Claudio Barría s'ha passat molts anys de la seva vida desmentint la pel·lícula de Steven Spielberg Tauró. Aquest biòleg xilè establert a Catalunya, ha centrat la seva recerca en aquests animals –ara a la Universitat d'Oviedo però abans a l'Institut de Ciències del Mar (ICM)– i avui és un dels màxims experts en taurons de la Mediterrània, probablement el màxim. Va ser precisament en un cinefòrum pel 50è aniversari d'aquest film en què va participar que va sorgir la idea d'escriure el llibre Tiburones, juntament amb Ana Colmenero (ICM), dins de la col·lecció ¿Qué sabemos de? que editen Catarata i el CSIC. Tant el llibre com la conversa traspuen un gran coneixement i sobretot un amor enorme per aquests animals, que tenen un valor incalculable per als ecosistemes marins.

El programa d'observació de la Terra de la Unió Europea Copernicus llança aquest dilluns un segon satèl·lit de la seva missió Sentinel-6 per prendre dades de la temperatura dels oceans i especialment del mar Mediterrani, que s'escalfa el doble de ràpid que la mitjana global. El nou satèl·lit s'anomena Sentinel-6B i incorpora un sensor que mesura entre altres coses l'augment del nivell del mar, una de les conseqüències de la crisi climàtica per l'escalfament de l'aigua i el desglaç dels pols, que ja es considera irreversible.

Núria Casacuberta Arola (Malla, 1982) és ambientòloga, investigadora i professora d’oceanografia física i de traçadors a l’Escola Federal Politècnica de Zúric (ETHZ). Utilitza els isòtops radioactius que s’alliberen als oceans per estudiar els corrents marins a l’Atlàntic Nord i a l’Àrtic, i de quina manera el canvi climàtic els està modificant, fet que tindrà profundes implicacions en el clima de la Terra.

A l'Atlàntic es calcula que hi ha uns 27 milions de tones de nanoplàstics, i això vol dir que aquestes partícules minúscules de plàstic (molt més petites que els microplàsics) són les que més abunden en aquest oceà, molt més que els trossos de plàstic grossos o que els ja coneguts microplàstics. Aquesta és la conclusió d'un nou estudi publicat aquest dimarts a la revista Nature i elaborat per a la Universitat d'Utrecht.

A totes les cases hi ha fotografies. Dels fills, de les netes, dels pares, de les àvies. La gent hi acostuma a sortir en una posició lleugerament artificial, en plena acció d’alguna activitat que els defineix o en un moment emblemàtic de la vida: a punt de xutar una pilota, al cim d’una muntanya o enfundats en un vestit de boda. Al menjador de casa hi havia una fotografia del meu besavi Manelet al costat d’un tauró martell de tres metres. S’havia enredat accidentalment a la xarxa de la barca on feia de pescador i, quan van arribar al port d’Arenys, algú va immortalitzar aquella captura tan extraordinària que fins i tot va ser notícia a La Vanguardia. Com tot allò que es normalitza perquè forma part del fons sobre el qual s’adquireix l’ús de raó, potser mai li vaig atribuir la importància que tenia. Senzillament era allà. Formava part del paisatge domèstic, com els rosers i les nespres del pati, el taller de ceràmica del porxo o els vinils de Creedence Clearwater Revival.

En els darrers anys s'han produït onades de calor inusuals a totes les conques oceàniques principals del planeta, i alguns d'aquests esdeveniments s'han tornat tan intensos que els científics han encunyat un nou terme: les superonades de calor marines. "Els ecosistemes marins on [aquestes onades de calor] es produeixen no havien experimentat mai una temperatura de la superfície del mar tan alta", explica Boyin Huang, oceanògraf de l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA), per correu electrònic.

L’augment de les temperatures, la pressió humana, la sobrepesca i la contaminació estan portant al Mare Nostrum a un punt de no retorn. Moltes són les veus científiques que n'alerten.

