"Ser o no la persona més gran d'Espanya m'és ben igual", diu Carme Noguera, històrica infermera de 111 anys. Ella no dona gaire importància al títol de persona més longeva de l'Estat, que fa unes setmanes li va arrabassar una veïna de Lleó, de 112. Tot i que continua sent la més gran de Catalunya, hi ha un altre reconeixement que ha rebut últimament que li fa força més il·lusió: el de ser besàvia. Al preguntar-li per això, somriu i confessa que "és un nen molt espavilat des que va néixer i ser besàvia és molt maco", i no se'n pot estar d'explicar algunes anècdotes amb el nen.

Tots aspirem a viure molts anys amb salut i plenitud. De fet, cada cop són més les persones que atenyen una edat avançada. La població mundial de més 65 anys augmentarà en la pròxima dècada a bon ritme: passarà dels 1.565 milions d’individus el 2024 (el 19,5% de la població) als 1.948 milions el 2034 (el 22,8%). I pel que fa als de més de 80 anys, viuran un increment del 29,3%. El canvi demogràfic està venint acompanyat, a més, de persones amb més bones condicions vitals, més educació i també menys fills. I, tanmateix, massa vegades seguim tractant les persones grans com si no poguessin decidir soles, com si fossin menors d'edat. D'això se'n diu edatisme –també hi ha edatisme per als menors, però el més habitual és el dels grans–. I és un problema social cada cop més evident.

Llegeixo a l'Ara.cat una entrevista a l’actor Liam Neeson en què li pregunten fins quan seguirà fent d’heroi d’acció. “Arriba un moment que el públic ho sap, i no vull insultar-lo fent veure que encara tinc 50 anys –diu Neeson–. No ho vull fer. Tinc massa respecte pel meu públic”.

Reconeguda internacionalment com una de les principals expertes en inflammaging, María Mittelbrunn (Madrid, 1977) és investigadora principal del laboratori d’immunometabolisme i inflamació del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa (CISC-UAM), ubicat a Madrid. Des de fa dècades escodrinya el sistema immunitari per esbrinar quin paper té en l’envelliment i trobar l’elixir que li permeti endarrerir aquest procés i totes les malalties que hi estan associades. La seva recerca ha demostrat que les cèl·lules immunitàries, en concret els limfòcits T, són la pedra filosofal de la resiliència de l’organisme al pas del temps.

Discapacitat i dependència de bracet, complementarietat d'ajudes i més suport a casa. Aquestes són algunes de les novetats que presenta el projecte per reformar les lleis de dependència i discapacitat que el consell de ministres ha aprovat aquest dimarts en segona volta. Ara li quedarà el tràmit parlamentari. El ministre de Drets Socials, Pablo Bustinduy, ha defensat les iniciatives com les "de gran abast" de la legislatura perquè, per una banda, blinda contra la discriminació les persones amb discapacitats i, per altra, projecta cap al futur el nou model de cures assumint les elevades taxes d'envelliment de la població en els pròxims anys.

Josep Farré (Barcelona, 1946) tornarà a ser aquest dissabte el nedador més veterà en participar en un Campionat d’Aigües Obertes. Ja ho va ser el mes d’abril passat a Eivissa en el torneig estatal. Ara repetirà la fita a Tarragona amb l’objectiu de fer els tres quilòmetres en un temps pròxim a l'hora. “Ja fa molts anys que no tinc com a objectiu millorar les marques, a l’inici els feia en uns 50 minuts, però amb els anys és normal anar perdent velocitat i força”, explica en una conversa amb l'ARA. Als Campionats d’Espanya del mes d’abril va fer la travessia en una hora i dos minuts.

"Ses coses no són fàcils per ningú, dins d’aquest iglú, tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu", canta Antònia Font. Quin do que té Joan Miquel Oliver per crear imatges, per suggerir estats d’ànims i per jugar amb les paraules! Em resulta difícil trobar una definició de la vida més sintètica i ajustada que aquest iglú tan ple de finals.

Des del balcó de casa veig els badius d’algunes cases baixes del centre de Badalona i això em fa sentir afortunada. En un dels badius hi ha un ametller –que ara mateix està florit, com correspon– i una magnòlia enorme que al mes de juny ens farà arribar la flaire intensa i dolça de les seves flors. Es tracta d’un petit oasi de silenci i de calma al bell mig d’una ciutat sorollosa i sovint atabaladora. Darrere els vidres, contemplo el núvol blanc de les flors d’ametller en silenci i deixo enrere les riuades de gent que va cap al metro, el transitar feixuc dels autobusos i la remor llunyana de l’autopista.

