Ja el dia previ a l'inici del judici del cas Kitchen a l'Audiència Nacional, el PP va avançar que la seva estratègia era la de fer un tallafoc. "Feijóo no és la Kitchen", van proclamar fonts del partit. Aquest ha estat el plantejament dels populars al llarg del primer i segon dia de vista oral. L'argumentari que repeteixen els actuals dirigents del PP tant en públic com en privat és que es tracta d'un afer relacionat amb el passat, que no té absolutament res a veure amb Alberto Núñez Feijóo i l'equip de l'actual president popular. En aquest sentit, la segona sessió d’aquest dimarts del judici del cas Kitchen a l’Audiència Nacional, ha donat una mica més d’aire al PP actual pel fet que ha descartat fer seure el partit al banc dels acusats com a partícip a títol lucratiu. El PSOE, que exerceix d’acusació popular, havia demanat suspendre el judici i tornar a la fase prèvia d’instrucció per poder imputar tant el PP com a persona jurídica com l’exsecretària general María Dolores de Cospedal, que havia aparegut en àudios parlant de la qüestió i citant al llavors president espanyol, Mariano Rajoy. La presidenta del tribunal, Teresa Palacios, ha argumentat que no es pot retardar encara més el judici d’uns fets que daten del 2013. “Ja tocava”, ha subratllat, avalant així la instrucció del polèmic jutge Manuel García-Castellón, ara ja jubilat.

En la guerra pel relat digital, el pols entre el govern espanyol i el PP s'ha traslladat al format vertical. Els dos principals polítics espanyols es van obrir compte a TikTok pràcticament alhora, tot i que l'impacte que tenen és ben diferent. Alberto Núñez Feijóo va ser el primer a desembarcar-hi el setembre del 2025, tot just dos dies abans que ho fes el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. És el líder socialista, però, qui n'ha tret més rendiment: Sánchez ja acumula 764.400 seguidors i més de nou milions de "m'agrada", mentre que Feijóo es queda estancat en els 25.100 seguidors i poc més de 243.000 likes. La dada més contundent de la comparació és que el nombre total de seguidors del líder popular equival, aproximadament, al volum de nous usuaris que el president del govern espanyol capta en només una setmana. Una bretxa que es fa encara més evident en l'impacte dels continguts: els últims deu vídeos de Sánchez tenen una mitjana d'1,1 milions de visualitzacions, trenta-sis vegades més que les 31.200 de Feijóo.

La frustració d'Alberto Núñez Feijóo per no haver pogut governar aquesta legislatura és palpable al Senat. Davant de la impossibilitat de desplegar el seu programa, en els últims dos anys el líder popular ha utilitzat la cambra alta com una mena d'expositor del que seria l'Espanya governada per ell. Encara que la majoria absoluta que hi té el PP és estèril perquè el Congrés bloqueja les iniciatives legislatives, lluny de quedar-se quiet i tirar la tovallola, el grup parlamentari popular ha aprovat una quarantena de lleis a la cambra alta. Ara per ara no es poden aplicar, però des del Senat els populars les reivindiquen mediàticament com l'alternativa a Pedro Sánchez i plantegen la feina feta en aquestes proposicions de llei com una base des de la qual començar a treballar quan Feijóo arribi a la Moncloa. Un escenari en el qual confien a partir del 2027. Aquest és un retrat de com seria una eventual Espanya governada pel PP d'acord amb les iniciatives que han plantejat al Senat:

El curs dels esdeveniments durant les darreres setmanes referma la idea que encara ens queda un bon camí per recórrer a la legislatura actual. Fa una temporada que el protagonisme informatiu ja no arriba cada dia de la mà de decisions judicials negatives pel govern. A més, Sánchez continua agafant aire amb la seva política de crítica directa a l'actuació dels Estats Units i Israel que ha portat a incendiar l’Orient Mitjà. Els canvis al consell de ministres també han tornat a proporcionar als socialistes un parèntesi, amb l’atenció centrada en Carlos Cuerpo, nou vicepresident primer, que s'ha anat convertint en un símbol pel seu caràcter tranquil i dialogant. És com dir que un altre tipus de pràctica política, diferent de la que estem acostumats, és possible.

