La pel·lícula que esperaven molts adolescents catalans

BarcelonaArran del seu curtmetratge Beef (2019), que protagonitzava una cantant de trap, la directora Ingride Santos (Barcelona, 1983) va entrar en contacte amb l’escena freestyle i va quedar totalment fascinada per l’energia i la puresa d’aquestes competicions de rap en què joves s’enfronten armats de versos improvisats sobre una base de hip-hop: “Són batalles autogestionades on s’ajunten entre 200 i 300 persones el cap de setmana, una cosa molt efímera que no es pot capitalitzar ni gravar, un exercici completament artístic”. Santos va començar a buscar una noia per construir al seu voltant el seu debut en el llargmetratge i no va trigar a descobrir Latifa Drame (24 anys), La Tiniebla per a l’art, una de les joves estrelles d’aquella escena que volia radiografiar. “Només havia baixat a un parell de batalles i ja tenia 300 persones pendents del que deia i celebrant cada punchline i una recopilació a YouTube amb els millors moments”.

De la trobada entre Santos i Drame sorgeix el drama musical Ruido, ja als cinemes, que parteix de les estructures del cinema musical i els drames esportius per construir una història de superació tan deutora del cinema d’Andrea Arnold com de Rocky, 8 milles o Patti Cake$. La protagonista del film és una noia de Montcada i Reixac que estudia un cicle professional mentre somia amb batalles de freestyle d’amagat de la mare, amb qui té una relació tensa arran de la mort del pare. Després d’un intent fallit de participar en una batalla, a contracor, contacta amb una entrenadora que l’ajudi a guanyar confiança. Val a dir que, tot i dir-se igual, la Latifa de Ruido no té res a veure amb Drame. “Només ser de Montcada i Reixac, el freestyle i els orígens a Mali –diu ella–, però ni he tingut mai entrenadora ni un conflicte així amb la mare, tot això és una creació de la Ingride”.

“No hi ha pel·lícules per a nosaltres”

El protagonisme de la música urbana i la naturalitat amb què Drame encarna els somnis i frustracions dels joves de famílies immigrants de la perifèria barcelonina fan de Ruido una pel·lícula amb molt potencial per connectar amb el públic jove. De fet, abans de l’estrena el film ja s’ha projectat a instituts amb excel·lents resultats. “El freestyle interessa molt als joves perquè és la cultura que ells consumeixen –assenyala Santos–. Al Festival de Gijón, després de la projecció, els estudiants es van passar tota l’estona rapejant. I per a molts professors la pel·lícula és un caramel, perquè els serveix per parlar amb els alumnes sobre rimes i llengua”. Per contrast, Ruido posa de manifest el desinterès del cinema català per atreure el públic adolescent a les sales. “Jo no recordo haver anat al cinema a veure una pel·lícula catalana ni espanyola, només americanes”, reconeix Drame. “Si ho penses és trist, perquè això vol dir que no hi ha pel·lícules per a nosaltres”.

En una de les batalles de galls un contrincant punxa la Lati amb el color de la seva pell i ella s’hi torna fent-li notar la contradicció de rapejar versos racistes sobre un beat del productor Dr. Dre. En la realitat, ella diu que en la comunitat del freestyle no hi ha racisme: “El que passa és que hi ha gent que no té capacitat verbal i tira de recursos agressius. Però és tot un xou, després ens abracem. La comunitat del freestyle és esplèndida, jo en soc una més des del primer dia, i es van bolcar amb la pel·lícula”.