El Barça hi va posar el cor i el futbol, però un Atlètic de Madrid poruc va saber treure petroli de la seva visita al Camp Nou (0-2). Amb dos gols en tot just tres rematades a porteria, els matalassers van castigar un conjunt blaugrana que va haver de jugar tota la segona meitat amb un futbolista menys per l'expulsió de Pau Cubarsí al minut 43. L'afició va acudir a l'estadi de forma massiva, esperançada i il·lusionada amb un grup de jugadors que sovint els ha fet feliços a base de remuntades i golejades, però aquest cop el desenllaç va ser molt cruel.

El Barça torna a ser víctima del virus FIFA. Raphinha pateix una lesió al bíceps femoral de la cuixa dreta i estarà al voltant de cinc setmanes de baixa, tal com ha confirmat el Barça després de les proves mèdiques que ha fet la selecció brasilera. El jugador es va retirar lesionat en l'amistós que va jugar dijous amb el Brasil després de notar una punxada a la part posterior de la cama dreta i tornarà a Barcelona en les pròximes hores per començar amb la recuperació. L'ARA ja va avançar que les primeres sensacions del futbolista no eren gens bones i tot feia presagiar un trencament muscular. Des del club hi ha malestar amb el calendari pel fet de programar partits amistosos en aquest punt de la temporada quan els equips s'estan jugant els títols.

Quina primera part. Quin desastre. Just quan el Barça semblava que estava en ratxa, una derrota de les que fan mal. Potser si el gol de Cubarsí no hagués estat anul·lat, encara es podria confiar en la remuntada, però cal creure que existia fora de joc. Costa creure-ho, però. En canvi, cal seguir creient en aquest equip tot i el naufragi. No és el moment de cremar-ho tot, encara que costi després de veure un partit per oblidar.

El Barça guanya l'Atlètic de Madrid i dona un cop sobre la taula a la Lliga F. L'equip de Pere Romeu aprofita la derrota del Reial Madrid i ja té deu punts de marge al capdavant de la classificació. Les blaugranes han sortit amb les idees clares i conscients que no es podia fallar contra el segon rival que més ocasions de gol genera a la competició (el primer és el Barça). Els gols d'Alexia Putellas, Clàudia Pina, Esmee Brugts i Salma Paralluelo –que tornava a jugar després de tres mesos lesionada– permeten sumar tres punts més en una jornada avançada per la disputa de la Supercopa d'Espanya, del 20 al 24 de gener a Castelló. El Barça jugarà les semifinals el dimecres 21 davant l'Athletic Club de Bilbao (19 h).

Un clàssic en terres àrabs. Ja comença a ser una mena de tradició que els saudites puguin disfrutar en directe del que volien veure, motiu pel qual van rascar-se la butxaca: aquest diumenge el Barça i el Madrid s'enfrontaran a la final de la Supercopa. El Madrid de Xabi Alonso va sortir viu del derbi contra un Atlètic amb la pólvora mullada, tot i competir sense Mbappé. I la Federació i els saudites tenen la final somiada. El format de la competició, un cop es va decidir convidar quatre equips, ja estava fet per això, per intentar tenir més opcions de disposar del plat principal a la taula el dia de la final. Un clàssic. Ho degustarà tot el món del futbol.

El cor del Barça de Hansi Flick torna a bategar de valent després d’un gran triomf (3-1) contra l’Atlètic de Madrid que el reforça com a líder de la Lliga. Amb l’ànima de Raphinha, el futbol de Pedri i una afició que va omplir, orgullosa, les 45.000 localitats disponibles al nou Camp Nou, l’equip va plantar cara un rival que arribava en ratxa. Gràcies als gols de Raphinha, Olmo i Ferran, el Barça suma tres punts claus en la lluita pel campionat i recupera un orgull que, per moments, aquesta temporada semblava haver perdut.

Setmana de resurrecció a l'Atlètic de Madrid, capaç de derrotar el Reial Madrid en un derbi preciós, amb ocasions a les dues porteries. La primera derrota de Xabi Alonso com a tècnic a la Lliga obre la porta al Barça, que podria pispar-li la primera posició a un equip que s'ha vist superat per la intensitat dels matalassers. Feia 75 anys que l'Atlètic no li feia cinc gols al Madrid, de fet. El darrer cop va ser el 1950 en un triomf 3-6 a Chamartin quan Helenio Herrera dirigia l'Atlètic. "Calia gaudir d'aquest partit" deia Simeone, qui respira. Si fa pocs dies l'Atlètic anava perdent 1-2 amb el Rayo Vallecano i semblava descartat de la lluita pel títol, ara s'enfila a la classificació gràcies a la remuntada contra el Rayo i al merescut triomf d'avui. Sis punts en dos derbis en cinc dies.

