Després del segle XX de l’Holocaust i l’apartheid, en quin escenari ètic ens situa el drama de Gaza? Hi ha un abans i un després? Els filòsofs Victòria Camps –sota el títol Gaza, un camp d'extermini– i Santiago Alba Rico –Una simple qüestió d'escala?– responen a les preguntes.

Gaza s'ha convertit en un camp d'extermini. La revenja d'Israel pel brutal atac de Hamàs del 7 d'octubre del 2023 ha sobrepassat tots els límits imaginables. A l'apartheid que de facto l'estat israelià practica des de fa dècades amb els palestins que viuen al seu territori, o a Cisjordània i Gaza, s'hi ha afegit ara una guerra desigual contra la població de la Franja, a la qual s'ha sotmès a un càstig militar brutal: des del Vietnam i la Segona Guerra Mundial no havien caigut tantes bombes sobre un territori tan petit i tan densament poblat. L’Israel de Netanyahu hi està desplegant la seva ira absoluta, fonamentada en un històric sentiment de víctima exacerbat pel dur cop terrorista de Hamàs.

Abu Salim, periodista de Gaza, va explicar a Cristina Mas, periodista de l’ARA i autora el llibre Palestina des de dins (Ara Llibres), que un dia en tornar a casa es va trobar la seva dona i la seva germana discutint sobre quins llibres de la biblioteca cremarien per poder cuinar alguna cosa: "No es posaven d’acord perquè per a l’una o per a l’altra tots eren importants". En l’obra hi ha infinitud de passatges molt més durs i colpidors, des de tortures indicibles fins a assassinats a sang freda de menors d’edat per part de franctiradors, però per defecte professional aquest moment del llibre m’ha quedat gravat. Crec que a casa ens passaria igual. Com les dones de la família Salim, els llibres són l’últim objecte físic del qual, en una situació límit, em voldria desfer.

La crisi econòmica i social impedeix a Sud-àfrica celebrar amb rebombori els 30 anys de la fi de l’apartheid, que es pot situar en les primeres eleccions amb sufragi universal que van tenir lloc el 27 d’abril del 1994. Des de llavors, el 27 d'abril es considera el Dia de la Llibertat i és festiu en un país que va fer història quan va trencar amb un règim supremacista amb més calma i menys sang del que ningú es podria haver imaginat. La nostàlgia no hi cap i encara menys quan d'aquí quatre setmanes, el 29 de maig, Sud-àfrica encara uns comicis amb els resultats més incerts.

Israel ha posat data a l'anunciada ofensiva sobre Rafah, la ciutat al sud de Gaza on s'han refugiat 1,7 milions de palestins i l'única que no ha estat assaltada per terra. Serà el mes de març, coincidint amb el Ramadà, el mes sagrat per als musulmans. "El món ha de saber, i els dirigents de Hamàs també, que si pel Ramadà els ostatges no han estat alliberats, els combats continuaran a tot arreu, inclosa la zona de Rafah", ha dit el ministre de Defensa Benny Gantz. El Ramadà comença enguany pels volts del 10 de març.

La nord-americana Eve Fairbanks (Washington, 40 anys) signa Els Hereus (Periscopi / Península), un retrat gens ensucrat de la Sud-àfrica post apartheid. A través de les històries reals de la Dipou i la seva filla Malaika i de Christo, fa un retrat d’una societat que busca l’encaix entre vells oprimits i opressors. Fairbanks coneix bé el país on viu des del 2009 i confessa sentir-se enamorada de la vitalitat de Johannesburg, la ciutat triada després d’una petita estada a Ciutat del Cap.

Al nou líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, la moderació li ha durat poc. Quan es tracta de Catalunya, els filtres contra el radicalisme verbal i mental tenen una precoç obsolescència programada. No cal guardar gaire les formes. Qualsevol excusa i conjuntura –per exemple, unes eleccions com les andaluses– són motiu suficient per deixar-se anar sense miraments. "Apartheid lingüístic"! Així ha definit el model d'escola catalana. Com s'advertia abans en determinades pel·lícules, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Però tant se val: amb el català, tot s'hi val. Amb el seu predecessor, Pablo Casado, ja hi estàvem acostumats, i en Vox o Cs és el pa de cada dia. Si hi ha una continuïtat en la dreta espanyola com a mínim des de finals del segle XIX, és l'obsessió amb la llengua catalana: en lloc d'entendre-la com una riquesa cultural, la veuen com un perill letal per a la unitat de la pàtria. El Feijóo autonomista i parlant del gallec no és una excepció. En la seva cosmovisió nacionalista espanyola, l'idioma gallec no és perillós; tampoc ho és l'euskera, que per cert és absolutament predominant en el seu sistema educatiu obligatori (segurament ara ja més que el català a l'escola catalana). El català, en canvi, sí que és percebut com un problema. Per això cal afeblir l'escola, única via per garantir que tots els nois i noies tinguin algun contacte amb la llengua pròpia de Catalunya, molt minoritzada al carrer: cal recordar, per si no ho sap el senyor Feijóo, que és l'idioma d'ús habitual de només el 36% de la població. Entre els joves de Barcelona només el fan servir el 28%.

