"Em plau saludar-vos, honorables diputats de Catalunya, dintre aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l'usurpador de les nostres llibertats". El president provisional de la Generalitat, Francesc Macià, iniciava així el seu discurs amb motiu de la inauguració del Parlament. La Ciutadella, símbol de la repressió de les llibertats catalanes, esdevenia, dos segles més tard, símbol de la seva recuperació. Era el 6 de desembre del 1932. Una data que la cambra catalana commemorarà l'any vinent com ha anunciat aquesta setmana el seu president, Josep Rull, després que el PP li reclamés que la cambra comencés a celebrar el dia de la Constitució. Sota la presidència de Laura Borràs, el Parlament ja va decidir comptar la legislatura del 1932 com la primera de la Generalitat moderna i no la del 1980 com s'havia considerat fins aquell moment.

La victòria per la mínima del PSC a les eleccions catalanes de 2021 només li va servir perquè Salvador Illa es convertís en cap de l’oposició. Però durant tota la legislatura va optar per un to moderat i possibilista per mostrar-se com l’opció capaç de recollir els efectes de la ressaca política que quedava després dels anys més intensos del procés independentista i de la repressió infligida per l’Estat. El PSC ha sabut connectar amb l’estat d’ànim d’una part important de la ciutadania que busca tranquil·litat i bons aliments, i ha comptat amb l’ajuda involuntària dels partits independentistes, que han esgotat un electorat fart de molts retrets i poques propostes.

Les primeres setmanes de presidència de Salvador Illa han fornit una col·lecció d'imatges que dibuixen a la perfecció l'espectre polític que vol ocupar el dirigent socialista. La primera visita va ser a la seu central dels Mossos, en un gest forçat per la crisi interna que va provocar al cos la fuga de Carles Puigdemont, però que en tot cas li va servir per subratllar el seu perfil de persona d'ordre. El 30 d'agost va reunir el seu executiu al monestir de Poblet, el lloc on estan enterrats els comtes-reis més importants, com ara Jaume I, i sobretot, és la institució que acull l'Arxiu Tarradellas. Illa és un tarradellista confés (no en va Romà Planas va ser el seu padrí polític), algú que confia a ulls clucs en la continuïtat institucional i en la idea que aquestes institucions estan per unir i no per dividir.

Catalunya ha canviat radicalment en les dues últimes dècades. Avui és molt més plural. Hem guanyat en diversitat, en creativitat, en complexitat, en conflictivitat. La cohesió ciutadana és avui més difícil. No hi ajuda gens l’avaria de l’ascensor social, amb la crisi de l’habitatge com a gran generadora de desigualtats. En aquest context, la catalanitat, amb la llengua com a punta de llança, se n’ha ressentit. L'ús social ha reculat. Des del començament del segle XXI, la immigració ha aportat un milió i mig de persones, davant les poc més de 200.000 de creixement natural. És així com hem arribat als 8 milions de catalans. El repte de fer-ne un sol poble, una comunitat diversa però cohesionada, i de tornar a posar-hi el català al cor, fent-lo atractiu a tothom, és tan peremptori com difícil. Som en aquell punt d’equilibri inestable en què un mal pas pot ser irreversible per a l'idioma propi.

Josep Tarradellas és un dels presidents de la Generalitat més citats per l'actual cap de Govern, Salvador Illa. Al Parlament, per a la investidura, fins i tot va deixar una carta al despatx de cada conseller amb el discurs de la presa de possessió de Tarradellas. Les referències al 125è president són constants en actes polítics, i aquest divendres ha citat els seus consellers al monestir de Poblet, on hi ha l'arxiu de l'històric dirigent que va restablir la Generalitat després de quatre dècades a l'exili. Per què Illa el reivindica tant?

Hi ha una tradició inexorable de l’“independentisme de debò" que consisteix a acusar de traïdoria als adversaris. Aquesta tendència, aparentment irrefrenable, té una llarga història. Ja pocs mesos després del 14 d’abril, un best-seller polític duia per títol Ha traït Macià? Les acusacions a Companys només van acabar quan morí afusellat. Tarradellas va haver d’escoltar "Fora Tarradellas, no volem titelles". Jo mateix he sentit els crits de "Maragall borratxo" a la plaça de Sant Jaume, per no esmentar altres casos.

