Un dels principals arguments per frenar la voluntat de la Comissió Europea de "crear l’espai de lliure mercat més gran del món" amb el Mercosur és la denúncia de moltes organitzacions agràries i ecologistes que entraran a Europa aliments cultivats amb pesticides prohibits dins de la UE. Però darrere d’aquesta competència deslleial s’amaga una pregunta clau: qui produeix aquests tòxics prohibits que després s’utilitzen a Sud-amèrica? La resposta és paradoxal: una part molt important els fabrica la mateixa Europa.

Si ara poguéssim traslladar-nos per unes hores a la Barcelona de l'any 2000, de seguida notaríem els canvis profunds que ha patit la ciutat en aquests darrers 25 anys. Potser a simple vista no serien tan espectaculars com el del quart de segle anterior, 1975-2000, però sí els petits detalls. Si entréssim al metro, per exemple, no veuríem ningú mirant un mòbil però potser sí algun diari o revista. Tampoc veuríem tants turistes com ara, tot i que ja n'hi començaria a haver (de tres milions a l'any hem passat a 15). Ni tampoc tanta població immigrant (de 75.000 persones a 600.000).

Fa vint anys vaig participar en l'obra col·lectiva Què ens mou? Sis valors a debat (Mina), que va coordinar l'enyorat Josep Maria Terricabras. A mi em va tocar la part dels valors democràtics. En una conversa va sortir un assaig de Kenichi Ohmae publicat feia llavors una dècada, el 1995, on s'analitzava el declivi de l'estat nació. Terricabras em va dir: "És molt interessant, però a nosaltres [als catalans] no ens aporta res". Crec que tenia raó. The end of the nation state va generar un considerable debat que, avui dia, no sé si encara continua sent pertinent. Posava sobre la taula una qüestió important: la perdurabilitat i rellevància, o no, de l'estat nació en un món globalitzat. L'estat nació s'ha percebut sovint com una entitat immutable, tot oblidant que la seva formació és històricament molt recent. Tot i haver estat un pilar per superar el feudalisme i impulsar els ideals il·lustrats, la idea podia ser problemàtica. Adherir-se cegament al concepte conduïa a idees jacobines o a coses encara pitjors. Segons Ohmae, però, la qüestió no era ben bé si l'estat nació és bo o dolent en si mateix, sinó si encara continua sent una estructura funcional i raonable. 

Pocs anys abans que entréssim al segle XXI, el lliure mercat es va expandir arreu del món. Aquest fenomen el vam anomenar globalització: una etapa històrica en què els països van interconnectar-se com mai ho havien fet abans, el capitalisme va convertir-se en el sistema econòmic hegemònic i la tecnologia va facilitar estrènyer llaços supraterritorials, generant intercanvis que tenien un impacte directe, per exemple, en la industrialització dels territoris o l’ús de les llengües en el dia a dia. Aquests dies em pregunto: podem parlar en passat, ja, de la globalització?

Davant la política d'“aranzels recíprocs” de l'administració del president nord-americà, Donald Trump, queda clar que les empreses ja no poden donar per fet que els seus models de negoci no es veuran alterats per noves barreres comercials, o fins i tot per una guerra comercial oberta. ¿Serà això el clau definitiu en el taüt de la globalització?

Vivim un període de gran convulsió política. Veurem què passa a França i els Estats Units a les pròximes eleccions, però les alternatives extremistes van guanyant terreny. La inquietud de l’electorat té arrels diverses, però un factor comú és la inseguretat que provoquen el canvi tecnològic, el risc climàtic o la pressió del món emergent sobre el nivell de vida de les economies desenvolupades.