Quan Pedro Sánchez va treure la pols al lema “No a la guerra” sabia perfectament el que feia. La confusió que ha provocat en el PP és tal que la millor resposta que se’ls va acudir als spin doctors de Feijóo a la sessió de dimecres va ser: “No a la guerra i no a vostè”.

Aquest matí ha passat un fet molt interessant, una nova jugada estratègica de Pedro Sánchez en el seu llarg i reconegut combat per resistir, per resistir-ho tot: els seus col·laboradors a la presó, la imputació de la seva dona i el seu germà, el seu partit derrotat a cada elecció a Extremadura, a l’Aragó, a Castella i Lleó. Aquest matí Sánchez ha anat al Congrés a explicar les mesures socials per alleugerir el cost de la guerra de l’Iran. I ha sortit a l’atac. A la vista que Europa ja no l’està deixant sol amb el “No a la guerra”, ha dit que la guerra de l’Iran del 2026 és com la guerra de l’Iraq del 2003, que va tenir conseqüències nefastes a l'Iraq, al món i als nostres carrers amb el terrorisme islamista. Que si aquella guerra va ser il·legal, aquesta també. I que el PP en va ser còmplice. Però dir que l'Iran és com l'Iraq, tornar a fer servir el comodí del record del “No a la guerra” del 2003, és un déjà-vu. I aleshores, Sánchez ho ha personalitzat amb una càrrega tremenda contra José María Aznar. Ha dit que Aznar, el 2003, volia sentir-se important, que va donar suport a una guerra a canvi d’ego, de poder posar els peus sobre la taula amb George Bush. Ha recordat que els atemptats de Madrid van ser culpa d’aquella guerra. I ha recordat que Aznar no se’n penedeix. I ha arribat a qüestionar la seva moralitat:

Alberto Núñez Feijóo s'agafa als bons resultats del PP a Castella i Lleó per intentar collar Vox. En una entrevista aquest dimarts a EsRadio, el líder popular ha cridat l'extrema dreta a abandonar la "miopia política" i "llegir bé" les urnes. Feijóo ha acusat els de Santiago Abascal d'estar fent un "plantejament d'adolescent" de les negociacions amb els populars a Extremadura, l'Aragó i a Castella i Lleó i els ha exigit tancar ja un pacte. "Si el PP té el doble de vots que tu i, en alguna comunitat, el triple, és antidemocràtic impossibilitar que aquest partit governi", ha arribat a dir.

La gran notícia de les eleccions a Castella i Lleó és que, per primera vegada en molt de temps, no s'han complert les expectatives que auguraven un salt endavant de Vox. D'unes enquestes que pronosticaven una baixada del PP i un Vox disparat fins als 19 escons i superant el 20% dels vots, hem passat a un escenari que reforça el bipartidisme i fa que tant populars com socialistes creixin més escons (+2) que els d'Abascal (+1). Per tant, és legítim preguntar-se si l'onada d'extrema dreta està arribant al seu màxim, sobretot si tenim en compte que la campanya ha coincidit amb el galdós paper de Donald Trump amb la guerra de l'Iran.

Pedro Sánchez s'ha refermat en el "No a la guerra" que el situa com l'antítesi de Donald Trump dins de la Unió Europea i ha redoblat el pols al president dels Estats Units amb la publicació d'un article a 'The Economist' aquest divendres. El president del govern espanyol hi exposa el posicionament que l'ha dut al xoc amb l'administració Trump i argumenta que no deu "obediència cega" als EUA en el "camí temerari" que ha emprès a l'Iran, per molt que sigui un país aliat. Sánchez hi ha insistit en la compareixença posterior a la cimera hispano-portuguesa celebrada a Huelva. "Entre països aliats és bo ajudar quan es té raó i també assenyalar quan s'està equivocat o s'està cometent un error", ha dit.

Aquesta setmana no s’ha conegut cap secret rellevant sobre el cop d’estat del 23-F, però ens ha deixat per a la història les hilarants converses telefòniques de la dona d’Antonio Tejero i una nova ficada de pota estratègica d’Alberto Núñez Feijóo.