Quan Diego Pablo Simeone, més conegut com el Cholo, va aterrar a la banqueta de l’Atlètic de Madrid, el Barça de Guardiola era el vigent campió de la Champions, José Mourinho entrenava el Reial Madrid i Artur Mas governava a la Generalitat. El 23 de desembre farà catorze anys d’ençà que un argentí -ídol durant la seva etapa com a futbolista- sense gaire experiència a les banquetes (només havia entrenat equips argentins i una breu aventura a Itàlia) arribés a l’antic Vicente Calderón. Més d’una dècada després ha aconseguit canviar la manera de pensar dels matalassers i instaurar un estil de joc que ara està al centre del debat de l’afició. “El Cholo ja no és sagrat per a molts seguidors. El públic el continua ovacionant, però ja no és intocable”, confessa a l’ARA Fran Guillén, que ha narrat partits de l'Atleti a DAZN.

Cau el vespre de manera delicada a Vic, deixant tons rosats al cel per donar pas, de mica en mica, a una foscor que s’interromp per les llums brillants dels focus de l’estadi Hipòlit Planàs. Se sent música a tot drap. La majoria de les cançons que sonen són d’artistes catalans: Oques Grasses, Figa Flawas, The Tyets... També hi ha un núvol de fum que es va colant, indissimulat, cap a dins a l’estadi per quedar-se flotant damunt la gespa: és fruit de les botifarres a la brasa que alguns dels nombrosos voluntaris preparen per als gairebé 7.000 aficionats que, amb un formigueig constant, van omplint l’estadi i les seves grades supletòries. S’han instal·lat per a l’ocasió, per atendre la demanda de la gent en “el partit més important de la història de la Unió Esportiva Vic”, tal com es pronuncia, amb orgull, des de la megafonia de l’estadi.

En el futbol, com passa a la vida, valores més les coses que has aconseguit patint. Mentre espera ser constant i poder jugar un partit sencer a un nivell competitiu, el Barça ha abaixat els fums de l’Atlètic de Madrid enduent-se tres punts de gran valor (0-1). D’aquells que poden canviar el destí de la temporada, perquè permeten recuperar el lideratge en solitari i marxar amb el cap alt a l’Aràbia Saudita per intentar guanyar la Supercopa. Un partit de mastegar sorra, de renunciar al llibre d’estil. De vegades, l’Atlètic tenia la pilota i el Barça defensava el gol de Dembélé de la primera part. Semblava una festa de disfresses amb els barrets canviats. I Araújo va saber protegir un resultat que li feia molta falta, al Barça, quan va evitar l'empat en els últims minuts traient una pilota de la línia de gol amb l'esperó. Sort de l'uruguaià. Sort que ha tornat.

L’Espanyol creu en els miracles després d’haver sobreviscut al camp de l’Atlètic de Madrid. En una tarda en què ha hagut de jugar amb un home menys una hora de partit i el més normal era acabar pagant els plats trencats per l’eliminació europea de l’Atlètic, que ha fet l’impossible per endur-se el partit, els blanc-i-blaus han acabat esgarrapant un punt d’or del Cívitas Metropolitano (1-1) que reforça la moral col·lectiva del grup. El descens continua a prop, un punt, però l’Espanyol marxa de Madrid amb la sensació d’haver obtingut un puntàs que deixa un regust de victòria moral.  

Si sucar al Metropolitano ja és difícil de per si, encara ho és més si tu ets el principal problema. El Girona, que ha tingut el propòsit de millorar en defensa, ha encadenat un error darrere l’altre i ha regalat dos gols per acabar marxant amb les mans buides del partit contra l’Atlètic de Madrid (2-1). Tot i que si no fos per les mans d’Oblak, el resultat hauria sigut diferent.

L'Atlètic de Madrid s'ha sortit amb la seva i ha aconseguit fitxar Antoine Griezmann per la meitat de preu: 20 milions. El Barça i el club matalasser han enllestit l'acord per la venda de l'atacant francès, que fins ara jugava cedit al Metropolitano. D'aquesta manera es tanca un serial en què el conjunt blaugrana deixa d'ingressar una suma molt important de diners, però a canvi s'assegura que s'estalviarà la seva fitxa elevadíssima la temporada vinent.

