Una cantarella recorre alguns cercles cinèfils: Wes Anderson ja no mola. L'audiència estaria farta de les seves pel·lícules de perfecció planimètrica i detallisme de línia clara. El gran hotel Budapest va convertir aquest cineasta d'estètica personalíssima en una figura alhora prestigiosa i molt popular, en un director cool per a tots els públics. Els seus films següents, com l'experimental La crònica francesa o el molt idiosincràtic Asteroid City van fer palès que Anderson és un cineasta més arriscat i complex del que farien entendre les seves imatges llamineres i els seus repartiments trufats d'estrelles.

És difícil saber com s’ho fa Wes Anderson per continuar exercint d’anomalia feliç al Hollywood actual. El seu cinema es manté, pel·lícula rere pel·lícula, tremendament fidel a si mateix i aliè a modes i tendències, construint una filmografia d’una coherència excepcional en el cinema nord-americà de les últimes dècades. Una república independent dins de Hollywood que només és possible gràcies a la sobrenatural capacitat d’Anderson per convocar en cada pel·lícula un bon grapat d’estrelles internacionals que rebaixen el seu caixet per formar part de l’univers personalíssim del director. Torna a passar en la pel·lícula que ha estrenat aquest diumenge al Festival de Canes, La trama fenicia, que compta entre d’altres amb Benicio del Toro, Tom Hanks, Bryan Cranston, Scarlett Johansson, Benedict Cumberbatch, Riz Ahmed, Michael Cera i, per descomptat, Bill Murray, que ja suma onze col·laboracions amb el director.

El tercer dia, el gran cinema ha arribat per fi a la Mostra de Venècia. I ho ha fet en un receptacle singular. No en un llargmetratge candidat al Lleó d’Or, sinó en un migmetratge de 40 minuts presentat fora de competició, titulat The wonderful story of Henry Sugar, dirigit per Wes Anderson i produït per la plataforma Netflix, que l’inclourà en el seu catàleg el 27 de setembre. En aquest pot petit, el cineasta texà regala a l’espectador la seva obra més radical, una adaptació del conte homònim de Roald Dahl en què una flamant però reduïda nòmina d’actors –de Ralph Fiennes a Ben Kingsley– s’entreguen a la tasca de recitar veloçment i íntegrament el text original mentre interpreten la ficció envoltats de decorats que pugen i baixen com telons teatrals. El resultat d’aquest joc escènic és una carta d’amor als vincles entre el cinema, el teatre i la literatura. André Bazin, el teòric del cinema més important de la història, que va escriure a favor d’un cinema impur, capaç de dialogar de tu a tu amb les altres arts, hauria sentit una emoció profunda contemplant l’agosarat experiment d’Anderson.

A l’inici de Moonrise Kingdom, una llar familiar era retratada com una casa de nines, i els seus habitants, com figuretes que semblaven ser allà perquè el director-demiürg pogués jugar amb elles. Aquesta seqüència plasmava perfectament la tendència de Wes Anderson a construir universos tancats que, d'una banda, evidencien el caràcter artificiós de tota ficció i, de l'altra, permeten al cineasta moure's amb total llibertat pel seu interior. Asteroid City té el to juganer i còmic d'aquell film i presenta una dialèctica semblant entre control (formal) i llibertat (temàtica), com no pot ser d’una altra manera en una obra que aborda les friccions misterioses entre vida i ficció, entre realitat i representació.

Dos anys després de presentar-hi La crònica francesa (2021), Wes Anderson torna aquest dimarts a la competició de Canes amb el seu onzè llargmetratge, Asteroid City, una pel·lícula que no porta la seva estètica tant al paroxisme com l'anterior i es decanta per un to més suau, en consonància amb la gamma de cromatisme pastel que domina les imatges. El títol fa referència a una ciutat imaginària als Estats Units dels anys cinquanta (i, en un joc metanarratiu, al xou de televisió que en relata la història) en què s'organitza la Junior Stargazer, una convenció astronòmica que hi aplega una colla de joves amb les seves famílies. Tot i evocar la fascinació per la carrera espacial pròpia de l'època, Asteroid City no arriba a viatjar a l'espai exterior de la mateixa manera que Life Aquatic (2004) ens submergia a l'oceà o Fantastic Mr. Fox (2009) sota terra. Rodada als afores de la localitat madrilenya de Chinchón, la nova pel·lícula d'Anderson s'acosta sobretot a Moonrise kingdom (2012) pel protagonisme que atorga a un grup d'adolescents amb altes capacitats i a les seves famílies.