El Tractat dels Oceans, que es va acordar l'any 2023 per protegir les aigües internacionals, no es podrà posar en marxa fins que no l'hagin ratificat 60 països. I de moment, dos anys després, només ho han fet 50. Aquesta setmana, delegacions de 175 governs de l'ONU s'han reunit a Niça, a la gran Cimera dels Oceans, que tenia aquest com un dels principals temes pendents. I tot i que la cimera s'ha acabat sense les 60 firmes, l'amfitrió de la trobada assegurava que sí, que totes les ratificacions necessàries estan compromeses i es faran efectives el 23 de setembre, en "una cerimònia oficial" a la seu de l'ONU a Nova York. Ho deia aquest divendres Olivier Poivre d'Arvor, l'enviat especial de França per als oceans, que assegurava que aquesta era "una gran victòria" de la Conferència de Niça, sobretot "tenint en compte que els Estats Units s'estan retirant de tot" i també s'han desentès d'aquesta negociació. Tanmateix, la futura ratificació del tractat –que entraria en vigor a principis del 2026– no evitarà l'explotació petroliera ni tampoc la mineria al fons marí; ni tan sols pràctiques tan destructives com la pesca d'arrossegament, tenint en la declaració final acordada a Niça.

Thorsten Markus és el cap del Programa de Ciència de la Criosfera de la NASA. Atén les preguntes de l'ARA per videotrucada des de Washington, on hi ha la seu de l'Observatori de la Terra de la NASA.

Durant més de 30 anys, l’iceberg més gran del món va estar encallat a l’Antàrtida. Amb una superfície cinc vegades més gran que la de Nova York i més de 300 metres de profunditat, el tros de gel gegantí es va alliberar el 2020 i va iniciar una lenta deriva cap a l’oceà Antàrtic. Ara, l’A23a, tal com se’l coneix, gira sobre un mateix punt. Després d’abandonar les aigües antàrtiques, l’iceberg va quedar atrapat en un vòrtex sobre una muntanya submarina. Imagineu-vos un tros de gel d’uns 3.885 quilòmetres quadrats de superfície i tan alt com l’Empire State, girant de manera constant com per donar la volta sobre si mateix durant 24 dies.

La Conferència de la Dècada dels Oceans 2024 de l'ONU, que s'ha celebrat aquesta setmana a Barcelona, ha deixat palès que encara hi ha molta feina per fer. Els mars i els oceans pateixen canvis molt ràpidament a causa de l'escalfament global i de les activitats humanes, cosa que està perjudicant seriosament els ecosistemes marins i, en conseqüència, està accelerant el canvi climàtic, especialment en zones com el Mediterrani. L'ARA ha entrevistat Steven Thur, director de recerca de l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels Estats Units, una agència referent a escala internacional, per parlar del futur que ens espera.

Barcelona vol ser un centre neuràlgic de l'economia blava. Per això, l'alcalde Jaume Collboni ha aprofitat la sessió inaugural de la Conferència de la Dècada dels Oceans a Barcelona 2024 per presentar la candidatura de la capital catalana per acollir un Centre Col·laboratiu del Decenni dels Oceans per a l'Economia Blava. Si surt escollida per aquesta fita, ha dit, "seria la primera ciutat del món a acollir un centre d'aquests tipus i un referent mundial de la Unesco en economia blava". La candidatura per un Ocean Decade Collaborative Centre (DCC) es llança amb l'Ajuntament de Barcelona com a soci impulsor i el Port de Barcelona com a soci principal, i amb dos socis científics: l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) i la xarxa d'experts en economia blava BlueNetCat. Aquest ODC (Ocean Decade Collaborative, en les seves sigles en anglès) focalitzaria esforços en un dels deu reptes fixats pel Decenni de l'ONU, el de l'economia blava. "Les xifres són clares: per cada euro invertit en protecció de la natura se'n generen entre 8 i 38", ha afegit Collboni. A Catalunya en concret, segons ha assenyalat el president de la Generalitat, Pere Aragonès, el 5% de l'ocupació prové de l'economia blava.

Aparentment, la goleta Tara sembla un veler qualsevol. Però res més lluny de la realitat: construïda el 1989 per iniciativa del doctor i explorador francès Jean-Louis Étienne, la nau és un laboratori científic flotant que es dedica a comprendre i protegir el medi ambient marí. “Està feta d'alumini, dissenyada per suportar temperatures de fins a menys 52 graus. És el vaixell que ha arribat més al pol Nord de la història", explica el director de Política Internacional de la Fundació Tara Ócean, André Abreu. A bord hi caben catorze persones: sis mariners, sis científics, un artista i un periodista. Des de l'abril del 2023, la goleta Tara —que ja suma més de 580.000 quilòmetres recorreguts arreu del món—, s'ha embarcat en un nou viatge que recorrerà tota la costa europea: l'expedició Traversing European Coastlines (TREC), coordinada pel Laboratori Europeu de Biologia Molecular (EMBL) i en la qual col·labora l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC). Del 24 al 31 l'expedició ha fet parada a Barcelona, i aquest juliol, després de dirigir-se al golf de Lleó, Itàlia, Croàcia i Grècia, conclourà la seva missió a Atenes. 