El dissabte 3 d'agost, Sebastià Alzamora va publicar en aquest diari una columna titulada "Companys (i altres avenços menystinguts)" que comentava el meu posicionament com a president de la Comissió de la Dignitat pel que fa a la recent declaració de nul·litat del consell de guerra del president Companys. En resposta a aquell article, he de fer constar una sèrie de fets que expliquen el meu posicionament.

No em veig amb cor d’intervenir en el debat sobre l’ampliació de l’aeroport de manera solvent. Sí que crec, però, que la gestió d’una infraestructura tan important hauria d’estar en mans catalanes, no només per una qüestió de sobirania sinó també d’eficàcia i de construcció d’un cert model de país. El traspàs va estar a punt de fer-se realitat en la discussió de l’Estatut del 2006, però les forces ocultes que remenen les cireres a Espanya ho van impedir, com han impedit tota transferència de poder real de Madrid a Barcelona. La derrota del Procés independentista va ajornar indefinidament aquesta qüestió, que tant de consens aplegava en el món socioeconòmic català.

L'editor i polític Josep Fornas (1924-2021), va rebre el 21 de març de 1959 una postal des de Rabat de Josep Caminals (el pseudònim de Josep Camps, un vigatà exiliat a París que triomfava com a sastre). Segons Camps, hi havia la possibilitat de finançar una insurrecció contra la dictadura franquista. Els diners sortirien d'un dels seus clients més rics, el príncep Moulay al-Hassan, hereu del rei Mohammed V del Marroc i futur Hassan II. Començava així un intent per matar el dictador que aviat es va veure frustrat, però també un canvi radical en la vida de Fornas, que aleshores era un jove gestor i militava a Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

Quan Josep Tarradellas (Cervelló, 1899 - Barcelona, 1988) va decidir tornar a Catalunya després de 38 anys d'exili, no sabia amb quin país es trobaria. "Antònia Macià, la seva dona, em preguntava: «Tu creus que ens rebran bé a Barcelona?» I jo li vaig dir: «Us rebran bé, no en tinc cap dubte»", explica el fundador d'Alianza Popular, Manuel Milián Mestre. "Tarradellas torna a un país que no té res a veure amb el país que va deixar", subratlla la historiadora Paola Lo Cascio. L'arribada a Barcelona del president de la Generalitat va quedar marcada a la memòria col·lectiva per la mítica frase "Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí", però el seu retorn va ser molt més que això. El documental Tarradellas, govern d’unitat ressegueix la formació del govern de la Generalitat el 1977, recordant les estratègies i negociacions amb testimonis que van viure els fets en primera persona i recuperant imatges d'arxiu de l'època.

“Tothom el coneixia”. Aquesta és la frase amb la qual l’historiador Joan Esculies comença la seva monumental, exhaustiva i molt ben documentada biografia sobre Josep Tarradellas (1899-1988): Tarradellas, una certa idea de Catalunya (Proa/RBA). Té certa ironia, perquè Esculies, que s’ha passat onze anys investigant la vida del president català, intenta fer sortir Tarradellas de la penombra escombrant tot el que se n’ha dit. Fins i tot les mitges veritats que el mateix president català va anar escampant. L’escriptor i historiador, que ha publicat biografies, assajos i nombrosos articles acadèmics centrats en el catalanisme polític del segle XX, s’ha passat moltes hores a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, on hi ha els documents que Tarradellas va guardar durant bona part de la seva vida. Les fonts d’Esculies, però, han anat molt més enllà, per descobrir qui era realment l’home que va tornar de l'exili el 1977 per presidir la Generalitat.

