Com se li pot explicar a un fill que tens càncer? Això és el que es va plantejar l’escriptora Siobhán Dowd quan li van diagnosticar càncer de pit. Va decidir escriure’n una novel·la fantàstica. Tristament, l’autora va morir quan tenia els personatges i la trama, i l’editorial va decidir passar-li el material a un altre escriptor de novel·les juvenils, Patrick Ness, que va publicar Un monstre ve a veure’m el 2011, amb il·lustracions de Jim Kay. El 2016 J.A. Bayona la va convertir en una adaptació fílmica de gran èxit internacional i el 2018 va arribar a l’Old Vic de Londres.

Per a qualsevol actriu, a la vida hi hauria un abans i un després de debutar en una pel·lícula de Laura Jou produïda per J.A. Bayona i coprotagonitzada per Belén Rueda. Però el que dividirà per sempre la vida de la ucraïnesa Maria Netavrovana (Kíiv, 1996) és un fet més dramàtic: la fugida de la guerra d'Ucraïna. "Aquella nit era amb una amiga. A les 5 vam sentir la primera explosió; es diu explosió? Ho vam empaquetar tot i vam anar a un refugi. Hi vam passar, crec, dos dies. Tot passa molt ràpid; no sabíem si era dia o nit. Quan les explosions van ser molt molt a prop, vam dir: o correm ara o ens morim, i vam decidir córrer, perquè ens havien dit que hi havia trens d’evacuació. Vam córrer cap a l’estació. És que, si no, no saps què et pot passar. Pensava que si arribaven els soldats farien el que voldrien amb nosaltres. Realment ningú sap què és la guerra".

El seu extraordinari treball com a maquilladors d’efectes especials a El laberinto del fauno (2006) va proporcionar Montse Ribé (Molins de Rei, 1972) i David Martí (Barcelona, 1971) el seu primer Oscar, el segon amb segell català després del guanyat pel director de fotografia Néstor Almendros per Dies del cel (1978). Ara, amb el seu treball a La societat de la neu, Ribé i Martí han conquerit una nova nominació i són a les portes de repetir la fita històrica. Ells, tanmateix, continuen treballant des del seu estudi de Barcelona, fent realitat els somnis i malsons de cineastes com J.A. Bayona i Guillermo del Toro.

Dissabte a la nit vam veure com el Reial Madrid n’hi fotia quatre, al Girona, de la mateixa manera que més tard, a la gala dels Goya, La societat de la neu arrasava en les categories que havia estat nominada. La festa va quedar homogeneïtzada i monopolitzada, en una competició clarament desequilibrada per raons òbvies de pressupost.

Victòria contundent de La societat de la neu als Goya. El film de J.A. Bayona es va mostrar intractable en la gala del cinema espanyol i es va endur dotze premis dels tretze als quals estava nominada, inclosos els de millor pel·lícula i direcció. Amb aquesta collita, La societat de la neu es converteix en la tercera pel·lícula més premiada en la història dels Goya, només superada per Mar adentro (15) i ¡Ay Carmela! (13). El passeig va ser especialment triomfal en les categories tècniques, on cap altra pel·lícula va ser capaç de fer-li ombra. De fet, en poc més d’una hora de gala la pel·lícula de Bayona ja s’havia emportat una desena de premis, així que era fàcil endevinar com acabaria la nit.

Ja té un Gaudí, dos Goya i fa unes setmanes va fregar la nominació a l'Oscar. Laura Pedro (Barcelona, 1989) és la jove prodigi dels efectes visuals catalans i la responsable, juntament amb Félix Vergés, de supervisar els magnífics efectes de La societat de la neu. Diumenge pot guanyar el seu tercer Goya en una possible nit màgica per al film de J.A. Bayona.

