En la seva croada contra la immigració irregular, el govern d'Itàlia va construir un costosíssim centre de reclusió a Albània per deportar-hi els sensepapers interceptats en aigües del Mediterrani, que està pràcticament buit, va començar una guerra contra les ONG de rescat i va limitar el reconeixement del dret a la protecció internacional, entre altres mesures. Ara, l'executiu liderat per la primera ministra, Giorgia Meloni, fa un pas més i proposa introduir el bloqueig dels vaixells i accelerar les expulsions d'immigrants en calent, fins i tot a països diferents de les seves nacions d'origen.

Al tombant del segle XX al XXI, la globalització –tecnològica, comercial, cultural– ha fet el món més petit, però ara tenim l'evidència que no l'ha fet més lliure ni més permeable a la diversitat. De fet, l'augment de la mobilitat física i de la connectivitat digital ha acabat produint els darrers anys un tancament de fronteres i un auge dels nacionalismes defensius i agressius. En poc temps hem passat del que s'havia anunciat com el triomf del liberalisme i la democràcia –la proclamada fi de la història–, a l'actual guerra dels aranzels, al rebuig xenòfob a la immigració i al retorn de les guerres i dels imperialismes. Fins a arribar al segon mandat del president estatunidenc Donald Trump, que directament i bruscament ha trencat els equilibris i consensos del dret internacional i la multilateralitat diplomàtica sorgits després de la Segona Guerra Mundial. El resultat és que avui el món és més insegur: s'ha imposat la dialèctica de la confrontació, directament bèl·lica –Ucraïna, Gaza– o comercial. També ideològica i cultural.

Avui és un dia molt, molt important. Ahir els dèiem que l’acord PSOE-Junts en immigració podia ser que es precipités, perquè ja eren als serrells, o que s’enquistés, perquè per Nadal ja s’havia d’haver tancat. Doncs bé, s’ha precipitat. Ahir a la nit va filtrar-se la notícia, de manera que aquest matí ja ha pogut ser titular de portada. El contingut l’estem sabent aquest matí. És un contingut molt important. Estem davant d’una delegació de competències integral de l’Estat, que posarà els Mossos a les fronteres, als ports i aeroports. S’assembla al moment en què els Mossos van començar a patrullar les carreteres i després van convertir-se en la policia de referència en seguretat ciutadana, amb la diferència que a fronteres, ports i aeroports hi continuarem veient Policia Nacional i Guàrdia Civil, coordinats amb Mossos. Hi haurà prou Mossos per fer la feina? Sí, l'acord preveu la incorporació de 1.800 efectius més.

Ahir els explicava que la policia basca s’havia desplegat als dos ports de l’Estat al País Basc, i que això aviat els tocaria als Mossos a Catalunya (controlar qui entra i qui surt dels ports i investigar els delictes que s’hi produeixin) però que el que estava negociant Junts amb el PSOE era molt més, era tenir la competència d’estrangeria, que és una competència exclusiva de l’Estat però que es pot traspassar per delegació, igual que el PP, aviat farà 30 anys, va traspassar el patrullatge de carreteres de la Guàrdia Civil als Mossos. I els posava l’exemple: els Mossos patrullen les carreteres, però el carnet de conduir el dona l’Estat. Ara es tractaria que la Generalitat tramités el número d'identitat d’estrangers, el NIE, o que els Mossos seiessin a les cabines de control de passaports. L’acord per aconseguir-ho no s'acaba de tancar, tot i que la ministra portaveu, Pilar Alegría, va dir ahir que la negociació amb Junts pel traspàs a Catalunya de les competències en immigració està "bastant avançada". "S'estan fent passos", va dir, i ha puntualitzat que el marge queda "sota el paraigua de la Constitució". No s’acaba de tancar per la resistència del ministre de l'Interior, Marlaska, que és el portaveu del no, on coincideixen part del PSOE, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. I en aquest sentit, ja s’estan fent sonar sirenes d’alarma.

Ens toca anar a les urnes. Toca triar qui votem i a favor (o en contra) de què votem. Els temes de l’agenda són greus i variats: la guerra, el canvi climàtic, la immigració, l’habitatge, l’educació, el català, l’economia, l’autodeterminació... Encara que a vegades pensem sobretot en una cosa, el nostre vot té conseqüències en totes. Qui governi haurà de prendre decisions variades, a vegades contradictòries. Els partits trien pocs missatges, i simples. Els programes? N’hi ha fins i tot que no en fan o que els redueixen a generalitzacions. La gent tampoc no ens els mirem gaire, oi? S’acaba votant la persona, el líder. Als candidats els hauríem d’interrogar molt directament sobre cadascun d’aquests temes rellevants, sobre què en pensen i què pensen fer.

Que l'estació de tren d'Altafulla sigui en realitat al terme municipal de Tarragona no és gaire normal, com tampoc que hi hagi tarragonins que s'abasteixin amb l'aigua de la xarxa municipal d'Altafulla. Les fronteres entre els dos municipis han estat motiu de debat des de fa anys, però ara el coalcalde d'Altafulla, Jordi Molinera, ha decidit passar a l'acció i ha reclamat a Tarragona que mogui la frontera i els cedeixi 70 hectàrees. "No és per un tema econòmic –argumenta el republicà Molinera–, sinó pràctic", perquè la frontera administrativa no es correspon en cap cas amb el sentiment de la població ni amb el que es podria entendre com la frontera natural (el riu Gaià), cosa que provoca moltes confusions que perjudiquen Altafulla.