Més de 103.000 catalans han mort mentre engreixaven les llistes d'espera perquè se'ls reconegués el grau de dependència o rebre una prestació. Coincidint amb els 18 anys de l'aprovació de la llei de la dependència al Congrés dels Diputats, l'Observatori de la Dependència ha presentat un balanç agredolç d'aquesta iniciativa perquè "el seu potencial continua sense desenvolupar-se". En el conjunt espanyol, des de l'1 de gener del 2007 (quan va entrar en vigor) fins ara se n'han beneficiat 3,7 milions de persones –la majoria gent gran, però també adults i menors amb discapacitats superiors al 33%– i 900.000 persones més han mort en l'espera.

L’edatisme ve de lluny. El concepte és recent, l'assumpte és antic. No és d’ara que la gent gran sovint només és vista com una càrrega, una nosa. Un dels grans èxits del teatre català del tombant del segle XIX al XX va ser l’obra d’Ignasi Iglésias Els vells, estrenada al Romea el 1903. Va ser el cim d’un autor que, després que Pitarra obrís camí i Guimerà li agafés el relleu i marqués un alt llistó d’ambició, va formar una tríada modernista d’alçada amb Rusiñol i Pin i Soler. A Iglésias el van arribar a qualificar d’“Ibsen català”. El drama Els vells el va fer definitivament popular, cosa que vol dir que n’hi havia molta, de gent gran, i que es consideraven oblidats, maltractats o ves a saber què. D’això va l’obra, publicada ara en una acurada edició per a Adesiara a càrrec de Gemma Bartolí.

Envoltats d'una vegetació exuberant, encetant els dies amb trencs d'alba espectaculars i captivadores simfonies interpretades per ocells de tota mena, allunyats del brogit i la vida frenètica de Barcelona, que no suportaven, i, per damunt de tot, sentint-se acompanyats els uns dels altres en la darrera etapa de la vida. Així és com l'Àlex Gorina, de 71 anys, la veu de referència sobre el món del cinema a Catalunya Ràdio, i dos dels seus tres germans (la Laura, de 67 anys, i en Jordi, de 61 anys) han construït una nova forma vida des de fa poc més d'un any: junts de nou, com quan eren infants, i amb la mare, de 95 anys (el pare va morir l'any 2018), que cuiden entre tots, inclòs en Marcos, el quart germà, tot i que no s'ha sumat a la vida en comú perquè les circumstàncies personals no l'hi han permès. “Això ho hem fet essencialment perquè ens estimem i volem tornar a estar junts, però també hem fet aquest pas plenament conscients del que vindrà: ens fem grans, començarem a tenir problemes de salut, i si vivim cadascú en un lloc diferent estarem sols, molts sols; junts, en canvi, som una pinya”, diu l'Àlex.

Tot i que el concepte de tercera edat està en desús, la millora en les condicions de vida i els avenços mèdics està canviant la vellesa, i ha obligat l'acadèmia a ampliar la classificació amb una quarta edat, que començaria a partir dels 80 anys. Aquesta revolució demogràfica fa que, per primer cop, persones que estan en la setantena o fins i tot en la vuitantena (socialment considerats vells) s'hagin de fer càrrec de les cures de progenitors de més de 90 anys o, fins i tot, centenaris. La tercera edat cuidant la quarta. I per tenir una idea del futur, el nombre de persones centenàries creix a un ritme del 8%, segons l'Idescat. Es calcula que a Catalunya hi ha unes 100.000 cuidadores familiars (el 90% són dones), segons un estudi de la cooperativa Suara. El perfil majoritari és el d'una dona d'entre 51 i 71 anys que hi dedica unes 14 hores diàries.

“No recordo l’última vegada que vaig riure de felicitat”. Elena Muñoz, de 59 anys, parla fluixet, com si no volgués molestar i acompanyant-se amb un lleuger moviment de mans, tot i que cada paraula que pronuncia cau com una llosa a qui l’escolta. La soledat l’ha atrapat i l’ha anat aïllant físicament i emocionalment del seu entorn d’amistats, fins al punt que es passa gairebé tot el dia sola a la seva habitació, malgrat que conviu amb la germana. De vegades, intenta convèncer-se per estar més animada, però no hi ha manera. Del supermercat a casa i de casa al metge. Ara ha començat a pintar-se una mica, però si fa memòria, des d’abans de la pandèmia no s’ha comprat roba. Total, per què? “La tristesa interna no marxa, no tens il·lusions, ni vols quedar amb les amigues. És superior a les teves forces i estàs trista, encara que somriguis”, diu fent un parèntesi en la reunió del grup contra la soledat no desitjada que cada dijous organitza l’Obra Social de Sant Joan de Déu al centre cívic del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat.

