1. L'evaporació de la socialdemocràcia. Malament rai quan les coses no es diuen pel seu nom. I certament la socialdemocràcia, que havia jugat un paper capital en els equilibris de les democràcies europees, s’ha anat desdibuixant, arrossegada per la radicalització conservadora de les democràcies liberals. Lea Ipy (Tirana, 1979), professora a la London School of Economics, fa temps que adverteix d’aquesta mutació dels partits socialistes europeus i de l’esquerra en general. A parer seu, és a finals dels anys setanta que “els partits socialdemòcrates clàssics es van allunyar de representar els ciutadans des de la perspectiva de classe i de les vulnerabilitats econòmiques”. I, tot cal dir-ho, per aquesta via van arribar al poder els socialistes espanyols (1982), combinant la mutació ideològica amb la legitimitat democràtica que les dretes espanyoles, en part sorgides del franquisme, tot just estaven buscant.

Dins l'allau de decrets i ordres governamentals amb què Trump ha volgut començar el seu segon mandat (una posada en escena molt pròpia de la política dels cops d'efecte, que en aquest cas té l'al·licient de poder dir que en quatre dies ha escombrat el “règim” de Joe Biden i els demòcrates), n'hi ha hagut una que tot d'una ha topat amb la justícia: l'ordre que aturava el reconeixement de la ciutadania americana a les persones nascudes en territori dels EUA, l'anomenada ciutadania per naixement. La pretensió, com podeu llegir a la informació d'Antònia Crespí Ferrer publicada per aquest diari, era impedir els anchor babies, és a dir, els fills d'immigrants il·legals que obtenen la ciutadania pel fet d'haver nascut ja en territori estatunidenc.

Molta crítica al materialisme, al consumisme, al mercat –ni que sigui amb raó–, però llavors, quan es pensa en posar remei als principals problemes col·lectius, no se’ns acudeixen massa més solucions que incrementar la despesa pública i fer créixer els pressupostos de les administracions. Naturalment, sense pensar en la corresponent càrrega impositiva. És a dir, la solució fàcil sempre acaba passant per la seva dimensió econòmica, material, mercantil. Un tipus d’intervenció, d’altra banda, amb resultats limitats, quan no dissimula el problema o, encara pitjor, l’agreuja.

La Constitució dels Estats Units –que va ser ratificada entre el 1787 i el 1790; ho precisem perquè hi ha gent que voldria que cada generació es fes a mida una Constitució; per a tal fi ja hi ha les esmenes i rectificacions que s’hi poden fer– proclama al preàmbul que vol “promoure el benestar general”, “establir la justícia” i “assegurar la tranquil·litat”. Són criteris que provenien d’una llarguíssima tradició del pensament polític, i més concretament de les teories republicanes de Polibi (segle II), de Montesquieu i de John Locke (segle XVIII). Però els redactors d’aquella Constitució –la més antiga de caràcter federal que hi ha al món–, també coneixien la Política d’Aristòtil.

De petit, Mustafà Chaar somiava amb ser un oficial de l'exèrcit, com el seu oncle matern. "Quan la meva mare em portava a veure els meus cosins, m'encantava veure'l vestit amb l'uniforme. Tenia enveja dels meus cosins. Podrien ser el que volguessin en el futur, però jo, en canvi, mai podria ser militar ni metge ni professor, ni tan sols taxista", es lamenta el Mustafà. La seva mare és libanesa però el seu pare té la nacionalitat siriana, igual que el seu avi, i, per tant, el Mustafà també és sirià, encara que tots ells hagin nascut al Líban. Segons les lleis de ciutadania, a les dones libaneses no se'ls permet transmetre la seva nacionalitat als fills de cònjuges estrangers, és un dret exclusiu per als homes, de manera que els descendents corren el risc de convertir-se en apàtrides i ser discriminats. Al no ser ciutadans libanesos no poden exercir professions vinculades a institucions o sindicats, únicament poden treballar en el sector privat i no tenen dret a una pensió de jubilació ni de viduïtat.