La desclassificació dels papers del 23-F confirma el que ja vàrem intuir en aquell moment: que la precipitació de Tejero, el colpista intemperant, va ser una sort. Va aixecar el teló abans de temps, indignat per la falta de decisió dels seus col·legues de conspiració. Massa aspirants a dictador. Només el va seguir Milans del Bosch, deixant els altres en un estrany fora de joc que va tenir la virtut de desfer complicitats i generar una certa desbandada entre els que feia temps que es mobilitzaven i pressionaven per aconseguir un enduriment del règim: buscaven un cop d’estat de saló, amb el rei com a patró, i es van trobar amb una envestida sinistra al Parlament espanyol que no varen saber culminar. I així, la situació es va girar de cop.

Pedro Sánchez centra i Alberto Núñez Feijóo remata: que torni Joan Carles I. Després de tot el que hem llegit sobre el paper del rei durant aquest curs intensiu de 23-F que ens acaben d’impartir, quina importància poden tenir els escàndols fiscals i sentimentals del rei emèrit? Com pot continuar vivint castigat a l’exili el rei que va portar la democràcia i la va salvar? Que hi hagi converses crucials d’aquell dia i dels anteriors que no constin enlloc ja no és important. I qui té padrins, s’amnistia.

La desclassificació dels documents del 23-F apuntala la versió oficial i referma que va ser el rei emèrit qui va frenar el cop d'estat. I és aquest relat el que ha portat el PP a sortir en defensa de Joan Carles I tot just l'endemà de fer-se pública aquesta documentació. "Crec que seria desitjable que el rei emèrit tornés a Espanya", ha afirmat Alberto Núñez Feijóo en un missatge a X. Fonts de la Moncloa consultades per l'ARA passen la pilota a la Casa del Rei. "El rei emèrit pot tornar quan vulgui. Ningú li ha negat l'entrada a Espanya. Depèn d'ell tornar. És un afer que competeix a la Casa del Rei, no al govern ni al líder de l'oposició", afirmen des del govern espanyol. Al seu torn, fonts de la Casa del Rei s'han espolsat la incòmoda pregunta sobre un possible retorn d'Abu Dhabi al·legant que és una "decisió personal" de l'exmonarca.

La disputa entre el PP i Vox està a l'ordre del dia amb el cicle electoral autonòmic, en el qual l'extrema dreta està conquerint terreny als d'Alberto Núñez Feijóo. Però la pujada dels de Santiago Abascal ja fa temps que es detecta en la demoscòpia, també a escala estatal. En els últims mesos, segons el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), el líder de Vox ja ha superat Feijóo en les preferències com a president del govern espanyol. Cap dels dos ha arribat a fer ombra a Pedro Sánchez –que els duplica en adeptes–, però en un any hi ha hagut un canvi substancial de tendència. Des de les eleccions del 23 de juliol del 2023 fins a l'abril del 2024, el líder del PP superava el de Vox en més de deu punts com a líder preferent per ocupar la Moncloa. La diferència es va seguir escurçant fins que va arribar als dos punts el novembre del 2024, després que Vox sortís de tots els governs autonòmics i deixés de tenir responsabilitats de govern. I el 2025 es va produir el 'sorpasso', que es manté en el darrer baròmetre.

En la seva recerca desesperada del titular del dia, Alberto Núñez Feijóo ha dit que vol arribar al poder per tornar Espanya “al Primer Món”. La frase vol ser enginyosa i provocadora, però en boca de Feijóo resulta coixa i flàccida. Com més s'abona a les hipèrboles —i com més temps passa patint el desgast de l'exposició pública—, Feijóo s'assembla menys a un aspirant a la presidència del seu país i més a un pobre home, una ànima en pena. Té la curiosa capacitat de fer créixer els seus adversaris (Ayuso, Vox) mentre ell minva. Li passa fins i tot amb Pedro Sánchez: no són pocs els ciutadans que, sense sentir cap simpatia especial cap a Sánchez, han acabat per valorar-lo en contraposició als atacs —fantasiosos, exagerats, grollers— que rep del cap de l'oposició. Feijóo té un efecte dissuasiu.