Amnistia Internacional ha publicat una anàlisi demolidora que afirma clarament que el sistema d'"opressió i dominació" instaurat per l'estat d'Israel sobre la població palestina es pot considerar un "apartheid". En un informe contundent, l'organització internacional veu clar que en aquell país existeix un "sistema concebut per privilegiar la població israeliana jueva a expenses de la palestina".

Imaginin tot un senyor arquebisbe explicant un acudit sobre la maternitat de Maria en què un Sant Josep desesperat per trobar un lloc per al part es desmarca de la paternitat del nen. Així era Desmond Mpilo Tutu, un home de déu que supurava humanitat, empatia i un sentit diví de l’ètica i la justícia. Últim gran referent dels lluitadors contra l’apartheid de Sud-àfrica, Nobel de la pau i premi Catalunya, l’arquebisbe emèrit de Ciutat del Cap, Tutu, ha mort aquest diumenge als 90 anys enmig del reconeixement unànime per la seva tasca i persona, guanyat en part per aquest sentit de l’humor i un riure contagiós que no va abandonar ni tan sols en el funeral del seu amic Nelson Mandela, quan va agafar el micròfon i va convertir el dol en un mar de llàgrimes de riures.

L’expresident sud-africà i premi Nobel de la pau FW de Klerk ha mort d'un càncer aquest dijous a Ciutat del Cap, als 85 anys. L’home que passarà a la història per ser qui va possibilitar l’alliberament del carismàtic Nelson Mandela i per portar Sud-àfrica a la democràcia no s’ha pogut desempallegar d’un llegat controvertit que els analistes polítics locals intenten equilibrar.

Israel ha establert un règim d'apartheid i persecució contra els palestins que viuen als territoris ocupats, denuncia un informe publicat aquest dimarts per Human Rights Watch (HRW), que documenta com les seves lleis privilegien els jueus israelians. Per a l'organisme, referent mundial en matèria de drets humans, aquestes polítiques han "passat de la ratlla" i suposen un crim d'apartheid, que en dret internacional es refereix a una discriminació institucional severa i una opressió sistemàtica d'un grup sobre un altre.

Andrew Mokete Mlangeni, l’últim supervivent de l’històric judici de Rivonia i estret camarada de Nelson Mandela, ha mort als 95 anys. Amb ell s'acaba la generació que va sacrificar la vida en la lluita contra l’apartheid sud-africà. I els que el van conèixer no van dubtar, al saber que havia mort, a descriure'l sobretot com a discret i humil.

Premi Nobel de la pau amb Nelson Mandela el 1993, Frederik Willem de Klerk ha sacsejat Sud-àfrica a l'assegurar que l’apartheid no va ser un crim contra la humanitat. Unes paraules que van caure com un cop de puny en la línia vertebral de la Sud-àfrica que advoca per la reconciliació però sense endolcir ni oblidar la història. Fins al punt que De Klerk ha hagut de fer-se enrere i disculpar-se per la “confusió, la ira i el dolor” causats.

A Ciutat del Cap ultimen els detalls per a la celebració demà dimarts dels 30 anys del discurs que Nelson Mandela va fer a l’ajuntament hores després de sortir de la presó Victor Verster. L’activista, condemnat per traïció i terrorisme a cadena perpètua, va passar 27 anys entre reixes i, malgrat que anys enrere el règim de l’apartheid li havia concedit la llibertat si complia certes condicions, Mandela va preferir continuar tancat i sortir per la porta amb plenes garanties per a ell i per als seus companys.

L’11 de febrer de 1990, després de 27 anys empresonat, Nelson Mandela saludava el món a la sortida de la presó de Victor Verster, a 80 quilòmetres de Ciutat del Cap. Era el gest que necessitava el govern sud-africà per demostrar que caminava cap a un futur sense apartheid, el règim de segregació racial que va condemnar Mandela el 12 de juny del 1964 al Palau de Justícia de Pretòria.

Totes són escoles o instituts públics, però ningú ho diria. A les zones riques on fins fa un quart de segle només podien viure els blancs, els patis són catifes verdes de les dimensions de camps de futbol. Les classes són grans i estan ben equipades, i els pares recullen els nens amb luxosos cotxes familiars i lluents 4x4. Però aquests centres educatius són només per a una minoria privilegiada, normalment blanca, al país austral.

Seixanta-set minuts, només, dedicats als altres. És el temps que demana l'ONU que cadascú dediqui a tasques de voluntariat social durant cada 18 de juliol, la data de naixement de Nelson Mandela, l'expresident sud-africà mort el desembre del 2013 i símbol del règim supremacista de l'apartheid. Els 67 responen a un minut per cadascun dels anys que el vell Madiba (com se'l coneix a Sud-àfrica) va dedicar a la lluita pels drets humans i la justícia social.

1.- Ideologia: "No som anti-blancs, estem en contra de la supremacia blanca (…). Condemnem el racisme, no importa de qui". (Durant el seu judici el 1961)