L’extrema dreta de Marine Le Pen no governarà França després dels resultats d’ahir a la nit. La mala notícia és que no se sap ben bé qui la governarà, perquè el Nou Front Popular i els centristes són vuits i nous i cartes que no lliguen. O sigui, tot i que nou milions de francesos han votat ultradreta, ha estat a força de pactar un cordó sanitari que grups tan diversos com el Partit Comunista o els macronistes poden dir que han barrat el pas a Le Pen. Ho han fet en una operació a la contra gestada en només una setmana i que ha sortit bé contra el pronòstic de les enquestes. Han salvat els mobles de la República, però quan nou milions de ciutadans creuen que l’extrema dreta és la solució, vol dir que els valors democràtics i republicans compten molt menys que el descontentament per la pèrdua del poder adquisitiu, la delinqüència o el control de la immigració. Ara Macron podrà inaugurar els Jocs Olímpics de París d'aquí a tres setmanes, el divendres 26, però França i Europa continuen exposats a l’èxit electoral de les suposades solucions fàcils.

Tot és una qüestió de confiança. La confiança és el ciment de les relacions socials, familiars i també polítiques i econòmiques. No es tracta d’una confiança cega, basada en la irracionalitat i que porta a l’abús d’una de les parts, sinó al compliment de les expectatives, a la presumpció que cadascú farà el que s’espera d’ell complint el rol que té assignat. 

Emmanuel Macron ha guanyat la presidència de la República Francesa amb un 58,5% dels vots. Però en obtenir el favor explícit del 41,5% de l'electorat, està clar que Marine Le Pen no ha perdut. Ben al contrari, ha tret el millor resultat de la història de l'extrema dreta francesa. En aquest context, no guanyar no és ben bé el mateix que perdre. Certament, un 58,5% és més que un 41,5%. Punt. Res a discutir. Resulta, tanmateix, que la política no és una qüestió de percentatges ni de freqüències absolutes, sinó un assumpte boirós que no es deixa reduir tan fàcilment a dígits. Ara fa tot just vint anys, Jean-Marie Le Pen va perdre la cursa contra Jacques Chirac aplegant només un trist 18% dels vots. D’aquest fet se'n va extreure llavors una conclusió perillosa: el sistema democràtic ja no corria cap perill a França i, per extensió, a Europa. No havia passat res, doncs? Sí que havia passat. Una altra cosa era interpretar amb un mínim de versemblança aquell en aparença inofensiu 18%. Per què el Front Nacional de llavors, o altres partits europeus que després també van fer fortuna, avançaven ja d’una manera imparable cap a un extremisme que no renunciava a les institucions?

Hi ha victòries fràgils i derrotes sorolloses i potents. L’himne de l’alegria de Beethoven sonant als peus de la Torre Eiffel no pot dissimular la remor d’un profund descontentament. Emmanuel Macron seguirà a l’Elisi, però els mals de França i d’Europa no s’han conjurat. L’extrema dreta francesa és avui més forta que mai i les batalles culturals que divideixen els francesos continuen intactes.

A l’Afganistan de la dècada dels 70, l’objectiu del govern comunista de repartir les terres va topar amb els propietaris rurals, que van vincular la lluita pels seus interessos materials amb els valors tradicionals i religiosos del poble. La lluita va passar a ser “per un estil de vida” i molta gent s’hi va afegir. Fins i tot aquells que, en termes materials, hi sortien guanyant, amb les propostes reformistes.  Així van sorgir els mujahidins (precursors dels talibans).

El 2017 ens pensàvem que havíem vist el pitjor de la política francesa. Marine Le Pen, la líder de l'extrema dreta, havia arribat a la segona volta de les eleccions presidencials. Per primera vegada des del 2002, un personatge d'extrema dreta participava en la segona volta per optar a la presidència, i amb força més suport. Quan Le Pen va perdre davant d’Emmanuel Macron, encara que amb un preocupant percentatge del 34% dels vots, tots plegats vam respirar alleujats. Molts esperaven que, després de fracassar en l’últim tram de la cursa, Le Pen s’esvairia a la foscor.

El resultat de l'enfrontament entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen a la segona volta de les eleccions presidencials a França és lluny d'estar escrit. Moltes personalitats polítiques d'esquerres i de dretes, com la socialista Anne Hidalgo, el comunista Fabien Roussel, la candidata dels republicans Valérie Pécresse i el candidat ecologista Yannick Jadot, han cridat a votar el president actual. No obstant això, el candidat de dretes Éric Zemmour, malgrat els seus desacords amb Marine Le Pen, ha demanat el vot per ella. No oblidem, però, que segons el càlcul dels vots de la primera volta, els electors francesos semblen inclinar-se generalment pels sentiments antiestablishment representats per líders polítics com Jean-Luc Mélenchon i Marine Le Pen. Molts analistes i periodistes creuen que una gran part dels votants francesos acabaran votant Macron a la segona volta, pel mateix motiu que a les eleccions presidencials del 2017, perquè per a ells la victòria de l'extrema dreta és insuportable. Però cal tenir en compte tots els que s'abstindran, votaran en blanc o votaran Le Pen.

Encara que les enquestes indiquen que Emmanuel Macron sortirà guanyador de la segona volta de les eleccions presidencials franceses, que enfronten el president sortint amb la candidata d’extrema dreta Marine Le Pen, el resultat es presenta més incert que fa cinc anys. Aquesta incertesa es deu al fet que l’abstenció perjudicaria més Macron, que, durant la seva presidència, ha tirat endavant unes polítiques de caràcter molt més conservador i neoliberal que el que havia promès al seu programa. Com és ben sabut, ha imposat una reforma laboral que li ha costat no poques manifestacions i vagues, i que pretén culminar amb un impopular endarreriment de l’edat de jubilació. 