He anat al cinema a veure La societat de la neu i, com tanta gent, m’he enderiat amb la història de la tragèdia dels Andes, he buscat els testimonis dels supervivents i he reflexionat sobre les grans qüestions que proposa la pel·lícula de Bayona: l’antropofàgia, la fe, l’amistat. I tot això ho he tornat a fer per tercera vegada, després de la lectura del llibre ¡Viven! a finals dels setanta i d’haver vist la pel·lícula homònima vint anys després.

“Albert Serra i jo tenim molt més a veure del que sembla”, comentava J.A. Bayona a l'ARA fa uns mesos. Es va poder comprovar ahir en la conversa que els dos cineastes van mantenir als cinemes Verdi sobre La societat de la neu, que tot i que ja està disponible a Netflix Bayona ha seguit presentant aquests dies en diverses sales, aprofitant al màxim les hores abans de marxar a Los Angeles per assistir diumenge a la gala dels Globus d'Or. “Jo vaig veure Pacifiction en aquest cinema, en una sessió amb debat posterior, i em va interessar molt la teva aproximació a la ficció, com busques una imatge sense saber ben bé com serà abans de rodar-la, obert a l'inesperat –li va dir Bayona a Serra–. En la meva pel·lícula, tot i que tenim més pressupost, treballem amb una metodologia similar”.

La sociedad de la nieve, de J.A. Bayona, ha entrat en la preselecció de 15 pel·lícules de les quals sortiran les cinc nominades a l'Oscar en la categoria de millor pel·lícula estrangera, que s'anunciaran el 23 de gener. Entre les seves principals rivals hi ha la finlandesa Fallen leaves, d'Aki Kaurismäki; la francesa A fuego lento, de Tran Anh Hung; la britànica La zona de interés, de Jonathan Glazer, i la japonesa Perfect days, de Wim Wenders, entre d'altres. Les últimes produccions espanyoles que van arribar a la shortlist de la categoria van ser El buen patrón (2021), También la lluvia (2010) i Volver (2006), i l'última pel·lícula nominada va ser Dolor y gloria, el 2019. Bayona ja ha arribat més lluny que els últims dos directors catalans que van lluitar per l'Oscar a millor pel·lícula estrangera: ni Carla Simón amb Estiu 1993 i Alcarràs ni Agustí Villaronga amb Pa negre van superar el cribatge de la shortlist.

Des que vam veure Naomi Watts vomitant un tros de liana a Lo imposible ens vam adonar que J.A. Bayona no era un cineasta caracteritzat per la subtilesa. L'espectacular seqüència del tsunami que obria aquesta pel·lícula –emparentada amb La sociedad de la nieve perquè també narra un esdeveniment real– feia entendre també que aquesta tendència al cop d'efecte anava lligada a una ambició artística il·limitada que semblava tenir com a principal objectiu convertir cada pel·lícula en una muntanya russa emocional, cada cop més gran, més alta, més ràpida. El cinema de Bayona pot despertar el recel d’aquells que es resisteixen a acceptar que els guiïn la mirada (i el cor i els budells) d'una manera tan inflexible, però en el cas de La sociedad de la nieve la tendència del cineasta a entendre el cinema com una mena d'experiència vivencial extrema sembla cobrar molt sentit.

La història de Juan Antonio Bayona (Barcelona, 1975) no es pot entendre sense el Festival de Sitges, que va jugar un paper clau en la seva formació cinematogràfica. Però la història moderna de Sitges tampoc es pot entendre sense Bayona, un dels primers fills del festival a triomfar aquí com a director. La Màquina del Temps que el festival va entregar-li aquest dimarts abans de l'estrena catalana de La sociedad de la nieve no és només un reconeixement al director, sinó una celebració d'una història d'amor mútua.

