Amancio Ortega, fundador d'Inditex, torna a formar part de la llista Forbes de les 10 persones més riques del món. La seva fortuna està valorada en 148.000 milions de dòlars, segons l'última actualització de la llista de multimilionaris que fa la revista.

Els milmilionaris espanyols –la gent més rica– van guanyar durant l'any passat una mitjana de 77 milions d'euros al dia. Una quantitat que equival al mateix que guanyen un milió de treballadors. Així ho manifesta Oxfam Intermón en el seu tradicional informe sobre desigualtats que publica anualment just abans de l'inici de la cimera de Davos.

Catalunya té un problema detectat de fa temps. I no és que es treballi poc o malament: segons les darreres dades de comptabilitat regional de l'INE, el creixement de la productivitat per hora treballada a Catalunya es troba per sobre de la mitjana espanyola i, especialment, de la Comunitat de Madrid.

Actualment, la primera empresa espanyola per capitalització a borsa, i amb molta diferència de la segona, és Inditex. El seu major accionista, Amancio Ortega, és la persona més rica de tot l’Estat i surt sempre a la llista de les més riques del món. És ara la novena fortuna mundial i la segona europea, tot i que en alguns moments ha arribat a ser la primera fortuna mundial. Fa cinquanta anys, ni Inditex existia ni Amancio Ortega tenia cap fortuna. És el canvi més espectacular en el món empresarial a escala espanyola. No hi ha cap altra fortuna que se li acosti. La segona fortuna, deu vegades menor, és la de la seva filla. I llavors la segueixen Rafael del Pino (Ferrovial) i Juan Roig (Mercadona).

Matadepera és el segon municipi d'Espanya amb més renda neta per habitant –26.729 euros–, només per darrere de Pozuelo de Alarcón, a Madrid, amb 30.524 euros per habitant, i per davant de Boadilla del Monte, també a Madrid, amb 26.668 euros per habitant. Són dades de l'any 2023 publicades aquest dimarts per l'Institut Nacional d'Estadística. I malgrat que la Comunitat de Madrid ocupa dos dels calaixos del podi, el fet és que entre els 15 municipis d'Espanya amb més renda neta per habitant n'hi ha vuit de catalans (tots de la província de Barcelona), mentre que de Madrid només n'hi ha cinc.

Que algunes persones siguin riques no és dolent, especialment si la seva fortuna s'ha aconseguit amb esforç, lícitament o encara que s'hagi heretat. Cap d'aquestes circumstàncies és un delicte o un tema que hagi de provocar rebuig. Que unes persones tinguin bastant o molt més que unes altres no és essencialment negatiu. La qüestió és que hi hagi uns mínims que garanteixin una vida digna a tothom qui forma part de la societat, que funcioni el que es coneix com l'ascensor social.

Fer-se milionari no és una tasca fàcil. Cal dedicació i esforç, i algunes vegades fins i tot trepitjar la línia contínua. És el que han fet alguns dels milionaris que hi ha al món. Però no tots s’han fet a si mateixos, és a dir, no tots són el que s’anomena self-made men o self-made women, encara que hi ha diferències entre països.

Les coses van bé per als més rics. Molt més que per a la resta, encara que la pobresa global es redueix a escala mundial pel creixement econòmic, tot i que la crisi de la covid va frenar aquesta tendència. I, al mateix temps, creix la desigualtat, no tant entre països sinó dintre d'aquests mateixos, amb una franja a les societats que cada cop s'eixampla més entre els que tenen més i els que tenen menys. L'1% més ric ha estabilitzat la seva proporció de la riquesa global entorn del 40%, per sota dels nivells de l'etapa de polítiques neoliberals inaugurades per Ronald Reagan als EUA i Margaret Thatcher al Regne Unit durant el període del 1980 fins a mitjans dels 2000, període en què van arribar a ser els propietaris de més de la meitat de la riquesa global.