Acabada la Guerra Civil, els triomfadors en el conflicte van sembrar el territori ocupat amb símbols de la victòria ben visibles. Plaques, creus, làpides, relleus, inscripcions i monuments commemoratius van remarcar l’omnipresència del nou règim i la memòria dels seus herois i víctimes. Un d’aquests elements es conserva, encara ben dret, al coll dels Belitres, ran de la frontera, entre Portbou i Cervera de la Marenda. És un monòlit de granit, en record i honor de les forces de la IV Divisió de Navarra, que van arribar a aquell indret el febrer de 1939, quan la Retirada republicana encetava els camins incerts de l’exili.

"Si no aconseguim protegir millor les fronteres exteriors, llavors les fronteres obertes dins de la Unió Europea estan en perill", ha advertit la ministra d'Interior alemanya, Nancy Faeser. Són declaracions fetes per una política socialdemòcrata des de Berlín. No per cap polític d'ultradreta antiimmigració, cas de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, o dels seus homòlegs hongarès i polonès, Viktor Orbán i Mateusz Morawiecki. Queda lluny la generositat alemanya liderada per la conservadora Angela Merkel el 2015, durant la primera gran crisi dels refugiats i migrants procedents sobretot dels conflictes de Síria, l'Afganistan i l'Iraq, quan Berlín va mantenir les fronteres obertes per acabar rebent un milió de persones, o quan es van donar els moviments de solidaritat que a Catalunya van portar a la creació de Proactiva Open Arms i a la campanya cívica Casa nostra, casa vostra.

La guerra a Ucraïna és un repte per a Europa i Occident en conjunt, també de cara als fonaments morals de la democràcia liberal com a política dels drets humans. Entre altres coses, la Unió Europea ha complert amb un dels efectes col·laterals de totes les guerres, com solen anomenar-se els danys causats a les víctimes civils: els refugiats. Des de començaments del 2022, són milions els refugiats ucraïnesos que han arribat als països de la Unió Europea, la major part a través de la frontera entre Ucraïna i Polònia. Han estat degudament acollits, assegurant-los amb celeritat els requisits per a la seva inserció, amb permís de treball i tot. Així que això de “No hi cabem” no val.

Tot i la pressió diplomàtica i veïnal, el govern francès no cedeix. L'executiu d'Emmanuel Macron no té cap intenció de reobrir a curt termini els quatre passos fronterers secundaris entre Catalunya i França –dos a l'Alt Empordà i dos a la Cerdanya– que estan tancats des de fa dos anys, quan França va considerar que s'havien de bloquejar per evitar el pas d'immigrants clandestins i de terroristes. "En el seu moment es van tancar perquè hi havia una amenaça de seguretat i terrorisme. Creiem que avui l'amenaça segueix present", han assegurat fonts de l'Elisi aquest dimarts.

Ja fa dos anys que les autoritats franceses van tancar alguns passos fronterers que uneixen les comarques gironines amb la Catalunya del Nord, i encara en mantenen quatre de tancats. Són el pas del coll de Banyuls (que uneix l'Alt Empordà amb el Rosselló), el del coll de la Manrella (l'Alt Empordà amb el Vallespir), el de la Vinyola i el d’Age (aquests dos últims a la Cerdanya). Tot i els actes de protesta i les cartes enviades per ajuntaments i associacions dels dos costats de la frontera, les autoritats franceses mantenen un tancament que perjudica greument famílies i negocis, i s'escuden en l’argument que és per evitar el pas d’immigració clandestina i de terroristes, una justificació que no convenç ningú. 

Les fronteres de la Unió Europea són cada cop més violentes i ho són per les pràctiques que despleguen els governs contra l’arribada de migrants i sol·licitants d'asil. Ho constata un informe presentat aquesta setmana al Parlament Europeu per la Xarxa de Monitorització de la Violència Fronterera, coincidint, a més, amb l’acord perquè Croàcia s’incorpori a l’espai de lliure circulació de Schengen a partir de l'1 de gener. 

Fa temps que la Unió Europea viu obsessionada amb les seves fronteres; amb la fortificació d’un sistema construït a cop de militarització de la vigilància, d’acords d’externalització amb països tercers que deixa la responsabilitat de la gestió dels fluxos migratoris en mans de governs –des del Sahel al mar Roig, i de Líbia o el Marroc fins a Turquia– que no han dubtat a aprofitar políticament aquest nou instrument de xantatge i desestabilització. 

El Líban i Israel, dos països formalment en guerra, han arribat aquest dimarts a un acord històric per delimitar les seves fronteres marítimes. El pacte entre els dos arxienemics respon a un interès mutu: explorar les reserves de gas de dos nous jaciments, anomenats Karish i Qana, al Mediterrani oriental. Les negociacions, que han durat quinze mesos i s'han dut a terme amb mediació nord-americana, suposen la primera demarcació de fronteres entre els dos països des de la creació de l'estat d'Israel el 1948 i es reparteixen una àrea de 860 quilòmetres quadrats llargament disputada.