D'aquí 25 anys els majors de 84 anys representaran el 24% dels catalans de més de 65 anys –enfront de l'actual 20%–. Això vol dir, un de cada quatre. L'envelliment i, en especial, el sobreenvelliment, juntament amb els nous models familiars, qüestionen el model actual de cures de la gent gran, basat sobretot en les residències, sense oblidar el paper essencial que hi juguen les famílies, en essència les dones, ja que el 90% de les cuidadores ho són. D'una banda, perquè no hi ha cap previsió pressupostària que les places de geriatria augmentin al mateix ritme que la vellesa dependent; i, de l'altra, per un nou perfil de gent gran que expressa la voluntat de mantenir-se a casa seva i no ingressar a cap centre per no perdre la seva autonomia personal.

No és l’habitatge, és l’amistat. Vaig arribar a aquesta conclusió quan, consternada, vaig saber que al Japó algunes persones grans cometen robatoris per poder entrar a la presó i evitar la soledat. A la terra del sol naixent, de l’honor i la tecnologia, no hi ha por més gran que la d’envellir a soles. D’entrada penses que el desig real d’anar a presó és tenir menjar i llit assegurats, però resulta que, quan aquestes persones troben algú que es preocupa per elles, algú que els diu pel seu nom, que els pregunta cada dia com estan o que els acompanya a passejar, llavors ja no delinqueixen. Estar sols i no ser estimats per ningú és un dels sentiments més dolorosos que es puguin imaginar. Al Japó i a Catalunya, on la soledat avança com una epidèmia silenciosa. No volem morir sols.

La Petra tenia 78 anys. No li tocava morir-se, encara, però el passat 28 de juny, a Fuengirola, el seu marit la va escanyar. Presumptament, és clar, sempre presumptament, si no volem anar nosaltres a presó, tot i que el senyor duia encara l’escalfor de la sang deturada de la Petra a les mans quan el van detenir i havia deixat una carta de comiat abans d’intentar suïcidar-se. Ja podrien invertir l’ordre dels seus actes, aquests nihilistes del masclisme que compleixen amb l’amenaça tantes vegades repetida en qualsevol casa habitada per aquesta mena de dèspotes domèstics: “et mataré i em mataré jo”. Els veïns, com sol passar en aquests casos, es mostren sorpresos, commocionats i no haurien imaginat mai que la Petra pogués tenir aquest final perquè al bon senyor no se li coneixien actituds violentes. Per descomptat que nosaltres tampoc podem saber el que passava dins del matrimoni, però tenim massa informació, consciència i precedents per pensar que es tractava d’un cas de violència masclista amb desenllaç de feminicidi. Un cas especialment colpidor perquè la Petra tenia 78 anys i no li tocava morir-se, no.

Acabo d’entrar al bar, perquè té wifi i s’hi està bé llegint el diari. El cambrer, que em coneix, ja m’ha “marxat” el cafè amb llet amb got (un cafè amb llet com els dels paradistes del mercat). M’assec al fons de tot del local, en una taula cantonera que és “la meva”. De cop, un tro. S’ha sentit un tro. M’aixeco, sense poder-ho evitar, per comprovar si plou (allà on soc no hi ha finestres). Plou, plou.

Tendim a assumir que la cognició empitjora a mesura que envellim. Els nostres pensaments es poden tornar més lents o confusos, i podem començar a oblidar coses, com el nom del nostre professor d'anglès de la secundària o el que volíem comprar al supermercat. Però això no li passa a tothom.

Als boscos del nord del Canadà es pot desaparèixer. És el que pretenen els protagonistes de Plovien ocells (Minúscula), de l'escriptora canadenca Jocelyne Saucier (Nova Brunswick, 1948) i que ha traduït al català Marta Hernández Pibernat. Són tres ancians que viuen en cabanes de fusta sense aigua corrent ni electricitat però que són perfectament autònoms i saben sortir-se'n en un entorn salvatge. Als tres se'ls unirà una altra anciana, la Marie-Desneige, que s'ha passat pràcticament tota l'edat adulta en un psiquiàtric. Saucier ja parlava de fugues i desaparicions a A tren perdut (Minúscula) a través de la història de la Gladys, una dona gran que deixava la seva vida, pujava un tren i desapareixia per sempre. Plovien ocells és una fugida al bosc però sobretot és una novel·la sobre la llibertat. Són ancians que volen escollir com viure i també com morir.

Va néixer quan encara faltaven set anys perquè esclatés la Primera Guerra Mundial, va viure la Guerra Civil Espanyola mentre entrava a la trentena i en va fer setanta l’any de les primeres eleccions democràtiques a l’Estat. Parlem de la catalana Maria Branyas, que ha fet 117 anys i és la dona més longeva del món.