistirà a la recepció de cartes credencials de diversos ambaixadors. Un acte que presideix el cap de l'Estat i que ja estava previst. Però fonts de la Casa Reial apunten que “hi ha sintonia total” amb el president espanyol i afegeixen que el rei se sumarà en diversos actes, cosa que deixa el PP en una situació complicada.

Una investigació molt interessant de la doctora en història i arqueologia de la Universitat Complutense de Madrid Miriam Saqqa, publicada al llibre Las exhumaciones por Dios y por España (Cátedra), treu a la llum abundant documentació sobre els recursos que el règim de Franco va dedicar a exhumar fosses de víctimes del seu bàndol com a part de tota una política propagandística que pretenia imposar un relat concret de la Guerra Civil. "La sang dels que van caure per la pàtria no consent ni l'oblit, ni l'esterilitat ni la traïció", deia el dictador l'1 d'abril del 1942. Saqqa explica com tot el procés es va dirigir des de la justícia com una part de la causa general contra els desafectes al règim –amb fiscals i secretaris judicials ad hoc que tenien sous molt elevats per a l'època–, però que l'Estat només es va fer càrrec de les despeses de les exhumacions quan afectaven militars, que automàticament passaven a tenir la consideració de "màrtirs". Evidentment, dels morts del bàndol republicà no en van voler saber mai res perquè l'objectiu era esborrar-los de la història.