L'estrena del musical de nova creació, de gran format i en català Ànima, que va obrir la temporada passada al Teatre Nacional i ara torna al Teatre Tívoli, va ser un fenomen extraordinari. La crítica i el boca-orella de seguida van omplir la Sala Gran i el públic acabava aplaudint dret cada nit. El primer dia, a la platea hi havia Maria José Balañá, gerent de tres teatres grans de Barcelona, que va quedar captivada i va tenir el desig que aquell talent i esforç no morís allà. "Em va semblar al·lucinant. Hi ha talent, hi ha feina, hi ha una intensitat brutal. A la sortida els vaig dir: «Si ho voleu remuntar, compteu amb nosaltres»". El productor de Bitò, Josep Domènech, també hi va fer cap: "Vaig quedar meravellat. És emoció, és màgia, és boníssim", afirma. De seguida va buscar qui hi havia a darrere i els va trucar: "Si mai ho voleu fer en un teatre privat, parlem-ne". També hi van anar Andreu Buenafuente i Sílvia Abril, que van "flipar" i van demanar a la productora d'El Terrat, Mercè Puy, que coneixia el projecte des de la gènesi, que batallés per recuperar-lo.

El que ha passat amb Ànima és una d'aquelles històries que de tan èpiques gairebé semblen impossibles. És la història d'una colla d'amics que es coneixen des dels 16 anys gràcies al teatre musical i que somiaven en aixecar un espectacle a l'estil de Broadway però de creació pròpia, en català i a la Sala Gran del Teatre Nacional. Van trigar més de 25 anys, però ho van aconseguir: van inaugurar la temporada passada al TNC amb un muntatge amb 10 músics i 18 intèrprets que va rebre lloances de pertot.

Si hi ha un espectacle que es pugui considerar el rei dels musicals, des de fa gairebé 40 anys, és El fantasma de l'Òpera. El muntatge d'Andrew Lloyd Webber, estrenat originàriament el 1986 al West End de Londres i el 1988 a Broadway, ha revalidat any rere any el seu tron com un dels musicals més vistos i més premiats al llarg de la història. Considerat un clàssic del gènere, fa més de 30 anys que l'espectacle es representa als Estats Units i al Regne Unit de forma ininterrompuda, però fins ara mai ningú l'havia portat sencer a Catalunya. Els primers a fer-ho són la productora Lets Go, en una proposta impulsada per Antonio Banderas, representada en castellà i que ja ha estat en cartellera els dos darrers anys a Madrid. Ara farà temporada al Teatre Tívoli de Barcelona del 23 de setembre i a l'1 de febrer de l'any que ve.

Expectació per la tornada de Nacho Duato en el debut de la seva nova companyia al Teatre Tívoli. Considerat ja una llegenda viva de la dansa, el coreògraf ha tornat a l’estat espanyol quinze anys després de l'autoexili i ens ha confirmat un cop més que la seva aura, i la de les seves obres, continua intacta.

Quan Chicago es va estrenar el 1975 a Broadway, el públic no el va rebre amb els braços oberts. En aquell moment, el que triomfava eren les comèdies musicals, i la història de Bob Fosse i Fred Ebb, musicalitzada per John Kander, sobre fama, fortuna i venjança no va agradar. En l'actualitat, el musical acumula sis premis Tony, fa més de vint-i-cinc anys que està a la cartellera de Nova York i s'ha convertit en un dels grans clàssics d'aquest gènere. Ara Barcelona acull la producció original de Chicago –adaptada al castellà i sota la direcció de Víctor Conde– al Teatre Tívoli, on estarà fins al 2 de març.

"Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja / que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria..." La poesia de Coral romput de Vicent Andrés Estellés sonava amb la veu potent i indignada d’Emma Vilarasau mentre la Girona Jazz Project interpretava la Muixeranga d’Algemesí i la coreògrafa alcoiana Sol Picó plantava les seves puntes a l'escenari. Així començava, ben amunt, la gala Amunt el teló per València, l’acte unitari del sector teatral català –amb el suport de les entitats d’àmbit estatal– celebrat aquest dilluns al Teatre Tívoli per recaptar ajuda per a les companyies i productores valencianes que ho han perdut tot.

Encara no havien acabat el viatge de Cantando bajo la lluvia que el duet artístic format per Àngel Llàcer i Manu Guix ja rumiava el projecte següent, The producers. Uns mesos després ja ho tenen pràcticament tot a punt. La comèdia de Mel Brooks, produïda per Nostromo Live, s'estrenarà oficialment el 28 de setembre al Teatre Tívoli, però a partir d'aquest divendres ja en fan funcions prèvies. Aquesta vegada, la maquinària que han posat en marxa per a un espectacle de gran format és encara més monumental que en ocasions anteriors. The producers té dos directors artístics –Llàcer i Enric Cambray–, dos directors musicals –Guix i Gerard Alonso–, una coreògrafa –Miryam Benedited–, una orquestra de nou músics en directe, una escenografia a dos nivells i 24 actors i ballarins a escena. "Ha implicat moltíssima més feina que qualsevol altre espectacle anterior", afirma el productor de Nostromo Live, Jordi Sellas. The producers ha costat 2,7 milions d'euros i és "l'espectacle més car" que ha fet mai aquest equip artístic, responsable també de La jaula de las locas i La tienda de los horrores.

Si la cantant colombiana Shakira troba que Clara és nom de bona noia, no ho és pas menys el de Rosó (o Rosor), que a més comporta un plus de catalanitat indiscutible. Quan es compleixen 100 anys de l’estrena al Teatre Tívoli de Barcelona del sainet líric Pel teu amor, que incloïa la famosa cançó amb el vers “Rosó, Rosó, llum de la meva vida…” a Girona s’ha organitzat una exitosa trobada de les poques dones catalanes que porten aquest nom. Unes 60 Rosós o Rosors de les 103 que segons Idescat hi ha censades a Catalunya van acudir a la cita de l’auditori Josep Irla de Girona. Entre elles, la psicòloga Rosor Riera, que resumeix irònicament els suposats atributs del seu nom: “Seria com de bona minyona, però amb personalitat. Crec que moltes hem tingut una etapa inicial d’amor-odi amb el nostre nom, però al final et fa gràcia tenir un nom tan poc corrent però amb molta història al darrere”. 

Tot i el pessimisme que ha dominat moltes converses teatrals a Catalunya els últims mesos, el balanç empresarial de la temporada 2021-2022 parla d'una "recuperació espectacular". Segons les dades recollides per l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), el curs s'ha tancat amb xifres pròximes a les prepandèmiques. Entre l'1 de setembre del 2021 i el 31 d'agost del 2022, els teatres han tingut 2,37 milions d'espectadors, per sota dels 2,56 milions de la temporada 2018-19 i lluny dels 2,89 de fa deu anys, però per sobre dels 2,35 de la 2017-18.

Un trosset del Fitzroy, una muntanya de gel de la Patagònia sud, entre Argentina i Xile, es recrearà a l'escenari del Teatre Borràs. La muntanya es diu Fitzroy en homenatge al meteoròleg i capità del vaixell que va portar Darwin a fer la volta al món, i també així es titula el nou espectacle de Jordi Galceran que dirigirà Sergi Belbel, el tàndem d'El mètode Grönholm (que torna dijous a la cartellera, al Poliorama) i El crèdit. L'autor tenia escrita Fitzroy abans de la pandèmia, però va optar per no estrenar-la fins que passés la mala maror, així que s'haurà vist abans a Bulgària i Alemanya que a Barcelona. Aquí s'estrenarà al febrer. "És Galceran cent per cent, perquè fa riure molt, però és molt diferent. És molt bonica, és una obra de sororitat i superació", afirma Belbel.