Els fets són prou coneguts. Prop de quaranta persones morien a finals de juny en topar amb les forces de seguretat marroquines quan intentaven accedir a la Unió Europea per la seva frontera sud. Segons l’ONG Caminando Fronteras i l’Associació Marroquina pels Drets Humans, els gendarmes haurien fet ús d’una violència excessiva i injustificada. 

Ahir, Núria Bendicho publicava en aquestes pàgines un article (“La irracionalitat de les fronteres”) en què denunciava l’existència d’aquests “límits traçats amb ganivets esmolats que seguen la vida de moltes persones”, i argumentava que “s’han construït per evitar que la jerarquia que s’ha imposat al món s’esmicoli”, que aquesta jerarquia no seria sinó “una estructura gegant xucladora dels fruits pels països de la perifèria”, i, finalment, que es defensen perquè “els qui governen tenen por que se’ls desmunti la paradeta i no tenen intenció de desarticular aquest sistema”. 

La raó és una de les nocions més problemàtiques a què hem d’enfrontar-nos avui en dia. Només cal clavar els ulls a la història per adonar-nos que hem estat capaços de crear grans artefactes ben endreçats i rumiats que han parit atrocitats inefables. Els camps de concentració eren fàbriques ingents de matar amb engranatges impecablement ordenats que produïen muntanyes de cadàvers sense ànima. Obeïen a una lògica concreta: la consecució d’un fi mitjançant uns instruments retallats per una mà concisa i probablement inconscient del seu braó herculi. No endebades Hannah Arendt va mostrar-nos en una de les seves obres la banalitat del mal que ella havia observat en el judici d’Adolf Eichmann –l’home que prenia la decisió última de transportar els deportats als camps de concentració alemanys– a Jerusalem el 1961. Considerava que Eichmann era un simple home sotmès al seu temps que havia acceptat sense objecció una lògica que havia inhalat com si es tractés d’aire. Que, si hagués nascut en un altre lloc, no hauria actuat d’aquesta manera. En qualsevol cas, tot i que Arendt havia observat durant el judici que la ment d’aquest home no disposava de la profunditat que s’espera d’algú capaç de cometre uns actes terriblement despietats, encara hi havia el problema del mal. La seva simple existència posava en guàrdia a qualsevol i deixava en evidència que, sense l’embriagament d’un raonament concret –com el de la ideologia nazi–, les decisions preses per Eichmann eren imperdonables per a una mirada forana. L’ètica s’enfrontava així a la raó instrumental que s’havia imposat com a verdadera i única i la destronava. Allò que es creia racional es transformava en profundament irracional. Qui podia atrevir-se a defensar que la matança pulcra i enginyosa de milions de persones estava dotada de raó? 

La violència en frontera no és nova, però les morts a la tanca de Melilla del 24 de juny representen un pas més. Un pas més per les imatges que han deixat. Si bé fa temps que circulen fotografies i vídeos de morts en frontera i de violències i il·legalitats comeses per les forces de seguretat a ambdós costats, aquesta vegada són d’una cruesa esfereïdora. La imatge de cossos amuntegats, abandonats a la seva sort i tractats amb escarni té unes connotacions històriques que ningú, i menys a Europa, pot ignorar.

“És un pas importantíssim: fins ara mai havíem compartit protocols científics ni mai havíem tingut cap eina compartida”, va recalcar la directora d'operacions del SEM (Servei d'Emergències Mèdiques), Anna Fontquerni, que no podia amagar els nervis abans de la prova. Faltaven uns minuts per començar el simulacre que dijous es va fer al pavelló esportiu de Llívia (Cerdanya) i que volia avaluar la coordinació del personal d'emergències de tres països (el SEM català, el SAMUR francès i el SUM andorrà) en un gran incident, amb múltiples víctimes. “Una catàstrofe no té fronteres, cal que els diferents efectius treballin plegats amb un mateix llenguatge i protocol”, va recordar el cap de servei del SAMUR a l'Alta Garona, Vicent Bounes.

Amnistia Internacional (AI) ha denunciat "una violació de drets humans" en els intents de saltar la tanca que s'han produït a Melilla al llarg de la setmana, i critica un "tracte cruel i desmesurat" contra migrants per part dels cossos policials de l'Estat. Les crítiques obeeixen, sobretot, a les imatges publicades per RTVE en què es poden veure agents colpejant un home que havia aconseguit passar la tanca. Aquest divendres al matí, un miler de persones han intentat tornar-la a saltar, segons dades del ministeri de l'Interior, pel mateix lloc on també aquest dimecres més de 2.500 persones ja ho van intentar i només una cinquena part va aconseguir superar-la. I dijous passat, més d'un miler de persones ja van intentar creuar-la pel mateix punt. En total, aquesta última setmana quasi 5.000 persones han intentat passar a la força pel pas fronterer de Melilla. Només 871 ho han aconseguit.