Cada època té el seu elefant a l’habitació. Aquella cosa evident que no volem veure, aquell problema que ens neguem a identificar, a discutir. Què és el que avui ens passa estranyament inadvertit tot i tenir-ho davant dels ulls? Durant segles va ser el masclisme patriarcal, finalment desemmascarat. També l’abús de la natura, que ara se’ns ha girat en contra. O el racisme, que encara cueja per no dir que senyoreja.

Un cuc amb la cara d'Adolf Hitler diu a un altre cuc, també amb cara de dictador, la de Mussolini, mentre treu el cap de la poma que rosega, on hi ha escrita la paraula Iberia: "Cuc Benet, això no rutlla. Fins ara només trobem pinyols". Pere Calders (1912-1994) publicava aquesta mordaç i imaginativa píndola d'humor gràfic al Diari de Barcelona el 6 de gener del 1937, durant els primers mesos de Guerra Civil, en un dels seus períodes més prolífics com a dibuixant, però també en plena efervescència creativa literària: el 1936, poc abans de la revolta militar de Franco, debutava amb els contes d'El primer arlequí, i no trigaria a publicar la novel·la La glòria del doctor Larén, el desembre d'aquell mateix any.

Cantant i guitarrista d'Els Amics de les Arts, Joan Enric Barceló (Vidreres, 1981), debuta com a narrador amb Morir sabent poques coses (Edicions del Periscopi, 2023). El mestratge de Vicenç Pagès Jordà (1963-2022) ha sigut fonamental en la posada en marxa de la faceta literària de Barceló, que s'estrena amb un recull de contes que respiren l'alè de Pere Calders (1912-1994) i on els personatges miren d'entomar amb més dignitat que perplexitat la mort i l'absurditat del dia a dia més prosaic.

Els contes breus han anat de boca en boca des que els humans es comuniquen entre si. El conte literari i el seu germà petit, el microconte, tal com els entenem avui, s’estableixen els segles XIX i XX però tenen múltiples avantpassats. Des de les faules d’animals de Grècia i Roma en què els més desvalguts sempre surten malparats i que, sense pretensions d’alta cultura, van aconseguir els seus propis clàssics, fins a les vides de sants i màrtirs, passant pels irreverents epigrames del poeta romà d’origen hispà Marcial. Els textos breus de Marcial –La Magrana en va fer un recull sota el títol d'Epigrames– van tenir un gran èxit a l’antiga Roma: els seus llibres es podien comprar a Viena i a Britània. La llista dels besavis i rebesàvies del conte modern és molt més llarga: sàtires de tota mena, fins i tot jurídiques, com el Testamentum Porcelli, Les mil i una nits, Calila e Dimna... Però arribats al segle XX és difícil discernir què és un relat o un conte breu i un microrelat. Tots poden tenir la mínima quantitat d'elements possibles i comparteixen el fet que no han de pretendre anunciar veritats universals ni informar. Tenen presentació, nus i desenllaç. Ara bé, els estudiosos no es poden d'acord a l'hora de plantejar l'extensió màxima d'un microrelat. Sigui com sigui, és difícil explicar l'un sense l'altre, perquè la valoració de la brevetat va lligada al conte modern.

Pere Calders (1912-1994) és un dels escriptors més màgics i onírics de la literatura catalana. Els seus contes, tenyits d’humor i realisme màgic, estan marcats per la vocació de distreure i divertir el lector a partir d’històries deliciosament absurdes i explicades amb una capacitat imaginativa remarcable. L’any passat l’editorial Rosa dels Vents va decidir recuperar tota la narrativa breu completa de l’autor, concentrada en dos volums: Contes (1936-1968) i Contes (1978-1992).

Pere Calders (1912-1994) era un somiador que llegia quatre diaris al dia, un home de fantasia que tocava de peus a terra, un notari dels somnis. De tarannà escèptic, irònic i individualista, se sentia fermament compromès amb coses essencials: la llengua, la llibertat, la justícia... La guerra el va agafar jove, just després de publicar el 1936 la seva primera novel·la. Després de vint-i-tres anys a l’exili mexicà, el 1962 va tornar a Catalunya, on va topar amb la moda del realisme històric: “Costa d’imaginar un realisme ahistòric”, bromejava. Van passar uns anys fins que no se’l va reivindicar. Ara, un quart de segle després de la mort, el recordem amb una antologia d’una setantena d’articles periodístics (en va escriure més de dos mil) -i alguns contes- a cura de la seva neta Diana Coromines. Es titula Pere Calders, sobre el feixisme, l’exili i la censura (Rosa dels Vents), i la podeu aconseguir aquest dissabte i diumenge al quiosc amb l’ARA.

“Què en diria, Calders, de l’època en què vivim? -es demana Diana Coromines, neta de l’escriptor i responsable del volum Pere Calders. Sobre el feixisme, l’exili i la censura -. No ho sabem, però tots els debats que ara tornen són terreny trepitjat, viscut i travessat per Calders durant el segle XX: la tensió entre democràcia i autoritarisme, la xenofòbia, la immigració i les onades de refugiats, la repressió espanyola, el maltractament de la llengua, la censura”.

“Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions”. Igual que el personatge d’ Obcecació, Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) no ha acabat mai d’entrar al panteó celestial de la literatura catalana, potser perquè la seva narrativa fugia del calaix majoritari del realisme -social o no- i perquè tenia un sentit de l’humor més explícit que el de la majoria de crítics i acadèmics que el jutjaven.

