J.A. Bayona: “Les pel·lícules tenen una profunditat que les sèries no tenen”

VenèciaDesprés de dirigir la sèrie Els anells de poder per a Amazon, Juan Antonio Bayona s’alia amb Netflix per portar a la pantalla l’odissea de supervivència extrema dels passatgers del vol 571 de Fuerza Aérea Uruguaya que es va estavellar al cor dels Andes l’any 1972. La peripècia va ser portada al cinema l’any 1995 en clau hollywoodiana a Viuen, i ara el cineasta barceloní tanca la 80a Mostra de Venècia amb la seva versió dels esdeveniments: La sociedad de la nieve, que adapta la novel·la homònima de Pablo Vierci.

La sociedad de la nieve és una pel·lícula eminentment sensorial, plena de primers plans que capturen la desesperació i l’esperit de supervivència dels protagonistes. Com va trobar la forma del film?

— Venia de dues produccions americanes en què tot s’havia fet d’una manera molt mesurada. Però aquí necessitava una altra cosa. Sabia que no podia fer-la amb un guió tancat. De fet, un personatge de la pel·lícula diu: “El que està passant aquí no es pot veure amb els ulls d’abans”. En conseqüència, vaig decidir fer un reset i apostar per un procés creatiu al marge de qualsevol dogma. El que volia aconseguir era una aproximació visceral a l’experiència límit que van viure els protagonistes de la història. Quan parles de la vida i la mort, és molt difícil donar respostes concloents. El màxim que pots fer com a cineasta és convidar l’espectador a participar en una experiència sensorial.

D’altra banda, hi ha un moment de la pel·lícula en què la veu en off diu: “S’ha de tornar al passat sabent que el passat és el que més canvia”. Tinc la impressió que, respectant l’experiència real dels personatges, t’has apropat al passat amb una gran llibertat.

— El que més em va impactar del llibre de Pablo Vierci són les converses que ell escriu entre els vius i els morts, com si els que van perdre la vida encara fossin allà. Per això la pel·lícula comença amb la frase: “Hem de tornar a la muntanya”. Hi havia alguna cosa pendent d’explicar. Al llarg del film veiem la imatge recurrent d’una silueta davant la immensitat blanca de la muntanya. Aquesta imatge invoca la idea de l’ésser humà confrontat al no-res, intentant trobar un sentit a la seva existència. I això és la pel·lícula, un intent de trobar un sentit a aquella experiència extrema.

La dimensió coral del relat permet pensar que La sociedad de la nieve podria haver sigut una sèrie, però has decidit fer una pel·lícula.

— Quan fas una pel·lícula, desenvolupes una idea, un concepte. Per això les pel·lícules tenen una profunditat que les sèries no tenen. En aquest cas, tot es juga a la decisió de retratar la història des de l’interior de l’avió estrellat. I això ha fet que alguns familiars de les víctimes hagin pogut entendre el que va passar allà. M’ho van dir al final d’una projecció privada que vam fer a Montevideo. Un altre canvi de perspectiva important té a veure amb el tema de l'antropofàgia, ja que no hem posat el focus en el personatge que menja, sinó en el que ofereix el seu cos perquè l’altre pugui sobreviure.

Què li recomanaries a un o una jove aspirant a cineasta?

— Recordo que, al final dels meus estudis a l’Escac, estava preparant un thriller que havia de ser el meu projecte final de carrera. Però dues setmanes abans de l’entrega, em vaig creuar amb un relat humorístic d’un fanzín underground de Barcelona que es deia Mis vacaciones. La intuïció em va fer canviar de rumb, amb el risc que això comportava. Però estic convençut que la intuïció és la principal eina del cineasta. Amb La sociedad de la nieve m’he passat 140 dies rodant i un any i mig muntant, sempre intentant trobar l’essència del que volia explicar. Però el valor d’aquesta aventura està més en les preguntes que no pas en les respostes.

La teva reflexió trenca amb la idea que, en el nou panorama audiovisual dominat per les grans plataformes, no hi ha lloc per a un cert risc.

— És important no tenir por d'equivocar-se. Durant aquest rodatge, deia als actors que no tinguessin por de fer el ridícul, que provessin coses inesperades. Per la meva banda, recordo que, per preparar l’escena del retrobament dels nois amb els seus pares, vam consultar els supervivents de l’accident i vam filmar escenes llarguíssimes, però la clau de la seqüència està en la mà tremolosa d’un actor. Aquell detall no estava preparat. Ho vaig veure de casualitat i li vaig dir al càmera, a cau d’orella, que fes un pla detall de la mà tremolant, que diu més que cap línia de diàleg.

Que sents en presentar La sociedad de la nieve a Venècia.

— És curiós perquè ara tinc més nervis que abans. Recordo que a Canes, Toronto o Sant Sebastià hi anava amb una arrogància que ara ja no tinc. Sento que m’exposo cada vegada més a les meves pel·lícules. I exposar-se sempre fa por.