Per primera vegada el nombre de multimilionaris al món (persones amb patrimonis nets de més de 1.000 milions de dòlars) ha superat els 3.000. Això en un context de creixement que ha fet perdre una petita porció de riquesa a l'1% de la població mundial més rica. Al mateix temps, els últims anys s'ha reduït la pobresa a escala mundial, però la crisi de la covid va frenar aquesta tendència i ha fet incrementar la desigualtat econòmica i social dins d'alguns països. En aquest dossier repassem la llista de les persones més riques per continents i mirem quines ho són per herència i quines per mèrits propis.

La riquesa neta de les famílies espanyoles va créixer el primer trimestre d'aquest any el 8,1% respecte al mateix període de fa un any, fins als 2,4 bilions d'euros, segons els comptes financers publicats pel Banc d'Espanya. El mateix informe recull una moderació del deute de les llars fins a situar-se en el 43,5% del producte interior brut (PIB), nivell mínim des del primer trimestre del 2000.

Espanya va perdre l'any passat milionaris, en passar de 250.600 a 246.600, però la riquesa dels que formen part d'aquest club tan selecte va continuar creixent. Són algunes de les conclusions de l'informe La riquesa mundial 2025, publicat per la consultora Capgemini.

Sant Just Desvern, al Baix Llobregat, i Montferrer i Castellbò, a l'Alt Urgell, van ser els municipis amb la renda familiar més alta i més baixa de Catalunya el 2022, respectivament, segons dades publicades aquest dimecres per l'Idescat, l'agència estadística de la Generalitat. La diferència entre la renda de les dues poblacions va ser del 144%, la qual cosa significa que la mitjana de les famílies del municipi més ric dobla els ingressos de la del més pobre. A escala comarcal, el Barcelonès i les comarques de la regió metropolitana de la capital catalana van ocupar, un any més, els primers llocs en renda per habitant.

A principis de novembre la revista Forbes va publicar el rànquing dels espanyols més rics, on es podia veure també quins són els primers patrimonis de Catalunya. En aquell moment, la cinquena persona en l'àmbit estatal i primera de Catalunya, amb un patrimoni de 4.500 milions d'euros, era Isak Andic, fundador de Mango, mort aquest cap de setmana en un accident mentre feia senderisme. A l'espera de veure com es reparteix el patrimoni de l'empresari català d'origen turc sefardita, el rànquing de les persones més riques de Catalunya quedaria ara així:

La intel·ligència col·lectiva s'està convertint en un eslògan destinat a captar l'essència de l'economia del coneixement, en què multituds de persones col·laboren en reptes difícils, aportant cadascuna una cosa diferent. El resultat és l'experimentació i la innovació contínues, cosa que condueix a grans descobriments. I amb la proliferació de la intel·ligència artificial, els participants en aquest procés fins i tot poden no ser humans. No és una idea feliç?

Des que els dos mots combinats han entrat en escena, després de les eleccions catalanes i enmig de l’agenda política del moment, que no deixo de barrinar-hi. I el que queda de neurona, a aquesta alçada del curs, va recuperant el cúmul de finançaments singulars acumulats que som –i alhora, que no ens deixen ser. Alguns d’ells són estructurals, d’altres són paradoxals i d’altres, definitoris del moment que vivim. I la neurona es mareja, és clar. El més recent, que no anecdòtic, podria ser el de la Fórmula 1. Mentre vèiem com un cotxe de competició derrapava a tot drap –i a tot fum– a la zona de baixes emissions de Barcelona, una de les ciutats més contaminades d’Europa, era imperatiu rememorar que la factureta del forat del Circuit de Catalunya ens ha costat la cremada de 12 milions d’euros públics. Podríem afegir la Copa Amèrica –50 milions d’euros i un contracte draconià on s’hi detalla que, en cas de beneficis, l’últim a veure un duro seran les administracions públiques que el financen. O el Mobile –150 milions d’euros pel cap baix entre 2012 i 2021. Només poso les xifres i anticipo la reflexió: molta inversió pública per a molts guanys privats; socialització de costos i privatització de beneficis, en l’estela d’acabar pagant festes privades sense cap retorn social. El turisme, sí, deixa molts milions, però els deixa en llocs molt concrets –a quin preu, amb quins costos i amb quina factura endossada a la ciutadania? Mil preguntes per a cada tupinada.