La bailaora Sara Baras (San Fernando, 1971) presenta Alma al Teatre Tívolí de Barcelona de l'1 al 19 de juny. L'espectacle, comunió de bolero i flamenc, és especial per diverses raons. Va ser pensat durant el primer any pandèmic per complir un somni del pare de la coreògrafa andalusa, un gran admirador del bolero. I ha esdevingut un homenatge pòstum al pare, mort a principis d'any.

La vida és breu, i s'ha de començar a aprofitar ara mateix. Aquest és el missatge que vol transmetre el presentador i actor Jorge Javier Vázquez a Desmontando a Séneca, un sorprenent monòleg escrit i dirigit per Juan Carlos Rubio que es podrà veure del 23 al 25 de juliol al Teatre Tívoli de Barcelona. "Sèneca parla de la necessitat de viure la vida que estem vivint, i de no perdre el temps imaginant-ne d'altres. Viure la nostra vida aquí i ara, no deixar-la en mans del destí", ha explicat Jorge Javier en l'acte de presentació de l'obra al Tívoli. Vint segles després de la mort del filòsof Luci Anneu Sèneca, Vázquez recupera les ensenyances del llibre De la brevetat de la vida, escrit l'any 55 dC, per compartir amb to humorístic algunes qüestions fonamentals. Què és la vida? Què fem per aprofitar-la? Malgastem el nostre bé més preuat, el temps?

Cantando bajo la lluvia, un dels musicals referents dels anys cinquanta, convertit en un clàssic del gènere, arribarà al teatre Tívoli de Barcelona aquesta tardor. Ho farà de la mà del tàndem musical format per Àngel Llàcer i Manu Guix, a la direcció, la coreògrafa Miryam Benedited i la productora Nostromo Live, que ja els va produir La jaula de las locas i La tienda de los horrores.

El Teatre Tívoli estrena aquest divendres l'adaptació teatral de Fariña. L'obra, dirigida per Tito Asorey i amb la dramatúrgia de José L. Prieto, es basa en el popular assaig del periodista Nacho Carretero que va arribar a estar segrestat de les llibreries més de tres mesos per la denúncia d'un alcalde que va haver d'indemnitzar autor i editorial. Fariña, que ja s'havia adaptat a una sèrie de televisió, recull la història del narcotràfic a les Rías Baixas durant les últimes dècades del segle XX.

El musical A chorus line ha desembarcat a Barcelona amb nota: l'estrena del musical al Teatre Tívoli va acabar amb tot el públic dret, després que els espectadors no es van poder estar d'aplaudir els números musicals un per un. I la cirereta de la nit va arribar amb la intervenció final d'Antonio Banderas, codirector i productor de l'espectacle amb el seu teatre, el Soho Caixabank. Banderas va pronunciar tot un reconeixement al teatre català: "És preciós venir a Barcelona, perquè jo vaig somiar amb Barcelona –va dir Banderas–. Quan vaig començar a fer teatre, fa molts anys, no somiava amb Madrid. El meu model era aquí, en grups com Els Joglars, el Teatre Lliure i Dagoll Dagom. Jo no volia entrar en el teatre professional que es feia a Madrid. Jo mirava cap a Barcelona, que representava l'avantguarda". També va posar en relleu que divendres a la nit Màlaga i Barcelona estaven unides perquè l'estrena coincidia amb una funció al seu teatre de Romancero gitano, el monòleg lorquià de Núria Espert dirigit per Lluís Pasqual. "Tenim un vincle molt fort, molts dels membres de la companyia d'A chorus line són catalans, i a Màlaga i Barcelona també ens uneix que som ciutats litorals amb un caràcter molt especials. Fins i tot potser també ens uneix Pablo Picasso", va reblar Banderas.