En plena promoció d’Isla de perros, la seva pel·lícula del 2018, Wes Anderson explicava que no hi ha res que el motivi més que una inclemència inesperada, topar amb un fre. Perquè enfrontar-s’hi, diu, és la millor manera de superar-se. La pandèmia n’ha sigut una i ha demorat un any l’estrena de La crónica francesa, disponible des d’aquest divendres a tot el món. Anderson, de moment, encara no té el superpoder d’obrir un per un els cinemes abans que les autoritats ho permetin, però ha aprofitat el temps lliure per dirigir el videoclip d’Aline, joia de la cançó francesa a qui Jarvis Cocker dona una nova vida i que fa de tràiler de la pel·lícula. Un fre, una motivació.

El dimecres 12 de febrer de 2020, un mateix nom es reproduïa en mitjans de comunicació d’arreu del món. S’acabava d’anunciar que Javi Aznarez, il·lustrador català que viu i treballa a Cadaqués, era el responsable del cartell de la nova pel·lícula de Wes Anderson, un dels directors de cinema més populars i icònics del segle XXI. La seva obra va ser el primer que vam descobrir de The French Dispatch, estrenada a Catalunya com a La Crónica Francesa, film que arriba aquest divendres a la cartellera i que interconnecta tres històries que giren al voltant de la redacció d’un diari nord-americà en una ciutat francesa fictícia. Però la petjada d’Aznarez va molt més enllà d’un cartell: els seus dibuixos, alimentats pel tradicional còmic franco-belga, són a tota la pel·lícula. A punt per començar a recollir els fruits de tres anys de feina intensa, aquesta és la història d’un il·lustrador de Cadaqués a la cort de Wes Anderson, el cineasta amb qui tothom voldria treballar.

'La Crónica Francesa'

(4,5 estrelles)

Direcció i guió: Wes Anderson. 108 minuts. Estats Units i Alemanya (2021). Amb Bill Murray, Tilda Swinton, Timothée Chalamet, Adrien Brody. Estrena al cinema

]]>

D'esquerra a dreta: Timothée Chalamet, Wes Anderson, Tilda Swinton i Bill Murray. El lloc: el Festival de Canes 2021, el 13 de juliol, un dia després de la presentació de La crónica francesa, la nova pel·lícula dirigida per Wes Anderson. L'acompanyen dos actors i una actriu en representació de l'amplíssim repartiment del film. Fins aquí res d'excepcional, tret de la posada en escena de tot plegat, amb cadascú fill d'una estètica diferent, gairebé d'un estil de vida diferent. I aquesta peculiaritat va fer que les fotografies d'aquella sessió comencessin a córrer per les xarxes fins a esdevenir un mem a Twitter.

]]>

Havia d'inaugurar l'edició 2020 del Festival de Canes. Més d'un any d'espera després, per fi ens ha arribat The French dispatch (La crònica francesa), l'homenatge de Wes Anderson a l'escola de periodisme que exemplificaria The New Yorker. El director nord-americà visualitza aquest estil particular de premsa des de la redacció d'una publicació fictícia comandada per un editor carismàtic a qui dona vida Bill Murray, un dels molts membres de la seva colla d'intèrprets habitual que poblen el film. Entre un pròleg i un epíleg, la pel·lícula engloba tres relats diferents que sengles periodistes envien des de la ciutat francesa imaginària d'Ennui-sur-Blasé. Tres cròniques centrades, respectivament, en l'art d'avantguarda entès com a subversió, les revoltes juvenils que compaginen amor i política, i la passió per la gastronomia i les històries criminals.

]]>

El primer cop que van parlar-me de Milà me la van vestir de ciutat grisa i industrial. D’això fa molts anys. La segona vegada em van venir a explicar el mateix. També van advertir-me que era una ciutat de pas, per visitar el Duomo, la majestuosa Galleria Vittorio Emanuele i poca cosa més. Milà no mereixia més d’un matí. I el comentari final sempre coincidia: si ja coneixia Roma o Florència, ni tan sols valia la pena anar-hi. Les comparacions serien odioses. En el meu subconscient, i malgrat ser una de les capitals clau de la moda i el disseny, Milà s’havia convertit en el forat negre d’Itàlia. Fins fa unes setmanes.

]]> A 'El Gran Hotel Budapest', Wes Anderson va destil·lar la seva visió de l'Europa d'entreguerres, feta a parts més o menys iguals de Stefan Zweig i d'Ernst Lubitsch. Amb 'Isla de perros', el cineasta estatunidenc torna a viatjar en l'espai i el temps, imaginant un Japó futur però no especialment tecnificat, on sonen més tambors taiko que no pas estridents tonades J-pop i on el 'kabuki' i les il·lustracions 'ukiyo-e' continuen sent el vehicle preferit per explicar les llegendes que posen el substrat ancestral al film: l'enemistat mil·lenària entre gossos i gats, que obre un nou capítol quan Kobayashi, membre d'un sinistre lobi d'amants dels felins i alcalde de Megasaki, aprofita que es propaga un brot de grip canina per firmar un decret que desterra tots els gossos de la població a una illa usada com a abocador d'escombraries.