Situem-nos a l’estiu del 1938, en plena Guerra Civil. L’economista Manuel Reventós, de 49 anys –pare de qui seria primer candidat del PSC a la Generalitat, Joan Reventós, aleshores un nen d’11 anys–, veu com una vegada i una altra l’esperança d’una pau pactada s’allunya. Treballa al banc comercial Crédito & Docks i és professor a la Universitat de Barcelona. El 5 d’agost al matí, al baixar a la feina, es troba la seu de l’entitat destrossada: una bomba ha caigut a l’edifici, situat al final de la Rambla, on des del 1973 hi ha el Museu de Cera. L’immoble havia sigut la Caixa Vilumara, després el Banc de Barcelona i a partir de 1916 Crédito & Docks. "El meu despatx és una desolació de pols i vidres trencats. No s’ha fet mal ningú, ni la parella de vigilants nocturns, que s’ha refugiat a la cambra cuirassada".

Res, en aquell cap de setmana de Sant Josep del 1931 -Tarradellas sempre subratllaria la coincidència de la fundació amb la seva onomàstica-, res no feia pensar que la nova sigla estigués destinada a tenir una presència tan llarga i un paper tan rellevant en la història del país. El flamant partit més aviat semblava un altre avatar de la llarga sèrie d’intents (el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Federal Nacionalista Republicana, l’Esquerra Catalanista, el Bloc Republicà Autonomista, el Partit Republicà Català...) que, durant el trentenni anterior, havien maldat sense èxit per aixecar una alternativa progressista i eficaç a la Lliga de Cambó. En aquest sentit, l’acollida de la premsa i dels rivals va ser entre desdenyosa i despectiva.

"El 14 d’abril de 1931 la mare ens posava el pijama i va arribar el pare i va dir no, no, vesteix-los, que hi ha una gentada i vull anar a veure-ho”. Josep Fornas Martínez, traspassat el 4 de gener als 96 anys, explicava així el seu bateig polític, amb sis anys, quan l’havien dut en taxi a la Rambla i havia sentit “Visca Macià! Mori Cambó! Visca la República!”.

L'any que commemorem el centenari de Josep Benet ve al cas tenir present una de les seves grans lliçons, en un moment especialment tens de l’independentisme fraccionari: per anar a Madrid a aconseguir les fites més altes per a Catalunya cal unitat en funció del projecte, cosa que de cap manera vol dir que els que s’hi apleguen hagin de desnaturalitzar de tot allò que, si bé els defineix, en queda fora.

"Senyores, senyors diputats de Catalunya, la primera sessió del Parlament queda oberta". Amb aquestes paraules, pronunciades a un quart i cinc minuts d'una del migdia del 10 d’abril del 1980, el president de la Generalitat Josep Tarradellas donava per començat el primer ple de la cambra catalana des del restabliment de la democràcia. Aquest divendres se n'han complert 40 anys.

“En l’actual panorama polític espanyol només hi ha tres partits que hagin sobreviscut al temps, a les crisis, a les guerres, als pobles i fins i tot a reis i repúbliques, el PSOE, el PNB i ERC, 140, 123 i 88 anys d’història, respectivament”. Així es va expressar Gabriel Rufián, portaveu d’Esquerra al Congrés, en el debat d’investidura de Pedro Sánchez el 23 de juliol passat. Només tres partits vius amb una llarga història.

El novembre de 1979, el polític comunista valencià Julián Gorkin li va dir a Josep Tarradellas: “Històricament apareixes i apareixeràs com el pare de la pàtria recuperada”. Així ha estat. Però se l’ha reivindicat poc. Ha estat un pare mig oblidat, fins i tot negat per alguns: per Josep Benet, per exemple. El pujolisme el va deixar en un segon pla. El tarradellisme no va tenir temps de quallar, va quedar reduït a un petit nucli de fidels, amb Josep M. Bricall com a portaveu oficiós. El retorn va ser espectacular, però el seu mandat breu. La Transició va engolir la memòria tarradellista, inclosa l’obra de govern, ara reivindicada en el sisè volum de la col·lecció sobre el president de la Generalitat recuperada a través dels documents conservats al monestir de Poblet.