El català, com les altres llengües que es parlen a l’Estat, ja es pot utilitzar al Congrés de Diputats, encara que costarà força més assolir el caràcter d’oficialitat a la Unió Europea. Una bona notícia, tot i que el valor d’això és fonamentalment de caràcter simbòlic. El problema que arrossega el català no és tant el seu reconeixement com la reculada en el seu ús social. Que es pugui fer servir a les institucions contribueix sens dubte a prestigiar la llengua als ulls dels seus potencials usuaris, de marcar-la com un coneixement valuós, però, sobretot, té una càrrega positiva en la línia de reconèixer el caràcter divers i multicultural de l’Estat. És un pas, però les decisions polítiques no contrarestaran una dinàmica de debilitament que prové d’altres paràmetres. El reconeixement i normalització del català ha estat una batalla llarga que va arrencar cap a finals del franquisme i que s’ha desenvolupat amb força ençà de l’establiment de la democràcia i de la creació de les institucions autonòmiques, les quals feren de la seva defensa i promoció probablement el pilar central de la reconstrucció del país i de l’assumpció plena de la catalanitat. Durant molts anys, les conquestes obtingudes tenien a veure amb l’amplíssim espectre polític i social que ha fet seu el català, de no ser de cap bandera en particular i pràcticament de totes. Això va fer possible construir l’escola catalana i el sistema d’immersió lingüística, dotar-nos dels mitjans de comunicació que normalitzessin l'ús del català, convertir-lo en llengua pròpia de l’administració... Al final de l’escolarització obligatòria, totes les noies i nois el coneixen, el dominen, el poden escriure i parlar. Quin és, doncs, el problema? Que el coneixement no ha anat aparellat al progrés, ni tan sols al manteniment, del seu ús social. ¿Si el coneix i el pot parlar, a Catalunya, més d’un 80 % de la població, per què només l’usa de manera habitual la meitat? Les explicacions són complexes i cauen més en l’àmbit de la sociolingüística que no pas en el de la política.

El 10% més adinerat del món acumula el 76% de la riquesa global, mentre que la meitat més pobra només disposa del 2% d'aquesta fortuna, segons l’informe del 2022 del Laboratori de Desigualtat Mundial (World Inequality Lab). Això no obstant, i contra tot pronòstic, la desigualtat global va de baixada. Aquest concepte és la suma de la desigualtat entre països i la desigualtat dins d’un mateix país. I, actualment, les diferències entre estats pel que fa al nivell de creixement econòmic són cada cop més petites.

El canvi de rumb de la geoestratègia mundial ha agafat Europa amb el pas canviat. Ja es va veure clarament amb la pandèmia que l'alegria amb què als inicis de la globalització s'havien deslocalitzat les fàbriques de tota mena de productes, fins i tot els estratègics, potser no havia estat tan bona idea. I amb la guerra d'Ucraïna també s'ha demostrat fins a quin punt és perillosa l'excessiva dependència energètica de Rússia, comercial de la Xina i defensiva dels Estats Units. L'aliat americà, a sobre, està anant cada cop més a la seva i torna a un proteccionisme que pot tenir greus conseqüències de competitivitat cap a les empreses europees, i a banda, exigeix un acatament a la seva política d'enfrontament amb la Xina que deixa Europa en una situació complicada.

Eudald Carbonell (Ribes de Freser, 1953) és catedràtic de prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili, investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i codirector de les excavacions d’Atapuerca. A la vintena de llibres de divulgació que ha escrit, hi afegeix ara El futur de la humanitat (Ara Llibres, 2022), en què proposa un contundent decàleg per la supervivència de l’espècie humana.

Les eleccions recents a Suècia i Itàlia han demostrat que el populisme de dreta continua en ascens a tot Europa. Però no és el cas d'Alemanya, on fins ara el partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) només ha obtingut èxits modestos. Una explicació possible per a la resistència d'Alemanya a l'onada populista és que, a diferència dels partits d'extrema dreta que han guanyat terreny en altres llocs d'Europa, la globalització no va ser un factor important en l'ascens de l'AfD. El partit va esdevenir una potència electoral molt després que Alemanya es globalitzés del tot, i els seus èxits s'han circumscrit sobretot als estats de l'antiga Alemanya de l'Est.

Hi ha una gran confusió generalitzada, si no un autèntic terror, sobre la situació de l’economia global. La guerra d’Ucraïna, les fluctuacions dels preus del gas, els interessos hipotecaris pels núvols, les repercussions encara presents de la pandèmia del covid-19 i la perspectiva imminent d’una recessió... Tots aquests factors semblen confluir en un caos.