Un nou estudi científic que prediu l'aturada del corrent oceànic de l'Atlàntic aquest mateix segle ha disparat més d'una alarma entre els investigadors que es dediquen a l’estudi del canvi climàtic. I també alguna espurna de terror entre els inexperts, pel caos climàtic que podria desencadenar aquest fenomen. L'article va ser publicat el 25 de juliol a la revista Nature Communications pels investigadors danesos Peter Ditlevsen, del Niels Bohr Institute, i Susanne Ditlevsen, de l’Institut de Ciències Matemàtiques, tots dos de la Universitat de Copenhaguen. Prediu que l’AMOC, la circulació meridional de retorn de l’Atlàntic, més coneguda com el corrent del Golf, es podria aturar molt abans que no es pensava. La probabilitat més alta la situen l’any 2057 i “amb un 95% de certesa entre el 2025 i el 2095”. Aquests resultats han fet arrufar el nas a més d’un expert. En primer lloc, perquè es tracta d’un càlcul estadístic sobre el qual “encara hi ha moltes incerteses”. En segon lloc, perquè s’allunya d’altres estudis com els de l’IPCC, més conservadors, que tot i admetre que el canvi climàtic està alentint aquest corrent, en situen l'aturada més enllà del segle XXI. Les possibilitats del cataclisme i les seves conseqüències també es discuteixen.

Onze centímetres poden semblar poca cosa, però quan són una línia d'aigua que va pujant -irreversiblement- fora de la finestra de la teva embarcació poden resultar angoixants. És el simulacre que ha fet la NASA en un vídeo que representa la pujada del nivell del mar dels últims 30 anys com si la veiéssim des de l'obertura circular d'una embarcació. Seguint aquest ritme i a aquesta escala, en poc més d'un segle tota la finestra quedaria submergida sota l'aigua.

Per fi el món comença a prendre’s seriosament la contaminació causada pels plàstics.

La temperatura dels oceans ha batut un rècord històric aquest mes d'abril. Durant els sis primers dies del mes d'abril, la temperatura mitjana dels oceans va pujar a 21,1 ºC, la xifra més alta mai registrada des que se'n tenen dades per satèl·lit, l'any 1981. Són dades de l'Administració Atmosfèrica i Oceànica Nacional (NOAA) dels Estats Units, que superen per primer cop l'anterior rècord, que era del 2016, amb 21 ºC.

Submergir-me a les profunditats oceàniques forma part de la meva professió: soc biòloga marina. Anar d’una banda a l’altra cinc quilòmetres sota la superfície del mar no deixarà mai de fascinar-me. Hi he vist criatures estranyes i meravelloses, des d’anemones amb tentacles de més de dos metres giravoltant pel fons marí fins a taurons que brillen en la foscor, coralls de mil anys i uns crancs blancs i cecs que sobreviuen gràcies als bacteris que crien a les seves pinces.

Nova fita global contra la crisi ecològica. Tot i el poc ressò mediàtic que ha tingut, aquests dies a la seu de l'ONU a Nova York tenia lloc una negociació cabdal per al futur dels oceans. I aquest diumenge, després de gairebé 48 hores de negociacions ininterrompudes (i becaines pels passadissos), els governs de 193 estats han aconseguit acordar el que es coneix informalment com el Tractat dels Oceans i que ha de servir per protegir la biodiversitat a les aigües internacionals.

Enric Sala (Girona, 1968) és biòleg marí i explorador de la National Geographic Society. Ha escrit 200 articles científics i produït més de 30 documentals. Amb el projecte Pristine Seas, ideat per ell mateix el 2008, treballa per protegir les zones més salvatges dels oceans. La seva activitat conservacionista ha estat reconeguda amb la Gran Medalla del Príncep Albert de Mònaco (2021), la Medalla Hubbard de la National Geographic Society (2021) i el premi Líder Jove Global del Fòrum Econòmic Mundial (2008). Ha visitat Barcelona per rebre un nou reconeixement: el Premi Nat 2022, atorgat pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona a persones o institucions que han aportat una nova mirada a la divulgació de les ciències naturals.