El cineasta italià Paolo Genovese (Roma, 1966) va tenir fa uns anys una idea que va fer la volta al món: va imaginar un grup d'amics que durant un sopar decideixen posar tots els mòbils damunt la taula i llegir en veu alta els missatges que vagin arribant al llarg de l'àpat. La pel·lícula de Genovese, titulada Perfectes desconeguts, va estrenar-se el 2017 a Catalunya i des d'aleshores ha tingut 25 adaptacions arreu del planeta i s'ha convertit en un dels films amb més remakes de la història. Una dècada després, el director David Selvas ha agafat aquella història i l'ha traslladat a l'escenari del Teatre Poliorama amb una companyia formada per Eduard Farelo, Marta Bayarri, Vanessa Segura, Cristian Valencia, Júlia Molins, Albert Prat i Biel Duran. L'espectacle, que es titula igual que la pel·lícula, es pot veure del 13 de març al 26 d'abril.

Marta Ribera (Girona, 1971) ha encarnat grans personatges femenins del teatre musical al costat de directors com Nigel West, Antonio Banderas i Ricard Reguant. Gran part de la seva carrera professional ha passat per Madrid, però fa temps que l'actriu té ganes de tornar a treballar a Catalunya, on viu des de fa uns anys. Ara ho farà amb Glorious!, una comèdia dirigida per Paco Mir sobre la història de Florence Foster Jenkins (1868-1944), una dona que, malgrat no saber cantar, va omplir teatres a Nova York. Ribera la interpreta al costat de Ramon Gener i Santi Millán, en un espectacle que s'estrena el 13 de novembre al Teatre Poliorama de Barcelona.

Ramon Madaula escriu comèdies sobre el que veu –i és un gran observador– i el que l’envolta. En les seves obres hi ha sempre alguna cosa de si mateix i, en el cas d'Els bons, de la seva pròpia història. Si a l’anterior, Loop (que es va veure a la Sala Flyhard la temporada passada i es reposarà al Texas), tocava la confrontació sentimental entre un pare artista –un escultor– i una filla que volava fora del niu, a Els bons mira cap a la seva infantesa. De ben petit, el sabadellenc Madaula freqüentava el teatre La Faràndula de Sabadell per veure els Pastorets de Folch i Torres, i les seves simpaties anaven més cap al bon Satanàs que cap al no tan bo arcàngel Gabriel. D’aquells records neix una comèdia que és també un sincer homenatge al teatre d’aficionats i que segurament es convertirà en un dels grans èxits de la temporada.

Ramon Madaula (Sabadell, 1962) i Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959) comparteixen ciutat natal, ofici i generació. Intèrprets de llarguíssima trajectòria, la feina els ha unit en diverses ocasions, com ara en la versió catalana d'Un déu salvatge (2010) o en la popularíssima sèrie de TV3 Ventdelplà (2005). Aquesta tardor, per primera vegada, pugen junts i sols a l'escenari del Teatre Poliorama per representar Els bons, una comèdia escrita per Madaula –que la darrera dècada ha conreat la seva faceta com a dramaturg– i dirigida per Paco Mir. L'espectacle contraposa dos amics, les seves bondats i les seves maldats, en un context peculiar: la representació dels Pastorets del poble. Els bons s'estrena el 10 de setembre i arriba després de voltar, amb èxit, per desenes de teatres d'arreu de Catalunya.

Ander Mataró (Barcelona, 2001) actor i cantant. Protagonitza el musical Alan, inspirat en l’Alan Montoliu, un noi de disset anys que va patir transfòbia. Es pot veure l’1 de març al Teatre Principal de Sabadell i del 9 al 16 de març al Teatre Poliorama de Barcelona.

L’Ander va créixer a Premià de Dalt, però va anar a l’Escola Garbí Pere Vergés de Badalona. “M'agradava perquè funcionava com una petita ciutat. Em va agradar més quan vaig fer el batxillerat artístic, però d'arts plàstiques, perquè allà no hi havia l'escènic. Gaudia els dies que tenia alguna optativa de teatre, o de coral, o música”.