Acabava l’article d’ara fa dues setmanes plantejant aquest repte, avançant que la resposta no era fàcil, i prometent que ho tractaria en el següent. Explicava fins a quin punt era evident que estàvem entrant en una nova etapa de la història humana que exigia canvis profunds per assegurar la continuïtat de la nostra vida en la terra, fent que els augments demogràfics no afectin profundament ni la sostenibilitat ecològica (canvi climàtic i esgotament de recursos) del planeta, ni la sostenibilitat social (benestar,  equitat i convivència) de les persones. Repasso ara què és el que ens caldrà fer i insinuo d’on poden sortir els recursos financers que necessitarem. Avanço que per fer-ho caldrà revisar el contingut d’algunes de les paraules que utilitzem actualment de forma molt freqüent al parlar del nostre model de vida i de consum, com són desenvolupament, creixement, progrés, benestar, desigualtat, equitat, eficiència, eficàcia, estalvi, despesa i reutilització.  

Després d'evitar durant anys tota menció explícita a la causa principal del canvi climàtic, els negociadors de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP28) de l'any passat a Dubai finalment van acordar advocar per "la transició cap a l'eliminació dels combustibles fòssils". Però una pregunta incòmoda continua ocupant un lloc preponderant: com es finançarà aquesta transició? Com va observar recentment Simon Stiell, cap climàtic de l'ONU, "és extremadament obvi que les finances són el factor decisiu en la lluita mundial contra el canvi climàtic".

L’hereva de BASF, Marlene Engelhorn, de 31 anys, considera que ella no ha fet res per tenir els 25 milions d’euros que ha rebut de la seva àvia, i per això els vol repartir. Es queixa que l’estat austríac no li fa pagar impostos. Engelhorn pertany a un moviment que defensa una fiscalitat més justa per combatre la desigualtat i 50 persones empadronades a Àustria decidiran què s'ha de fer amb el 90% d’aquests diners. Les herències, efectivament, sostenen la desigualtat. Posicionen les persones en un lloc més privilegiat d’entrada. No cal que siguin grans fortunes. Les oportunitats varien en funció del país i de la família on has nascut. Això no vol dir que excepcionalment no es pugui trencar aquesta cadena, però la realitat és que la sort econòmica va passant de generació en generació i, com el cas de Marlene Engelhorn, no s’ha fet res per merèixer-la, a part de l’atzar del naixement. Ella i alguns altres milionaris són una minoria de privilegiats incòmodes amb la seva fortuna i conscients del mal repartiment de la riquesa al món. Però no fa la sensació que els seus exemples arribin a estendre’s massa lluny. Encara menys pels governs. Llàstima. 

Més de la meitat de la riquesa a Espanya està en mans de només un 10% de la població. I de fet, el 22% de la riquesa a l'Estat la té només un 1% de la població. Són conclusions de l'informe Desigualdad SA, que publica l'ONG Oxfam amb motiu de l'inici del Fòrum Econòmic Mundial de Davos (WEF, en les sigles en anglès), que comença aquest dilluns a la localitat suïssa. L'informe indica que el 50% de les llars més pobres de l'Estat només tenen un 8% de la riquesa.

Els primers dies del mes de gener es caracteritzen per l'actualització de preus a l'alça i, amb sort, també dels sous. Tot i que el més probable és que aquest augment quedi per sota de la inflació, consolidant així una pèrdua de poder adquisitiu que s’acumula des de fa temps. Els esforços polítics i socials tant en la millora de l'estabilitat contractual com en la pujada del salari mínim han quedat descafeïnats per l’entorn inflacionari i la situació del preu de l’habitatge.