La ballarina i coreògrafa Baayork Lee (Nova York, 1946) ha viscut unida al musical A chorus line durant més de 40 anys. El creador de l’espectacle, Michael Bennett, va construir el personatge de la Connie a partir de les experiències personals de Lee, i ella mateixa va interpretar-lo al muntatge original, que es va estrenar el 1975 a Broadway. Des d’aleshores, Lee ha dirigit més de vint versions del musical en produccions d’arreu del món, des d’Austràlia i el Japó fins a Àustria, el Regne Unit i Suècia. L’última ha estat la producció impulsada per Antonio Banderas, que va inaugurar al novembre el Teatre Soho CaixaBank de Màlaga i que arriba aquest divendres al Teatre Tívoli de Barcelona.

Tot just fa poques setmanes que la companyia d’ El jovencito Frankenstein ha marxat de Madrid i, malgrat tot, el monstre de l’espectacle ja se’ls ha escapat quatre cops. “Mira que us ho he dit vegades! Heu de tancar la porta!”, crida exasperat el director del musical, Esteve Ferrer. Des de l’entrada del Teatre Tívoli, al carrer Casp de Barcelona, el monstre (interpretat per Albert Gràcia) balla claqué i desperta mirades de curiositat i estupefacció entre els vianants mentre el doctor Frankenstein (que encarna Víctor Ullate Roche) malda perquè torni a dins la sala, on l’espera impacient tota la companyia. El musical, igual que el seu monstre, promet grans dosis de la diversió més esbojarrada a partir de dimecres vinent i fins al 10 de novembre.

Fa una tarda tòrrida i les quatre és una hora a què no s’acostumen a fer visites. Tot i així, continuen els preparatius de La jaula de las locas, de la productora Nostromo Live, al Teatre Tívoli. Encara que falten tres setmanes per a la primera funció, després de tafanejar la feina dels diferents equips s’intueix que serà una festassa. Damunt l’escenari un grup de ballarins assaja dins una gàbia a les ordres de la coreògrafa Aixa Guerra. Al mateix temps es fan proves de llums, capitanejades per Albert Faura, i l’equip de regidoria està reunit entre bambolines. Tindran molta feina: La jaula de las locas és una gran producció. Hi treballen un centenar de persones. Damunt l’escenari n’hi haurà 28 i es faran més de 140 canvis de vestuari durant l’obra.

REW

<<

Els avis i els pares, perdedors de la guerra, eren profundament anticlericals. Però això no va ser obstacle perquè a Jorge Javier Vázquez (Badalona, 1970) el portessin a estudiar el BUP i el COU en una escola de l’Opus: va prevaldre el prestigi educatiu del centre. Fa uns anys, arran de l’escriptura del llibre autobiogràfic La vida iba en serio, el presentador va fer les paus amb el passat. “Em vaig adonar que havia sigut molt més normal del que pensava”, admet. No devia ser del tot fàcil ser un nen homosexual a l’Espanya de la Transició, però vist amb perspectiva ho considera una sort. “Vaig ser molt solitari i em vaig construir un món propi fet de llibres i de música”. Sempre va tenir clar que volia dedicar-se a la comunicació, però a casa no hi estaven d’acord. “El meu pare deia que el periodisme no servia per a res. Mai saps si aconseguiràs o no allò que somies. I jo tenia tots els números per no sortir-me’n”. I el Jorge Javier es va decantar per filologia hispànica, “com podria haver estudiat qualsevol altra cosa”.

]]>

Després de viatjar per tres continents i d'actuar per més de 100.000 espectadors, la versió de 'Carmina Burana' de La Fura dels Baus tornarà a Barcelona. Ho farà del 10 al 13 de març al Teatre Tívoli en una versió reduïda "més de cambra", tal i com descriu el director escènic i fundador de la companyia, Carlus Pardissa. "Estem davant de l'òpera més popular del segle XX, amb 25 peces curtes que parlen de la vitalitat", diu.

]]>