]]>

Andreu Buenafuente (Reus, 1965) torna al teatre i ho fa reprenent l'antiga tradició d'interpretar Don Juan Tenorio per Tots Sants. Ara bé, inspirant-se en el Don Juan de la mítica parella que formaven Joan Capri i Mary Santpere, ho farà a la seva manera. Al costat de Sílvia Abril protagonitzen una versió actualitzada i satírica del clàssic de José Zorrilla, El Tenoriu, dirigida per Carles Sans d'El Tricicle. La versió d'Israel Solà juga amb el clàssic i el present, amb la ficció i la realitat, i dona la volta als tòpics romàntics més antiquats. "El Don Joan és un mite que trontolla, però la grandesa de la comèdia és que t'hi pots acostar des de l'humor per desmuntar-lo i actualitzar-lo", diu Buenafuente. L'espectacle estarà en cartell al Teatre Poliorama del 4 al 24 de novembre i, tot i que ha exhaurit les entrades, ja preveuen una reposició més endavant.

]]>

Godspell, el musical és fruit de la nostàlgia. De dues, de fet. La d’Emilio Aragón, que va conèixer l’obra quan tenia catorze o quinze anys en una producció en què actuava la seva germana, i la d'Antonio Banderas, que sembla que havia actuat en una producció feta a Madrid als anys setanta. Banderas va comprar la iniciativa d’Aragón per al seu Teatre del Soho de Màlaga, on l’espectacle ha triomfat durant uns mesos.

]]>

Una església en ruïnes ocuparà l'escenari del Teatre Poliorama des d'aquest dimecres, 18 de setembre, fins al 13 d'octubre. Antonio Banderas i Emilio Aragón presenten un nou muntatge de Godspell, un clàssic de la comèdia musical nord-americana dels anys 70. Tot i que va néixer com un projecte universitari, aquest espectacle de Stephen Schwartz i John-Michael Tebelak va aterrar de seguida als circuits teatrals alternatius de Nova York i va consagrar-se com un dels musicals juvenils que no passen de moda. Després d'estrenar el muntatge al Teatre del Soho Caixabank de Màlaga "amb les entrades exhaurides durant molts mesos" –segons ha explicat el productor teatral Toni Albaladejo, un dels socis del Poliorama–, la companyia arrenca a Barcelona una gira estatal amb un nou repartiment, encapçalat per l'actor barceloní Andro Crespo.

]]>

Nascuda a Palma, vinguda a Barcelona amb quatre anys i ara resident a Madrid. I és que la vida pot donar moltes voltes quan algú es dedica a la interpretació. Vicky Luengo és totalment barcelonina de formació. Aquí va obrir-se camí en el sempre relliscós món del teatre de la ciutat, on va aixecar una dotzena de muntatges abans de marxar a Madrid. Poca broma... Fa no gaire, el 2017, per exemple, la vam poder veure a la minúscula Sala Flyhard fent Lifespoiler acompanyada de Bruna Cusí. Sis anys més tard, torna a Barcelona com una estrella al Poliorama per donar vida a l'advocada Tessa Ensler, la història de la qual, ens confessa, la va fer plorar quan va fer-ne la primera lectura. La trama gira al voltant d'una agressió sexual.

]]>

Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) arriba al Teatre Poliorama amb americana i vambes fluorescents, directe de la inauguració del Festival de Canes. "Hem dormit molt poc. No faré més declaracions", deixa anar. Ve a Barcelona en una visita llampec per presentar el seu retorn al teatre català, del 26 al 30 de juny, amb el monòleg Non solum, que fa gairebé vint anys que l’acompanya i que el 15 de juliol representarà en francès a l’off del Festival d’Avinyó. A hores d'ara ja deu ser al Marroc, on estarà cinc setmanes rodant la nova pel·lícula del director gallec Óliver Laxe.