1. Desconfiança. Diu el politòleg italià Piero Ignazi que “els partits polítics han esdevingut agències parapúbliques sordes a les necessitats dels ciutadans”. ¿Els partits són un factor determinant en la crisi de les democràcies liberals? És cert que són organitzacions molt piramidals, que han generat un personal burocràtic molt característic, autèntics professionals de les querelles de casta, que tendeixen a posar distància amb la ciutadania creient que així donen valor a la seva funció. I és cert també que transfereixen una idea de la política com a espai impenetrable entregat a la lluita entre l’amic i l’enemic (el de casa i el de fora) que genera una imatge permanent de confrontació, que té en la vida parlamentària el seu ritual però que deriva amb massa facilitat cap a ridícules querelles que es fan insuportables quan el malestar creix i la gent ho veu com un espectacle aliè a les seves necessitats.

Com bé explicava dilluns en aquestes mateixes planes de l'ARA el sociòleg Salvador Cardús, els resultats de les primàries a França conviden a fer una reflexió profunda en relació amb els partits polítics tal com els coneixem avui. ¿És possible, per exemple, interpretar l'espectacular derrota de l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, com un rebuig quasi unànime dels francesos a la socialdemocràcia? Sembla obvi que no: triangular els fets d'aquesta manera no permet entendre res del que ha passat. "Com que es manté el model d’anàlisi –deia Cardús– els comentaristes han de rebregar la realitat fins a fer-la encaixar com sigui dins del vell esquema". En efecte, les claus interpretatives del segle XX no valen per al segle XXI, de la mateixa manera que les del segle XVIII no valien per al segle XIX. A aquesta asserció li podem afegir totes les postil·les i matisacions que vulguem, sens dubte. En tot cas, no resultaria seriós impugnar-la en nom de la nostàlgia ni tampoc d'unes complicitats generacionals que sovint constitueixen un dels factors més decisius del debat.

L’elecció a la presidència de la República Francesa, en dues etapes, és un moment particularment intens del calendari polític europeu i mundial, amb reflexos innegables en els veïns que, com nosaltres, tenen moltes relacions amb França i prou admiració per la seva República, malgrat tots els seus pecats de centralisme extrem. En qualsevol cas, el que passi el 24 d’abril ens importa. El més trasbalsador és que, a diferència d’ocasions anteriors, Marine Le Pen, política emblemàtica de l’extrema dreta europea, pot guanyar per primer cop la presidència de la República. Malgrat totes les xifres de la primera ronda electoral, els sondejos que busquen copsar directament l’opinió dels votants són força unànimes: la diferència entre Macron i Le Pen és tan petita que pot passar qualsevol cosa, com ja s’ha esdevingut en nombroses ocasions anteriors entre el candidat que aspirava a la presidència i el que la defensava.

Per entendre el moment que estem vivint n'hi ha prou amb fixar-se en el que va passar ahir al vespre a París. Macron havia guanyat la primera volta i ho estava celebrant davant els seus.

Es repetirà el duel entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen. Un duel en què els francesos hauran de decidir el 24 d’abril entre la continuïtat del president de la República o el canvi per deixar el país en mans de l'extrema dreta. A la primera volta de les eleccions presidencials d’aquest diumenge, Macron ha sigut el candidat més votat, amb un 27'6% dels vots, i Le Pen ha obtingut la segona posició, amb el 23% de les paperetes. Es repetiria, per tant, la batalla del 2017 en la segona volta, però les circumstàncies han canviat i poden determinar el resultat. 

Plovisqueja i fa vent, però el mercat d’Aubervilliers, una ciutat de 90.000 habitants de la banlieue parisenca, està ple de gent comprant i desafiant el mal temps. A 100 metres hi ha una plaça, la de l’Ajuntament, amb uns panells amb cartells electorals. És l’únic que fa intuir que les eleccions presidencials són a la cantonada. “Ni ens interessen ni ens afecten”, assegura un home assegut en un cafè al costat del mercat. Uns metres més enllà una dona amb el carro de la compra ple, la Judeline, assegura que ella sí que anirà a votar. “Però ni a Le Pen, ni a Zemmour ni a Pécresse”, puntualitza. “El seu discurs és racista”, afirma.

El periodista Vincent Bresson es va infiltrar durant més de tres mesos a l’equip de la campanya del candidat ultradretà a la presidència francesa Éric Zemmour. Bresson, reporter freelance que escriu entre d'altres a Le Monde, afirma que durant aquest temps va ser testimoni d’una cultura de racisme i va documentar com opera “l’exèrcit a l’ombra” que omple de contingut pro Zemmour les xarxes socials.

Com si res no hagués passat, Marine Le Pen ha revalidat el lideratge del Reagrupament Nacional (RN) de manera molt còmoda per quarta vegada des del 2011, quan va heretar el partit del seu pare. Una setmana després de la desfeta electoral en els comicis regionals i departamentals –que segons ella mateix havien d'impulsar el partit cap a l'Elisi–, la líder d'extrema dreta ha obtingut més del 98,35% dels vots en el congrés que la formació d'extrema dreta ha celebrat aquest cap de setmana a Perpinyà. Aquesta tarda també ha anunciat que, a partir del setembre, el seu número 2, Jordan Bardella, passarà a ser el president de la formació i ella se centrarà a fer campanya per a les presidencials.