L'any 2002, un argentí de nom Juan Román Riquelme intentava triomfar al Barça. El futbolista, que quan marcava aixecava les mans i se les posava a les orelles –un desafiament a la direcció de Boca Juniors convertida en un homenatge al popular personatge Topo Gigio, un ratolí de ficció que va fer fortuna a la televisió–, no ho va aconseguir. Dos anys abans de la seva arribada a Catalunya, l'any 2000, naixia un altre Riquelme. L'afortunat va ser Rodrigo, que es va criar a Madrid i ha estat educat sota la mirada futbolística de l'Atlètic de Madrid, ja que va entrar de ben petit al seu futbol formatiu. Avui és aquest Riquelme, Rodrigo, i no Román, qui intenta fer-se un nom a Catalunya, després que el club matalasser el cedís aquest estiu al Girona. Tots dos conjunts s'enfronten aquest dissabte al Cívitas Metropolitano (16.15 hores, Movistar LaLiga).

Va haver-hi una època en què fer el passadís al campió era un gest d'honor per qui el feia i de respecte cap al guanyador. Els debats crispats i el periodisme de trinxera han tergiversat el significat del gest fins a convertir-lo en una humiliació per qui el fa quan hi ha rivalitat entremig. Aquest diumenge, l'Atlètic de Madrid rep el Reial Madrid (21 h, Movistar La Liga), que a més de guanyar la Lliga també s'ha classificat per a la final de la Lliga de Campions. Els matalassers no faran el passadís als blancs: "Respectem massa la nostra afició", va reconèixer José María Giménez sobre una tradició que va iniciar-se fa més de mig segle al futbol estatal. "Felicitats i respecte per al Reial Madrid, però molt més respecte per a la nostra gent", ha dit en la prèvia Diego Pablo Simeone.

Roberto Bolaño va escriure una vegada que "el mestre és el més allunyat que hi ha del silenci". Al terreny de joc, cada equip alça onze megàfons proclamant la seva identitat. Vint-i-dos portaveus simbolitzaran el xoc entre dos mons: el de Pep Guardiola i el de Diego Pablo Simeone. Des de fora s'utilitzarà l'eliminatòria per justificar quin model té la raó absoluta i quin fracassa. La línia que separa l'èxit de la devastació, a vegades, és el gest més natural del futbol: el gol. A Manchester, Simeone es va mostrar insensible davant la catarsi futbolística dels citizens vestint el seu ideari amb un rocós 5-5-0. I malgrat el resultat favorable per als de Guardiola (1-0), el duel arriba al Metropolitano (21 h, Movistar Liga de Campeones) lluny d'estar resolt.

Jacques-Yves Cousteau va descobrir un nou món a tota una generació. Va ser el primer que es va capbussar sota el mar amb la càmera per mostrar a través de la pantalla un univers inèdit. Ho feia a bord del Calypso, el seu vaixell. Els problemes de finançament el van obligar a fer col·laboracions amb empreses petrolieres al golf Pèrsic. En una de les expedicions, eureka, va descobrir l'or negre a l'epicentre del que s'acabaria anomenant Abu Dhabi. Dècades més tard, amb els bitllets encara brollant dels pous gràcies al descobriment de Cousteau, els xeics de l'emirat van comprar el Manchester City i ara intenten ocupar el tron europeu a través de la mirada d'un entrenador català, Pep Guardiola. Aquestes dues setmanes, amb doble enfrontament amb l'Atlètic de Madrid –el primer, aquest dimarts, en l'anada dels quarts de final de la Champions (21 h, Movistar Liga de Campeones)– i el Liverpool, definiran el camí cap a la glòria dels skyblues.

El Barça és una olla de grills. Després de buscar-li un substitut per mig món, Laporta va decidir confiar en Koeman just abans d’un nou desastre tàctic del tècnic neerlandès, que es trencava la gola des de la llotja on veia el partit sancionat, cridant per telèfon mentre sobre la gespa els seus jugadors eren incapaços de plantar cara a un Atlètic de Madrid que li va clavar dos mastegots (2-0). La primera derrota a la Lliga, cert. Però dels últims sis partits el Barça n’ha guanyat tot just un contra el Llevant, i ha encaixat més gols dels que ha marcat. I les dues actuacions, a Lisboa o Madrid, són pròpies de qui ha perdut el nord.

L’Atlètic de Madrid podria posar el nom de Josep Maria Bartomeu a les portes del Wanda Metropolitano, on unes plaques destaquen els grans noms de la història del club matalasser. Gràcies a la gestió de Bartomeu, Luis Suárez marca gols ara a les ordres de Simeone.