El 8 de gener l'Èric tornarà a Lledoners, on ja havia estat durant dos anys en presó preventiva per haver agredit sexualment un menor. Li queden poc més de dues setmanes de llibertat després que el 3 de desembre l'Audiència de Barcelona ratifiqués l'acord de conformitat per condemnar-lo a sis anys i mig de presó.

Fa unes setmanes, en tornar a casa després de la jornada de feina, l’Enric es va preparar alguna cosa per menjar, es va dutxar i es va estirar al llit amb música de fons. Va sonar una cançó que acostumava a escoltar en moments difícils i va recordar etapes passades. Va obrir els ulls i va prendre consciència que era a casa seva. “Ha arribat el meu moment. Estic bé i soc feliç”, va pensar.

El crim de la presó de Mas d'Enric va agafar tothom per sorpresa: ha estat el primer cas de la història penitenciària catalana en què un reclús mata una treballadora. No era un pres acabat d'arribar. I. S. O. havia entrat al centre vuit anys abans de matar a ganivetades la cuinera de la presó i suïcidar-se al mateix lloc on treballaven els dos junts. I. S. O. havia ingressat a Mas d'Enric de manera provisional el 26 d'abril del 2016 per l'assassinat a ganivetades d'una altra dona, un crim pel qual el van condemnar l'1 de juny del 2018. Durant els sis anys que van passar entre la sentència i el segon crim, només va tenir una altra conducta violenta, tot just quatre mesos abans que matés la cuinera: va clavar un cop de puny a la cara a un altre pres. Sembla poc important, però, segons ha pogut saber l'ARA, quan va cometre aquesta agressió la presó va incomplir el protocol de reincidència.

Contràriament al que moltes vegades es pensa, les presons són unes institucions relativament modernes. Al començament només complien la funció de segregar i custodiar els presos fins que s'executessin altres penes, com les tortures físiques o la pena de mort.

Què ha fallat? Aquesta és la pregunta que, de manera recurrent, s’ha formulat els darrers dies per explicar l’assassinat d’una cuinera a la presó de Mas d’Enric, a mans d’un intern que treballava a la cuina. El tràgic succés ha omplert les portades dels darrers dies, ha generat una onada de protestes centrades a demanar la dimissió dels responsables polítics i ha obert tota mena de debats sobre el sistema penitenciari, massa vegades mancats del més mínim coneixement de la realitat. És comprensible la consternació davant d’una desgràcia tan gran, però això no justifica ni la demagògia ni l’oportunisme de tots aquells que volen treure rèdit d’una desgràcia, especialment en plena campanya electoral.

Profundament commoguda per la mort de la Núria, treballadora del projecte més important per dotar de capacitats formatives els que compleixen penes de privació de llibertat. Era un d’aquests treballadors públics que travessen les reixes carceràries sabent que, en aquell món tancat que l’altre món vol oblidar, hi ha persones que els poders públics han d’intentar educar i reeducar.

La dita Any nou, vida nova no sempre es fa realitat. I en política sovint les coses no venen de nou. Al desembre ja vèiem com diferents alcaldes de Junts del Maresme sol·licitaven l’expulsió de persones delinqüents reincidents estrangeres. Precisament, el mateix partit polític recordava l’episodi, fa uns dies, per parlar de les condicions que s’haurien de donar per poder expulsar aquestes persones, a partir de l’acord entre PSOE i Junts que suposaria la “delegació integral” de les competències d'immigració a la Generalitat.

Marta Casanova, just després d’acabar la carrera d’infermeria, va trobar feina del que havia estudiat. També es va matricular per fer un màster i el seu interès associatiu la va portar a inscriure’s a molts altres cursos. Portava una vida activa, feia "el que se suposa que està bé". Fins que el 2017 va patir una crisi de salut mental que la va obligar a fer una pausa: va deixar la feina i el màster, i va haver de replantejar-se el ritme de vida.

I ara què? “A viure tranquil·let, perquè no penso tornar a dins”, respon Mario Casterás, que és per primer cop en molts anys un home lliure. Carregat amb només dues bosses de plàstic, el 6 de gener del 2021 va sortir de Can Brians, l’última de les presons on ha anat sumant condemnes en dues tongades: una primera del 1980 al 1994 per una sèrie d’atracaments amb el seu germà, i una segona que va arrencar el 1996 per un intent d’assassinat que es va encadenar amb la de l’assassinat d’un altre pres. “M’he guanyat a pols tota la condemna, sense ni un dia de permís”, explica aquest lleidatà de 62 anys fent un cafè al centre de Barcelona. No va tenir cap permís perquè en els primers anys –detalla– la junta de tractament els hi denegava un a un i a la recta final va ser ell qui els rebutjava. “Total, per fer què?”