Després de dècades d’una obertura sense precedents, les relacions econòmiques internacionals han entrat en una nova era, caracteritzada per la desconfiança i la divisió. Vistos els costos que pot comportar aquest canvi, val la pena repassar com hi hem arribat.

Les institucions de govern han de fer front avui a problemes socials que amb la globalització s'han fet més complexos. Els estats d’Europa, dictadures a banda, han intentat des de la Segona Guerra Mundial crear xarxes d’atenció social en els anomenats pilars del benestar (pensions, sanitat, ensenyament i prestacions socials), alhora que aprofundien en la defensa de la democràcia i propugnaven la necessària unió dins la UE.

És evident que la invasió russa a Ucraïna ha representat un impacte molt important per a l’economia mundial i per a una Europa amb molta dependència energètica. Això es deu al fet que malgrat que Rússia té un pes econòmic petit, amb un PIB entre el d’Espanya i Itàlia, és un país globalment sistèmic pels seus recursos energètics i agrícoles, per no mencionar l’armament nuclear. A més, ho continuarà sent, per exemple, per les grans reserves energètiques d’esquist a Sibèria. Els increments de preus de l’energia i els productes agrícoles han generat inflació; en particular, l’alça del gas, amb l’oferta manipulada per Rússia, té un gran impacte a Europa que preocupa molt de cara a aquest hivern.

He escrit més d’una vegada sobre els importants avantatges que per a les nostres vides està significant la nova etapa de la història de l’espècie que estem anomenant la globalització. Els grans progressos tecnològics que va promoure l’etapa industrial, junt amb els actuals de les tecnologies digitals, han fet possible una enorme facilitat de moviments de persones, de coses materials, d'éssers vivents, de virus o de bits, i estan transformant el planeta Terra cada vegada més en una “casa comuna”. En paral·lel a aquests grans avantatges, estem també vivint i patint cada vegada més dificultats i reptes als quals ens costa més fer front i que ens redueixen el benestar personal o col·lectiu.

I ara una sequera. No sortim d’una i entrem en una altra. Primer va ser el covid, amb la seva crisi econòmica; després la manca de subministraments, la guerra d’Ucraïna, el preu disparat del gas i l’electricitat, la pujada de tots els combustibles; vam continuar amb la inflació, la desacceleració econòmica i, quan tot semblava que ja no podia anar pitjor, resulta que no plou. Fins i tot la verda Anglaterra presenta els seus jardins naturals de color ocre.

Amitav Acharya (Jagatsinghpur, Índia, 1962) és una de les veus més estimulants avui en l’estudi de les relacions internacionals. Ha visitat Barcelona per participar en l'escola d’estiu de Global Codes, el grup de recerca sobre globalització, conflictes, desenvolupament i seguretat de Blanquerna.

La guerra a Ucraïna ha accelerat l’erosió de la ja contradictòria relació entre la Xina i la Unió Europea. Des del 2019, Brussel·les considera el gegant asiàtic no només com un “competidor econòmic” sinó també com un “rival sistèmic” que promou un ordre global alternatiu. Però aquest ordre alternatiu també està evolucionant al ritme dels canvis que viuen la Xina i el món. Després del 2001, amb la seva entrada a l’Organització Mundial del Comerç, la Xina es converteix en l’actor clau que “defineix la globalització, i ara també és qui definirà la desglobalització”, assegurava dijous Belén Romana, consellera del Santander, en unes jornades de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (UIMP).

El gran problema del món actual és que hi ha més globalització econòmica i comunicativa que globalització política. Tanmateix, les institucions de governança global gaudeixen d'una mala salut de ferro i són cada cop més actives per afrontar nous reptes. La setmana vinent, als Alps bavaresos, tindrà lloc la cimera anual del Grup dels Set, el més semblant a un govern mundial que ha existit mai. Se centrarà a vigilar el compliment de l'acord climàtic sobre descarbonització, a més d'abordar temes com la pandèmia i Ucraïna. Immediatament després, a la segona meitat de la setmana, la cimera de l'OTAN es reunirà a Madrid, en el 40è aniversari de l'adhesió d'Espanya, per aprovar un nou concepte estratègic per als pròxims deu anys.