]]>

A Dieter Kosslick, el director de les últimes disset edicions del Festival de Berlín, només li queden dos anys abans de retirar-se i no pensa deixar que ningú li esguerri la treballada imatge que ha construït de la Berlinale com el súmmum de la consciència política i social. L’edició que comença avui -la primera d’un festival de sèrie A després del cas Weinstein- abraça la causa del moviment #MeToo amb una sèrie d’accions que marcaran la pauta per a Canes i Venècia: un servei d’atenció telefònica i una plataforma online per assessorar les víctimes d’agressions sexuals, taules rodones sobre assetjament i una política de programació que exclou les pel·lícules amb participació d’abusadors. A més, el festival ha posat fi al dress code que obligava les dones a portar talons alts a la catifa vermella. Si l’any passat els festivals discutien sobre Netflix, aquest any veurem una cursa per veure qui és més feminista.

]]>

Els ingredients per a una tarda perfecta d’hivern inclouen manta i una bona pel·li (si pot ser que ja hagi vist, per si els plors del meu fill em tallen el fil). Poso Viatge a Darjeeling, de Wes Anderson, de fons. I si no la puc seguir sencera és igual, almenys els Kinks ens faran de banda sonora. I voilà, el que deia. This time tomorrow, where will we be? Pell de gallina. I la veritat és que no ho podria tenir més clar. Sé perfectament on serem demà a aquesta hora: al Mendl’s.

]]>

El director nord-americà Wes Anderson és famós per la seva habilitat per construir mons cinematogràfics d'una estètica molt cuidada i atapeïts de detalls que evoquen la nostàlgia de la infantesa. En són exemples la comunitat d'exploradors submarins de 'Life Aquatic', el Nova York passat pel filtre de J. D. Salinger de 'Els Tenembaums' o la pintoresca Europa d'entreguerres imaginària d''El gran hotel Budapest'.

]]>

La Berlinale ha desvelat aquest dimarts alguns dels títols que formaran part de la secció oficial de la propera edició, que arrencarà el 6 de febrer del 2014. El nou treball de la cineasta peruana Claudia Llosa és un del escollits: 'Aloft', una producció catalana amb repartiment internacional (Jennifer Connelly i Cilliana Murphy), competirà pel Lleó d'Or amb alguns dels títols ja anunciats de la selecció, com 'Grand Budapest Hotel', de Wes Anderson, o 'Monuments men', de George Clooney. Llosa ja es va endur el Lleó d'Or el 2008 amb el seu segon llarg, 'La teta asustada'.

]]> El director nord-americà Wes Anderson serà l'encarregat d'inaugurar la propera Berlinale, que tindrà lloc del 6 de febrer al 16 de febrer del 2014. El creador d''Els Tennenbaum' estrenarà al festival alemany el seu nou film, 'The Grand Budapest Hotel', una comèdia ambientada en un luxós hotel d'entreguerres que segueix les vicissituds d'un llegendari conserge i el grum que s'acabarà convertint en el seu millor amic. A més de Ralph Fiennes i Tony Revolori en els papers principals, la pel·lícula compta amb un càsting d'infart: F. Murray Abraham, Mathieu Amalric, Adrien Brody, Willem Dafoe, Jeff Goldblum, Harvey Keitel, Jude Law, Bill Murray, Edward Norton, Saoirse Ronan, Jason Schwartzman, Tilda Swinton, Léa Seydoux, Tom Wilkinson i Owen Wilson.

]]>

Després de l'èxit de 'Moonrise Kingdom', rebuda amb grans elogis al Festival de Canes i que ha obtingut un gran resultat a la taquilla nord-americana, Wes Anderson ja prepara una nova pel·lícula. I aquest dimarts se n'ha confirmat el protagonista: Johnny Depp. Com apuntaven els rumors des de fa dies, l'estrella de la saga 'Pirates del Carib' participarà per primera vegada en un film d'Anderson, que habitualment treballa amb pressupostos modestos i intèrprets populars que rebaixen el seu salari per col·laborar amb ell.

]]>

La 65ena edició del Festival de Canes no podia començar millor. Wes Anderson ha donat una nova lliçó de comèdia i cinema a 'Moonrise Kingdom', el film inaugural, on el director de 'Fantastic Mister Fox' il·lustra la frescor i la ingenuïtat del primer amor en un relat ambientat el 1965 en un campament de 'scouts'. "Volia capturar l'emoció d'enamorar-se quan encara ets un nen", ha explicat Anderson en roda de premsa. Fidel al seu estil, Anderson ha dissenyat el film com un festival visual, amb seqüencies prodigioses i una direcció d'art única que no defraudarà als seguidors del director.

]]>