“La Creació del Llit Col·lectiu Siperita ve motivada per l’intens fred que es deixava sentir a Terol, i consistia a reunir tots els matalassos i mantes i formar un llit monumental. A les nits, els soldats d’altres habitacions venien a presenciar l’espectacle d’aquell llit, del qual sortien tretze caps, tots amb ulleres i bigoti, i fumant la darrera cigarreta del dia, abans d’apagar la llum”, escriu el jove universitari Guifré Bosch el juny del 1938 a La Publicitat. Aquells tretze caparrons que sortien del llit i que tenien en comú el fet de ser universitaris i portar ulleres van rebre el sobrenom de la Brigada del Vidre, i és amb aquest epítet que L’Avenç titula un nou volum que aplega les cròniques del front que van escriure entre el 1936 i el 1939 periodistes, universitaris, escriptors i soldats anònims.

L’arcàngel Gabriel visita la casa de Maria, “neta i ben portada, i amb testos de geranis al llarg de l’atri de columnes”. Li diu que tindrà un fill que anomenarà Jesús i s’esfuma. El dia 25 de desembre, Maria dóna a llum un “nen preciós, saludable i ploraner”, i mentre Josep l’agafa en braços, la seva dona li torna a reclamar l’atenció: està naixent un segon nen! El pare i la mare no saben què fer, en un primer moment, perquè l’arcàngel els havia promès una criatura. Després de decidir que un dels nens es dirà Jesús Maria i l’altre Jesús Josep, apareixen els tres Reis Mags. ¿Tots dos nens són fills de Déu? Aquesta és la irreverent pregunta que Quim Monzó es feia a Nadal blanc, inclòs a Tres Nadals (Quaderns Crema, 2003), a través d’un nen, l’Alejandro, que construïa un pessebre diferent -amb dos nens Jesús- abans d’anar-ho a explicar al seu pare.

El 29 de setembre del 2012, Pere Calders hauria fet 100 anys, i amb motiu de l'efemèride, onze autors de la nova escena independent catalana publiquen el llibre-disc 'Cançons de la veritat oculta', en el qual alguns dels seus contes més emblemàtics s'han transformat en cançó gràcies a una de les veus emergents de l'escena musical catalana, Judit Neddermann. Es tracta d'un espectacle dirigit per Genís Bou (The Gramophone Allstars) que finalment es publica en format llibre-disc. Les cançons han sigut escrites per Jaume Pla (Mazoni), Maria Rodés, Pere Agramunt (La Brigada), Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Joan Colomo, Vicky de Clascà (Bikimel), Guillem Caballero (Els Surfing Sirles), Mireia Madroñero (Miss Carrussel), Ramon Faura (Le Petit Ramon), Pau Guillamet (Guillamino) i Jordi Lanuza (Inspira).

“En definitiva, no hi ha coses estranyes, el que és estrany és la realitat. La part de somni de la persona humana és tan veritable com el tocar de peus a terra”. Així s'expressava Pere Calders (1912–1994), un dels escriptors més singulars del segle XX. Autor d'una obra poderosa –dividida en reculls de contes i novel·les–, Calders és un dels autors catalans més populars, reeditat i amb vendes excepcionalment sostingudes.

'L'arbre domèstic' és un dels 28 contes que apareix a l'antologia 'Tria personal'. L'any 1984, el mateix Pere Calders va ocupar-se de fer la selecció de narracions que il·lustren diferents etapes de tota la seva carrera. Aquest cap de setmana podeu aconseguir amb l'ara aquest volum per 9,95 euros, i estarà disponible a la botiga web de l'Ara.cat. Aquest any se celebra l'Any Calders, Sales i Tísner, en commemoració dels 100 anys del naixement dels tres escriptors.

'L'arbre domèstic' és un dels contes més populars de Pere Calders (1912–1994). Dissabte, la narració, publicada per primera vegada a 'Cròniques de la veritat oculta', recorrerà el diari de la primera a l'última pàgina. El conte forma part de l'antologia 'Tria personal', que el propi autor va seleccionar el 1984 i que els lectors poden aconseguir amb l'ARA aquest cap de setmana per només 9,95 €.

“Haver nascut el mateix any no és l’única característica que comparteixen Tísner, Calders i Sales –ha explicat aquest migdia la comissària Laura Borràs–. Tots tres escriptors van donar la seva visió de la Guerra Civil a través de la literatura, i tots tres ho van fer des del bàndol dels vençuts. A més, tots tres es van exiliar, encara que cadascun ho va viure amb la seva particular idiosincràsia”. Borràs ha plantejat una programació que vol ser “omnicomprensiva”: aquesta voluntat “d’arribar a tothom, des de les escoles fins a l’acadèmia”, ha estat remarcada pel tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, i encara ha estat referida un cop més pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que ha dit que els homenatges “serveixen per honorar la feina feta però sobretot per actualitzar els autors”.

Pere Calders en clau de pop rock. Onze musics s'han inspirat en contes de l'autor de 'Cròniques de la veritat oculta' o 'Invasió subtil i altres contes' per compondre els temes de l'espectacle musical 'Cançons de la veritat oculta', una producció de Bankrobber i l'Auditori que trasllada a l'escenari l'univers literari de Pere Calders. "Hem de tenir més presents els grans prohoms de la cultura catalana", ha destacat el director de l'Auditori, Joaquim Garrigosa, a la presentació de l'acte, i ha afegit que espera que aquest sigui el primer d'una sèrie d'espectacles similars inspirats en "personalitats úniques" com la de Calders.