Les traves dels ajuntaments i l’arbitrarietat judicial han portat un matrimoni de Calonge i Sant Antoni a una situació paradoxal: el marit i els dos fills menors tenen dret a empadronar-se al municipi però, en canvi, la dona, no. La família vivia fins que va ser desallotjada el març del 2019 en un bloc ocupat per una vintena de persones més, que a criteri del consistori, com que no tenia els mínims requisits higienicosanitaris per ser habitable, no podia ser reconegut com l’habitatge habitual, així que els va denegar l’ingrés al padró.

El govern de Boris Johnson ha obert la porta a la ciutadania britànica a prop de tres milions de ciutadans de Hong Kong si la Xina acaba imposant la nova llei de seguretat que va aprovar de manera preliminar la setmana passada, i que tant els activistes per la plena democràcia a l'excolònia britànica com l'executiu de Londres i altres governs occidentals sostenen que pot significar la fi de l'autonomia del territori. Això constituiria una violació del tractat internacional de traspàs de sobirania signat entre Londres i Pequín el 1997, i que es resumia en el lema "un país, dos sistemes".

“Tot home que hagi de viure sota un govern primer ha d’acceptar-lo amb el seu consentiment ferm i explícit”. Ho va dir Thomas Rainsborough el 1647, després de la revolució que va donar lloc al naixement de la democràcia britànica.

En cinc pisos i quatre habitatges per replà s’intercanvien més mirades que paraules. A les grans ciutats modernes, on els preus de l’habitatge compliquen la possibilitat de viure en un mateix edifici tota la vida, saber qui són els teus veïns comença a ser una excepció. Aquesta percepció ha arribat a tal punt que als Estats Units ja triomfa una xarxa social destinada simplement a aquest propòsit. Nextdoor és una plataforma perquè puguis saber més coses sobre aquests desconeguts tan propers i comunicar-t’hi quan vulguis. Els usos són infinits; van des d’informar sobre la un objecte que s’ha perdut fins a alertar d’un problema o demanar una mainadera d’últim minut.

Ara que sembla que els fulls de ruta s’han deixat de banda, tenim el millor mapa possible de la Catalunya política actual: 50, 30, 20. Un 50% vol una república independent, un 30% vol mantenir l’ statu quo i un 20% vol una reforma constitucional que impliqui un augment de l’autogovern. No sembla aventurat afirmar que entre el 50% i el 70% hi ha el percentatge de catalans que rebutgen el 155, que volen una República (amb una relació a determinar amb Espanya) i que estan a favor de l’empoderament ciutadà i del dret a decidir del poble de Catalunya (discrepant sobre la millor fórmula per exercir-lo).

"Les persones són el potencial de les ciutats. Si convé cal consultar, si convé cal negociar, cal escoltar la veu de la ciutadania". Així s'ha pronunciat la pregonera de la Mercè d'enguany en el seu discurs, que ha donat el tret de sortida a les festes. Gispert ha afegit que davant aquesta situació, el que "no es pot, però, és fer populisme. Les coses s'han de fer ben fetes". L'exdirectora de Càritas ha reivindicat la importància que les administracions prioritzin les persones davant de tot. "No podem deixar que els nostres joves marxin a buscar-se el futur fora. No podem permetre que les persones grans no tinguin una bona vellesa, no podem deixar marxar el talent", ha denunciat. En la mateixa línia, ha defensat que "cal invertir en les persones. Sense elles, les ciutats no bateguen".

Malta continuarà venent el seu passaport per 1,15 milions d'euros, tal com fa des d'inicis d'any, però ara amb noves condicions. Les pressions de la Comissió Europea han obligat finalment el govern maltès a posar noves condicions a la venda de la seva ciutadania, com residir a l'illa almenys 12 mesos i fer-hi inversions.

Qui vulgui un passaport maltès en pot comprar, literalment. Per ser maltès no cal haver residit durant uns anys al país; el que cal és disposar dels 650.000 euros necessaris per tenir la ciutadania. Malta no és l'únic país europeu on la nacionalitat es pot comprar: qui compra un pis d'alt nivell a Espanya pot obtenir la nacionalitat espanyola, i el mateix passa al Regne Unit. Però, en posar un preu, Malta va més enllà, i adopta una mesura polèmica que no ha agradat gens a Brussel·les. La raó és simple: els milionaris de diferents països que fan cua per obtenir el passaport maltès no estan interessats a ser ciutadans de Malta, sinó d'Europa.