Gustavo Zerbino (Montevideo, 1953), que el 1972 va sobreviure 71 dies a la serralada dels Andes després que s'estavellés l'avió que transportava el seu equip de rugbi, porta un trèvol verd brodat a la camisa. “És el símbol de l'Old Chistians –explica–. Sempre el duc quan vaig a llocs per parlar de la muntanya, perquè no vinc a parlar de mi, sinó com a membre d'un equip de rugbi”. La història de Zerbino i els seus companys l'ha portat al cinema Juan Antonio Bayona a La sociedad de la nieve, que s'ha presentat aquest dissabte al Festival de Sant Sebastià. No és la primera adaptació de la història –ja existien Viuen! (19993) i la menys coneguda Supervivents dels Andes (1976)– però sí la que compta amb el suport total dels supervivents. “Vaig sentir que necessitaven seguir explicant la història, i que no s'havia posat mai el valor el rol fonamental dels que es van quedar a la muntanya, els que no van tornar”, diu el director barceloní.

La sociedad de la nieve, de J.A. Bayona, representarà Espanya en la cursa dels Oscars. La pel·lícula del director barceloní sobre l'accident d'un equip de rugbi de l'Uruguai que es va estavellar als Andes el 1972 s'ha imposat a les altres candidates: Cerrar los ojos, de Víctor Erice, i 20.000 especies de abejas, d'Estibaliz Urresola. La candidata espanyola s'enfrontarà, de moment, a títols com Fallen leaves d'Aki Kaurismaki, Perfect days de Wim Wenders i, probablement, La zona de interés de Jonathan Glazer i Anatomia de una caída, de Justine Triet, que són favorits a ser escollits per les seves acadèmies respectives.

El barceloní Juan Antonio Bayona adaptarà per a la gran pantalla el llibre La sociedad de la nieve, de Pablo Vierci. La crònica narra l'accident del vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana, que el 1972 traslladava un equip de rugbi a Santiago de Xile per passar-hi un cap de setmana. Frank Marshall ja va traslladar al cinema el cas al film Viuen, amb Ethan Hawke i John Malkovich, el 1993. L'avió es va estavellar en una glacera als Andes i els 45 passatgers van quedar atrapats en un dels entorns més inaccessibles i hostils del planeta. Hi va haver 16 supervivents i 29 morts.

Els Cinemes Verdi estan de celebració i aquest dijous faran una jornada de portes obertes amb entrades a 1 euro amb motiu del final de la primera fase de les reformes del cinema. Des de les 11.30 h fins les 22.30 h es projectaran pel·lícules tant de la cartellera com grans èxits dels més de 30 anys de vida de les sales del barri de Gràcia.

Les sales de cinema passen a un següent nivell. Filmax i Cines ACEC han inaugurat aquest divendres a l'Hospitalet de Llobregat la primera sala amb tecnologia 4DX, una experiència immersiva en què la projecció de la pel·lícula es combina amb fins a 21 efectes sensorials, com vent, pluja, neu, boira, olors, bombolles, llum o moviment de butaques, que se sincronitzen amb el so i la imatge del film. Les entrades per veure els films amb aquesta tecnologia valdran 14,90 euros.

Els Gaudí van celebrar ahir el Dia de la Mare abans d'hora. Dues pel·lícules centrades en la complexitat de la relació maternofilial van triomfar en la 9a edició dels premis de l’Acadèmia del Cinema Català. L’èxit més contundent va ser el del film de J.A. Bayona, el drama fantàstic 'Un monstre em ve a veure', que es va endur a casa vuit dels onze premis a què aspirava, entre els quals el de millor pel·lícula i director. El 'thriller' psicològic 'La propera pell', d’Isa Campo i Isaki Lacuesta, es va imposar només en tres de les catorze categories en què estava nominat, però tres de les més decisives: millor pel·lícula, guió i actriu.

El Festival de Toronto, un dels principals aparadors de cara als Oscars, serà l'escenari de la presentació d''Un monstre em ve a veure', la nova pel·lícula de J. A. Bayona. La pel·lícula és un drama fantàstic protagonitzat per un nen que fabrica un món imaginari per fugir dels problemes de la realitat: la greu malaltia de la seva mare o el 'bullying' que pateix a l'escola.