“La meva condemna va ser justa, vaig cometre un error i cal pagar-lo, a partir d’aquí n’aprens”. “Quan tens visita poses bona cara per no fer-los patir, però no estàs bé”. “Tinc una filla que ja no tinc. Des d’aquí dins és difícil lluitar per ella”. “Busques feina però arriba un moment en què et desesperes i penses que tornaràs a acabar allà i no t’agrada pensar-ho, no és un bon futur”. Són penediments, sentiments, enyorances o esperances dels interns de la presó de Can Brians 2 amb els números 2.112, 5.624, 4.128 i 7.588. És a dir, del Daniel de 54 anys, de l’Àngel de 41, del Francisco de 49 i del Paul de 37. Tots han treballat a les vinyes de les caves Raventós i Blanc a Sant Sadurní d’Anoia, i de la seva feina i una cadena de solidaritat en va sortir la primera anyada d’un nou vi: Ciutat Nua.

Encara recordo quan de petita, al Col·legi Alemany, a la meva amiga Regina i a mi ens van portar al despatx del director perquè havíem tingut una acalorada discussió sobre Luter: jo deia que era dolentíssim i ella, esclar, que era extraordinàriament bo. Aleshores van resoldre el problema dient-nos que estava prohibit discutir sobre aquestes coses.

"Com vols que t'anomeni: pres o intern?", li pregunta un actor a un altre. "A la presó intern, perquè tinc el meu número d'intern. Però a fora pres, perquè som presos de la societat". És un diàleg que mantenen dos actors amateurs, com es defineixen ells mateixos. Però reben l'etiqueta de presos –o interns– perquè compleixen condemna a Brians 2. Durant unes hores, ells dos i quatre companys més han sortit de Brians per representar una obra de teatre a l'antiga presó Model de Barcelona, en un espai on no fa gaire només hi havia presos. A la sala hi falten els actors que no tenen permís per sortir de Brians, que hi són presents amb uns vídeos que sí que poden saltar els murs. Els presos es fan moltes preguntes: què els ha portat a estar entre reixes, fins a quin punt ells han pogut escollir i si han agraït prou a les dones de la seva vida l'esforç que els dediquen.

Els primers permisos de sortida del Mohamed no eren el que ell s’esperava. No li venia de gust passar temps amb la família ni parlar amb els amics. S’havia acostumat a les dinàmiques de la presó, on s’aïllava de la resta d’interns. Sol, després d’anys engarjolat, començava a ensumar la llibertat, però no sabia com enfrontar-s’hi. “¿I ara què faig?”, es preguntava. I acabava a la barra d’un bar, empassant-se la seva frustració amb alcohol. Així cada cap de setmana.

Quan et diuen “He estat a la presó” no et quedes indiferent. Com que l’afirmació acostuma a generar rebuig, sovint els presos que ja tenen permisos o la lliberat condicional o fins i tot exreclusos que ja tenen la llibertat definitiva eviten explicar aquesta etapa de la seva vida. Aquesta reacció de rebuig és la manifestació més habitual de l’anomenat estigma penitenciari.

ha autoritzat aquest dimecres un nou permís ordinari a Isabel Pantoja de sis dies de duradaEl jutjat ha autoritzat el permís després de rebre la proposta favorable de la junta de tractament del centre penitenciari i el criteri favorable de la Fiscalia

"Acompanyem les persones en situació de drogodependència. És un recorregut des de la rehabilitació fins a la reinserció social, segons les necessitats i capacitats de cada usuari". D'aquesta manera, la gerent del Centre Català de Solidaritat (CECAS), Cèlia Palacín, explica la labor de la fundació. "És un servei especialitzat, en particular a les persones amb pocs recursos. Es facilita l'accés de manera que el criteri econòmic mai no sigui un impediment per poder entrar", indica Palacín.

«Defensem la prevenció específica, el tractament de l'àmbit comunitari social desvinculat de l'àmbit sanitari, com un projecte d'integració». Són paraules de la responsable de comunicació de l'Associació Benestar i Desenvolupament (ABD), Eva Maria Campabadal. ABD és una entitat que es dedica a gestionar diversos serveis contra l'exclusió social, com per exemple serveis de prevenció i atenció a la drogoaddicció.