]]>

Després de mig segle omplint places, carrers i escenaris, Joan Font (Olesa de Montserrat, 1949) s’acomiada de Comediants, la companyia de teatre que va fundar el 1971 amb Jaume Bernardet, Rita Kuan (Jin Hua), Àngels Julian, Quimet Pla, Anna Lizaran i altres companys de generació. El 2022 va recollir les aventures de la companyia en el llibre Joan Font, la descoberta d’un nou llenguatge teatral (Institut del Teatre), i ara fa memòria amb l’espectacle El venedor de fum, que presentarà el 5 de març al Teatre Poliorama. 

]]>

Abans d'arribar a l'entrevista, Sílvia Abril (Mataró, 1971) s'ha aixecat i ha esmorzat amb la seva filla Joana, ha tingut un matí ple de reunions i ha anat a caminar amb una amiga gairebé dues hores per la muntanya. I encara li quedarà corda, al vespre, per a una funció d'Esperant Mr. Bojangles al Teatre Poliorama. L'actriu és un huracà d'energia que s'embolcalla de l'humor durant el dia a dia, però que té les idees molt clares a l'hora de decidir cap on disparar les forces.

]]>

L'equip torna a dalt l'escenari després de les salutacions de rigor, generoses. El director Paco Mir hi arriba concentrat, amb el cervell bullint de detalls que haurà de polir abans de l'estrena d'Esperant Mr.Bojangles, que es pot veure al Teatre Poliorama des d'avui fins al 24 de març. "Han passat coses", admet. Això del teatre és artesania diària. Lluís Villanueva hi arriba tranquil i Sílvia Abril, amb un somriure d'orella a orella: "Ara mateix estic feliç, estic borratxa d'adrenalina, no puc pensar". Són els dos protagonistes, juntament amb Lua Amat en el paper de filla i narradora, d'aquesta història sobre un matrimoni que fa un pacte contra la realitat per donar corda a les felices "excentricitats" d'ella. El llibre d'Olivier Bourdeaut va ser un bestseller a França i l'obra manté la mateixa "combinació d'humor amb llagrimeta", diu Mir.

]]>

Molt probablement, si la dona del director i dramaturg Paco Mir no hagués descobert la novel·la Esperant Mister Bojangles (Salamandra, 2017) del francès Olivier Bourdeaut, a Mir no li hauria passat pel cap traslladar-la a l'escenari. "A ella li va agradar tant, i va insistir i insistir, que en unes setmanes ja l'havíem llegit tots els que compartíem aquelles vacances", recorda el dramaturg. Entre uns i altres van convèncer-lo de convertir aquella història breu en un espectacle, Mir es va animar i va convèncer els actors Sílvia Abril i Lluís Villanueva d'encarnar-la. A Abril, especialment, el text la va fascinar. "El vaig llegir en un viatge de tren entre Barcelona i Madrid. No podia parar de riure, tot i que també em va caure alguna llàgrima", assenyala l'actriu.

]]>

La primera sorpresa de la nit és veure colles i colles d'adolescents i joves fent cua en un teatre. És el Romeu i Julieta que ha dirigit David Selvas, que torna per tercera temporada al Teatre Poliorama de les Rambles. Després de portar més de 9.000 joves a la sala en sessions escolars, n'espera uns 8.000 més aquest mes d'octubre, i aprofiten l'avinentesa per obrir sessions al públic general tots els dilluns i dimarts. "Shakespeare és com el Netflix de l'època, ell tenia el seu algoritme –diu Selvas per explicar com aconseguia atrapar l'espectador–. Sabia que, per enganxar la gent i perquè arribés el seu teatre, els havia d'estovar i fer riure i després ja els fotia el text que volia: la moral, l'ètica i la revolució". I això és el que ha fet el mateix Selvas: un espectacle ple de troballes estètiques i dramatúrgiques que connecten amb el ritme i els gustos dels joves d'avui, en gran part gràcies a la nova traducció de Yannick Garcia i l'adaptació de Joan Yago.