El PP va avançar les eleccions a Extremadura i a l'Aragó per evidenciar la davallada electoral del PSOE i desfer-se de Vox. Han aconseguit la primera fita, però no la segona: tant María Guardiola com Jorge Azcón es veuen abocats a entendre's amb l'extrema dreta per mantenir el poder. I no els és fàcil, sobretot a Extremadura, on Guardiola s'ha caracteritzat per l'estira-i-arronsa amb els de Santiago Abascal: de dir que prefereix una abstenció del PSOE a abraçar el "feminisme de Vox". Després que aquest dilluns des de la direcció estatal desautoritzessin la baronessa extremenya i l'instessin a fer "menys soroll i més treball seriós", aquest dimarts el líder del partit, Alberto Núñez Feijóo, ha demanat avançar per tancar ja els pactes amb Vox a les autonomies i tornar a Espanya "al Primer Món": "Treballaré perquè el que vingui després sigui motiu d'orgull i no de decadència", ha assegurat el líder del PP. Afegint: "La gent està fent la seva part del canvi, però no podem permetre que fallin els partits. Hem d'ordenar la majoria que ha sortit de les urnes, no fragmentar-la".

Els resultats electorals a l'Aragó i a Extremadura han deixat el PP en mans de Vox. Els populars es debaten entre acceptar les condicions que els posa l'extrema dreta per reeditar els seus governs i intentar estirar la negociació al màxim, amb el fantasma de la repetició electoral en l'aire. La dependència de Vox per sumar una majoria posa el PP contra les cordes i obre un dilema dins del partit, que es nega de totes totes a explorar enteses amb el PSOE de Pedro Sánchez.

Alberto Núñez Feijóo ha arribat a la conclusió que per arribar a la Moncloa necessita conviure amb uns veïns incòmodes, com és Vox. No hi ha, doncs, alternativa. De fet, ara el que necessita és demostrar que els governs PP-Vox funcionen, i que és un esquema que es pot repetir en l'executiu espanyol. El somni del govern en solitari, si ja és difícil per a la majoria dels seus barons, resulta aritmèticament impossible en un Parlament on també juguen els vots catalans i bascos, com és el Congrés. Ara bé, aquesta convivència pot arribar a ser, per molts motius, encara més complexa que la que afronta Pedro Sánchez amb els seus socis. Per què? Doncs perquè el paradigma polític està canviant a tota velocitat davant dels nostres ulls.

“Soc independentista però tinc por com a demòcrata”. Gabriel Rufián apel·la a l’esquerra a mobilitzar-se contra l’extrema dreta en un moment en què un govern PP-Vox és una alternativa real a Espanya. I Abascal cada cop té més atrapat Feijóo: mentre Vox puja, el PP està estancat, instal·lat en una lògica inercial a l’espera que el PSOE toqui fons. ¿L’apel·lació a la por de Rufián té un valor d’advertència que comparteixo? Què em fa por? Que triomfi l'intent, cada cop més estès arreu, de posar la política per sobre del dret com pretenia Carl Schmitt en un dels moments més tràgics d’Europa. I que avui té en Trump un dels seus grans propagandistes, que ho ha conduït fins a un grau caricaturesc que, afortunadament, el pot acabar descavalcant pel nivell de ridícul al qual ha arribat, com ara mateix en la seva negació de la ciència i de l'escalfament global. I certament, aquí no estem lliures d’aquest risc en un moment en què els governants europeus van claudicant davant d’una dinàmica que amenaça substancialment la democràcia.

Quan Alberto Núñez Feijóo va arribar a Madrid, ho va fer amb l’aurèola d’un gestor solvent, moderat i previsible. Venia de governar Galícia amb tot sota control i amb un perfil dialogant que semblava ideal per recuperar el centre que Pablo Casado havia malbaratat en el seu naufragi a la direcció del PP. Feijóo era, aleshores, el símbol d’una dreta que volia tornar a ser seriosa, capaç d’inspirar confiança a les classes mitjanes i d’aparèixer com una alternativa a Pedro Sánchez.