]]>

La trajectòria professional de Montse Guallar (Barcelona, 1960) és llarguíssima i diversa. L'actriu va fer els primers passos al teatre amb Dagoll Dagom, i poc després ja va fer el salt a la televisió. Primer va aparèixer a sèries com La granja (1989) i poc després TV3 va fitxar-la per presentar, juntament amb Àlex Casanovas, el concurs de parelles Amor a primera vista (1991). Guallar va combinar durant anys el teatre amb la televisió i va guanyar-se l'estima dels espectadors amb personatges com la Dolors de Secrets de família (1995), la Montse d'El cor de la ciutat (2000) o la Lídia d'Infidels (2009). Ara l'actriu assumeix un paper completament diferent a la comèdia The party, dirigida per Sergi Belbel al Teatre Poliorama. Hi interpreta una intel·lectual i activista pels drets LGTBIQ+ que acaba de saber que la seva parella, una jove xef, està embarassada de trigèmins.

]]>

La nit d’aquest dijous ha estat especial al Teatre Poliorama: per primera vegada, el públic assistia a una representació de The party. El text de Sally Potter va néixer com una pel·lícula –protagonitzada per Kristin Scott Thomas i estrenada el 2017– i fins ara mai havia pres forma dalt d’un escenari amb espectadors al davant. La preestrena, una funció especial per als subscriptors de l’ARA, ha estat la prova de foc per a la companyia, que per primer cop ha rebut el feedback del públic. "Quan fas molt una comèdia, els actors saben en quin punt riurà la gent. Nosaltres, ara per ara, encara no sabem res", ha explicat el director del muntatge, Sergi Belbel, al col·loqui posterior de la funció, moderat per la periodista de l'ARA Laura Serra.

]]>

L’escriptor George Orwell va detestar el porró, probablement també l’oli d’oliva i va trobar a faltar enormement el te, la llet, la xocolata, el sucre i el pa. També el tabac. Aquests últims van ser els elements que escassejaven durant la Guerra Civil, i a Catalunya especialment durant el temps que ell hi va viure, que va ser molt curt i intens: entre el 26 de desembre del 1936 i el 23 de juny del 1937, el dia que va haver de fugir de Barcelona dalt d’un tren si no volia córrer el risc que el detinguessin i el matessin.

]]>

A Pares normals, els pares del protagonista, l’Aran, li canten allò que “anaven a les palpentes intentant ser algú nou”. Em sembla un molt bon resum del que significa ser pare. Vas aprenent com és això de ser pare, sense saber-ne gaire.

]]>

El hall del Teatre Poliorama de Barcelona és un sac de crits, rialles, nervis i també algun gemec. Fa una mitja hora que la canalla i els seus acompanyants van entrant a veure-hi Bye bye monstre, l’obra que la companyia Dagoll Dagom ha reestrenat per les festes nadalenques i que aquest matí de dissabte acull la visita de famílies en risc d’exclusió social, una iniciativa que es repetirà en tres funcions més. Anna Rosa Cisquella, directora de la companyia, explica que es tracta d’un espectacle amb un missatge “crític, optimista i divertit”, concebut arran de la pandèmia, però amb un lema que va més enllà d’aquesta terrible circumstància: “Els infants poden patir molts tipus de monstres, físics o mentals, i sentir-se sols sovint. I a l’obra la família decideix combatre unida els monstres vermells que volen entrar a casa seva. I ho fan cantant i ballant, que és el que moltes famílies feien en les èpoques més dures del covid, quan no podien sortir al carrer”, afegeix Cisquella, que ha col·laborat en la dramatúrgia amb Marc Artigau, autor del text, i David Pintó.

]]>